30 de setembre 2007

Roy Orbison: Class Of '55

Ara, que s’ha reeditat el famós Travelling Willburysde la macro banda formada per a l’ocasió (Roy Orbison, Bob Dylan, Tom Petty, George Harrison , Jeff Lyne...bàsicament), en format cd. Ara, que és sovint escoltar i discutir en tertúlies etílic musicals, sobre les lloances de tant magnífica obra mestre, (no en tinc cap mena de dubte .Incunable d’obligada i repetida audició) dels tempos, les peces, la execució artística, les veus, la veu.... Ara, que sembla que en Roy Orbison, per aquí, és més famós que abans o inclòs m’atreviria a dir que és etiquetat (per fi) com un dels clàssics. Ara, que comprovo que quant comentes o deixes anar que t’agrada Roy Orbison la gent ja no et respon amb un: “Qui ?”, “el què has dit ? ”,”Roy...què ?” o, el més comú, un indiferent: “Ah..ja..si...val!”. Ara, precisament ara, vull parlar del “Class of ‘55” (1986) .
Treball destacadíssim i tant o més superb que el anteriorment citat, sota el meu punt de vista millor, més emocionant i amb sentiment, més coherent i per a mi, rellevant, o si ho voleu no tant “comercial” o postís (m’atreviria a dir), en el bon sentit de la paraula, -repeteixo que em sembla una magnífica obra musica de primer ordre-; però qui conegui les obres i una miqueta la evolució dels participants de la família Willburys, s’estranyarà de trobar-hi un sempre elèctric Jeff Lyne ( que repetiria al premiat i pòstum àlbum del mestre “Mystery Girl” (1989)), o un Bob Dylan, que mai durant els anteriors anys havien demostrat cap mena de guinyo públic ( compte !...tampoc menyspreu ! )cap a Roy Orbison. Qui conegui a més a més la discografia i treballs del parell esmentat ( sobretot d’en Jeff i la seva E.L.OElectric Light Orchestra-) i un xic la d’en Roy no apreciaran semblança alguna ni musical ni temporal, es clar. En definitiva, una barreja estranya i peculiar. Que hi pinten doncs amb el mestre Roy ? Amb tot, remarcar de nou que em sembla sensacional tal reunió musical ( de fet, que en fotin el que vulguin...eh? ), però mai he pogut deixar de veure-hi certa operació de màrqueting que no hi veig tant a la primera, batejada com a “Class of ‘55”; més una trobada de ex-alumnes o companys de trajecte, que no pas una treta comercial i/o publicitària per a benefici...de?. No és que em deixi en aquesta suau crítica a Tom Petty o George Harrison , ambdós ( sobretot en George) fervents, acèrrims i reconeguts seguidors de la obra d’en Roy, o sigui més apte, per a mi, la seva presència. Apart, que si realitzem la mateixa comparació hi trobarem tot el contrari; referències i influencies clares , notables i sempre reconegudes ( Els quatre de Liverpool els primers) . Per lo tant, cap objecció...i si, sóc un radical !!!.

La relació i la coherència musical d’aquests quatre MONSTRES està clara i per damunt de “Travelling Willburys”, i no faré comparacions individuals...sobren. Comentar que la reunió , en qüestió, ret un homenatge al Rei, perquè també era un de la quinta (musical) ’55, doncs va ser ell i la seva existència la que va motivar la cita i per el tema “We Remember The King” que en veu de Johnny Cash i cors de la resta sens presenta com a tribut al disc. Juntament amb la melòdica “Coming Home” cantada pel mestre , el clàssic “Sixteen Candles” cantada i tocada al piano per Jerry Lee Lewis ( que no Jeff Lyne...!!) i la cançó que dona títol a l’àlbum (un “temazo” dels de “gallina de piel”) anomenat tal qual: “Class of ‘55” amb un tendre Carl Perkins , forma la part baladística i melòdica del àlbum.
Birth of Rock and Roll( Carl Perkins) és la presentació en societat, el títol de la cançó i la seva audició hauria de ésser fragment enciclopèdic de la historia de la música i del R ‘n’ R en especial. La resta, son inclassificables perquè vull, que importa !!. “Keep my Motor Running” (Jerry Lee ), “I Will Rock and Roll With You”...i jo !!..(Johnny Cash....quina veu senyores i senyors !! ), el sublim “Waymore’s Blues”, la brutal “Big Train ( From Memphis)” amb el gran John Fogerty, June Carter, Dave Edmunds, Sam Phillips, Rick Nelson, Jack Clement...als cors !!! , el “Rock and Roll ( Fais to Do)” ( Tots; de solistes, al uníson, en els cors, per separat, un darrera l’altre, això és una festa, home...!!! !) fan de les classificacions meres paraules buides i, en aquest cas, sense sentit.

