21 de desembre 2007

The Virus Song: A Portrait


Estimats i ( sobretot ) estimades lectores, Aquests és el títol de una breu cançó que em va sortir de les entranyes més profundes de la meva ànima el passat dilluns, en format monosíl•lab, tosc i barruer, breu i fortament. Producte d’una aberrant visió que es mostrava letal i flagrantment davant els meus ulls.

The virus Song” és per a mi la cançó d’aquestes festes. Sembla ser que el fet de tenir un bon antivíric ( be, això deien las estadístiques ) no va servir per impedir que aquests tema em fulminés ( literalment ) TOT el que tenia a l’ordinador.

La pantalla de color taronja ( es que m’agrada molt !!!) i RES més, va ser el resultat de fer cas d’un “ Infección asociada a su sistema, reinicie el ordenador para eliminar el virus “...que semblava sincer.... Ho vaig fer i ZAS !!!. Res, ni “El meu Pc”, ni “paperera de reciclatge” ni “inicio” , ni res de res.

La primera diagnosi del meu amic informàtic ( un expert...que jo tinc amics molt experts en moltes coses ), va ser o un “ camuflatge total “ o una “ Fulminació total”.
La visita al “Doctor” toca el gener, així que ja em veieu aquí, a un cibercafé....(Cafè?), envoltat de nens jugant amb el Messenger, i escoltant multitud de idiomes i llengües estrangeres que a ritme de les brutals imatges de uns jocs raríssims estic gaudint...

No podré penjar res, doncs no em veig repetint la experiència el diumenge. I restaré aliè uns dies de les vostres pantalles i Blocs.....us estranyaré molt...creieu-me !!!.

M’hagués agradat felicitar-vos el Nadal amb un reguitzell de cançons nadalenques impactants i especials ( Si, Lula...."Fairytale of New York" de The Pogues era una de les escollides ...com no !! ). No podrà ser.

Per sort no ( crec ) haver perdut les 133 ó 89 cançons que tenia al ordinador ( ben guardades a un disc dur extern que rapidíssimament vaig desendollar ), malgrat temo per la existència d’uns quants Lp flirflats en format Zip. i Rar d’aquells que m’agraden a mi i tant costen de trobar.....descansin en pau si així ha estat, jo, només per això, estic afectadíssim.....hauré d’oblidar.....

No cal que us digui que aquest dies gaudeixo d’unes merescudíssimes vacances que penso explotar etílicament fins l’últim sospir.
Si algun cop durant aquestes festes sentiu uns sons tipus "Clinc, clanc " sense saber de on venen , no en dubteu pas, que soc jo que brindo per tots vosaltres estimats lectors i, sobretot , lectores....

Als xavalots una abraçada ben forta , intensa i efusiva de tot cor per aquestes festes ( Un, que és així...!! ).

A les noies un petó, a escollir......també, de tot cor.

BONES FESTES

16 de desembre 2007

They Might Be Giants

No se’m fa fàcil de nou, explicar ben be qui son aquest personatges. Malgrat era de rebut que tard o no sortissin a la llum. La meva obsessió a veure “ Gone with the wind” en versió original, escoltant aquell accent tancat del texà Rhett Butler . Dos germans nord-américo-catalans amics, d’aquells que sempre restaran perennes dins al cor i els They Might be Giants varen fer que sobre els 90 el meu accent anglès fos més americà que mai ( be, el Sr. Jacks Daniel's també hi va tenir molt a veure...).

TMBG son, abans de tot, inclassificables i sobretot innovadors. En plena efervescència del Grunge, a principis dels 90, aquests senyors es van atrevir a fer un pop americà, semblant al de The Housemartins però més catxondos i irònics. Això és el que es podria dir si un escolta qualsevol cançó del Lp de la foto “Flood”(1990) ( molt recomanable musicalment per alegrar al més enfonsat ! ); Temes com “Women & Men”, Birdhouse in your Soul” o "We Want Rock You” ho podrien certificar. Això es trenca quant un escolta i visiona el tema del seu anterior LP “ They Might be Giants”(1986) que els va mig catapultar a la fama Don’t Let Starflirteja amb un punk harmònic del més amè, fora de identificar a John Flansburgh i John Linnell (Grans musics, per cert...i compositors ) com uns sers entranyables, boixos i catxondos al més pur estil Madness. I es torna a trencar escoltant un rar però interessant ( i que porto molt endins) “ Particle Man” del “Flood” , un també estrany “ I Hope That I Get Old Before I Die” del 1986 o el “Man, It’s So Loud in Here” del penúltim “Mink Car” (2001).

Llavors ???, que fan aquests tipus ?; bàsicament passar-s’ho be, riures de tot. Òbviament aquí son bastant desconeguts , fora d’un Primavera Sound del 2005 no han trepitjat mai casa nostre, una pena, però ni falta que els hi fa....segueixen passant-s’ho be.
Jo vaig practicar molt la lectura i les cançons amb les seves lletres ( iròniques i divertidíssimes), deu i ajut, malgrat tenir-la davant, seguir la lletra i el ritme de “Letterbox”, per cert. D’aquí que tingués (tingui???) aquest accent el meu anglès...
Innovadors ?, doncs si, i no ho deia pas pel tipus de música que fan, sinó per la seva particular manera de fer-se veure entre tant Grunge trencador i famós. Els seus primers temes els varen donar a conèixer a través de un contestador automàtic de telèfon, o sigui, es trucava a un número de telèfon i per l’aparell es sentia un tema dels TMBG. Actualment el servei de Dial-A-Song ( Truqueu al 718 387 6962 amb el prefix dels Estats Units), segueix “radiant” temes seus els dies 1 i 15 de cada mes....Trencador i innovador, oi?.
Boixos i catxondos doncs a més de portar el mateix nom ( John) , per a fer “Mink Car” es varen buscar uns acompanyaments musicals on TOTS es diuen Dan ( Dan Miller, Dan Weinkauf, Dan Mickey i Dan Levine). Els títols i les lletres de les seves cançons son un compendi de ironia digne dels millors Monthy Phyton , un nom ( “Deuen ser gegants”) al•ludint irònicament a la novel•la d’en Cervantes i la intenció de fer un LP per a nens ( si, si, nens petits !! ) que titularan “NO”, fan que aquesta banda em tingui el cor robat.
La seva versió de “Istambul (not Constantinople)” va ser la que els va portar a la fama, curiós tractant-se d’uns profunds coneixedors de instruments clàssics com el trombó, la trompeta o els violins que no s’estan de incorporar a les seves cançons. Creadors de la Banda sonora de la sèrie televisiva “Malcom” (Americana) i teloners dels mateixos i IRREPETIBLES Pixies....benvinguts al circ de They Might be Giants !!




*Dedicat als meus estimats "Jori" Man i "Wake up" Little Sussie

09 de desembre 2007

Les Rita Mitsouko

Em fa gracia imaginar com a aquestes alçades, els meus lectors habituals ja hauran més que suposat la meva desmesurada afició al rock & Roll més clàssic. Certament no me’n amago. Però és de rebut recordar el títol del blog per entendre que és la música en general la que m’enganxa i és tot el que escolto i, sobretot, he escoltat ( amb l’edat el filtre es fa més gran ) el que em motiva a escriure i recordar.

A finals dels 80 i principis dels 90 jo era un MELÒMAN ( sense filtre ), radical en plantejaments de tot tipus, noctàmbul i vividor, abusava de la nit i les seves virtuts i a tot això va, i em trobo amb la música de Les Rita Mitsouko:... Zas !!...”La primera en la frente “...que se’n diu...
Definir-la ho és tot menys fàcil, en tot cas no es Rock ‘n’ Roll dels 50, més aviat Punk dels 80, i no pas anglès, sinó francès i de París per ser més exactes. Re-escoltar aquestes cançons em transporta...de nou.

La parella formada per Catherine Ginger i Fred Chichin ( mort el passat novembre d’un càncer fulminant) varen formar durant el 1983 aproximadament Les Rita Mitsouko. Catherine actriu de pel·lícules porno i d’obres consagrades de Bertold Bretch (Curiós....oi? ) i Fred crític d’art i dissenyador treuen aquest estrany nom d’apel·latiu que Cathrerine utilitzava en les seves pel·lícules producte de la passió que li te a tot el que soni a japonès.
La seva música ( seva) i els seus videoclips van trencar amb els standars coneguts tant d’un com l’altre, una estètica kitsch, anàrquica i colorista en pantalla, i un sons de guitarres seques i ritmes barrejats de Chanson francesa amb l’energia pròpia del punk britànic en quant a sons es refereix.
El seu primer Lp, del 1984 titulat com el grup Les Rita Mitsouko” ens deixa amb un tema i un vídeo clip Marcia Baila” que, malgrat descobrir una encara patent influencia de la música disco ja ens fa una carta de presentació i intencions. El seu proper àlbum The no Comprendo(Virgin, 1986) ja és ( per a mi, com sempre )la seva “presentació en societat” .
Explicar ara i aquí el que en ve al cap escoltant temes com “Andy”, “Les Histoires d’amour” o sobretot un sublim “Someone to love” no cap en paraules, perquè son tot sentiments i dels bons, les parets de una discoteca golfa situada al raval barceloní i anomenada ( per aquells llavors, fins el 1992 segur !! ) “Les Enfants” en serien bons testimonis. Els balls frenètics, etílics i descompassats que al so d’aquestes i d’altres cançons un servidor i una estimada companyia varem exercir, quedaran vius per sempre en el meu cor, dolça nostàlgia...
Les Rita Mitsouko, amb el temps ha anat madurant, o, en aquest cas ( també per a mi) perdent aquella frescor punkie que regalimava malgrat fos en versió francesa i sota unes influencies molt particulars de ambos musics.
Marcia Baila” és un títol i vídeo que com he dit ja marcava diferencies, però si hi ha un tema de Les Rita Mitsouko que em va captivar tant per la cançó com pel vídeo ( llarg però recomanable ), va ser sens dubte “C’est Comme ça”, brutalment revolucionari per les èpoques que estem parlant tant visual com musicalment.
El vinil d’aquest grup el tinc casi desmembrat degut a la multitud de cops que ha sonat, aconseguir-lo amb Cd ha estat una aventura digne de Spielberg en sentit cinèfil i econòmic , us ho asseguro.
Sentir aquestes cançons i recordar aquells temps en fa sortir un profund i feliç somriure, de veritat.
Per els que volien que canviés de dècada, doncs apa!!...tres tasses.

