29 d’octubre 2007

Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio

Tot i la curta vida musical de Johnny Burnette i el seu Rock & Roll Trio ( de 1953 a 1957 ), d’aquest senyor n’hi hauria per escriure-hi més d’un blog. De fet jo mateix no se que ben be posar d’aquest bon home sense caure en tòpics que, sense cap dubte, no es mereix.
En Johnny va ser un compositor i cantant peculiar entre els peculiars, amb un fort caràcter que va fer que mai es rendís per a res, ni quant el rebuig d’en Sam Phillips i la seva poderosa fàbrica d’èxits , la Sun Records, li va negar audició i ni tant sols va escoltar les seves maquetes per estar molt enfeinat; ni per els circuits secundaris que durant tota la seva trajectòria musical va tenir que acceptar per a guanyar-se la vida, ni per la ferotge competència del llavors ( Elvis, Perkins, Richard, etc...); ni per la direcció d’un manager (Henry Jerome )que apart de lladregot, cràpula i estafador no va saber portar-los on realment és mereixien. Johnny Burnette va seguir endavant amb un sentit de l’adaptació a l’entorn musical que molts ja voldrien....

Al Dave Wills Community Center, un “cole” com qualsevol altre, Dorsey y Johnny Burnette coneixen a Paul Burlison, guitarrista expert i tècnicament excel•lent, adonant-se tots tres que a part de la boxa, també estan boixos per la música. Combinant les seves feines de electricistes( Paul i Dorsey) i venedor de planxes ( Johnny), es repassen tot Memphis tocant a garitos de tots colors, però cultivant una sòlida reputació com a banda de Rockabilly, salvatge, ferotge i amb uns directes brutals...però sempre amb poc èxit econòmic.
Es desplacen a New York, on la salvatge guitarra de Burlison el superb contrabaix de Dorsey i la peculiar veu de Burnette enamora als directius de la discogràfica Coral, era el “Tear it up” el que sonava, i es clar, trencava amb tot el que s’escoltava al 1956 ( fora del qui tots ja suposeu ).

Estava clar, però, que aquest tipus de música, no anava a tenir molt èxit en un mon futur on Elvis regnava, Burnette , gran MELOMAN era un enamorat de les Big Bands de Arti Shaw i semblants, la seva música poc a poc s’aniria adaptant i complementant a aquests sons, però sense deixar de ser el Johnny de tota la vida.
És graciós que una de les primeres gravacions al respecta “Shattered Dreams” (1956) amb la Dick Jacobs Orchestra al complert, fos considerada com a no comercial, quant és per a mi una cançó de la que em costa desenganxar-me, simplement perfecte.
El “Rockabilly Boogie” és una de les primeres cançons que recordo haver sentit per una estrafolària radio que hi teníem a la cuina.
Temes com “Dreamin’”, bàsica per a futures creacions dels Teen Idols i les seves balades enganxoses tipus “Oh Carol”, “Diana” o “Little Darling” ( Nei sedaka, Bobby Darin i The Diamonds, respectivament); o el mil cops versionat ( fins i tot per Roy Orbison !!! ) “ Your’re sixteen” han estat referència obligada per bandes de tots els estils i colors des de els inefables Stray Cats o The Yardbirds fins a The Beatles ( grans admiradors del Trio): “Lonesome Tears in My Eyes” i “Honey Hush” son mostra i botó. No em vull deixar uns temes tant sublims ( per mi, es clar ) com “Midnight Train”, “Please don’t Leave me” on Johnny remuga literalment ( es que era un innovador de la hòstia ! ) i el “Blues Stay Away From Me” que el galtetes d’en Mark Knofler i el repulsiu de Chet Atkins ( ho sento,em cau molt malament aquest Chet....sóc un MANIÀTIC...ho sé !) també toquen al seu àlbum conjunt Neck and Neck” i, que segur a més d’un que jo em se, li deu sonar...

