22 d’octubre 2007

The Housemartins

El fet de cascar-se un sopar de copa, pijama i barret, en un molt bon restaurant de cuina italiana ( que no vol dir Italià...eh? ) amb un vi de les terres del Vesubi, uns Gin Tònics cibernètics i rematar-ho amb unes quantes pintes Guinnes com el qui no vol la cosa, fa que qualsevol tertúlia musical posterior arribi al Top Ten de les tertúlies. Si els contertulians i companys de taula i barra, son amics dels de quant encara no m’afaitava, la nit es pot qualificar de rodona. La “Psicòloga” i el “Poeta” son una parelleta de sers entranyables alhora que amics profunds, font de informació per a la meva inspiració Bloggero-musical. Mentre ella s’acosta més cap els meus gustos musicals, ell hi dista un petit abisme, amb tot, els tres escoltem i descobrim la sensibilitat en una melodia, vinculem la música i els records com si fos una, coincidim a percebre la música ( la vida ) com una emoció, com una sensació que hi ha que assaborir, prescindint de si el que sona és això o allò altre: és música.

La audició de qualsevol cançó de The Housemartins em (ens) transporta a èpoques determinades de cada un de nosaltres, ens podem passar hores ( entre pinta i pinta ) recordant vells i bells temps gracies a la música que sona...que no és maco això ?.
Paul Heaton ( veus i guitarra ), Norman Cook ( guitarra ) –el guitarrista original Ted Key abandonar la banda el 1985-, Stan Cullimore ( baix ) i Hugh Whitaker ( bateria ) van formar al 1984 aquesta banda de pop fresc, ballable, amè, divertit i compromès. Aquest últim fet va ser, juntament amb les corrents musicals a seguir que varen mantenir Cook i Heaton, oposadament diferents, el que va propiciar que sobre el 1988 es dissol-les la banda. Les lletres de les seves cançons eren políticament incorrectes en una Anglaterra tant conservadora i, òbviament això, els va impedir de triomfar als Estats Units on casi ni hi van “desembarcar”. Visioneu el vídeo i desengraneu “Build” (entre d’altres...), denúncia de l’especulació urbanística en tota regla, per entendre-ho.... Tot això no va impedir que els joves britànics els tinguessin com a ídols pop dels 80 i com a grup de culte per damunt d’uns senzillets ( per a mi )The Smiths o uns mediocres ( també per a mi ) Aztec Camera.

Escoltant els cors i la harmonia de les seves veus en casi qualsevol de les seves cançons, es pot endevinar una clara influencia dels de Liverpool, dels Beach Boys i si m’apureu dels mateixos Everly Brothers. cançons com “Sheep”, “Get up off Our Knees” “ Five Get Over Exited “ i sobretot una sensacional “Caravan of Love” donen bona mostra d’un treball coral meticulós i excel•lent.“Happy Hours”, “Freedom”, “The Mighty Ship” del seu LP “London 0, Hull 4” -1986- ( Històric resultat de la Coupe Anglesa de futbol entre un Premier Leage i l’ equip del seu poble ); o “Bow Down”, “You Better Me Doubtful” o la mítica “me And the Farmer “ del l’altre LP “The People Who Grinned Themselves to Death” -1987-. Son peces que tots em ballat o escoltat alguna vegada , i son temes que em porten i transporten a festes privades, mirades furtives, desitjos carnals, alcohol i flat de tant fer l’animal..., dolços records en tot cas.
The Housemartins van desaparèixer de l’escena musical al 1988 com a grup, fora de col•laboracions puntuals, com la de Paul Heaton posant la veu a la cançó “Come On Nature” del Lp Sunshine on Leith dels germans bessons Reid i els seus The Proclaimers ( Bons, bons de veritat...també !! ) ara, ves a saber on paren...!

19 comentaris:

Clint ha dit...