02 de desembre 2007

Elvis Presley: 8 coses que no saps de mi...

Aprofitant aquesta famosa “meme” que circula per la comunitat bloggera i a la que molts hi dediquen cos i ànima, engrescat, motivat i encoratjat per una estimada col•lega... doncs mira tu !!, jo no he volgut ser menys !!!.
Consisteix a comentar alguna cosa que no sàpiguen d’un mateix ( que no vol dir que molts ja les coneguin), no cal que siguin intimitats ( o si !), poden ser curiositats o coses de la vida , en fi, allà vaig...

1- Elvis no va fumar un sol porro, canuto, petard, “cigarreta de la risa”, o com voleu dir-l’hi, de fet no va fumar mai. Considerava als fumadors de Marihuana uns drogoaddictes, a més de la lacra de la joventut nord-americana. Li encantava la música de Hendrix, però no el suportava per ser un drogoaddicte...!!!.
2- Del maig del 55 al juny del 56 va arribar a fer 255 concerts en directe, i això que el seu repertori del llavors eren les clàssiques cançons de Rock ‘n’ Roll que tots hem sentit milions de cops. Us imagineu els últims 4 anys de la seva vida ?.
3- La roba que es posava estava directament influenciada per l’estil afroamericà de llavors, estava encantat dels colors llampants que utilitzaven, ell mateix la suggeria i el seu sastre ( Bernard Lansky )li realitzava. No era gens racista i mai, mai va amagar les seves influencies i cito textualment d'una entrevista a la tardor del 54: "Los amigos negros llevan cantando esto desde antes que yo pueda recordar, ya tocaban en sus chabolas y en sus garitos, y nadie apostaba por ellos. Yo he copiado de ellos ". El seu ídol de còmics era el Capità Marvel, d’aquí també els seus conjunts dels 70 i l'anagrama dels components de la T.C.B Band.
4- El seu altruisme no tenia límits !!!, regalava cadillacs a famílies dels ghettos més pobres, es gastava molts diners amb gent que ni tant sols coneixia. Això posava negre al cràpula del Colonel, el seu manager de tota la vida.
5- Era un gran coneixedor del mon operístic, li encantava Enrico Caruso, de fet, la seva “It’s now or never” és una versió del “O sole mio”. És per això que , també, admirava profundament la veu de Roy Orbison ( d’això n’estic especialment orgullós ! ). A en Roy li va rebutjar el “Only The Lonely” perquè va dir-li que era una cançó que només podia cantar ell. El temps li va donar la raó.
6- Elvis NO es considerava un drogoaddicte; Tom Jones li va insinuar un cop i li va retirar l’amistat; Joe Esposito ( un dels seus “col•laboradors” des de els inicis ) al insinuar-li que potser es passava un xic, va rebre un “ Tu no en tens ni idea de res” com a resposta.
7- La seva dieta era, bàsicament hamburgueses , patates fregides i coca-cola. Tenia el record de menjar hamburgueses ( de les americanes...eh? ) en 1 hora: 18. Paradoxalment es preocupava , i molt, de la seva figura. Mai va fer cap mena d’exercici físic.
8- Elvis va morir d’una arítmia cardíaca. Jerry T. Francisco, forense del estat de Tennessee va detectar en l’autòpsia codeïna, etinamato, butabarbitol, morfina, quaalude, demerol, meperidine, valium, valmid, cocaïna i placidyl entre altres, algunes en grans quantitats ( qui s’entretingui a buscar informació, que no s’espanti ). El perquè va arribar a aquest extrem el deixo per un altre post...

CODA. Això no resta en absolut el qualificatiu d’autèntic geni i únic en la seva espècie, la de cantant. De fet, per a mi, no hi haurà mai ningú com ell...ningú. Sense dubte: El Rei

25 de novembre 2007

The Chordettes

Imagineu-vos per moments una escena familiar americana dins una sobretaula qualsevol sobre el 1940 i principis dels 50. Aquella Amèrica profundament conservadora i creient, racista i classista; amb les seves copetes de Bourbon amb els seus puros ( els mascles ) i les seves faldilles prisades llargues, amb un somriure fals enganxat a la cara davant la tediosa conversa de sagrades costums , amor a la pàtria, de Deu i la fe....De sobte, sona per la radio de la sala on es fa acte de tal insigne tertúlia, un “Hound Dog” de Elvis, un “Great Balls of Fire” de Jerry Lee Lewis o, encara pitjor, un “Tutti Frutti” de un negre, irreverent i demoníac Little Richard...per Deu !!!. Acte seguit el “pater-familis”, enutjat per tal sacrilegi musical, fent escarafalls de tota classe, mentre aixeca la seva copa i puro, exclama indignadíssima i profundament indignat : “Voleu fer el favor de canviar aquests sons del diable i posar música de veritat !!!” ( però en anglès ). La filla ( que segur ja havia començat a moure el peuet tímidament ) es dirigeix al gramòfon i posa The Chordettes, el pare esbossa un ampli somriure i la mare, aplaudeix a ritme amb la tonada mentre mou el cap d’esquerra a dreta, també a ritme i amb un somriure profund....està sonant, per exemple, el “Never on Sunday” o el “Baby Come A-Back-A” d’aquestes xicotes ben pentinades, creients, americanes i educades.

Janet Ertel, Jinny Osborn, Carol Bushman i Dorothy Schwartz varen formar The Chordettes sobre el 1940, un grup vocal molt americà amb unes melodies, tot s’ha de dir, superbes i enganxoses i que juntament amb les Andrew Sisters dominaren la escena musical d’aquells temps fins la irrupció ( tosca i demoníaca per aquella societat ) del Rock ‘n’ Roll. A diferencia de les altres, The Chordettes si que es van saber adaptar a aquell ritme nou, això si, sense perdre las maneres i la dignitat...es clar !!
Combinaven amb gran encert, temes melòdicament perfectes com els anomenats abans o “Hummingbird” i “Lonely Lips”, amb altres més enfocats al jovent i adaptats ( a la seva manera ) al nou estil emergent com “Tall Paul” o “A Girl’s Work is Never Done”.
No us penseu ara que aquestes noies varen sucumbir al R ‘n’ R, de fet va ser un dels grups femenins més prolífics, adaptant a la seva particular harmonia vocal temes dels The Coasters ( “Charlie Brown” ), Paul Anka (“Lonely Boy”) o Dodie Stevens (“Pink Shoelaces”). Públic no els hi va faltar mai.

Elles son las que canten aquella famosíssima cançó que tots, tots, heu sentit molt més d’un cop arreu, i que òbviament va ser Nº 1 al 1954 durant set setmanes ( que es diu ràpid ! ) el “Mr. Sandman”. També ho son d’un altre Hit de la època (1958) que també us sonarà molt, molt, molt; el “Lollipop” ( Format Karaoke, pels aficionats ). Composicions, ambdues, magistralment executades per aquest quartet coral. Música en blanc i negre, compte que enganxa !!!.

16 de novembre 2007

American Graffiti

He llegit milers de crítiques cinèfiles d’aquesta, per mi, memorable pel•lícula de George Lucas ( si, si GEORGE LUCAS, el de LucasFilms de tota la vida !! ). Que si no és una gran pel•lícula, que si una comèdia del “montón”, que si desapercebuda si no fos pel director ( i el productor i coproductor ???. No hi diuen res un tal Francis Ford Coppola i Gary Kurtz ??? –fa falta una fitxa tècnica de Star Wars ” per aquest últim ?-...Home !! ), que si entretinguda només per la llista d’actors que hi apareixen, que si fluixeta, que si mediocre.....bla, bla, bla....
Està clar que poca gent hi ha vist la lectura que, de ben segur, tant sols el visionari d’en George i jo, hem deduït. Fora de interpretacions estàndards del film i de la perfecte caracterització de les inquietuds de la joventut Americana de llavors, a saber i bàsicament: cotxes, sexe, dones, alcohol i música. American Graffiti és principalment una lectura de evolució i canvi social de la època que, entre altres coses, la música estava provocant. Aquest FET està esplèndidament narrat, representat i interpretat durant tota la pel•lícula per un xulo Bob Falfa (Harrison Ford) i un altre no menys xulo John Milner (Paul Le Mat ), i us ho explicaré tot plegat:
Està clar, contemplant la pel•lícula, que el aire xulesc d’en Falfa ( i el nom ) ve de províncies, seria el “quiero y no puedo”, ell, amb la seva xicota al costat, a la que casi ni li dirigeix la paraula en tot el metratge però ha de ser-hi: que hi dirien a ciutat d’un noi com ell sense xicota ?!; amb una furgoneta (això si, amb “Tunning” inclòs ) clàssica i de camperol, cercant constantment a l’altre xulo , el més conegut de la city, al que tant èxit te entre les dones, al que va de “sobrat” a en Milner.
Un, en Falfa, representa el Country, ja en clara decadència donada la tremenda explosió d’aquest nou i boig ritme anomenat Rock ‘n’ Roll, però que encara te, vol, o pensa que ha de dir alguna cosa....
L’altre, en Milner, representa el Rock ‘n’ Roll en estat pur, la sensació de risc, el cercat per elles, la novetat. Ambdós fan una superba interpretació d’aquests rols. Falfa mastegant xiclet contínuament, camisa de quadres amb mànegues arremangades i un "trasto" com a cotxe, tosco en paraules, camperes, barret de cowboy i la clàssica actitud masclista. Milner engominat, texans nous amb samarreta blanca, fumant constantment, es deixar estimar per totes, seductor però pillo, sociable però el just tant sols i amb un cotxàs que treu el singlot. El duel en forma de cursa final deixar clar que és el R ‘n’ R el que s’imposa...
Menció especial en aquesta pel•lícula a la figura del Disc-jockey de la radio Hombre Lobo ( Jack Wolfman !! ), una radio pirata i perseguida per la llei per ser irreverent i radiar autèntica música diabòlica, però que paradoxalment és la de més èxit entre el jovent. Mai millor detallat...