Com si d’un dels grans és tractés la fama a Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio els hi va arribar desprès de desapareguts. No cal dir que per a mi SI que és i serà sempre un dels grans, grans, grans.

22 d’octubre 2007

The Housemartins

El fet de cascar-se un sopar de copa, pijama i barret, en un molt bon restaurant de cuina italiana ( que no vol dir Italià...eh? ) amb un vi de les terres del Vesubi, uns Gin Tònics cibernètics i rematar-ho amb unes quantes pintes Guinnes com el qui no vol la cosa, fa que qualsevol tertúlia musical posterior arribi al Top Ten de les tertúlies. Si els contertulians i companys de taula i barra, son amics dels de quant encara no m’afaitava, la nit es pot qualificar de rodona. La “Psicòloga” i el “Poeta” son una parelleta de sers entranyables alhora que amics profunds, font de informació per a la meva inspiració Bloggero-musical. Mentre ella s’acosta més cap els meus gustos musicals, ell hi dista un petit abisme, amb tot, els tres escoltem i descobrim la sensibilitat en una melodia, vinculem la música i els records com si fos una, coincidim a percebre la música ( la vida ) com una emoció, com una sensació que hi ha que assaborir, prescindint de si el que sona és això o allò altre: és música.

La audició de qualsevol cançó de The Housemartins em (ens) transporta a èpoques determinades de cada un de nosaltres, ens podem passar hores ( entre pinta i pinta ) recordant vells i bells temps gracies a la música que sona...que no és maco això ?.
Paul Heaton ( veus i guitarra ), Norman Cook ( guitarra ) –el guitarrista original Ted Key abandonar la banda el 1985-, Stan Cullimore ( baix ) i Hugh Whitaker ( bateria ) van formar al 1984 aquesta banda de pop fresc, ballable, amè, divertit i compromès. Aquest últim fet va ser, juntament amb les corrents musicals a seguir que varen mantenir Cook i Heaton, oposadament diferents, el que va propiciar que sobre el 1988 es dissol-les la banda. Les lletres de les seves cançons eren políticament incorrectes en una Anglaterra tant conservadora i, òbviament això, els va impedir de triomfar als Estats Units on casi ni hi van “desembarcar”. Visioneu el vídeo i desengraneu “Build” (entre d’altres...), denúncia de l’especulació urbanística en tota regla, per entendre-ho.... Tot això no va impedir que els joves britànics els tinguessin com a ídols pop dels 80 i com a grup de culte per damunt d’uns senzillets ( per a mi )The Smiths o uns mediocres ( també per a mi ) Aztec Camera.

Escoltant els cors i la harmonia de les seves veus en casi qualsevol de les seves cançons, es pot endevinar una clara influencia dels de Liverpool, dels Beach Boys i si m’apureu dels mateixos Everly Brothers. cançons com “Sheep”, “Get up off Our Knees” “ Five Get Over Exited “ i sobretot una sensacional “Caravan of Love” donen bona mostra d’un treball coral meticulós i excel•lent.“Happy Hours”, “Freedom”, “The Mighty Ship” del seu LP “London 0, Hull 4” -1986- ( Històric resultat de la Coupe Anglesa de futbol entre un Premier Leage i l’ equip del seu poble ); o “Bow Down”, “You Better Me Doubtful” o la mítica “me And the Farmer “ del l’altre LP “The People Who Grinned Themselves to Death” -1987-. Son peces que tots em ballat o escoltat alguna vegada , i son temes que em porten i transporten a festes privades, mirades furtives, desitjos carnals, alcohol i flat de tant fer l’animal..., dolços records en tot cas.
The Housemartins van desaparèixer de l’escena musical al 1988 com a grup, fora de col•laboracions puntuals, com la de Paul Heaton posant la veu a la cançó “Come On Nature” del Lp Sunshine on Leith dels germans bessons Reid i els seus The Proclaimers ( Bons, bons de veritat...també !! ) ara, ves a saber on paren...!

