11 de setembre 2007

Ennio Morricone: Il Maestro

No se ben be com començar a parlar d’aquest autèntic Geni sense que em tremolin els dits....
Destacar ?, que voleu que destaqui ?...tot !!.
Sempre he cregut que el fet que alguna persona es posi a composar una melodia, sigui quina sigui, l’honora i el dignifica sense cap mena de dubte. Pareix quelcom fruit de la seva pròpia inspiració, de la seva íntima creativitat. És , simplement, un creador.

Tots, absolutament tots, em sentit una melodia un cop o altre d’en Ennio Morricone ( absurd i ridícul em semblaria començar a anomenar títols ) i qui no sigui gens cinèfil las haurà sentit als anuncis, en alguna superfície comercial com a musica ambiental o pel carrer ( jo les xiulo sovint ! ).
Ennio, a més de ser creador cent per cent és, per mi, un innovador en la matèria de la composició musical i de la creació de Bandes Sonores en especial. Va ser un dels primers i sinó el més avançat a incorporar instruments de vent solistes,la flauta de pa i oboè (The Mission 1989),trompeta ( Tota la trilogia western de Sergio Leone, sobretot en el duel final de "Il Buono, il brutto, il cattivo” -1966 ), harmònica “Once Upon The Time in The West” i el famós xiulet humà ( Alessandro Alessandroni) en una banda sonora,
-no dubtareu ara que les nostres cordes vocals son un dels instruments de vent més difícils de “tocar”, oi ?-, per no parlar dels magistrals cors que decoren casi totes i cada una de les B.S.O d’aquest mestre.

Innovador, per la inclusió en una banda sonora de sons naturals; pels que no sou aficionats a les pel•lícules de western si us recomanaria els 10 primers minuts inicials ( coincidint amb els crèdits inicials ) de la sublim i magna, cinta i partitura,“Once Upon a time in the West” , Sergio Leone -1968-) o be escoltar detalladament la música que acompanya els crèdits inicials de la sèrie “Dexter” ( Rolfe Kent ) que amb molts anys de diferencia se’ns presenta com a superb exemple per entendre perfectament el que us vull dir; recomanar, de la mateixa manera (per molt malalts del tema, es clar ! ), la lectura de Sergio Leone, Something To Do With Death “ de Christopher Frayling, T and B Editores, 2002. On es detalla i explica com sortia tant preuada inspiració a l’hora de composar aquesta i altres B.S.O.

I com que jo li tinc una MANIÀTICA devoció a la pel•lícula, al director i a la partitura , si que penso detallar un parell de cosetes d’aquesta magistral obra:

Mirant i sentint film i música a la vegada, s’encomana la tristor contemplant la solitud en que es troba Jill McBain ( excepcional Claudia Cardinale), davant la desoladora imatge del dolç futur imaginat...


La ràbia ,odi i tensió que porta Harmònica ( Charles Bronson – la seva millor i, per mi, única pel•lícula digne d’aquets...actor? ) és capaç de fer-te saltar de la butaca tot sol.

Els fragments desenfocats, combinats amb primers plans d’un dels fills de puta més gran que ha donat la historia cinèfila dels westerns, Frank ( magistral Henry Fonda ), i la música que els acompanyen “ As a Judgement”, fan que t’aixequis puny enlaire insultant i remugant tot reclamant justícia ..Ja !!...

Escoltant la música que acompanya a Manuel “Cheyenne” Gutierrez ( brutal Jason Robards ) et fa descobrir en ell un gamberro més que un assassí, un ser entranyable...vamos !!.

La peça i les imatges finals senzillament, son una. Trist camí queda per recorre però sempre hi queda l’esperança, que costa d’acceptar però hi és; reflexió, intensitat, comprensió, bondat, tot acompanyat d’una melodia dissimuladament in crescendo que et fa tremolar la barbeta i arrugar el front per aguantar aquelles 2 ó 3 llagrimetes que estan a punt de sortir....Els cors, de la coral de Alessandro Alessandroni i la angelical i mítica veu solista, una sensual soprano i deessa anomenada Edda Dell’Orso ( ambdós son utilitzats en, de nou, incomptables títols del mestre..) fa d’aquesta partitura, obligatòriament una obra d’art...

La B.S.O és en definitiva una gran lliçó de com combinar tant perfectament els sons d’instruments tant rars ( en una orquestra) com la harmònica, la bandúrria, veus, xiulets, dispars, ones de la mar...

No imagino ni conec una pel•lícula ni una banda sonora ( en conjunt i per separat), que m’hagi arribat tant a dins com aquesta.
Gracies Ennio, gracies...

25 comentaris:

ddriver ha dit...

a casa els meus pares n estava ple de discos d aquet geni

Orbison ha dit...

