28 d’agost 2007

Lesley Gore

Aaaahhh si..! M’ha vingut de gust comentar i etiquetar a aquesta noia com a gran desconeguda, i així ho he fet !. És la avantatge de poder fer el que et doni la gana i perquè si, però també ho es el fet de que en el mon de la música o , millor dit, en el mon en general, hi ha grandíssimes injustícies i que a pesar de tot ningú te la mínima intenció de variar tal qualificatiu, trist però cert..oi?.
Qui sàpiga amb exactitud vida i obres d’aquesta xicota primer que me les expliqui, que m’interessa i segon que es retiri, l’avorriré. A part ja he comentat que no soc cap expert, tant sols parlo del que conec amb més o menys encert, però mai amb exactitud matemàtica. A mi Lesley Gore em va arribar estant amb el peu enlaire producte d’una terrorífica entrada d’un jugador rival a un camp de futbol; l’ avorriment i una estimada amiga van fer que caigués a la meves mans un doble CD titulat “Lo mejor de los 60’s” –ja podeu comptar quin títol- ( sempre m’ha fet gracia com es pot resumir 10 anys de música en 30 cançons !!!), el fet es que jo el vaig escoltar detingudament , doncs a part de artistes tipus Billy J. Kramer, The Drifters, Jan & Dean, The Klingsmen i d’altres que ja en sabia la existència, em va sobtar una tal Lesley Gore que no coneixia, cantant un “It´s my Party” que si coneixia ( quants cops passa això, eh ? ). Cercant i llegint la preuada “All Music Guide to Rock” que en la seva estada als EEUU,el meu estimat germà em va regalar ( vaja regalàs !!), descobreixo altres hits no menys famosos com “She is a Fool” ( Nº 5 al Billboard l’any 1965) “Maybe I Know” (Nº 14 el 1964 ), “Judy’s Turn to Cry” (Nº 5 , 1963), “I’ll Cry if I Want you” ( Nº 24 , 1963 ), “Sunshine, Lollypops and Raindbows” ( 13 , 1965 ) o “My Town, My Guys and Me” ( Nº 32 , 1965 ). Home !!, doncs que voleu que us digui, alguna cosa tindria no ?, si a més li sumem la producció de Quincy Jones i la col•laboració de compositors de l’època com Ellie Greenwich o Jef Barry, col•laboracions puntuals, doncs ella també era compositora. L’apadrinament de Neil Sedaka i Carole King, fa que les portes del Brill Building [ autèntica Factoria musical del Nova York de llavors ] no tant sols se li obrin sinó que les tingui obertes de dalt a baix...!.
La Injustícia ve perquè quant se la va proposar per a entrar en el Rock and Roll Hall of Fame no obtingués els vots suficients , potser la seva condició sexual o el fet de que “ You Don’t Own Me” (Nº 2 al Billboard el 1964 ) fos una cançó catalogada popularment com a himne de la independència de la dona en una societat, una època i un país tant purista i peculiar com els EE UU va tenir-hi alguna cosa a veure....
Injust perquè una dona que surt el T.A.M.I Show el 1964 compartint cartell amb monstres com Rollings Stones, James Brown, Smokey Robinson, Beach Boys o Marvin Gaye, i que actua al Ed Sullivan Show tres cops ( 1963, 1965 i 1970 ), no es una qualsevol...
Injust, perquè malgrat haver composat cançons per a series tant dispars i conegudes com “Fama” (en el primer episodi, al 1984 “Hot Lunch Jam” i “Out Here On My Own” ) i C.S.I Miami “ Better Angels” a tots ens ha passat desapercebuda....
Injust també, perquè lluitar dignament amb la famosa invasió britànica produïda pels Beatles principalment a totes les llistes americanes amb tots aquests condicionants i mantenir-se, te molt més que mèrit....
Si trobeu algun Cd seu per les tendes discogràfiques per fi s’haurà fet justícia, però no us animeu gaire, que mentre hi hagi “Operaciones Triunfo” i similars per aquí, la pobre de la Lesley te les faves contades.
Per cert; “It’s My Party” va ser Nº 1 a totes les llistes, molt a pesar de Phil Spector que amb les seves The Crystals no es van poder avançar amb la mateixa cançó a la gran, gran, gran Lesley Gore.....a fotre’s Phil !!!. I ho sento The Crystals si es que em llegiu...

24 d’agost 2007

Que Dimonis és el Rock and Roll ?

Qui es pensi que ara descriuré fill parranda que és el Rock and Roll va llest !!!. De nou deixo a cada un la seva pròpia definició i la seva pròpia sensació de tal estil musical...