15 d’octubre 2007

Johnny & The Hurricanes


Abans de que molts es pensin que si he tornat a drogar-me, si abuso de l’alcohol de forma compulsiva, prenc cocktails de pastilles de colorins o em fumo tot lo verd que em trobo per la vida; vull aclarir que la foto en qüestió és perquè mentalment, alguns de vosaltres, comenceu a relacionar-hi una cosa amb l’altre. Lluny de promocionar productes o marques comercials de qualsevol tipus, el post d’avui també va dedicat a la música, com no podria ser d’una altre manera .
És graciós comprovar com resulta que, no tant sols els polítics que ens envolten pensen que el poble és tonto, sinó que també s’ho deuen pensar els creatius de publicitat, o més exactament la persona encarregada de posar la banda sonora a un anunci i en concret a aquest. Qui tingui unes més que mínimes nocions musicals o cap noció musical però una certa oïda i un xic de memòria, recordarà perfectament la musiqueta d’aquest anunci i el seu, ja casi fastigós, “Repetimos”.

Johnny & The Hurricanes va ser una banda instrumental de Rock and Roll dels anys 1954 al 1961 quant van desaparèixer per ( literalment) cansaments d’anar amunt i avall ( gires, promocions, concerts, entrevistes, gravacions...etc), La gràcia i l’èxit d’aquesta formació es basava simplement a canviar el so predominant de llavors en la majoria de peces que sonaven, que per norma general eren la guitarra o la veu per damunt de la resta. El contrast dels tons aguts de l’orgue i els tons baixos del saxo, es varen convertir en la base de la seva música, la resta eren simples acompanyants i malgrat signaven com a compositors del que tocaven ( o ho feien així, o no signaven el que tocaven) , no eren més que uns excel•lents intèrprets de música popular ( d’aquella que ningú recorda qui ha escrit), amb el seu toc personal.

Així, John “Paris” Pocisk ( Saxo), Paul Tesluk ( Orgue), Dave Yorko ( Guitarra), Lionel “Butch” Mattice ( Baix) i Bo Savich ( Bateria ) van... “composar”, entre altres un tema anomenat “Ja Da” del que, i no en tinc cap dubte, en va saber treure la melodia el senyor “natilla danone”.
De igual forma és graciós comprovar com la popular cançó de funerals i alguna que altre homilia religiosa “ La vall del riu vermell”(... Trobarem a faltar el teu somriure, diu el riu que te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí... ), du la mateixa música que el “Red River Rock”. Així doncs, en aquest últim cas: Què va ser primer, l’ou o la gallina ?.
He de reconèixer que escoltar tot seguit 24 cançons d’aquesta banda és tremendament cansí, la originalitat del seu so és converteix en repetitiva a la que ja en portes escoltades unes quantes, amb tot, a la seva època varen tenir un èxit espatarrant, van ser una novetat dintre un Rock 'n' Roll que, en absència de Elvis, anava minvant en qualitat i quantitat.
I el tema “Beatnick Fly”, no us sona també d’alguna cosa...tipus Lacasitos...?

08 d’octubre 2007

iPod Suffle

He de dir, abans de tot, que jo no era pas dels que anava amb el aparatet a l’orella com un “agent especial Smith” qualsevol. Més aviat al contrari, no entenia com es podia estar tant absent de la realitat, tant aliè del carrer, tant poc atent a les coses i sons mundans que ens envolten...be, doncs ara ja fa un temps que no hi ha manera de treure’m el “pinganillo” de la orella. Tampoc es que el porti sempre, però la veritat és que cada cop hi estic més enganxat....Estaré modernitzant-me ?

Producte de la falta d’inspiració, de la facilitat de fer aquest post i de lo atrafegat de la setmana anterior ( i aquesta !!!), us relataré amb exactitud matemàtica que és el que sona al engegar la meva iPod Suffle (hi tinc 273 cançons exactament) i posar el famós “Random”:

I Wonder Why” ( Dion and The Belmonts ) m’és ben igual qui l’hagi interpretat mil cops, la mestria vocal de Dion DiMucci i els seus nois l’eleven a l’olimp del Rock ‘n’ Roll, un dels meus grups preferits. Si heu vist la pel•lícula “A Bronx Tale” –Una Historia del Bronx- 1993- l’heu sentit segur, gran pel•lícula i millor cançó....per cert !.