@ ddriver
..Comproooooooo !!!!!

Brian Syrup ha dit...

Comentaris al teu maniaccommmet:

ARA M´AGRADES, ARA VENS A LA MEVA!!!!

1. Un però majúscul: ni "mu" de la trilogia màgica de Leone (sí de Morricone) ni de Clint Eastwood i Elli Wallach; senzillament decebedor. Amb tots els respectes, tot i acceptant la grandesa de "Once upon a time in the west", és millor musicalment i cinematogràfica la trilogia. Espero que el teu error, no sigui tal, i només s´hagi degut a que estàs preparant un especial Clint Eastwood i "Paint your Wagon" i "El Desafío de las Águilas".

2. Bona elecció de disc recomanat, sobretot amb "Cannonball" i "Divine Hammer"; però tu en realitat estàs enganxat a la Kim Deal no a les Breeders!!!
Per cert, si vols engaxar-te més, encara més recomanable és l´anterior disc "Pod" amb una gran versió de "Hapiness is a Warm gun" dels Beatles.

Malgart tot Notable alt al post.

Eva ha dit...

crec que per casa ronda alguna cinta (si cintes, a lo retro) d'aquets home, ja ho buscaré per que ara palro de memòria

Brian Syrup ha dit...

Auqest home? una mica de respecte, pa favó.

Orbison ha dit...

@ Syrup

Però Home: de veritat creus que no parlarè de Tuco's Band ?...tot arriiiiiivaaaaa.
La veritat és que he dubtat, però aquesta cinta i música és un western... diferent., a mi m'encanta. ( i no oblidem "Two mules for sister Sara "....eh? --peazo partitura xaval !!--- ).
Escoltant "divine hammer" , que és senzillament B R U T A L, em rea firmo de que la bona de la Kim era la alma mater del grup, malgrat tot , crec que "Last Splash" sencer és magistral...i atenció a "mad Lucas", que jo no se que te perooooo....buf !!.
-Ets un malalt !
-Cabrón !!...jo no tinc "Pod"...joder !!....Serp !

Brian Syrup ha dit...

El que té "Mad Lucas" és la Kim Deal gemegant!!!

Anna , la Fdez. O. ha dit...

No sé s’hi podré aportar gaire al teu blog perque sou uns melòmans “de bandera”, però el que sí he de fer és agraïr-te que hagis inclòs el meu blog “art en minúscules” en els teus links.

Espero que , de tant en tant, rebi la teva visita i jo també, de tant en tant, em passaré pel teu blog i hi faré algun comentari,… “com inexperta” ,evidentment, perquè per parlar de música n’has de saber ….

Cuida’t i fins aviat,

Anna , la Fdez. O. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ddriver ha dit...

jajaja
No es venen els vinils!!Es una eretgia

L'ATROLABI ha dit...

Esclar, el temps dóna a la música, a la literatura, a l'art en general, una perspectiva crítica diferent a la del seu temps. Vejam si m'explico millor. Van Gogh fou un desgraciat tota la vida, un artista menyspreat. Roy Orbison, el pobre, va revifar poc temps abans de parlmar-la, amb tots els mèrits que en vida se li van negar. Amb el senyor Morricone, si fa no fa, ha passat el mateix. Amb el temps se li ha reconegut, en l'àmbit popular, la seva gran vàlua. Però jo recordo que, en aquest nostre país, en aquest bon home no el coneixía ni el Pare Polles. I no em neguis això perquè les pelis spagueti western eren, són i seran pelis de sèrie B, de cinema de barri de doble sessió el diumenge. La intel·lectualitat d'aquella època de profundes transformacions mirava altre pelis, més profundes, amb "missatge". Preferien les co-produccions txeco-soviètiques, en blanc i negre, lentes com la mare que les va parir, imfumables. Amb el temps, i la perspectiva, la intel·lectualitat ha revisat la música de Morricone, i se l'ha apropiat com contemporània seva. Ah, i com estem en època retro-revival, el senyor Morricone ha esdevingut paradigma nostàlgic d'aquells temps.

Una cosa sou els mitòmans; una altra, els oportunistes.

Brian Syrup ha dit...

Miri senyor Astronauta, vostè no sap el que diu; jo no sé si el Pare Poller, mentre regulava la temperatura de l´aigua de les dutxes, sabia qui era o no el gran Ennio, però el que sí sé és l´èxit que van tenir aleshores els espaghetti-western (no inmediatament la trilogia de Leone) i la seva música, als EUA i també a España (no estic parlant de les españolades i italianades que van sovintejant després). Que vostè sigui un ignorant, no implica que ens titlli de consumidors de pelis de sèrie B als que fa molts, molts, molts que veiem aquelles películes (les de Leone i Morricone); jo tenia quatre i els meus pares ja posaven una cinta de K7 de Ennio Morricone; i estic parlant de quan encara existia la Ebro!