A mi, molt personalment, em segueix semblant l’estil més important del segle XX, per tot el que va significar, per les posteriors formacions que van veure llum degut a la seva existència i per les anteriors formacions que van fer que la “fruita” madurés.
Xerrant, comentant i observant si que m’agradaria constatar les diferents corrents que he notat que fluctuen pel mon musical de cada un i del R ‘ R en particular...Penseu breument que és el R’R i repasseu que és el primer que us ha passat pel cap.

Es molt comú associar el R’R casi immediatament a la figura de Elvis Presley i el seu “Jailhouse Rock”, a la seva imatge movent-se frenèticament al ritme de la música. Altres ,menys, a la de el gran Chuck Berry i el seu “Roll Over Bethooven” , la del histriònic Little Richard amb el seu “Tutti Frutti” ( Auamba bulula balam bambú), Bill Halley and His Comets amb “Rock Arround the Clock” o Carl Perkins amb el clàssic “Blue Suede Shoes”.
Pocs, molt pocs, amb Fats Domino i la seva magistral “The Fat Man” (1949) peça supèrbia on las hi hagi, Eddie Cochran amb l’entranyable i mític “C’mon Everybody”, Roy Orbison i el seu “ You’re my Baby”(Per exemple...), Buddy Holly i “ Oh Boy” o Johnny and The Hurricanes amb el seu “Red River Rock”.
I cap, ningú, cero, amb Big Bopper i el seu famós “Chantilly Lace”, Ricky Nelson i el encara més famós “Hellow Mary Lou”, el “ Why Do Fools Fall in Love” de Frankie Lymon and The Teenagers, Bobby Day amb el seu televisiu i mil cops versionat “Rockin Robin” i molt menys amb el Tarantinià tema de Dick Dale and The Del TonesMiserlou”. Caram !!, curiós oi ?. I que tenen aquests pobres desgraciats que mai ningú s’hi ha fixat ?, perquè la veritat sigui dita son tant R’R com els altres, o si cal més i tot doncs la fama dels més grans res te a veure amb aquests , que en molts cops han estat literalment utilitzats per promocions infinites de temes que eren seus i altres els han fet famosos ( llarg i extens tema aquest dels plagis, copies, versions i reedicions. Oi Duo Dinámico i Rocky Sharpe and The Replayers d’aquest mon ?). Comentar a manera de exemple un tema de Chris Montez del 1962 anomenat “Let’s Dance” o el clàssic “C.C.Rider” (1957) que és de Chuck Willis i no de cap altre, han estat mega i ultra utilitzats per no se quants artistes i bandes sense que nosaltres, els pobres oients, en sabéssim res; citaré també com a aperitiu del que pot arribar a venir en un futur, que els que es pensin que “Poesia en Movimiento” o “Ramala Ding Dong” son del Duo i de Rocky Sharpe, sàpiguen que eren de Johnny Tillotson (1960) i de The Edsels (1961) respectivament, a cada un lo seu, home !!!.
Mmm...això...Anava dient, que tots ells son Rock 'n' Roll i que per a mi son summament importants tots, seria bo doncs, que de igual manera que respectem els semàfors i les crítiques cinèfiles dels diaris, féssim el mateix per aquests senyors desconeguts que, sovint sentim a anuncis i pel•lícules passant-nos desapercebuts, però fent que, sense adonar-nos, anem movent el peu gracies a aquest ritme anomenat Rock 'n' Roll. I dic jo: Alguna cosa tindran no ?.
El més bo es quant un s’assabenta de que la que està considerada pels experts com a primera gravació de Rock ‘n' Roll, no és pas cap d’aquestes i si el “Guitar Boogie” de Arthur Smith and The Tennessee Ramblers del 1948...Toma ja !!!. Ups !, que qui es aquest ?, doncs si heu vist la dura pel.lícula “Deliverance”, heu sentit una cançó seva que es diu “Dueling Banjos”:... I pensar que m’ha sortit tot de cop..!!

22 d’agost 2007

Els Quatre de Liverpool

No descobriré ara que qualsevol geni que ha existit s’ha basat amb estudis, referències o treballs de altres persones, famoses en el seu camp o no, i que a resultes de l’estudi d’aquells uns han abraçat la fama i d’altres no, això va així. A ninguna persona se li pot passar pel cap que Bell un bon dia es va llevar tot dient: “va !!, inventaré el telèfon !!”, o que Marconi cansat de parlar sol li dones per inventar ( o Patentar ) la radio d’un dia a l’altre. Tots ells, grans o no, porten darrera milers d’hores d’estudis, assajos i proves basats en estudis, assajos i proves d’uns quants més, sovint desconeguts totals però sempre bàsics en descobriments futurs.

