24 d’agost 2007

Que Dimonis és el Rock and Roll ?

Qui es pensi que ara descriuré fill parranda que és el Rock and Roll va llest !!!. De nou deixo a cada un la seva pròpia definició i la seva pròpia sensació de tal estil musical...

A mi, molt personalment, em segueix semblant l’estil més important del segle XX, per tot el que va significar, per les posteriors formacions que van veure llum degut a la seva existència i per les anteriors formacions que van fer que la “fruita” madurés.
Xerrant, comentant i observant si que m’agradaria constatar les diferents corrents que he notat que fluctuen pel mon musical de cada un i del R ‘ R en particular...Penseu breument que és el R’R i repasseu que és el primer que us ha passat pel cap.

Es molt comú associar el R’R casi immediatament a la figura de Elvis Presley i el seu “Jailhouse Rock”, a la seva imatge movent-se frenèticament al ritme de la música. Altres ,menys, a la de el gran Chuck Berry i el seu “Roll Over Bethooven” , la del histriònic Little Richard amb el seu “Tutti Frutti” ( Auamba bulula balam bambú), Bill Halley and His Comets amb “Rock Arround the Clock” o Carl Perkins amb el clàssic “Blue Suede Shoes”.
Pocs, molt pocs, amb Fats Domino i la seva magistral “The Fat Man” (1949) peça supèrbia on las hi hagi, Eddie Cochran amb l’entranyable i mític “C’mon Everybody”, Roy Orbison i el seu “ You’re my Baby”(Per exemple...), Buddy Holly i “ Oh Boy” o Johnny and The Hurricanes amb el seu “Red River Rock”.
I cap, ningú, cero, amb Big Bopper i el seu famós “Chantilly Lace”, Ricky Nelson i el encara més famós “Hellow Mary Lou”, el “ Why Do Fools Fall in Love” de Frankie Lymon and The Teenagers, Bobby Day amb el seu televisiu i mil cops versionat “Rockin Robin” i molt menys amb el Tarantinià tema de Dick Dale and The Del TonesMiserlou”. Caram !!, curiós oi ?. I que tenen aquests pobres desgraciats que mai ningú s’hi ha fixat ?, perquè la veritat sigui dita son tant R’R com els altres, o si cal més i tot doncs la fama dels més grans res te a veure amb aquests , que en molts cops han estat literalment utilitzats per promocions infinites de temes que eren seus i altres els han fet famosos ( llarg i extens tema aquest dels plagis, copies, versions i reedicions. Oi Duo Dinámico i Rocky Sharpe and The Replayers d’aquest mon ?). Comentar a manera de exemple un tema de Chris Montez del 1962 anomenat “Let’s Dance” o el clàssic “C.C.Rider” (1957) que és de Chuck Willis i no de cap altre, han estat mega i ultra utilitzats per no se quants artistes i bandes sense que nosaltres, els pobres oients, en sabéssim res; citaré també com a aperitiu del que pot arribar a venir en un futur, que els que es pensin que “Poesia en Movimiento” o “Ramala Ding Dong” son del Duo i de Rocky Sharpe, sàpiguen que eren de Johnny Tillotson (1960) i de The Edsels (1961) respectivament, a cada un lo seu, home !!!.
Mmm...això...Anava dient, que tots ells son Rock 'n' Roll i que per a mi son summament importants tots, seria bo doncs, que de igual manera que respectem els semàfors i les crítiques cinèfiles dels diaris, féssim el mateix per aquests senyors desconeguts que, sovint sentim a anuncis i pel•lícules passant-nos desapercebuts, però fent que, sense adonar-nos, anem movent el peu gracies a aquest ritme anomenat Rock 'n' Roll. I dic jo: Alguna cosa tindran no ?.
El més bo es quant un s’assabenta de que la que està considerada pels experts com a primera gravació de Rock ‘n' Roll, no és pas cap d’aquestes i si el “Guitar Boogie” de Arthur Smith and The Tennessee Ramblers del 1948...Toma ja !!!. Ups !, que qui es aquest ?, doncs si heu vist la dura pel.lícula “Deliverance”, heu sentit una cançó seva que es diu “Dueling Banjos”:... I pensar que m’ha sortit tot de cop..!!