Brian Syrup ha dit...

M´he oblidat uns "...anys"

Dr. J ha dit...

Aquest és indubtablement un dels grans, Mestre. Una banda sonora a reivindicar d'aquest geni és la incomparable The Untouchables, amb el grandíssim tema que obre els títols de crèdit (aquella barreja de bateria i piano) i el no menys excels dedicat a Al Capone (el segón del disc). Brutal. Jo el tinc en vinil i ara mateix penso que me l'hauré de baixar en mp3 o comprar el CD, perquè de petit em flipava...

Anna , la Fdez. O. ha dit...

Sí, senyor! Mirar i escoltar és a l’abast de tothom i és ,potser , per això mateix que admirar la bellesa d’allò que t’arriba a emocionar d’una manera quasi bé irracional fa que allò es transformi en ART, ... BELLESA... (en majúscules)...

Sí, senyor! Encara ara, recordo aquella magnífica banda sonora de “La Misión” . La seva magnífica fotografia i la seva banda sonora ,... Un espectacle majestuós i col.losal per als nostres sentits ...Una obra mestre per mirar i escoltar!

L'ATROLABI ha dit...

Brian syrup, miri vostè (com diuen els polítics): Em sembla que no s'ha llegit bé el meu comentari.

I vostè: Com és que coneix al Pare Poller? Que ens coneixem, vostè i jo?
Que vàrem coincidir a les aules de can Culapi?

Haurà de tenir paciència i condescendència amb mi ja que, com bé ha dit, sóc un ignorant. Suposo que igual que ho és vostè en moltes altres coses.

Orbison ha dit...

@ al Sr. Astrolabi i en Syrup

Dedueixo de les seues paraules, és vostè un dels Capitants d'aquesta gran nau...L' Astrolabi ( entranyable per a mi...ja ho sap !! ).
En tot cas s'hauria de definir que és serie B i seria lllarg i molt personal.
A mi, bàsicament me la Sua la catalogació que se li doni a la cultura, jo no tallo les ales a algú que vol volar, ja ho fa la SS de la ciutat de Barcelona i els seus governants. Així doncs el fet de que siguin o no de serie B, C, o Md E ...doncs aixó, me la sua....
( i a vostè, de fet, també...). En tot cas recordar-li que qualsevol pel·licula porta música i és aixó el que m'importa i del que parlo....Sacco & Vanzetti (1971) és una superproducció ?, la tragedia di un uomo ridículo ( B. Bertolucci -1981-) també ?, "il buono, il brutto, il cattivo (1966) serie B ? home,....depent !!, en qualsevol cas son grandíssimes obres del mestre Morricone.
Jo, Com Syrup varem disfrutar i disfrutem de cinta i partitura ja en fa d'anys quant encara no en sabien res de series B i menys del que era cultura o no....amb tot no deixa vostè de tenir-hi raó la "cultura" o el seu concepta que les SS de l'època dictaven llavors , com ara, poc o gens te a veure amb el que per mi, vostè i en Syrup considerem cultura, el temps com en tot possa a tothom al seu lloc, te raó...trist peró cert.
Roy va guanyar un grammi desprès de mort, però aixó no treu que jo , per exemple, robès de les almoines de Can Culapi per a comprar-me els pocs Vinils que llavors hi havia d'aquest home.
Home, Mitòman poc, per mi els meus mites i idols son i seràn sempre la mare i el pare que em van parir, i lo de oportunista, doncs, home, el reto a defensar aquestes paraules a sable i masteler, carregats d'alcohol i amb un somriure per bandera bon amic...
Vostè, jo i en Syrup sabem positivament que el P. Oller no coneixia més que les cançons del Pare Pere Canceller i el " Unim les mans germans veureu quins prodigis ha fet l'amor...". A part de que era notori que qualsevol rata de Bcn erà més culte que el viciós i lividinós d'en P.Oller.
Espero que les bodegues de l'Astrolabi estiguin ben plenes per quant m'hi deixi caure, ja sap que sóc un mariner mercenari, bebedor, escandalós i golfo...no penso canviar..!!...anyoro els meus Gin-Tonics !!!.....i si, tambè en Syrup coneix les bodegues de tan insigne nau i com casi tots els de can culapi la "afició" del P.Oller a la temperatura de l'aigua....