Per cert: SI, li tinc especial mania a Jeff Lyne... i SI: ( abans de que més d’un se’m tiri al coll qual vampir assedegat), hi tinc tota la discografia de la E.L.O.

Els MELÒMANS i els MANIÀTICS, ja ho tenim això.....un que és així..!.

24 de setembre 2007

Chubby Checker

Octubre de 1958, Elvis Presley comença el servei militar a Alemanya fins el març del 1960. El boig de Little Richard reordena la seva “vida” el 1957, cap el sagrament de l’església de Alabama per estudiar teologia i ordenar-se ministre (?). De 1959 a 1963, Chuck Berry és detingut i engarjolat per presumptes abusos a una menor, tràfic sexual i incitació a la prostitució, amb l’afegit que la noia en qüestió era una immigrant il•legal –Embolica que fa fort-. El 3 de febrer de 1959, i després d’una actuació a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly, Big Bopper i Ritchie Valens s’enlairen a una avioneta per a poder arribar abans al proper concert i descansar un xic més, no hi arribarien mai, l’accident acaba amb la vida de les tres figures emergents del Rock ‘n’ Roll. el 21 de març de 1956 Carl Perkins pateix un brutal accident de cotxe que a punt estar de costar-li les cames i la vida, entre la convalescència i la rehabilitació Carl va perdre el “tren” del Rock and Roll.

-Per cert, corre el rumor de que la cançó “Blue Suede Shoes” (1956) va ser apropiada per Elvis aprofitant l’accident....FALS !. Elvis, no tant sols el visita assíduament a l’hospital, sinó que li proposa a Perkins cantar la seva cançó, Carl ( emocionat ) hi cedeix. Cal dir, a més a més , que Elvis paga la rehabilitació i llarga estada del seu amic al hospital a part de preocupar-se de la precària situació econòmica de la família d’en Carl Perkins.....home !!.-

El 3 de abril de 1960 el gran Eddie Cochran es mata en un accident de cotxe a Chippenham a prop de Londres, Eddie va entrar en una profunda depressió per la mort del seu amic íntim Buddy Holly, perdre un amic mai és fàcil de pair.
Roy Orbison havia variat les composicions del seu repertori cap a tonades i midi-tempos més melòdics, apropiats a la seva veu ( quina tonteria ! ), producte de la impossibilitat de aconseguir èxits sonats amb temes de Rock ‘n’ Roll ( una altre tonteria ! ). Elvis s’ho “menjava” tot, (això ja no és tanta tonteria...).
Amb aquest panorama que assolava la industria discogràfica de llavors, els magnats de les companyies veien perillar els seus espectaculars ingressos. La moda ja havia fet que gent com Bill Halley i les Big Bands de Tommy Dorsey, Artie Shaw, Glenn Miller o Benny Goodman passessin a circuits secundaris ....que fer ?. Rescatar i promocionar noves promeses, amb un moviment que és va anomenar Teen Idols o Hight School tret de les bandes escolars dels instituts, bàsicament.
A dins d’aquesta parafernàlia, es fa aparèixer un xaval anomenat Ernest Evans que interpretant un clàssic desconegut (llavors), de Hank Ballard and The Midnighters (1958) “The Twist”, va fer saltar i ballar a la joventut americana, (Home !, qui no hagi escoltat aquesta cançó casi sense voler, és preocupant...!, no ?). Com podeu imaginar l’èxit va ser brutal, el bo d’en Ernest, a més, acompanyava les seves actuacions amb el ball de rigor, que òbviament és va -tornar- a posar de moda. Per explotar més el doble filó que això produïa varen començar a composar i coreografiar per ell un seguit de peces i balls; “The Fly” ( amb imitació inclosa del vol d’una mosca...!!! ) , “Pony Time”, "The Hucklebuck” (1961), “The Slow twisting”, “Limbo Rock”, “Popeye The Hitchhiker” (1962) o el “Twist it Up” (1963), i com no el famosíssim “Let’s Twist Again”. Chubby Checker va ser el nom artístic que la dona d’en Dirk Clark, ( presentador del famosíssim programa de televisió de llavors: American Bandstand ) va pensar per ell, i sorgit de la admiració que aquesta tenia per a Fats Domino ( la “imaginació” que li va posar...):