Home, està clar que musicalment per a mi tampoc te desperdici, a més, el gran George utilitza tant sols originals; es a dir, que no sona un “Barbara Ann” dels Beach Boys sinó la dels The Regents, el “Love Potion NO.9” de The Clovers , que no el de The Coasters i el “Crying in the Chapel” original de Sonny Till and The Orioles i no pas el que va fer famós Elvis Presley. Joies com “Book of Love” ( The Monotones ), “Peppermint Twist "( Joey Dee & The Starlighters ), “Ya Ya” ( Lee Dorsey ) o el “Chantilly Lace” del gran Big Bopper , tant sols es troben en aquesta , per a mi, sensacional banda sonora.
I pensar que encara me’n deixo uns quants....

11 de novembre 2007

Novetats Discogràfiques (II)

No em puc estar, avui que acaba la Fira del Disc ( lo de “col•leccionista”, ho estalvio...) de mencionar-vos les adquisicions que he fet i que, malgrat les gaudiré com un nen una piruleta o el mític Kojac ( Chupa Chups o LLepa LLups ? ), significaran un sotrac en el meu estat d’ànim ( no poder comprar tot el que t’agradaria ja ho te això...) a més d’una reducció de despeses durant el present mes, o sigui a menjar arròs i llenties, perquè les Guinnes no les penso reduir. Aquest mes , més que mai, accepto invitacions a dinar...
Tot i cada any en la citada fira s’hi poden trobar tots els estils musicals possibles, aquest fet any darrera any cada cop és menys real, degut sense dubte a les meves preferències musicals.

Les Novetats adquirides, son les següents...

The Champs , “The Early Singles” . Banda de Rock ‘n’ Roll instrumental de la mateixa quinta que els anteriorment citats Johnny and the Hurricanes , i que tots coneixereu per la seva famosa “Tequila” (1958).
The Treniers ,“Rockin’”. Del mateix estil que l’anterior, sense cap tema que sobresurti especialment i amb la diferencia que eren negres, més rítmics i menys famosos...es clar !!.
The Cadillacs , “Speedoo”. Mítica i sublim formació de Doo-Wop del Harlem de New York i que des de el 1953 al 1962 varen escampar els seus ritmes i melodies, la cançó que dona títol al àlbum, es un excel•lent referent del que és el Doo-Wop. Gran troballa !!.
The Original Surfaris , “Bombora”. Una autèntica joia representativa del Surf-Music que poc o gens te a veure amb lo que feien els “Beach Boys”.Brutals, jo em vaig emocionar , la meva butxaca no gaire...
The Four Seasons , “The very Best”. Doo-wop blanc ( si, també hi havia blanc i negre...(?) ). Que voleu que us digui, per a mi sentir la veu d’en Frankie Valli és un privilegi, us deixo dos exemples que us serviran per veure variacions d’un mateix estil, el "Big Girls Don't Cry" i el "Sherry"( a mi, això del blanc o negre....doncs, home...com que me la sua una mica, que se’n diu...). Tremends !!.
Creedence Clearwater Revival , “Chronicle Volume II”. John Fogerty i els seus germans sempre son ben rebuts a casa, uns tios grans, vamos !. Sòlids com pocs !!. No us deixo cap cançó, és que soc així...!!.

Peggy Lee, “Trav’lin’ light”. És una petita debilitat, potser escoltant el tema que dona títol al LP o la mítica "Fever", entendreu perquè se’m posa la gallina de piel. Sensualitat per donar i vendre.
Neil Young & Crazy Horse ,“Greendale”. No crec que superi al “Zuma” o el “Harvest Moon”, també del gran Neil, però, que importa ?, m’han parlat massa be per deixar-lo escapar. Però és que aquest home ha fet alguna cosa dolenta a la seva vida ?.
Frankie Lymon & The Teenagers , “Greatest Hits”. The “Boy soprano” que li deien, més doo-wop del Harlem, Seu és el famós “Why Do Fools Fall In Love” , però us deixo amb “I’m Not a Juvenal Delinquent” perquè us feu una idea dels títols que tenien que cantar per que no se’ls etiquetés...és lo que fa la ignorància.

De The Cadets i The Elegants , dos autèntiques relíquies del doo wop de New York a finals dels 50, prefereixo no dir res, que em sembla que començo a cansar.
Com a regal de tant soporífera lectura us deixo un tema del 1956 de les germanes Patience & Prudence , el " Gonna Get..." que amb 11 i 14 anyets ja ho feien així de be. Com no, és una versió original que a totes i tots, us sonarà...

02 de novembre 2007

Little Eva

És trist reconèixer que quant es parla de Rock ‘n’ Roll a tothom, tothom, el primer que ens ve al cap és la figura de un home, es digui com es digui. Mai, i no sabria dir perquè, és relaciona aquest estil amb el sexe femení; Per a mi tremendament injust, però a l’hora tremendament cert. No cal dir que quant surt a conversa aquest cas fragant de masclisme musical, he de dir que si tot baixant el cap.
El comentari d’un col•lega Bloggero-musical entranyable em va fer reflexionar, doncs la presència de grups i veus femenines al univers musical dels 50 i 60 no passa desapercebuda. Qui imagini la meva discografia no dubti està ( també) plena de figures femenines, qui la conegui (pocs) ho sap.
Tot i que Marlene Dietrich,Marilyn Monroe o Doris Day no es poden relacionar directament al Rock and Roll, les tinc a les meva discografia musical, juntament amb unes Supremes, unes Chiffons, Shirelles o Chantells més famoses o unes Bonnie Lou, Peggy Lee, Brenda Lee o Wanda Jackson ( si, si, me’n deixo unes quantes, però ho faig expressament ! !! ) no tant famoses, i és aquí , precisament, on hi ha també aquesta encantadora xicota que de nou tothom, tothom coneix. Com passa sovint, ens sona la cançó però no el nom....oi?.

Eva Narcissus Boyd ( Little Eva ), havia de ser una noia de lo més entranyable, simpàtica i divertida com poques. Del com va arribar a l’èxit aquesta noia n’hi ha varies versions, però no puc deixar de resistir-me a explicar la que per a mi és la que més es deu aproximar i més coherent em sembla. La petita Eva va entrar de minyona ( recomanada per Earl-Jane McCrae, amiga i cantant de The Cookies ) a la casa d’en Gerry Goffin i la Carole King ( mítics compositors de innumerables èxits de l’època)i mentre feia la seva feina a tan preuada casa, taral•lejava el “Loco-Motion” que en Gerry i la Carole havien composat però no n’estaven gaire convençuts, va ser veure-la i portar-la als estudis perquè cantés exactament el tema tal i com ho feia a casa....
El saxo de Art Kaplan , el piano de Carole King i els cors de The Cookies amb la enèrgica presència de Eva van deixar bocabadats als directius de Dimension que la van contractar ipso facto. Little Eva va passar de cobrar 35$ setmanals a 30000 anuals en concepte de drets d’autor .“The Loco-Motion” va ser Nº 1 a les llistes el 1962 i dels 10 primers a les llistes negres de Rhythm & Blues. De versions de “The Loco-Motion” n’hi ha un fotimer, la versió de Kylie Minogue la va llançar a la fama, sense anar més lluny...

Swingin’ on Star” a duo amb Big Dee Irwin, és un altre tema d’aquells que us sonaran molt ( i que a mi m’encanta !!!...per cert ) i que va ser Nº 1 a les Illes Britàniques al 1963 i al 1964. Little Eva ja no es va prodigar gaire més , per no dir gens, al 1964 trenca amb la seva discogràfica i es dedica simplement a treballar esporàdicament com a veu d’acompanyament a varies firmes, que curta és la fama de vegades...eh?. No vull penjar gaires cançons més d’aquesta xicota, fora de “Let’s Turkey Trot” que em resulta molt simpàtica , un “The Christmas Song” també amb Big Dee perquè al final,em felicita el Nadal i un “Heigh-Ho” de nou amb Big Dee, perquè imagino als set nans marxosos & “The Súper Little Eva”...bàsicament.
Tinc un carinyo molt especial a aquest Cd, no és res de l’altre mon, però em fa molta gracia de escoltar-lo de tant en tant.

29 d’octubre 2007

Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio

Tot i la curta vida musical de Johnny Burnette i el seu Rock & Roll Trio ( de 1953 a 1957 ), d’aquest senyor n’hi hauria per escriure-hi més d’un blog. De fet jo mateix no se que ben be posar d’aquest bon home sense caure en tòpics que, sense cap dubte, no es mereix.
En Johnny va ser un compositor i cantant peculiar entre els peculiars, amb un fort caràcter que va fer que mai es rendís per a res, ni quant el rebuig d’en Sam Phillips i la seva poderosa fàbrica d’èxits , la Sun Records, li va negar audició i ni tant sols va escoltar les seves maquetes per estar molt enfeinat; ni per els circuits secundaris que durant tota la seva trajectòria musical va tenir que acceptar per a guanyar-se la vida, ni per la ferotge competència del llavors ( Elvis, Perkins, Richard, etc...); ni per la direcció d’un manager (Henry Jerome )que apart de lladregot, cràpula i estafador no va saber portar-los on realment és mereixien. Johnny Burnette va seguir endavant amb un sentit de l’adaptació a l’entorn musical que molts ja voldrien....