De la mateixa manera doncs, és fàcil imaginar que aquests quatre no varen començar a tocar i... Zas !!: “Love me Do”, “Yellow Submarine”, “Get Back”, “A Hard Day’s Night”, “Help”,”When I’m Sixty Four”...i etc.... Molts oients observen en ells les influencies més reconegudes, més típiques si voleu ( Elvis Presley, Chuck Berry, Roy Orbison, Little Richard, Buddy Holly,Fats Domino, Bo Diddley, Ray Charles....), però es curiós observar en deteniment i cercar desprès, amb cura, a determinats grups, bandes o artistes i descobrir gratament la enorme influencia que per John, Paul, Ringo i George varen significar aquells sons.

The Ames Brothers era un quartet de quatre germans ( Joe, Gene, Vic i Ed Urick ) que des de el 1948 fins a ben be el 1959 varen delectar les oïdes de multitud de Nord americans prendats d’aquelles harmonies vocals dolces i romàntiques, però també varen arribar a mans d’aquests quatre ...
The Bonzo Dog Doo-Dah Band eren com una espècie de banda musical i actors de teatre que combinaven ambdues característiques a dalt de l’escenari amb un brutal èxit entre 1962 i 1972 , si topeu algun cop amb alguna cançó seva escolteu-la amb detall ( “I’m The Urban Spaceman” -1967- , es la que jo escolto ara mateix ). A més de influenciar als Beatles, aquests els varen voler homenatjar fent-los sortir a la seva películ•la “ Magical Mystery Tour” tot interpretant: “ Death Cab For Cutie”...
The Donays era un grup de molts especialitzats en Doo-Wop ( ja en parlarem...),format exclusivament per dones que gracies al seu únic single ( si, si només un !! ) “(There is A) Devil in His Heart -1956- , hem pogut gaudir de “Don’t Let me Down” dels Beatles, gracies a la MELOMANIA del gran John Lennon, que malaltissament possés arraconava per ell tots els singles que en una petita botiga de discos de Liverpool, ( -North End Road Music Store- ( NEMS), regentada per un tal Brian Epstein )no trobaven comprador ni a la de tres. Lennon ( i també Paul ), remenava i comprava aquells discos per a sentir-los i comentar-los ( practicar-los) desprès amb el seus tres amiguets. Fora així, d’aquesta peculiar manera que arribaren a mans dels genis obres de artistes tant desconeguts, o no, com : Ral Doner, Craig Douglas, Donnie Elbert, Georgie Fame, Emile Ford & The Checkmates, Chas McDevitt Skiffle Group, Ethel Merman, The Vipers Skiffle Group, The Miracles, The Rooftop Singers, i una llista casi interminable.

A diferència de molts d’altres , els Beatles, sempre varen reconèixer aquestes influencies, rescatant del oblit a molts d’aquests musics quant ja eren una banda consagrada, amb aparicions a programes televisius de la època, a declaracions, Produint i arrengant obres menors, reeditant i col•laborant amb homenatges pòstums, etc... la veritat mai ho han amagat, suposo que això encara els fa més grans...si es pot !!!.

Per Molt interessats en el tema recomano, a més, la lectura de: “Los Beatles y sus héroes Musicales” de Ivan Moldes, Ed. Milenio.
Jo no us el penso deixar...!

17 d’agost 2007

Novetats Discogràfiques

És peculiar observar detingudament a las grans superfícies comercials , a la secció de música, el que es denomina com a novetats musicals. Peculiar, perquè malgrat el concepte “Novetat” sempre l’he interpretat con a quelcom molt personal (una definició molt íntima de cadascun ), sempre és interessant esbrinar i comprovar el que per la botiga en qüestió significa.
Ahir, sense anar més lluny, em vaig deixar caure per la FNAC.
Tot i que la considero una bona referència en quant a títols del meu gust no vaig poder evitar el riure amagadament tot observant les novetats que allí s’hi exposaven. No era música, era màrqueting.
Pràcticament tot estava dedicat a reedicions de velles glories del passat ( Roy Orbison inclòs ), personatges de Operación triunfo i d’altres que ja he oblidat. Es cert que les dates no son les millors com per a treure novetats, però igualment ho es el fet de que, sigui quina sigui la època, la orientació no canvia gaire.