Fat = gord, Domino = joc de taula /Chubby = rabassut , Checker = escacs

No he vist mai cap foto d’en Chubby Checker que no surti rient, personalment crec que era un catxondo. A més, una persona que es casa (1964) amb una Miss mon ( Catharina Lodders ) que coneix a la Oktoberfest al mateix octubre del 1964 i que se’n va a casa seva a demanar-l’hi la ma a la seva família, te pinta de ser un bon tio.

He volgut dedicar-li aquest post, perquè a pesar de que no és pas per a mi un dels grans, si és cert que va tenir molta importància i va influir a molts d’altres. No m’imagino com hagués estat el panorama musical si no hagués existit “The Twist”: que haguéssim ballat etílicament a les bodes ??. Hi ha alguna recopilació de R ‘n’ R que no hi surti ?. Ningú ha ballat mai un Twist....”again” ?
Jo, però, el tema que em te més captivat és “The Hucklebuck”...Algú de vosaltres ha sentit mai la paraula “SACROILÍAC” en una cançó ????.
...doncs això, un catxondo !!

16 de setembre 2007

Donna Summers

Com tot en aquesta vida , la música és una cosa que cada un vincula moments determinats de la seva existència, prescindint de qualsevol catalogació musical popular, social o de Billboards del mon. Simplement, te la sua el fet de que sigui bona, dolenta, regular o regulin, et porta uns records probablement inoblidables, pel simple fet de que sonava, estava de moda o la estaves ballant, escoltant en aquell moment íntim , importantíssim, únic que per cada un de nosaltres va significar ( per milers de raons personals i individuals ) un succés puntual de qualsevol índole, que et va marcar i que es recorda sempre ( Una mirada profunda, el primer petó, la primera bufetada rebuda, la primera experiència, un ball especial, el primer estat etílic, la primera juerga, la segona, tercera o quarta...es igual !!, la recordes i punt. )...be, això és com ho veig jo, sempre amb una o altre música pel mig, des de la musica de Heidi, Marco, los Chiripitifláuticos, Dr: Who i los Payasos de la Tele fins a "La cançó Popular Nadalenca", el Cànon de Pachebel, el “Without Without You” de U2, el “Hands Up” i el “Kalimba de Luna” de Boney M, el “Wordy Rappinghood” de Tom Tom Club, el “Time Bomb” de Rancid, el desconegudíssim “ Rock and Roll Generalitat “ de en Pere Tàpies o el “ Y Nos Dieron las 10 “ de Sabina y Rocio Durcal ( Ups ! no us penseu ara que els meus records es limiten a aquests noms, us asseguro que la llista seria interminable !!! ). Cantants i peces de ,potser, dubtós gust musical però mai exempt de records inesborrables dins del meu cor, i com que he començat parlant de records, doncs ja està tot dit.
La música disco , que aquí generalment es vincula als anys 80 sobretot, però certament data de mitjans dels 70 aproximadament, es un tipus de música que jo vinculo a la meva adolescència primera ( ara vaig per la segona ). Llavors, en aquella època, tots ballàvem a la nostra manera a les discos d’abans: Up and Down, Don Chufo, Matchbox, Baccarra, René Bruner, Studio 54 i d’altres; temes del Spaghetti Disco principalment, però també del Mataroní Gary Low Colegiala” i “ I Want You” (1983), els Village People, Modern Talking, Eurthmycs i el seu clàssic “Sweet Dreams”, Rick Astley (1985), Michael Jackson, el tunisenc F.R. DavidWords ” (1983) i “ Pick Up the Phone” (1982), o... Objetivo Birmània...!!! .