Al Dave Wills Community Center, un “cole” com qualsevol altre, Dorsey y Johnny Burnette coneixen a Paul Burlison, guitarrista expert i tècnicament excel•lent, adonant-se tots tres que a part de la boxa, també estan boixos per la música. Combinant les seves feines de electricistes( Paul i Dorsey) i venedor de planxes ( Johnny), es repassen tot Memphis tocant a garitos de tots colors, però cultivant una sòlida reputació com a banda de Rockabilly, salvatge, ferotge i amb uns directes brutals...però sempre amb poc èxit econòmic.
Es desplacen a New York, on la salvatge guitarra de Burlison el superb contrabaix de Dorsey i la peculiar veu de Burnette enamora als directius de la discogràfica Coral, era el “Tear it up” el que sonava, i es clar, trencava amb tot el que s’escoltava al 1956 ( fora del qui tots ja suposeu ).

Estava clar, però, que aquest tipus de música, no anava a tenir molt èxit en un mon futur on Elvis regnava, Burnette , gran MELOMAN era un enamorat de les Big Bands de Arti Shaw i semblants, la seva música poc a poc s’aniria adaptant i complementant a aquests sons, però sense deixar de ser el Johnny de tota la vida.
És graciós que una de les primeres gravacions al respecta “Shattered Dreams” (1956) amb la Dick Jacobs Orchestra al complert, fos considerada com a no comercial, quant és per a mi una cançó de la que em costa desenganxar-me, simplement perfecte.
El “Rockabilly Boogie” és una de les primeres cançons que recordo haver sentit per una estrafolària radio que hi teníem a la cuina.
Temes com “Dreamin’”, bàsica per a futures creacions dels Teen Idols i les seves balades enganxoses tipus “Oh Carol”, “Diana” o “Little Darling” ( Nei sedaka, Bobby Darin i The Diamonds, respectivament); o el mil cops versionat ( fins i tot per Roy Orbison !!! ) “ Your’re sixteen” han estat referència obligada per bandes de tots els estils i colors des de els inefables Stray Cats o The Yardbirds fins a The Beatles ( grans admiradors del Trio): “Lonesome Tears in My Eyes” i “Honey Hush” son mostra i botó. No em vull deixar uns temes tant sublims ( per mi, es clar ) com “Midnight Train”, “Please don’t Leave me” on Johnny remuga literalment ( es que era un innovador de la hòstia ! ) i el “Blues Stay Away From Me” que el galtetes d’en Mark Knofler i el repulsiu de Chet Atkins ( ho sento,em cau molt malament aquest Chet....sóc un MANIÀTIC...ho sé !) també toquen al seu àlbum conjunt Neck and Neck” i, que segur a més d’un que jo em se, li deu sonar...

Com si d’un dels grans és tractés la fama a Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio els hi va arribar desprès de desapareguts. No cal dir que per a mi SI que és i serà sempre un dels grans, grans, grans.

22 d’octubre 2007

The Housemartins

El fet de cascar-se un sopar de copa, pijama i barret, en un molt bon restaurant de cuina italiana ( que no vol dir Italià...eh? ) amb un vi de les terres del Vesubi, uns Gin Tònics cibernètics i rematar-ho amb unes quantes pintes Guinnes com el qui no vol la cosa, fa que qualsevol tertúlia musical posterior arribi al Top Ten de les tertúlies. Si els contertulians i companys de taula i barra, son amics dels de quant encara no m’afaitava, la nit es pot qualificar de rodona. La “Psicòloga” i el “Poeta” son una parelleta de sers entranyables alhora que amics profunds, font de informació per a la meva inspiració Bloggero-musical. Mentre ella s’acosta més cap els meus gustos musicals, ell hi dista un petit abisme, amb tot, els tres escoltem i descobrim la sensibilitat en una melodia, vinculem la música i els records com si fos una, coincidim a percebre la música ( la vida ) com una emoció, com una sensació que hi ha que assaborir, prescindint de si el que sona és això o allò altre: és música.

La audició de qualsevol cançó de The Housemartins em (ens) transporta a èpoques determinades de cada un de nosaltres, ens podem passar hores ( entre pinta i pinta ) recordant vells i bells temps gracies a la música que sona...que no és maco això ?.
Paul Heaton ( veus i guitarra ), Norman Cook ( guitarra ) –el guitarrista original Ted Key abandonar la banda el 1985-, Stan Cullimore ( baix ) i Hugh Whitaker ( bateria ) van formar al 1984 aquesta banda de pop fresc, ballable, amè, divertit i compromès. Aquest últim fet va ser, juntament amb les corrents musicals a seguir que varen mantenir Cook i Heaton, oposadament diferents, el que va propiciar que sobre el 1988 es dissol-les la banda. Les lletres de les seves cançons eren políticament incorrectes en una Anglaterra tant conservadora i, òbviament això, els va impedir de triomfar als Estats Units on casi ni hi van “desembarcar”. Visioneu el vídeo i desengraneu “Build” (entre d’altres...), denúncia de l’especulació urbanística en tota regla, per entendre-ho.... Tot això no va impedir que els joves britànics els tinguessin com a ídols pop dels 80 i com a grup de culte per damunt d’uns senzillets ( per a mi )The Smiths o uns mediocres ( també per a mi ) Aztec Camera.

Escoltant els cors i la harmonia de les seves veus en casi qualsevol de les seves cançons, es pot endevinar una clara influencia dels de Liverpool, dels Beach Boys i si m’apureu dels mateixos Everly Brothers. cançons com “Sheep”, “Get up off Our Knees” “ Five Get Over Exited “ i sobretot una sensacional “Caravan of Love” donen bona mostra d’un treball coral meticulós i excel•lent.“Happy Hours”, “Freedom”, “The Mighty Ship” del seu LP “London 0, Hull 4” -1986- ( Històric resultat de la Coupe Anglesa de futbol entre un Premier Leage i l’ equip del seu poble ); o “Bow Down”, “You Better Me Doubtful” o la mítica “me And the Farmer “ del l’altre LP “The People Who Grinned Themselves to Death” -1987-. Son peces que tots em ballat o escoltat alguna vegada , i son temes que em porten i transporten a festes privades, mirades furtives, desitjos carnals, alcohol i flat de tant fer l’animal..., dolços records en tot cas.
The Housemartins van desaparèixer de l’escena musical al 1988 com a grup, fora de col•laboracions puntuals, com la de Paul Heaton posant la veu a la cançó “Come On Nature” del Lp Sunshine on Leith dels germans bessons Reid i els seus The Proclaimers ( Bons, bons de veritat...també !! ) ara, ves a saber on paren...!

15 d’octubre 2007

Johnny & The Hurricanes


Abans de que molts es pensin que si he tornat a drogar-me, si abuso de l’alcohol de forma compulsiva, prenc cocktails de pastilles de colorins o em fumo tot lo verd que em trobo per la vida; vull aclarir que la foto en qüestió és perquè mentalment, alguns de vosaltres, comenceu a relacionar-hi una cosa amb l’altre. Lluny de promocionar productes o marques comercials de qualsevol tipus, el post d’avui també va dedicat a la música, com no podria ser d’una altre manera .
És graciós comprovar com resulta que, no tant sols els polítics que ens envolten pensen que el poble és tonto, sinó que també s’ho deuen pensar els creatius de publicitat, o més exactament la persona encarregada de posar la banda sonora a un anunci i en concret a aquest. Qui tingui unes més que mínimes nocions musicals o cap noció musical però una certa oïda i un xic de memòria, recordarà perfectament la musiqueta d’aquest anunci i el seu, ja casi fastigós, “Repetimos”.

Johnny & The Hurricanes va ser una banda instrumental de Rock and Roll dels anys 1954 al 1961 quant van desaparèixer per ( literalment) cansaments d’anar amunt i avall ( gires, promocions, concerts, entrevistes, gravacions...etc), La gràcia i l’èxit d’aquesta formació es basava simplement a canviar el so predominant de llavors en la majoria de peces que sonaven, que per norma general eren la guitarra o la veu per damunt de la resta. El contrast dels tons aguts de l’orgue i els tons baixos del saxo, es varen convertir en la base de la seva música, la resta eren simples acompanyants i malgrat signaven com a compositors del que tocaven ( o ho feien així, o no signaven el que tocaven) , no eren més que uns excel•lents intèrprets de música popular ( d’aquella que ningú recorda qui ha escrit), amb el seu toc personal.

Així, John “Paris” Pocisk ( Saxo), Paul Tesluk ( Orgue), Dave Yorko ( Guitarra), Lionel “Butch” Mattice ( Baix) i Bo Savich ( Bateria ) van... “composar”, entre altres un tema anomenat “Ja Da” del que, i no en tinc cap dubte, en va saber treure la melodia el senyor “natilla danone”.
De igual forma és graciós comprovar com la popular cançó de funerals i alguna que altre homilia religiosa “ La vall del riu vermell”(... Trobarem a faltar el teu somriure, diu el riu que te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí... ), du la mateixa música que el “Red River Rock”. Així doncs, en aquest últim cas: Què va ser primer, l’ou o la gallina ?.
He de reconèixer que escoltar tot seguit 24 cançons d’aquesta banda és tremendament cansí, la originalitat del seu so és converteix en repetitiva a la que ja en portes escoltades unes quantes, amb tot, a la seva època varen tenir un èxit espatarrant, van ser una novetat dintre un Rock 'n' Roll que, en absència de Elvis, anava minvant en qualitat i quantitat.
I el tema “Beatnick Fly”, no us sona també d’alguna cosa...tipus Lacasitos...?

08 d’octubre 2007

iPod Suffle

He de dir, abans de tot, que jo no era pas dels que anava amb el aparatet a l’orella com un “agent especial Smith” qualsevol. Més aviat al contrari, no entenia com es podia estar tant absent de la realitat, tant aliè del carrer, tant poc atent a les coses i sons mundans que ens envolten...be, doncs ara ja fa un temps que no hi ha manera de treure’m el “pinganillo” de la orella. Tampoc es que el porti sempre, però la veritat és que cada cop hi estic més enganxat....Estaré modernitzant-me ?