Hòstia! ahir al vespre fent zapping al digital, en un canal de vídeos d'aquests, sortien! i em vaig haver de quedar a mirar tot el vídeo del "caravan of love" encantat!...quan va acabar vaig pensar...ves a saber on paren.

I després una nota mental de anar al e-mule, un altre vinil que ja no puc escoltar...per Nadal, cau un plat nou! jajaja

Brian Syrup ha dit...

Senyor Orb, si vostè critica els Smith, prepari´s per un atac furibund del senyor inculte musical i de la vida; tot i això, estic d´acord, senzillets, però els Aztec Camara, papanates que anaven de guays, i a sobre infumables. Era d´aquells grups que, aquell a qui li agradaven, anava de supeior pel món. Els Housemartins, doncs, psé, justets, tan sols per pseudoballar saltant i molestant als altres.

Chianti!!!!!!! Sempre està bé canviar d´opinió a l´ultim moment si el resultat és satisfactori. No sabia que la parelleta en qüestió, tastés vins que no siguin de la Rioja Alavesa.

Brian Syrup ha dit...

Potser em confonc de parelleta, ja m´ho sabrà dir, gafotas.

fidelon ha dit...

Home, els Housemartins...he de dir que no són un grup del que estigués molt pendent als 80, però tenen cançons que em porten bons records d'aquells temps. Per mí, un grup de (bons) senzills; ara bé, no me'n puc estar de pensar que m'estic perdent alguna cosa amb els seus LPs. ¿Carn de recopilata, o alguna cosa més?

Per cert, em sembla que Whitaker va estar a la presó. Cullimore escriu llibres per a nanos (http://www.stancullimore.co.uk/) i ja sabeu que Norman Cook és un hiperactiu musical amb els seus diversos projectes. Pel que fa a Paul Heaton, va formar Beautiful South, amb alguna cançó força recomendable com ara "Song for whoever", que m'agrada moltíssim.

Salut!

Orbison ha dit...

@ Sr. Syrup

-No, no es confon de parelleta. Per cert quant vulgui repetim la "reunió" amb la seva preuada (sempre) presència i tant sols vins italians.
-si molestava quant ballava no era degut a la seva tècnica precissament....
@Fidelon

Ostia !!...excel·lent afegit, no en tenia ni idea del que habia estat d'ells.
Home, no es perd gran cosa, simplement el que diu, son records de aquella época que cada un va viure a la seva manera, senzillets i poca cosa més però per a mi els millors senzillets del llavors.

danichan ha dit...

Efectivament, per mi un dels millors grups anglosaxons dels 80. Pel que fa als Smith, tret de la genial cançó PANIC (versionada posteriorment i de forma magistral per CARTER USM) tampoc no m'han agradat mai massa. Continuant amb l'època i l'estil (semblant), m'hagués agradat que hagués comentat alguna cosa dels INSPIRAL CARPETS. Salut!

Sancho ha dit...

Encara que no hagi sortit s ha de dir que Norman Cook encara segueix en actiu en el mon musical com FATBOY SLIM que per cert a mi m agrada molt.....va venir un any pel BAM .... amb Los Planetas ...Mercromina ....entre d altres....

alfigem ha dit...

Grans, grans, grans els Housemartins. El gran exemple que a vegades en la sencillesa esta la virtud. Pop frecs quellàstima que va durar poc. Ara que esta de moda juntar-se per fer calerons amb una gira, aquets ho podrien fer. Arrasaríen.

I recordo el primer cop que els vaig escoltar que va ser veient el clip de Happy Hour. Si no recordo malament es marquen un ball molt bo.

I Build es sencillament genial.

Anna , la Fdez. O. ha dit...

És clar que és maco !!!....Crec que la música és una de les millors maneres de transportar-nos a qualsevol època de les nostres vides …. I els Housemartins han estat, em sembla, un referent pop important de la nostra "juventud"..Èpoques de Zurich, Glaciar, London,Karma,....

Està prou bé que el nostre bloggero-musical ens faci , de tant en tant, un post com aquest malgrat que també aprenem molt amb tots els altres posts i ...tots els comentaris , que n’hi que no tenen desperdici!