15 comentaris:

Dr. J ha dit...

Rock & roll, Mr.Orbison!

Excel.lent compendi de sapiència melòmana, amic meu... Veig que sou una eminència en el tema i que la passió guitarrera corre per les seves venes.

El blog em sembla de conya: no era pas tan difícil, oi? D'aquí a un temps, quan s'hagi convertit en una rutina, veurà la de coses que n'apendrà de l'experiència. Compte que enganxa!

Orbison ha dit...

Si, Si que enganxa. Mil gracies de veritat per orientarme, un plaer tenir-lo per aquí.

Orbison ha dit...

Araaaaaa !!!....es que soc tant raro que segueixo fent proves

ddriver ha dit...

L historia de la musica es aixi de cruel amb molta gent.
Quan feia de Dj ho veia,grans cançons i la fama per uns aprofitats amb mes resonancia mediatica un exmple mes
Dancing on the streets
Tothom et dira mick jagger and David Bowie
i la resposta correcta
Martha and the vandellas.
Molt interesant your blog

Orbison ha dit...

Gracies Driver, no saps la raò que tens !!!...és bo veure que compartim criteris..

salut

Eva ha dit...

jejej merci per passar- pel meu blog....quan m'escrius un missatge queda pendent de moderació, per això no el pots llegir, no és fins que jo l'aprovo que surt publicat...així m'evito d'anònims repelents! jejeje

Orbison ha dit...

@ Eva
Boooona, si senyor !!!!....molt bona Tàctica, realment hi ha que ser repelent per a fer comentaris repelents !!!

Cristina ha dit...

Holaaaaa!
Gràcies per passar pel meu bloc. El teu m´encanta. Tot el que tingui a veure amb la música és d´agrair i més si té tan criteri com tu. Espero passar sovint per aquí. Et mereixes un link! Fins aviat!

Incult musical (entre altres) ha dit...

Hola noiet deL R'R , que aprofiti la Guinnes , o és orxata en gerra ?
Felicitats pel blog, bloc o com c... s'escrigui
Personalment quan em diuen R'R em ve la imatge d'un pelut tocant la guitarra , quina incultura oi ?
Veig que vols establir vincles
entre els diferents grups del R'R del segle XX
Si em permets una deles moltes preguntes
que em venen al cap
No hi ha cap grup no anglosaxó representatiu
del R'R ?

Orbison ha dit...

Home representatiu NO, haver-n'hi n'hi va haver, malgrat que el se so era abisalment diferent al original R & R dels 50-60...

...buscant les pesigoles ....eh ?, be, be, beeeee, ahí, ahí

Mr. Glasshead ha dit...

Per no parlar d'un grup per mi fonamental, Badfinger, i del SEU tema, Without You (a l'àlbum "No Dice"), fastigosament asociat a Maria Carey, i que va possar de moda Harry Nilsson. Ells no van guanyar ni un duro, de fet els dos líders del grup van acabar suïcidant-se i frustrats.

Eva ha dit...

sí, potser es cert que més val la pena pensar només amb els colors....pe`ro igualment...desilusiona!

alfigem ha dit...

El R'N'R es algo tan gran que es imposible ara mateix i a aquestes alçades de definirlo amb paraules i exemples.

T'he contestat la teva pregunta al meu blog. Qualsevol dupte, ja saps.

Enhorabona pel blog!!!

Orbison ha dit...

Glasshead:
Buff, doncs amb The Family Carter que es van fer d'or gracies al criat negre Leslie Riddles que era autor de la majoria de cançons que la Family va fer famoses....i estic parlant dels anys 30 !!!!...imaginat ara !!!

Eclipse ha dit...

R&R! Què seria de la meva vida sense ell? Què faria aquells matins obscurs, on no surt el sol, sense poder escoltar el primer disc d'Elvis ? Què faria jo sense aquelles ulleres negres de pasta que cantaven Peggy Sue? Què seria de la meva existencia sense Travellin' Band? Rock & Roll és vida.

Salut!