Producte de la falta d’inspiració, de la facilitat de fer aquest post i de lo atrafegat de la setmana anterior ( i aquesta !!!), us relataré amb exactitud matemàtica que és el que sona al engegar la meva iPod Suffle (hi tinc 273 cançons exactament) i posar el famós “Random”:

I Wonder Why” ( Dion and The Belmonts ) m’és ben igual qui l’hagi interpretat mil cops, la mestria vocal de Dion DiMucci i els seus nois l’eleven a l’olimp del Rock ‘n’ Roll, un dels meus grups preferits. Si heu vist la pel•lícula “A Bronx Tale” –Una Historia del Bronx- 1993- l’heu sentit segur, gran pel•lícula i millor cançó....per cert !.

Remember Then” ( The Earls -1963- ) Únic i sensacional èxit d’aquesta formació de Doo-Wop, de fet va tenir tal ressò que ells mateixos varen fer una altre cançó “Cry, Cry, Cry” que sona exactament igual i tant sols varia la lletra, això llavors, anava així...

Tainted Love” ( Gloria Jones -1965-). Original de la versió que Soft Cell va fer el 1982 idèntica a aquesta...idèntica ?, no, no, no. La gloria és per la Gloria.

Who Put The Bop ( In The Bop, Bop, Bop... )” (Frankie Lymon and The Teenagers ). Caram no se ben be de quant data ni si la versió és la seva ( també la va cantar Jan & Dean, els primers Drifters i el boig de Sheeb Voley, per exemple ), en qualsevol cas Doo-Wop del bo, predominança de les veus i els cors, amb ritme i simpàtica.

"Navras” ( Juno Reactor ), de la B.S.O. de “Matrix Revolutions” (2003). Buf , aquest tipus de música mel poso per a desconnectar i per despertar el instint salvatge que tots portem a dins...sublim peça electrònica amb cors i inspiracions magrebins, mediterrània. No apte per a bibliotecaris o amants de la música melòdica. Això és un “pepino” cibernètic impressionant !!.

Reet Petite “ ( Jackie Wilson -1969 ). Aquest noi és un incunable per a mi. “Black Rock ‘n’ Roll” ( que en deien ) per a fer ballar els peus i alguna cosa més. Enèrgic i enganxós.

Devil or Angel” ( Bobby Vee -1960-). Tot i que la versió original és de The Clovers ( 1955 ), en Bobby la va “suavitzar” , transformar als sons més fins que començaven a sortir de les High Schools gracies al servei militar que el Rei estava fent a Alemanya. Em porta molts records.

Dance Me To The End of Love “ ( Leonard Cohen -1985- ). Hi tinc debilitat per aquesta cançó, em podeu dir romàntic si ho voleu.

Fairytale Of New York” ( The Pogues -1988- ) el LP “If I Should Fall From Grace With God” d’aquesta banda etílica el considero magistral, un altre incunable. El contrast vocal de Kirsty MacColl i Shane MacGowan d’aquesta cançó es senzillament dolça i brutal al mateix temps. És això possible ?: SI

Hey Bartender !” ( Koko Taylor -1978-). La autèntica màquina del Rhythm and Blues. No imagino estar en un pub de Chicago i trobar-me-la ( amb la seva banda). Compartirien un bon Bourbon amb mi ?...sòlida i brutal com poques.

I, John” ( Elvis Presley -1972- ). AAaaaiixx....No sabia que en tenia res del Rei per aquí, em costa escoltar qualsevol altre tema després d’un de l’Elvis ( minimitza el valor real de la futura audició, sigui quina sigui....digueu-me MANIÀTIC, si ho voleu...), però la profunda i greu veu de J.D.Sumner ( el Baix , per excel•lència) and The Stamps em fa volar...

Bye, Bye Love” ( Roy Orbison -1975- ). Noooo, tu no Roy !!!, però que hi fas per aquí després del Rei ?....joder !, com ets !!..he de tancar el Suffle i reorganitzar-lo de nou , estar clar que he comés un error gravíssim i ara, en Roy ho està pagant, la mala sort sembla que el persegueixi de veritat, per fortuna tant sols és una dolça versió del clàssic de Boudleaux and Felice Bryant cantada per aquest entranyable ser. Ho sento Roy, creu-me !

Crec que trigaré força temps a fer un altre “Random” d’aquests...he quedat tocat...!

30 de setembre 2007

Roy Orbison: Class Of '55

Ara, que s’ha reeditat el famós Travelling Willburysde la macro banda formada per a l’ocasió (Roy Orbison, Bob Dylan, Tom Petty, George Harrison , Jeff Lyne...bàsicament), en format cd. Ara, que és sovint escoltar i discutir en tertúlies etílic musicals, sobre les lloances de tant magnífica obra mestre, (no en tinc cap mena de dubte .Incunable d’obligada i repetida audició) dels tempos, les peces, la execució artística, les veus, la veu.... Ara, que sembla que en Roy Orbison, per aquí, és més famós que abans o inclòs m’atreviria a dir que és etiquetat (per fi) com un dels clàssics. Ara, que comprovo que quant comentes o deixes anar que t’agrada Roy Orbison la gent ja no et respon amb un: “Qui ?”, “el què has dit ? ”,”Roy...què ?” o, el més comú, un indiferent: “Ah..ja..si...val!”. Ara, precisament ara, vull parlar del “Class of ‘55” (1986) .
Treball destacadíssim i tant o més superb que el anteriorment citat, sota el meu punt de vista millor, més emocionant i amb sentiment, més coherent i per a mi, rellevant, o si ho voleu no tant “comercial” o postís (m’atreviria a dir), en el bon sentit de la paraula, -repeteixo que em sembla una magnífica obra musica de primer ordre-; però qui conegui les obres i una miqueta la evolució dels participants de la família Willburys, s’estranyarà de trobar-hi un sempre elèctric Jeff Lyne ( que repetiria al premiat i pòstum àlbum del mestre “Mystery Girl” (1989)), o un Bob Dylan, que mai durant els anteriors anys havien demostrat cap mena de guinyo públic ( compte !...tampoc menyspreu ! )cap a Roy Orbison. Qui conegui a més a més la discografia i treballs del parell esmentat ( sobretot d’en Jeff i la seva E.L.OElectric Light Orchestra-) i un xic la d’en Roy no apreciaran semblança alguna ni musical ni temporal, es clar. En definitiva, una barreja estranya i peculiar. Que hi pinten doncs amb el mestre Roy ? Amb tot, remarcar de nou que em sembla sensacional tal reunió musical ( de fet, que en fotin el que vulguin...eh? ), però mai he pogut deixar de veure-hi certa operació de màrqueting que no hi veig tant a la primera, batejada com a “Class of ‘55”; més una trobada de ex-alumnes o companys de trajecte, que no pas una treta comercial i/o publicitària per a benefici...de?. No és que em deixi en aquesta suau crítica a Tom Petty o George Harrison , ambdós ( sobretot en George) fervents, acèrrims i reconeguts seguidors de la obra d’en Roy, o sigui més apte, per a mi, la seva presència. Apart, que si realitzem la mateixa comparació hi trobarem tot el contrari; referències i influencies clares , notables i sempre reconegudes ( Els quatre de Liverpool els primers) . Per lo tant, cap objecció...i si, sóc un radical !!!.

La relació i la coherència musical d’aquests quatre MONSTRES està clara i per damunt de “Travelling Willburys”, i no faré comparacions individuals...sobren. Comentar que la reunió , en qüestió, ret un homenatge al Rei, perquè també era un de la quinta (musical) ’55, doncs va ser ell i la seva existència la que va motivar la cita i per el tema “We Remember The King” que en veu de Johnny Cash i cors de la resta sens presenta com a tribut al disc. Juntament amb la melòdica “Coming Home” cantada pel mestre , el clàssic “Sixteen Candles” cantada i tocada al piano per Jerry Lee Lewis ( que no Jeff Lyne...!!) i la cançó que dona títol a l’àlbum (un “temazo” dels de “gallina de piel”) anomenat tal qual: “Class of ‘55” amb un tendre Carl Perkins , forma la part baladística i melòdica del àlbum.
Birth of Rock and Roll( Carl Perkins) és la presentació en societat, el títol de la cançó i la seva audició hauria de ésser fragment enciclopèdic de la historia de la música i del R ‘n’ R en especial. La resta, son inclassificables perquè vull, que importa !!. “Keep my Motor Running” (Jerry Lee ), “I Will Rock and Roll With You”...i jo !!..(Johnny Cash....quina veu senyores i senyors !! ), el sublim “Waymore’s Blues”, la brutal “Big Train ( From Memphis)” amb el gran John Fogerty, June Carter, Dave Edmunds, Sam Phillips, Rick Nelson, Jack Clement...als cors !!! , el “Rock and Roll ( Fais to Do)” ( Tots; de solistes, al uníson, en els cors, per separat, un darrera l’altre, això és una festa, home...!!! !) fan de les classificacions meres paraules buides i, en aquest cas, sense sentit.

Per cert: SI, li tinc especial mania a Jeff Lyne... i SI: ( abans de que més d’un se’m tiri al coll qual vampir assedegat), hi tinc tota la discografia de la E.L.O.

Els MELÒMANS i els MANIÀTICS, ja ho tenim això.....un que és així..!.

24 de setembre 2007

Chubby Checker

Octubre de 1958, Elvis Presley comença el servei militar a Alemanya fins el març del 1960. El boig de Little Richard reordena la seva “vida” el 1957, cap el sagrament de l’església de Alabama per estudiar teologia i ordenar-se ministre (?). De 1959 a 1963, Chuck Berry és detingut i engarjolat per presumptes abusos a una menor, tràfic sexual i incitació a la prostitució, amb l’afegit que la noia en qüestió era una immigrant il•legal –Embolica que fa fort-. El 3 de febrer de 1959, i després d’una actuació a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly, Big Bopper i Ritchie Valens s’enlairen a una avioneta per a poder arribar abans al proper concert i descansar un xic més, no hi arribarien mai, l’accident acaba amb la vida de les tres figures emergents del Rock ‘n’ Roll. el 21 de març de 1956 Carl Perkins pateix un brutal accident de cotxe que a punt estar de costar-li les cames i la vida, entre la convalescència i la rehabilitació Carl va perdre el “tren” del Rock and Roll.