Està morint la música ?. Més aviat s’està acabant la creativitat i de la mateixa manera s’està reorientant, amb un esforç considerable de tots els massmedia i la indústria discogràfica més potent, els gustos musicals de les noves generacions...en general.
Ara resulta que ni ha prou amb tenir un bon cos, moure’s be i simplement tenir veu per a resultar ser una estrella de la música. Des de Shakira fins a Rosa, de operación triunfo ( com ha canviat aquesta noia, eh ? ) tot es màrqueting, el problema, o millor dit la sort per a molts i per ells, es que les noves generacions es tornen boixos per aquestes...estrelles ?. I no tant sols em refereixo a les vendes dels seus treballs, també a tota la parafernàlia que moltes empreses distribueixen aprofitant el “producte”. Sintonies per els mòbils, promocions de revistes, concursos televisius, Internet, ; Tot !.

Me’n alegro de tot cor; el mercat es mou, som un país de progrés, hi ha gustos per a tot i , òbviament, n’hi ha 4 ó 5 que s’estan forrant. En el fons em sembla molt be, la veritat; quant més es dispersi i es reorienti aquesta actitud musical, més facilitat tindré jo per a adquirir la meva música, menys competència que se’n diu. La llàstima és que això no es del tot ben cert.
Així, per exemple, tot i que pels meus gustos musicals no es que hi hagi moltes novetats ( de fet cap: Roy Orbison ja no traurà cap LP ), em trobo que per aconseguir la edició especial del 50è aniversari de la gravació que Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins i Johnny Cash varen fer al desembre del 1956 als estudis de la Sun Records, i que es va batejar com “The Million Dollar Quartet” ( -Million Dolars- dels de abans , eh ?. Que ara la cosa fa riure ) a part de deixar-hi uns quants calers, casi has de fer cua !!!.
En quant a la reedició de velles glories es cert que molt, molt, molt de vegades en quant , pots trobar-te quelcom interessant ( un altre concepte molt personal ! ); Òbviament vaig repassar el CD d’en Roy Orbison, però com si de cromos es tractés vaig anar repassant totes les 16 cançons que hi sortien. Totes “Tengui” !!, així doncs: cap novetat.

Ah si !!.Aquesta industria discogràfica que tant ens estima i tant cuida de nosaltres !!!. I és que està clar que a l’hora de les novetats, senyores i senyors, com heu vist; n’hi ha de tots els gustos i colors.

16 d’agost 2007

Presentació

Que ets boig ???.

Amb tota seguretat, i m’encanta !!!..., qui sàpiga de mi, ho sospita. Qui em conegui ho creu i els amics no ho posarien en dubte mai a la vida. De veritat us penseu que ara matisaré aquestes paraules ?, va home va !!!.

Però que pretens ???.

Principalment polemitzar i expressar; fer públics els sentiments i pensaments que la música en general m’ha produït sempre, sensacions molt personals i casi íntimes que al escoltar determinades cançons passen pel meu cos en general, i, pel meu cor i cap en particular; probablement sense cap base científica sòlida tret de les meves experiències mundanes i pròpies. Contrastar amb els possibles lectors aquestes sensacions : aprendre.
I secundàriament desmitificar i desdramatitzar ( amb una miqueta més de base científica ) rumors, evidencies, creences, idees i comentaris que el temps i la gent ha fet com a certs quan potser, -tant sols potser-, no ho eren tant.

Per què ?.

Bàsicament perquè em dona la gana...però...
La veritat es que no puc resistir-me a la terrible novetat que suposa el poder expressar i donar aire a les meves inquietuds musicals i a l’hora aprofitar les noves tecnologies.
L’avorriment i el fet de devorar llibres musicals i cançons malaltissament fa , també, que embarqui en aquesta aventura sense saber ben be a quin port arribaré....si es que hi arribo....que importa més: arribar o embarcar-se ?

Podries haver buscat un altre tema,... no ?

Doncs no !!!, realment se me’n fot bastant que tothom parli de música com si d’un expert es tractés, en el fons tots som experts i ignorants al mateix temps, i més sobre un tema tant infinitament extens com la música.
Qui domini a la perfecció aquest art des de la composició i harmonia, el coneixement de tots els instruments, formacions, bandes i estils; tècniques vocàliques i acústiques; Biografies al detall, amor i odi entre músics, estils i grups; hagi escoltat totes les discografies completes des de Mozart i Paganini fins a Guapacha Combo o Iggy Pop; Dirigit i orquestrat corals, orquestres, operes i misses; escrit, contrastat i entrevistat a tots els mànagers, gerents , executius i representants musicals de totes les discogràfiques que han existit: Si vos plau, que aixequi la ma !!!.

Jo, personalment, crec que la música encara que no ho vulguem, es constantment amb nosaltres: al metro, a la televisió, al cinema, a la radio, als telèfons, al dentista, a l’església, al bar, a l’ordinador, al futbol, a la dutxa, en els llibres,...a l’espai !!!.
Senyores i senyors som davant d’una autèntica plaga, i jo n’estic ben infectat !!!.