...Com algú que sempre passa pel meu blog a veure els meus posts nous , ;-) …Tots podem ser un 0 en alguna matèria però tots en tenim i entenem de sensacions i dolços records!

Brian Syrup ha dit...

Sí senyor Danichan, grans Inspiral Carpets, particularment amb "Revenge of the Goldfish", amb aquella portada que va fer fortuna als anys 80 i ells van agafar. Vaig escoltar aquest disc fa unes setmanes, després de pràcticament 10 anys de no fer-ho i vaig pensar que amb el temps encara em van semblar millors. I seguint amb els anglesos de finals dels vuitanta, com no citar Stone Roses, el primer disc dels quals, és del millor del millor. Després ja van anar declivejant.

Brian Syrup ha dit...

Aquesta foto està feta a la Cerveseria d´Or de la Rambla, tot bevent amb la mirada estràbica concentrada en la beguda?

Orbison ha dit...

@Syrup:

-No !!, ...però pot vostè seguint jugant

ddriver ha dit...

L altre dia,veien la tele a Glasgow,en el prgrama del "Cunit"escoces van sortir els 4 de Housemartins.Els van entrevistar i despres alla sentadets a un sofa van interpretar dos cançons de les seves.
Es veu que tornen,perill!!!!!!!

Incult musical (entre altres) ha dit...

Al sr. brian sirup : ens coneixem ??
coneix vosté els meus gustos ?
vol una "trobada face to face" , la seva face la faria meva com el sr. Lecter, oh vol ? dik que si ho voooooooooollll?

els meus records musicals es confonen
sols recordo crits d'agonia en fosques habitacions quan el sol de la tarda anunciava
el començament de la fi de la llum i
l'inici del regne de les tenebres.

per cert , papanates ?? feia temps que una noia , i recordo quina no feia servir aquesta paraula

llegeixo aquest bloc per integrar-me en la societat i algú va i m'etiqueta , perqué ??

vols que t'etiqueti ? vols que et posi una etiqueta al dit gros del peu tot estant a la morge?

incult musical (entre altres) ha dit...

creant caliu, res més que això

Orbison ha dit...

@ Incult

És vostè un "Crack" dels que ja no en queden; mestre i figura sens dubte !!!

Segueixi així !!... jo estic amb vostè !!!

Als seus peus !

Brian Syrup ha dit...

Senyor inculte de la vida, quan vostè vulgui podem tenir un tete-a-tete; vostè amb la seva pistola d´aire comprimit (ho dic pel comentari del dit a la morgue, el millor del blog, amb difderència) i jo amb la meva hipodèrmica.

Dr. J ha dit...

Dos cd's que eren 2 obres mestres. Per no parlar del mític Now that's what I call quite good, una recopilació amb temes inèdits i rareses que encara avui és un dels discs més escoltats de la meva discoteca.

Cusiosíssima la carrera post-Housemartins de Norman Cook, amb aquell experiment anomenat Beats International i la creació de la inclassificable figura Fatboy Slim, que té l'honor d'haver creat un dels millors videoclips que he vist en ma vida (gran Christopher Walken, per Deu!)

Discrepo en les valoracions de The Smiths i de Aztec Camera, però bé, no en tot podíem coincidir...

Orbison ha dit...

@ J

Ahhh !...sublim el video, gracies, el desconeixia totalment...recordi que sóc un pel .."Clàssic" !!!. Em vaig sentir casi fins la sacietat el "Strangeways, he were come" de Smiths, i la veritat no em va calar, tècnicament son molt millors, la veritat però fora de disfrutar de la seva música ( básicament disfruto de tota la música , També Sosa o Gardel !!- ), simplement no em van impactar. L'ànim i el moment tambè hi tenen molt a dir , com en tot. En qualsevol cas, que maco es discrepar, Doctor !!!!. Amb lo de Walken, no discreparem mai...veu ?