Sense saber-ho, probablement, havíem ballat a CerroneSupernature”, BohannonDisco Stomp”, B-MovieNowhere Girl” o Colonel AbramsTrapped” (1985). I segur a la meva, (també teva ? ) autèntica Diva del gènera: Donna Summer, que es aquí a on volia anar a parar. Ostres tu !!, es que realment ho te tot, escoltant-la descobrim una música que no cansa per repetitiva ( estrofa-tornada-estrofa-tornada-estrofa-tornada final ), son autèntiques narracions amb una veu multi disciplinar; Pot anar de dolça, eròtica i sensual “Love To Love To Baby” (1975) a melòdica i casi trista “On The Radio” (1979). Potent i enèrgica “This Time I Know It’s For Real” o tosca i lleugerament aspre a “ I’m So Exited” i “Hot Stuff” (1979), però sempre genial, crec de tot cor que estem davant “La veu” femenina per excel·lència, amb una qualitat (per a mi) inigualable, recordar tant sols el Grammy com a millor Veu femenina de Rhythm and Blues del 1978. La veritat es que donada la meva formació coral durant molts anys, no em puc imaginar haver-la contemplat al davant als assajos , com a contralt, no, no, no imaginem...

En quant a la banda, el so, els sublims cors, la composició en general, és sens dubte una música que et fa ballar sense voler, casi una orquestra amb inclusions magistrals de instruments de vent ( Estar al costat de Giorgio Moroder i Pete Bellotte , els compositors més prolífics de Disco Music, te molt a veure...). Tots els seus títols arribaren a Nº 1 de les llistes dels EE.UU, en especial “ McArthur Park Suite” (1979),un excepcional exemple de música disco i un monumental tema de 17:49 minuts que aquí no va arribar a cap llista si es que va sonar, però que era d’obligada audició per a qualsevol discoteca Nord Americana que volgués estar de entre les millors –allà la competència entre discos era , literalment, ferotge-. “Let’s dance” (1977), la impressionant i reversionada “ I Feel Love” (1978) o la meravellosa “Bad Girls” de Joe Exposito (1979), la més que coneguda “She Work’s Hard for The Money” (1983) son títols que sovint escolto, perquè aquesta dona em transporta a tota la època en qüestió i no pas a moments concrets, cosa que tant sols aconsegueix la seva música,... o hauria de dir ella ?

11 de setembre 2007

Ennio Morricone: Il Maestro

No se ben be com començar a parlar d’aquest autèntic Geni sense que em tremolin els dits....
Destacar ?, que voleu que destaqui ?...tot !!.
Sempre he cregut que el fet que alguna persona es posi a composar una melodia, sigui quina sigui, l’honora i el dignifica sense cap mena de dubte. Pareix quelcom fruit de la seva pròpia inspiració, de la seva íntima creativitat. És , simplement, un creador.