-Per cert, corre el rumor de que la cançó “Blue Suede Shoes” (1956) va ser apropiada per Elvis aprofitant l’accident....FALS !. Elvis, no tant sols el visita assíduament a l’hospital, sinó que li proposa a Perkins cantar la seva cançó, Carl ( emocionat ) hi cedeix. Cal dir, a més a més , que Elvis paga la rehabilitació i llarga estada del seu amic al hospital a part de preocupar-se de la precària situació econòmica de la família d’en Carl Perkins.....home !!.-

El 3 de abril de 1960 el gran Eddie Cochran es mata en un accident de cotxe a Chippenham a prop de Londres, Eddie va entrar en una profunda depressió per la mort del seu amic íntim Buddy Holly, perdre un amic mai és fàcil de pair.
Roy Orbison havia variat les composicions del seu repertori cap a tonades i midi-tempos més melòdics, apropiats a la seva veu ( quina tonteria ! ), producte de la impossibilitat de aconseguir èxits sonats amb temes de Rock ‘n’ Roll ( una altre tonteria ! ). Elvis s’ho “menjava” tot, (això ja no és tanta tonteria...).
Amb aquest panorama que assolava la industria discogràfica de llavors, els magnats de les companyies veien perillar els seus espectaculars ingressos. La moda ja havia fet que gent com Bill Halley i les Big Bands de Tommy Dorsey, Artie Shaw, Glenn Miller o Benny Goodman passessin a circuits secundaris ....que fer ?. Rescatar i promocionar noves promeses, amb un moviment que és va anomenar Teen Idols o Hight School tret de les bandes escolars dels instituts, bàsicament.
A dins d’aquesta parafernàlia, es fa aparèixer un xaval anomenat Ernest Evans que interpretant un clàssic desconegut (llavors), de Hank Ballard and The Midnighters (1958) “The Twist”, va fer saltar i ballar a la joventut americana, (Home !, qui no hagi escoltat aquesta cançó casi sense voler, és preocupant...!, no ?). Com podeu imaginar l’èxit va ser brutal, el bo d’en Ernest, a més, acompanyava les seves actuacions amb el ball de rigor, que òbviament és va -tornar- a posar de moda. Per explotar més el doble filó que això produïa varen començar a composar i coreografiar per ell un seguit de peces i balls; “The Fly” ( amb imitació inclosa del vol d’una mosca...!!! ) , “Pony Time”, "The Hucklebuck” (1961), “The Slow twisting”, “Limbo Rock”, “Popeye The Hitchhiker” (1962) o el “Twist it Up” (1963), i com no el famosíssim “Let’s Twist Again”. Chubby Checker va ser el nom artístic que la dona d’en Dirk Clark, ( presentador del famosíssim programa de televisió de llavors: American Bandstand ) va pensar per ell, i sorgit de la admiració que aquesta tenia per a Fats Domino ( la “imaginació” que li va posar...):

Fat = gord, Domino = joc de taula /Chubby = rabassut , Checker = escacs

No he vist mai cap foto d’en Chubby Checker que no surti rient, personalment crec que era un catxondo. A més, una persona que es casa (1964) amb una Miss mon ( Catharina Lodders ) que coneix a la Oktoberfest al mateix octubre del 1964 i que se’n va a casa seva a demanar-l’hi la ma a la seva família, te pinta de ser un bon tio.

He volgut dedicar-li aquest post, perquè a pesar de que no és pas per a mi un dels grans, si és cert que va tenir molta importància i va influir a molts d’altres. No m’imagino com hagués estat el panorama musical si no hagués existit “The Twist”: que haguéssim ballat etílicament a les bodes ??. Hi ha alguna recopilació de R ‘n’ R que no hi surti ?. Ningú ha ballat mai un Twist....”again” ?
Jo, però, el tema que em te més captivat és “The Hucklebuck”...Algú de vosaltres ha sentit mai la paraula “SACROILÍAC” en una cançó ????.
...doncs això, un catxondo !!

16 de setembre 2007

Donna Summers

Com tot en aquesta vida , la música és una cosa que cada un vincula moments determinats de la seva existència, prescindint de qualsevol catalogació musical popular, social o de Billboards del mon. Simplement, te la sua el fet de que sigui bona, dolenta, regular o regulin, et porta uns records probablement inoblidables, pel simple fet de que sonava, estava de moda o la estaves ballant, escoltant en aquell moment íntim , importantíssim, únic que per cada un de nosaltres va significar ( per milers de raons personals i individuals ) un succés puntual de qualsevol índole, que et va marcar i que es recorda sempre ( Una mirada profunda, el primer petó, la primera bufetada rebuda, la primera experiència, un ball especial, el primer estat etílic, la primera juerga, la segona, tercera o quarta...es igual !!, la recordes i punt. )...be, això és com ho veig jo, sempre amb una o altre música pel mig, des de la musica de Heidi, Marco, los Chiripitifláuticos, Dr: Who i los Payasos de la Tele fins a "La cançó Popular Nadalenca", el Cànon de Pachebel, el “Without Without You” de U2, el “Hands Up” i el “Kalimba de Luna” de Boney M, el “Wordy Rappinghood” de Tom Tom Club, el “Time Bomb” de Rancid, el desconegudíssim “ Rock and Roll Generalitat “ de en Pere Tàpies o el “ Y Nos Dieron las 10 “ de Sabina y Rocio Durcal ( Ups ! no us penseu ara que els meus records es limiten a aquests noms, us asseguro que la llista seria interminable !!! ). Cantants i peces de ,potser, dubtós gust musical però mai exempt de records inesborrables dins del meu cor, i com que he començat parlant de records, doncs ja està tot dit.
La música disco , que aquí generalment es vincula als anys 80 sobretot, però certament data de mitjans dels 70 aproximadament, es un tipus de música que jo vinculo a la meva adolescència primera ( ara vaig per la segona ). Llavors, en aquella època, tots ballàvem a la nostra manera a les discos d’abans: Up and Down, Don Chufo, Matchbox, Baccarra, René Bruner, Studio 54 i d’altres; temes del Spaghetti Disco principalment, però també del Mataroní Gary Low Colegiala” i “ I Want You” (1983), els Village People, Modern Talking, Eurthmycs i el seu clàssic “Sweet Dreams”, Rick Astley (1985), Michael Jackson, el tunisenc F.R. DavidWords ” (1983) i “ Pick Up the Phone” (1982), o... Objetivo Birmània...!!! .

Sense saber-ho, probablement, havíem ballat a CerroneSupernature”, BohannonDisco Stomp”, B-MovieNowhere Girl” o Colonel AbramsTrapped” (1985). I segur a la meva, (també teva ? ) autèntica Diva del gènera: Donna Summer, que es aquí a on volia anar a parar. Ostres tu !!, es que realment ho te tot, escoltant-la descobrim una música que no cansa per repetitiva ( estrofa-tornada-estrofa-tornada-estrofa-tornada final ), son autèntiques narracions amb una veu multi disciplinar; Pot anar de dolça, eròtica i sensual “Love To Love To Baby” (1975) a melòdica i casi trista “On The Radio” (1979). Potent i enèrgica “This Time I Know It’s For Real” o tosca i lleugerament aspre a “ I’m So Exited” i “Hot Stuff” (1979), però sempre genial, crec de tot cor que estem davant “La veu” femenina per excel·lència, amb una qualitat (per a mi) inigualable, recordar tant sols el Grammy com a millor Veu femenina de Rhythm and Blues del 1978. La veritat es que donada la meva formació coral durant molts anys, no em puc imaginar haver-la contemplat al davant als assajos , com a contralt, no, no, no imaginem...

En quant a la banda, el so, els sublims cors, la composició en general, és sens dubte una música que et fa ballar sense voler, casi una orquestra amb inclusions magistrals de instruments de vent ( Estar al costat de Giorgio Moroder i Pete Bellotte , els compositors més prolífics de Disco Music, te molt a veure...). Tots els seus títols arribaren a Nº 1 de les llistes dels EE.UU, en especial “ McArthur Park Suite” (1979),un excepcional exemple de música disco i un monumental tema de 17:49 minuts que aquí no va arribar a cap llista si es que va sonar, però que era d’obligada audició per a qualsevol discoteca Nord Americana que volgués estar de entre les millors –allà la competència entre discos era , literalment, ferotge-. “Let’s dance” (1977), la impressionant i reversionada “ I Feel Love” (1978) o la meravellosa “Bad Girls” de Joe Exposito (1979), la més que coneguda “She Work’s Hard for The Money” (1983) son títols que sovint escolto, perquè aquesta dona em transporta a tota la època en qüestió i no pas a moments concrets, cosa que tant sols aconsegueix la seva música,... o hauria de dir ella ?

11 de setembre 2007

Ennio Morricone: Il Maestro

No se ben be com començar a parlar d’aquest autèntic Geni sense que em tremolin els dits....
Destacar ?, que voleu que destaqui ?...tot !!.
Sempre he cregut que el fet que alguna persona es posi a composar una melodia, sigui quina sigui, l’honora i el dignifica sense cap mena de dubte. Pareix quelcom fruit de la seva pròpia inspiració, de la seva íntima creativitat. És , simplement, un creador.

Tots, absolutament tots, em sentit una melodia un cop o altre d’en Ennio Morricone ( absurd i ridícul em semblaria començar a anomenar títols ) i qui no sigui gens cinèfil las haurà sentit als anuncis, en alguna superfície comercial com a musica ambiental o pel carrer ( jo les xiulo sovint ! ).
Ennio, a més de ser creador cent per cent és, per mi, un innovador en la matèria de la composició musical i de la creació de Bandes Sonores en especial. Va ser un dels primers i sinó el més avançat a incorporar instruments de vent solistes,la flauta de pa i oboè (The Mission 1989),trompeta ( Tota la trilogia western de Sergio Leone, sobretot en el duel final de "Il Buono, il brutto, il cattivo” -1966 ), harmònica “Once Upon The Time in The West” i el famós xiulet humà ( Alessandro Alessandroni) en una banda sonora,
-no dubtareu ara que les nostres cordes vocals son un dels instruments de vent més difícils de “tocar”, oi ?-, per no parlar dels magistrals cors que decoren casi totes i cada una de les B.S.O d’aquest mestre.