Remember Then” ( The Earls -1963- ) Únic i sensacional èxit d’aquesta formació de Doo-Wop, de fet va tenir tal ressò que ells mateixos varen fer una altre cançó “Cry, Cry, Cry” que sona exactament igual i tant sols varia la lletra, això llavors, anava així...

Tainted Love” ( Gloria Jones -1965-). Original de la versió que Soft Cell va fer el 1982 idèntica a aquesta...idèntica ?, no, no, no. La gloria és per la Gloria.

Who Put The Bop ( In The Bop, Bop, Bop... )” (Frankie Lymon and The Teenagers ). Caram no se ben be de quant data ni si la versió és la seva ( també la va cantar Jan & Dean, els primers Drifters i el boig de Sheeb Voley, per exemple ), en qualsevol cas Doo-Wop del bo, predominança de les veus i els cors, amb ritme i simpàtica.

"Navras” ( Juno Reactor ), de la B.S.O. de “Matrix Revolutions” (2003). Buf , aquest tipus de música mel poso per a desconnectar i per despertar el instint salvatge que tots portem a dins...sublim peça electrònica amb cors i inspiracions magrebins, mediterrània. No apte per a bibliotecaris o amants de la música melòdica. Això és un “pepino” cibernètic impressionant !!.

Reet Petite “ ( Jackie Wilson -1969 ). Aquest noi és un incunable per a mi. “Black Rock ‘n’ Roll” ( que en deien ) per a fer ballar els peus i alguna cosa més. Enèrgic i enganxós.

Devil or Angel” ( Bobby Vee -1960-). Tot i que la versió original és de The Clovers ( 1955 ), en Bobby la va “suavitzar” , transformar als sons més fins que començaven a sortir de les High Schools gracies al servei militar que el Rei estava fent a Alemanya. Em porta molts records.

Dance Me To The End of Love “ ( Leonard Cohen -1985- ). Hi tinc debilitat per aquesta cançó, em podeu dir romàntic si ho voleu.

Fairytale Of New York” ( The Pogues -1988- ) el LP “If I Should Fall From Grace With God” d’aquesta banda etílica el considero magistral, un altre incunable. El contrast vocal de Kirsty MacColl i Shane MacGowan d’aquesta cançó es senzillament dolça i brutal al mateix temps. És això possible ?: SI

Hey Bartender !” ( Koko Taylor -1978-). La autèntica màquina del Rhythm and Blues. No imagino estar en un pub de Chicago i trobar-me-la ( amb la seva banda). Compartirien un bon Bourbon amb mi ?...sòlida i brutal com poques.

I, John” ( Elvis Presley -1972- ). AAaaaiixx....No sabia que en tenia res del Rei per aquí, em costa escoltar qualsevol altre tema després d’un de l’Elvis ( minimitza el valor real de la futura audició, sigui quina sigui....digueu-me MANIÀTIC, si ho voleu...), però la profunda i greu veu de J.D.Sumner ( el Baix , per excel•lència) and The Stamps em fa volar...

Bye, Bye Love” ( Roy Orbison -1975- ). Noooo, tu no Roy !!!, però que hi fas per aquí després del Rei ?....joder !, com ets !!..he de tancar el Suffle i reorganitzar-lo de nou , estar clar que he comés un error gravíssim i ara, en Roy ho està pagant, la mala sort sembla que el persegueixi de veritat, per fortuna tant sols és una dolça versió del clàssic de Boudleaux and Felice Bryant cantada per aquest entranyable ser. Ho sento Roy, creu-me !

Crec que trigaré força temps a fer un altre “Random” d’aquests...he quedat tocat...!