Tots, absolutament tots, em sentit una melodia un cop o altre d’en Ennio Morricone ( absurd i ridícul em semblaria començar a anomenar títols ) i qui no sigui gens cinèfil las haurà sentit als anuncis, en alguna superfície comercial com a musica ambiental o pel carrer ( jo les xiulo sovint ! ).
Ennio, a més de ser creador cent per cent és, per mi, un innovador en la matèria de la composició musical i de la creació de Bandes Sonores en especial. Va ser un dels primers i sinó el més avançat a incorporar instruments de vent solistes,la flauta de pa i oboè (The Mission 1989),trompeta ( Tota la trilogia western de Sergio Leone, sobretot en el duel final de "Il Buono, il brutto, il cattivo” -1966 ), harmònica “Once Upon The Time in The West” i el famós xiulet humà ( Alessandro Alessandroni) en una banda sonora,
-no dubtareu ara que les nostres cordes vocals son un dels instruments de vent més difícils de “tocar”, oi ?-, per no parlar dels magistrals cors que decoren casi totes i cada una de les B.S.O d’aquest mestre.

Innovador, per la inclusió en una banda sonora de sons naturals; pels que no sou aficionats a les pel•lícules de western si us recomanaria els 10 primers minuts inicials ( coincidint amb els crèdits inicials ) de la sublim i magna, cinta i partitura,“Once Upon a time in the West” , Sergio Leone -1968-) o be escoltar detalladament la música que acompanya els crèdits inicials de la sèrie “Dexter” ( Rolfe Kent ) que amb molts anys de diferencia se’ns presenta com a superb exemple per entendre perfectament el que us vull dir; recomanar, de la mateixa manera (per molt malalts del tema, es clar ! ), la lectura de Sergio Leone, Something To Do With Death “ de Christopher Frayling, T and B Editores, 2002. On es detalla i explica com sortia tant preuada inspiració a l’hora de composar aquesta i altres B.S.O.

I com que jo li tinc una MANIÀTICA devoció a la pel•lícula, al director i a la partitura , si que penso detallar un parell de cosetes d’aquesta magistral obra:

Mirant i sentint film i música a la vegada, s’encomana la tristor contemplant la solitud en que es troba Jill McBain ( excepcional Claudia Cardinale), davant la desoladora imatge del dolç futur imaginat...


La ràbia ,odi i tensió que porta Harmònica ( Charles Bronson – la seva millor i, per mi, única pel•lícula digne d’aquets...actor? ) és capaç de fer-te saltar de la butaca tot sol.

Els fragments desenfocats, combinats amb primers plans d’un dels fills de puta més gran que ha donat la historia cinèfila dels westerns, Frank ( magistral Henry Fonda ), i la música que els acompanyen “ As a Judgement”, fan que t’aixequis puny enlaire insultant i remugant tot reclamant justícia ..Ja !!...

Escoltant la música que acompanya a Manuel “Cheyenne” Gutierrez ( brutal Jason Robards ) et fa descobrir en ell un gamberro més que un assassí, un ser entranyable...vamos !!.

La peça i les imatges finals senzillament, son una. Trist camí queda per recorre però sempre hi queda l’esperança, que costa d’acceptar però hi és; reflexió, intensitat, comprensió, bondat, tot acompanyat d’una melodia dissimuladament in crescendo que et fa tremolar la barbeta i arrugar el front per aguantar aquelles 2 ó 3 llagrimetes que estan a punt de sortir....Els cors, de la coral de Alessandro Alessandroni i la angelical i mítica veu solista, una sensual soprano i deessa anomenada Edda Dell’Orso ( ambdós son utilitzats en, de nou, incomptables títols del mestre..) fa d’aquesta partitura, obligatòriament una obra d’art...

La B.S.O és en definitiva una gran lliçó de com combinar tant perfectament els sons d’instruments tant rars ( en una orquestra) com la harmònica, la bandúrria, veus, xiulets, dispars, ones de la mar...

No imagino ni conec una pel•lícula ni una banda sonora ( en conjunt i per separat), que m’hagi arribat tant a dins com aquesta.
Gracies Ennio, gracies...