@ Doctor J

M'honora la seva visita, ja ho sap, ademés de encertat comentari, doncs crec com vostè que " untochables" és una partitura sublim i mig oblidade ( en general ), tensa i plena de sentiments, descriptiva com poques... que jo situaria d'entre les millors inclós per sobre de " Once upon a time in America " , la veritat és que és molt dificil de triar amb un repertori tan ampli i magnífic . No puc oblidar-me de "Two Mules for sister Sara" també magnífica i semi oblidade....en general. La gama de CD en Bandes sonores del mestre és escasa i carísima per les botigues de la nostre ciutat, li asseguro, penós peró cert. En tot cas que tingui sort, sens dubte serà una bona compra...

Brian Syrup ha dit...

Senyor Astronauta, és ben cert que el seu comentari previ al meu és molt difícil d´interpretar, de ben segur degut a l´afectació del seu cervell per substàncies tòxiques, cosa que queda ben palesa en l´últim post del seu blog (veure link en aquesta mateixa pàgina), a on hom pot patir (si vol) una contínua voràgine d´incongruències i "lapos" intelectuals; si no he sabut interpretar el seu comment, li agraïria m´ho faci saber.

I sí, senyor meu, vaig ser escolapi des dels 6 fins als 18 anys; no vaig coincidir amb vostè/vostès per edat (hauria de preguntar al senyor Orbison quina diferència d´edat tenim), però sí que vaig esta sota el protector mantell virginal del Pare Poller (altrament dit Pare Rovellons) i també he visitat aquell centre d´oci que vostè dirigeix al carrer Pedro Martínez de la Rosa, gran corredor de rallys.

@ Orbison


Jo crec que el senyor Jon López de Viñaspre és el "negre" del seyor Tito Irazusta.

Enric ha dit...

Mira tu que curiosa que és la vida, la última samarreta que me comprat de la marca "Analog" (és la marca d'skate de "Burton" -snowboard) hi surt la portada de “Once Upon a time in the West” més ven dit, el cowboy "volant" i l'altre disparant. Curios molt curios, ara ja se d'on ha sortit.

L'ATROLABI ha dit...

Orbison:

I quan un dels teus exhaustius comentaris sobre la saga EL PADRINO, també coneguda com la trilogia sagrada. Ja sé que el tema potser no és l'adient del teu blog però... Què me'n dius del crit que fa il Padrino a les escales del teatre? I què me'n dius del plorat Fredo, de quan està a Las Vegas, o de quan agafa la barca per anar a pescar i no torna mai més...

Orbison ha dit...

@ Astrolabi

Home, Senyor, casi em xafa vostè un futur Post, però li perdono....i Tant que en parlarem de la trilogia i SOBRETOT de Nino Rota...un altre mestre.
-Sobre el crit: jo també vaig plorar, sol i trist em vaig quedar....com ell. El millor crit de ràbia de la història dels crits.
-Sobre Fredo: Ho sento, no es pot traïr a la familia i quedar-se tant panxo...és la Llei.
Jo encara m'emociona contemplant i escoltant aquesta obra mestre

Incult musical (entre altres) ha dit...

Escolteu (llegiu) perqué només ho diré una vegada (allo allo).
Parleu de grans músics , de música , inclòs veig que l'eutor del blog fa publicitat d'un llibre.
Tot amb un denominador comú : necessitat de veure en l'altre, altri , altra cosa una guia per a posicionar-se en la vida , per gaudir , per reafirmar-se.
Segur que a mi em pasa el mateix , segur.
Però amb el temps he , vaig començar a valorar el que tinc a prop ( aprop donaria per una altra disertació , que és aprop desde fa un segle ?)
Sols així vaig deixar de fugir A la Carretera , va ser molt dur i vaig renunciar a molt.
Us dic això perque us perdeu en etiquetes , vau començar a parlar de música, i ara sembleu imitadors dels presentadors dels 40 Principales.
Parleu de música , sigueu gent d'aqui no renuncieu a ser melomans i no presentadors de los 40.

Brian Syrup ha dit...

Cómor?

Bé, melomans i maniàtics; potser tot allò sembla que consideres que no hauria de sortir en aquest blog forma part d´aquestes manies. Es clar, però, que llegint i rellegint el teu comentari, no acabo (ni començo) d´entendre el teu missatge, ho sento també sóc un incult d´algunes coses.

Només ho penso dir una vegada, jo em penso comprar (i espero que em dediqui) el llibre recomanat.

L'ATROLABI ha dit...

Jo no he entès res del comentari de l'inculte musical.

Orbison ha dit...

@ Inculte musical

He de dir que observant e teu comentaria sobre els 40 principals, No he entès res....
Bàsicament NO ENTENC RES DEL QUE DIUS !!!..eps !! que no pasa res !...a mi lo que m'extranya és que algú m'entengui....a vegades no ho faig ni jO !!!....segur que demà quant et despertis veuràs les coses més maques i millor....ja veuràs....salut amic !!