Innovador, per la inclusió en una banda sonora de sons naturals; pels que no sou aficionats a les pel•lícules de western si us recomanaria els 10 primers minuts inicials ( coincidint amb els crèdits inicials ) de la sublim i magna, cinta i partitura,“Once Upon a time in the West” , Sergio Leone -1968-) o be escoltar detalladament la música que acompanya els crèdits inicials de la sèrie “Dexter” ( Rolfe Kent ) que amb molts anys de diferencia se’ns presenta com a superb exemple per entendre perfectament el que us vull dir; recomanar, de la mateixa manera (per molt malalts del tema, es clar ! ), la lectura de Sergio Leone, Something To Do With Death “ de Christopher Frayling, T and B Editores, 2002. On es detalla i explica com sortia tant preuada inspiració a l’hora de composar aquesta i altres B.S.O.

I com que jo li tinc una MANIÀTICA devoció a la pel•lícula, al director i a la partitura , si que penso detallar un parell de cosetes d’aquesta magistral obra:

Mirant i sentint film i música a la vegada, s’encomana la tristor contemplant la solitud en que es troba Jill McBain ( excepcional Claudia Cardinale), davant la desoladora imatge del dolç futur imaginat...


La ràbia ,odi i tensió que porta Harmònica ( Charles Bronson – la seva millor i, per mi, única pel•lícula digne d’aquets...actor? ) és capaç de fer-te saltar de la butaca tot sol.

Els fragments desenfocats, combinats amb primers plans d’un dels fills de puta més gran que ha donat la historia cinèfila dels westerns, Frank ( magistral Henry Fonda ), i la música que els acompanyen “ As a Judgement”, fan que t’aixequis puny enlaire insultant i remugant tot reclamant justícia ..Ja !!...

Escoltant la música que acompanya a Manuel “Cheyenne” Gutierrez ( brutal Jason Robards ) et fa descobrir en ell un gamberro més que un assassí, un ser entranyable...vamos !!.

La peça i les imatges finals senzillament, son una. Trist camí queda per recorre però sempre hi queda l’esperança, que costa d’acceptar però hi és; reflexió, intensitat, comprensió, bondat, tot acompanyat d’una melodia dissimuladament in crescendo que et fa tremolar la barbeta i arrugar el front per aguantar aquelles 2 ó 3 llagrimetes que estan a punt de sortir....Els cors, de la coral de Alessandro Alessandroni i la angelical i mítica veu solista, una sensual soprano i deessa anomenada Edda Dell’Orso ( ambdós son utilitzats en, de nou, incomptables títols del mestre..) fa d’aquesta partitura, obligatòriament una obra d’art...

La B.S.O és en definitiva una gran lliçó de com combinar tant perfectament els sons d’instruments tant rars ( en una orquestra) com la harmònica, la bandúrria, veus, xiulets, dispars, ones de la mar...

No imagino ni conec una pel•lícula ni una banda sonora ( en conjunt i per separat), que m’hagi arribat tant a dins com aquesta.
Gracies Ennio, gracies...

03 de setembre 2007

Money, Money, Money

L'altre dia vaig tenir una d’aquelles converses musicals força interessant, mentre sopava a casa d’un d’aquells amics que es tenen des de fa molts, molts i molts anys. La veritat es que sempre que em passo a sopar en aquella casa el debat musical surt a la llum. Ell és dels que defensen que el Rock ‘n’ Roll no és pas tant important i que, sobretot, ja no ven, que no s’hi guanyen diners....Òbviament entenc perfectament la seva postura, defensada amb una extensa discografia de grups i bandes “Poppies” tipus Oasis, Pulp, Suede, Blur, Cars, a més d’una impressionant col•lecció de infinitat de grups espanyols de noms raríssims tipus Las Escarlatinas, Los Soberanos, Blas y Las, Tachenko, La Costa Brava, Kiki d’Akí, Nosotrash, La Pequeña Suiza, Las Astrales, Niños Mutantes, Sr: Chinarro, La Habitación Roja, Mercromina i semblants, destacar algunes joies tipus Beatles, Love, Who, Pixies, T-Rex, The Troggs, Velvet Underground, Ramones i The Doors ( discs d’obligada audició per tot MELÒMAN que es preï...) que, tot sigui dit, em va estranyar de trobar entre tanta multitud de desconeguts en una casa on s’adora a Los Planetas i es rendeix deferència a Oasis. Sobte, de la mateixa manera , no trobar res de música clàssica, Bandes Sonores , Elvis Presley o Roy Orbison. A ell aquests, no li diuen res: Sacríleg !!!!..
Sopar a casa d’en “Sancho” m’aporta coneixements de bandes i estils que certament ignoro, o millor dit, no em diuen gaire cosa, a més, d’endur-me uns quants exemples a casa per escoltar-los mentre escric ( per exemple) malgrat, he de reconèixer que en alguns casos no puc acabar-me el Cd, no m’entra. Tot i haver-me empassat tota la discografia de Oasis, Blur, Pulp i semblants ( gracies precisament a ell ) no els tinc entre els meus escollits i tampoc entre la meva discografia, frontalment oposada a la seva.

La meva condició de solter i sense fills em permet d’escoltar molta més música que un casat amb bessonada guerrera, son prioritats diferents.
Comença la batalla... En “Sancho”, sovint em diu, i amb raó, que no puc criticar res sinó ho he escoltat abans – al•ludint a la tirallonga de títols anteriors- certament no ho faig doncs bàsicament es que no m’interessen en absolut ( Ho sento !...un que és així ! ), es qüestió de preferències. Prefereixo escoltar el “ Last Time Around” de Buffalo Springfield que no pas a Fresones Rebeldes per exemple, a l’hora que crec més musicalment bàsica una audició de Eddie Cochran o Elvis que no pas de El Niño Gusano o Pauline en la Playa, també per exemple. Les eleccions , en tot, sempre son personals i, sobretot, totes respectables.

És quant es toca el tema de vendre i dels diners, barrejat amb la “facilitat” de trobar tots els clàssics per el maleït Emule quant entro més en el meu terreny...el contraatac es fa evident i casi mortal al reptar-lo a trobar per la red el “Pantomime” o el “ You’ll Never Be Sixteen Again” de Roy Orbison amb un resultat nul i rematant-lo tot seguit amb la impossibilitat de trobar en el mercat discogràfic espanyol peces com el doble cd Amazing Grace de Elvis Presley ( Brutal obra mestre de gospel Preslerià ) , que va veure llum a les botigues al 1995 i està literalment descatalogat, la reedició en format cd del doble The All Greatest Hits ( El millor i més encertat recull de cançons del Rei, que s’ha fet mai ) que ha desaparegut de les botigues quant fa poc més de 2 anys que va sortir o el recull de concerts en directe de Roy Orbison (Birmingham, Alabama 1980 – Stockton, England 1980 – Hornchurch, England 1975 i Batley, England 1969 ), i no parlem de vinils...!!!.

Ara amb Internet és “relativament” fàcil trobar-los , però estar clar que quant surten al mercat productes com aquests, alguna cosa ha de passar perquè durin un parell de mesos als estants de totes les botigues de discos i salta a la vista, amb els preus a que surten, que hi ha algú que s’està omplint les butxaques, i molt !. Resulta obvi doncs que el Rock ‘n’ Roll SI ven: GAME OVER.

28 d’agost 2007

Lesley Gore

Aaaahhh si..! M’ha vingut de gust comentar i etiquetar a aquesta noia com a gran desconeguda, i així ho he fet !. És la avantatge de poder fer el que et doni la gana i perquè si, però també ho es el fet de que en el mon de la música o , millor dit, en el mon en general, hi ha grandíssimes injustícies i que a pesar de tot ningú te la mínima intenció de variar tal qualificatiu, trist però cert..oi?.
Qui sàpiga amb exactitud vida i obres d’aquesta xicota primer que me les expliqui, que m’interessa i segon que es retiri, l’avorriré. A part ja he comentat que no soc cap expert, tant sols parlo del que conec amb més o menys encert, però mai amb exactitud matemàtica. A mi Lesley Gore em va arribar estant amb el peu enlaire producte d’una terrorífica entrada d’un jugador rival a un camp de futbol; l’ avorriment i una estimada amiga van fer que caigués a la meves mans un doble CD titulat “Lo mejor de los 60’s” –ja podeu comptar quin títol- ( sempre m’ha fet gracia com es pot resumir 10 anys de música en 30 cançons !!!), el fet es que jo el vaig escoltar detingudament , doncs a part de artistes tipus Billy J. Kramer, The Drifters, Jan & Dean, The Klingsmen i d’altres que ja en sabia la existència, em va sobtar una tal Lesley Gore que no coneixia, cantant un “It´s my Party” que si coneixia ( quants cops passa això, eh ? ). Cercant i llegint la preuada “All Music Guide to Rock” que en la seva estada als EEUU,el meu estimat germà em va regalar ( vaja regalàs !!), descobreixo altres hits no menys famosos com “She is a Fool” ( Nº 5 al Billboard l’any 1965) “Maybe I Know” (Nº 14 el 1964 ), “Judy’s Turn to Cry” (Nº 5 , 1963), “I’ll Cry if I Want you” ( Nº 24 , 1963 ), “Sunshine, Lollypops and Raindbows” ( 13 , 1965 ) o “My Town, My Guys and Me” ( Nº 32 , 1965 ). Home !!, doncs que voleu que us digui, alguna cosa tindria no ?, si a més li sumem la producció de Quincy Jones i la col•laboració de compositors de l’època com Ellie Greenwich o Jef Barry, col•laboracions puntuals, doncs ella també era compositora. L’apadrinament de Neil Sedaka i Carole King, fa que les portes del Brill Building [ autèntica Factoria musical del Nova York de llavors ] no tant sols se li obrin sinó que les tingui obertes de dalt a baix...!.
La Injustícia ve perquè quant se la va proposar per a entrar en el Rock and Roll Hall of Fame no obtingués els vots suficients , potser la seva condició sexual o el fet de que “ You Don’t Own Me” (Nº 2 al Billboard el 1964 ) fos una cançó catalogada popularment com a himne de la independència de la dona en una societat, una època i un país tant purista i peculiar com els EE UU va tenir-hi alguna cosa a veure....
Injust perquè una dona que surt el T.A.M.I Show el 1964 compartint cartell amb monstres com Rollings Stones, James Brown, Smokey Robinson, Beach Boys o Marvin Gaye, i que actua al Ed Sullivan Show tres cops ( 1963, 1965 i 1970 ), no es una qualsevol...
Injust, perquè malgrat haver composat cançons per a series tant dispars i conegudes com “Fama” (en el primer episodi, al 1984 “Hot Lunch Jam” i “Out Here On My Own” ) i C.S.I Miami “ Better Angels” a tots ens ha passat desapercebuda....
Injust també, perquè lluitar dignament amb la famosa invasió britànica produïda pels Beatles principalment a totes les llistes americanes amb tots aquests condicionants i mantenir-se, te molt més que mèrit....
Si trobeu algun Cd seu per les tendes discogràfiques per fi s’haurà fet justícia, però no us animeu gaire, que mentre hi hagi “Operaciones Triunfo” i similars per aquí, la pobre de la Lesley te les faves contades.
Per cert; “It’s My Party” va ser Nº 1 a totes les llistes, molt a pesar de Phil Spector que amb les seves The Crystals no es van poder avançar amb la mateixa cançó a la gran, gran, gran Lesley Gore.....a fotre’s Phil !!!. I ho sento The Crystals si es que em llegiu...