03 de setembre 2007

Money, Money, Money

L'altre dia vaig tenir una d’aquelles converses musicals força interessant, mentre sopava a casa d’un d’aquells amics que es tenen des de fa molts, molts i molts anys. La veritat es que sempre que em passo a sopar en aquella casa el debat musical surt a la llum. Ell és dels que defensen que el Rock ‘n’ Roll no és pas tant important i que, sobretot, ja no ven, que no s’hi guanyen diners....Òbviament entenc perfectament la seva postura, defensada amb una extensa discografia de grups i bandes “Poppies” tipus Oasis, Pulp, Suede, Blur, Cars, a més d’una impressionant col•lecció de infinitat de grups espanyols de noms raríssims tipus Las Escarlatinas, Los Soberanos, Blas y Las, Tachenko, La Costa Brava, Kiki d’Akí, Nosotrash, La Pequeña Suiza, Las Astrales, Niños Mutantes, Sr: Chinarro, La Habitación Roja, Mercromina i semblants, destacar algunes joies tipus Beatles, Love, Who, Pixies, T-Rex, The Troggs, Velvet Underground, Ramones i The Doors ( discs d’obligada audició per tot MELÒMAN que es preï...) que, tot sigui dit, em va estranyar de trobar entre tanta multitud de desconeguts en una casa on s’adora a Los Planetas i es rendeix deferència a Oasis. Sobte, de la mateixa manera , no trobar res de música clàssica, Bandes Sonores , Elvis Presley o Roy Orbison. A ell aquests, no li diuen res: Sacríleg !!!!..
Sopar a casa d’en “Sancho” m’aporta coneixements de bandes i estils que certament ignoro, o millor dit, no em diuen gaire cosa, a més, d’endur-me uns quants exemples a casa per escoltar-los mentre escric ( per exemple) malgrat, he de reconèixer que en alguns casos no puc acabar-me el Cd, no m’entra. Tot i haver-me empassat tota la discografia de Oasis, Blur, Pulp i semblants ( gracies precisament a ell ) no els tinc entre els meus escollits i tampoc entre la meva discografia, frontalment oposada a la seva.

La meva condició de solter i sense fills em permet d’escoltar molta més música que un casat amb bessonada guerrera, son prioritats diferents.
Comença la batalla... En “Sancho”, sovint em diu, i amb raó, que no puc criticar res sinó ho he escoltat abans – al•ludint a la tirallonga de títols anteriors- certament no ho faig doncs bàsicament es que no m’interessen en absolut ( Ho sento !...un que és així ! ), es qüestió de preferències. Prefereixo escoltar el “ Last Time Around” de Buffalo Springfield que no pas a Fresones Rebeldes per exemple, a l’hora que crec més musicalment bàsica una audició de Eddie Cochran o Elvis que no pas de El Niño Gusano o Pauline en la Playa, també per exemple. Les eleccions , en tot, sempre son personals i, sobretot, totes respectables.

És quant es toca el tema de vendre i dels diners, barrejat amb la “facilitat” de trobar tots els clàssics per el maleït Emule quant entro més en el meu terreny...el contraatac es fa evident i casi mortal al reptar-lo a trobar per la red el “Pantomime” o el “ You’ll Never Be Sixteen Again” de Roy Orbison amb un resultat nul i rematant-lo tot seguit amb la impossibilitat de trobar en el mercat discogràfic espanyol peces com el doble cd Amazing Grace de Elvis Presley ( Brutal obra mestre de gospel Preslerià ) , que va veure llum a les botigues al 1995 i està literalment descatalogat, la reedició en format cd del doble The All Greatest Hits ( El millor i més encertat recull de cançons del Rei, que s’ha fet mai ) que ha desaparegut de les botigues quant fa poc més de 2 anys que va sortir o el recull de concerts en directe de Roy Orbison (Birmingham, Alabama 1980 – Stockton, England 1980 – Hornchurch, England 1975 i Batley, England 1969 ), i no parlem de vinils...!!!.

Ara amb Internet és “relativament” fàcil trobar-los , però estar clar que quant surten al mercat productes com aquests, alguna cosa ha de passar perquè durin un parell de mesos als estants de totes les botigues de discos i salta a la vista, amb els preus a que surten, que hi ha algú que s’està omplint les butxaques, i molt !. Resulta obvi doncs que el Rock ‘n’ Roll SI ven: GAME OVER.