24 d’agost 2007

Que Dimonis és el Rock and Roll ?

Qui es pensi que ara descriuré fill parranda que és el Rock and Roll va llest !!!. De nou deixo a cada un la seva pròpia definició i la seva pròpia sensació de tal estil musical...

A mi, molt personalment, em segueix semblant l’estil més important del segle XX, per tot el que va significar, per les posteriors formacions que van veure llum degut a la seva existència i per les anteriors formacions que van fer que la “fruita” madurés.
Xerrant, comentant i observant si que m’agradaria constatar les diferents corrents que he notat que fluctuen pel mon musical de cada un i del R ‘ R en particular...Penseu breument que és el R’R i repasseu que és el primer que us ha passat pel cap.

Es molt comú associar el R’R casi immediatament a la figura de Elvis Presley i el seu “Jailhouse Rock”, a la seva imatge movent-se frenèticament al ritme de la música. Altres ,menys, a la de el gran Chuck Berry i el seu “Roll Over Bethooven” , la del histriònic Little Richard amb el seu “Tutti Frutti” ( Auamba bulula balam bambú), Bill Halley and His Comets amb “Rock Arround the Clock” o Carl Perkins amb el clàssic “Blue Suede Shoes”.
Pocs, molt pocs, amb Fats Domino i la seva magistral “The Fat Man” (1949) peça supèrbia on las hi hagi, Eddie Cochran amb l’entranyable i mític “C’mon Everybody”, Roy Orbison i el seu “ You’re my Baby”(Per exemple...), Buddy Holly i “ Oh Boy” o Johnny and The Hurricanes amb el seu “Red River Rock”.
I cap, ningú, cero, amb Big Bopper i el seu famós “Chantilly Lace”, Ricky Nelson i el encara més famós “Hellow Mary Lou”, el “ Why Do Fools Fall in Love” de Frankie Lymon and The Teenagers, Bobby Day amb el seu televisiu i mil cops versionat “Rockin Robin” i molt menys amb el Tarantinià tema de Dick Dale and The Del TonesMiserlou”. Caram !!, curiós oi ?. I que tenen aquests pobres desgraciats que mai ningú s’hi ha fixat ?, perquè la veritat sigui dita son tant R’R com els altres, o si cal més i tot doncs la fama dels més grans res te a veure amb aquests , que en molts cops han estat literalment utilitzats per promocions infinites de temes que eren seus i altres els han fet famosos ( llarg i extens tema aquest dels plagis, copies, versions i reedicions. Oi Duo Dinámico i Rocky Sharpe and The Replayers d’aquest mon ?). Comentar a manera de exemple un tema de Chris Montez del 1962 anomenat “Let’s Dance” o el clàssic “C.C.Rider” (1957) que és de Chuck Willis i no de cap altre, han estat mega i ultra utilitzats per no se quants artistes i bandes sense que nosaltres, els pobres oients, en sabéssim res; citaré també com a aperitiu del que pot arribar a venir en un futur, que els que es pensin que “Poesia en Movimiento” o “Ramala Ding Dong” son del Duo i de Rocky Sharpe, sàpiguen que eren de Johnny Tillotson (1960) i de The Edsels (1961) respectivament, a cada un lo seu, home !!!.
Mmm...això...Anava dient, que tots ells son Rock 'n' Roll i que per a mi son summament importants tots, seria bo doncs, que de igual manera que respectem els semàfors i les crítiques cinèfiles dels diaris, féssim el mateix per aquests senyors desconeguts que, sovint sentim a anuncis i pel•lícules passant-nos desapercebuts, però fent que, sense adonar-nos, anem movent el peu gracies a aquest ritme anomenat Rock 'n' Roll. I dic jo: Alguna cosa tindran no ?.
El més bo es quant un s’assabenta de que la que està considerada pels experts com a primera gravació de Rock ‘n' Roll, no és pas cap d’aquestes i si el “Guitar Boogie” de Arthur Smith and The Tennessee Ramblers del 1948...Toma ja !!!. Ups !, que qui es aquest ?, doncs si heu vist la dura pel.lícula “Deliverance”, heu sentit una cançó seva que es diu “Dueling Banjos”:... I pensar que m’ha sortit tot de cop..!!

22 d’agost 2007

Els Quatre de Liverpool

No descobriré ara que qualsevol geni que ha existit s’ha basat amb estudis, referències o treballs de altres persones, famoses en el seu camp o no, i que a resultes de l’estudi d’aquells uns han abraçat la fama i d’altres no, això va així. A ninguna persona se li pot passar pel cap que Bell un bon dia es va llevar tot dient: “va !!, inventaré el telèfon !!”, o que Marconi cansat de parlar sol li dones per inventar ( o Patentar ) la radio d’un dia a l’altre. Tots ells, grans o no, porten darrera milers d’hores d’estudis, assajos i proves basats en estudis, assajos i proves d’uns quants més, sovint desconeguts totals però sempre bàsics en descobriments futurs.

De la mateixa manera doncs, és fàcil imaginar que aquests quatre no varen començar a tocar i... Zas !!: “Love me Do”, “Yellow Submarine”, “Get Back”, “A Hard Day’s Night”, “Help”,”When I’m Sixty Four”...i etc.... Molts oients observen en ells les influencies més reconegudes, més típiques si voleu ( Elvis Presley, Chuck Berry, Roy Orbison, Little Richard, Buddy Holly,Fats Domino, Bo Diddley, Ray Charles....), però es curiós observar en deteniment i cercar desprès, amb cura, a determinats grups, bandes o artistes i descobrir gratament la enorme influencia que per John, Paul, Ringo i George varen significar aquells sons.

The Ames Brothers era un quartet de quatre germans ( Joe, Gene, Vic i Ed Urick ) que des de el 1948 fins a ben be el 1959 varen delectar les oïdes de multitud de Nord americans prendats d’aquelles harmonies vocals dolces i romàntiques, però també varen arribar a mans d’aquests quatre ...
The Bonzo Dog Doo-Dah Band eren com una espècie de banda musical i actors de teatre que combinaven ambdues característiques a dalt de l’escenari amb un brutal èxit entre 1962 i 1972 , si topeu algun cop amb alguna cançó seva escolteu-la amb detall ( “I’m The Urban Spaceman” -1967- , es la que jo escolto ara mateix ). A més de influenciar als Beatles, aquests els varen voler homenatjar fent-los sortir a la seva películ•la “ Magical Mystery Tour” tot interpretant: “ Death Cab For Cutie”...
The Donays era un grup de molts especialitzats en Doo-Wop ( ja en parlarem...),format exclusivament per dones que gracies al seu únic single ( si, si només un !! ) “(There is A) Devil in His Heart -1956- , hem pogut gaudir de “Don’t Let me Down” dels Beatles, gracies a la MELOMANIA del gran John Lennon, que malaltissament possés arraconava per ell tots els singles que en una petita botiga de discos de Liverpool, ( -North End Road Music Store- ( NEMS), regentada per un tal Brian Epstein )no trobaven comprador ni a la de tres. Lennon ( i també Paul ), remenava i comprava aquells discos per a sentir-los i comentar-los ( practicar-los) desprès amb el seus tres amiguets. Fora així, d’aquesta peculiar manera que arribaren a mans dels genis obres de artistes tant desconeguts, o no, com : Ral Doner, Craig Douglas, Donnie Elbert, Georgie Fame, Emile Ford & The Checkmates, Chas McDevitt Skiffle Group, Ethel Merman, The Vipers Skiffle Group, The Miracles, The Rooftop Singers, i una llista casi interminable.

A diferència de molts d’altres , els Beatles, sempre varen reconèixer aquestes influencies, rescatant del oblit a molts d’aquests musics quant ja eren una banda consagrada, amb aparicions a programes televisius de la època, a declaracions, Produint i arrengant obres menors, reeditant i col•laborant amb homenatges pòstums, etc... la veritat mai ho han amagat, suposo que això encara els fa més grans...si es pot !!!.

Per Molt interessats en el tema recomano, a més, la lectura de: “Los Beatles y sus héroes Musicales” de Ivan Moldes, Ed. Milenio.
Jo no us el penso deixar...!