29 d’octubre 2007

Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio

Tot i la curta vida musical de Johnny Burnette i el seu Rock & Roll Trio ( de 1953 a 1957 ), d’aquest senyor n’hi hauria per escriure-hi més d’un blog. De fet jo mateix no se que ben be posar d’aquest bon home sense caure en tòpics que, sense cap dubte, no es mereix.
En Johnny va ser un compositor i cantant peculiar entre els peculiars, amb un fort caràcter que va fer que mai es rendís per a res, ni quant el rebuig d’en Sam Phillips i la seva poderosa fàbrica d’èxits , la Sun Records, li va negar audició i ni tant sols va escoltar les seves maquetes per estar molt enfeinat; ni per els circuits secundaris que durant tota la seva trajectòria musical va tenir que acceptar per a guanyar-se la vida, ni per la ferotge competència del llavors ( Elvis, Perkins, Richard, etc...); ni per la direcció d’un manager (Henry Jerome )que apart de lladregot, cràpula i estafador no va saber portar-los on realment és mereixien. Johnny Burnette va seguir endavant amb un sentit de l’adaptació a l’entorn musical que molts ja voldrien....

Al Dave Wills Community Center, un “cole” com qualsevol altre, Dorsey y Johnny Burnette coneixen a Paul Burlison, guitarrista expert i tècnicament excel•lent, adonant-se tots tres que a part de la boxa, també estan boixos per la música. Combinant les seves feines de electricistes( Paul i Dorsey) i venedor de planxes ( Johnny), es repassen tot Memphis tocant a garitos de tots colors, però cultivant una sòlida reputació com a banda de Rockabilly, salvatge, ferotge i amb uns directes brutals...però sempre amb poc èxit econòmic.
Es desplacen a New York, on la salvatge guitarra de Burlison el superb contrabaix de Dorsey i la peculiar veu de Burnette enamora als directius de la discogràfica Coral, era el “Tear it up” el que sonava, i es clar, trencava amb tot el que s’escoltava al 1956 ( fora del qui tots ja suposeu ).

Estava clar, però, que aquest tipus de música, no anava a tenir molt èxit en un mon futur on Elvis regnava, Burnette , gran MELOMAN era un enamorat de les Big Bands de Arti Shaw i semblants, la seva música poc a poc s’aniria adaptant i complementant a aquests sons, però sense deixar de ser el Johnny de tota la vida.
És graciós que una de les primeres gravacions al respecta “Shattered Dreams” (1956) amb la Dick Jacobs Orchestra al complert, fos considerada com a no comercial, quant és per a mi una cançó de la que em costa desenganxar-me, simplement perfecte.
El “Rockabilly Boogie” és una de les primeres cançons que recordo haver sentit per una estrafolària radio que hi teníem a la cuina.
Temes com “Dreamin’”, bàsica per a futures creacions dels Teen Idols i les seves balades enganxoses tipus “Oh Carol”, “Diana” o “Little Darling” ( Nei sedaka, Bobby Darin i The Diamonds, respectivament); o el mil cops versionat ( fins i tot per Roy Orbison !!! ) “ Your’re sixteen” han estat referència obligada per bandes de tots els estils i colors des de els inefables Stray Cats o The Yardbirds fins a The Beatles ( grans admiradors del Trio): “Lonesome Tears in My Eyes” i “Honey Hush” son mostra i botó. No em vull deixar uns temes tant sublims ( per mi, es clar ) com “Midnight Train”, “Please don’t Leave me” on Johnny remuga literalment ( es que era un innovador de la hòstia ! ) i el “Blues Stay Away From Me” que el galtetes d’en Mark Knofler i el repulsiu de Chet Atkins ( ho sento,em cau molt malament aquest Chet....sóc un MANIÀTIC...ho sé !) també toquen al seu àlbum conjunt Neck and Neck” i, que segur a més d’un que jo em se, li deu sonar...

Com si d’un dels grans és tractés la fama a Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio els hi va arribar desprès de desapareguts. No cal dir que per a mi SI que és i serà sempre un dels grans, grans, grans.

18 comentaris:

Incult musical (entre altres) ha dit...

De veritat sr. Orbison que és vosté una caixa de sorpreses.
Em trec el barret (que per cert si que utilitzo)
Escoltar la música que proposa és com entrar en la màquina del temps.
Té un regust a la llum de la tarda.
Decadent, vital..de final d'estiu..que se't fica dintre i et sacseja.
Tinc entés que un germà seu és biòleg.
Proposo que li faci la prova del carboni, vosté és d'una altra època i una altra dimensió.
Per cert que li parlare a en Woody de vosté.
Ja ho veig.
Obrim seqüència en blanc i negre.
Es sent música de fons i la càmera realitza un picat desde la superficie de la lluna fins a la finestra del seu domicili.
Aleshores està vostè assegut al sofa o ballant enmig del menjador i per espectadores dues gatetes...que li sembla, continui vosté.
Respecete a mr. Hipodèrmica: que es pensa aquest, que sóc un gos rabiós i que m'acollonaré amb la cua entre les cames com li fan tots els animals que entren en la seva ...diguem-ne escoxador de periquitos i altres animals alats ?? Vés home , ves, ves composant el teu epitafi que no sóc un dels teus animalons indefensos .
Per cert que tinc per a tots, aneu descobrint-vos les caretes i bebeu de la font que "Es la hora de las tortas" Ben 10-15,1,3.

ddriver ha dit...

Nova garn lliço!!cançons conegudes pero autors desconeguts per mi

incult musical ha dit...

El rey del rock & roll, Elvis Presley, recuperó el trono que le quitó el año pasado Kurt Cobain, el cantante de Nirvana, como la celebridad desaparecida que más dinero ganó en los últimos doce meses


tot es un putiferi de diners

Orbison ha dit...

@ incult

...casi TOT...

Brian Syrup ha dit...

Senyor Inculte de la vida, pregunti-li, pregunti-li al senyor Orb què els vaig fer a les seves gatetes, aquestes que vostè tan poèticament cita al seu comentari; Pregunti-liiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!

Vols vostè le mateix?Ho vol?Contestiiii????

En qualsevol cas, després de tant de temps li envio un afectuós petó.

Senyor Orb:

Alguna vegada pensa vostè canviar de dècada? Parli del Coyote Dax, Garth Brooks o La Frontera, home; no vagi tant d´enterat que sabem que li agraden...

fidelon ha dit...

No, no, no canvie de dècada, està molt bé així...

Em sembla, Mr.Orbison, que disfrutaria vosté molt amb un especial que fa molt temps estic destijant preparar amb grups femenins dels 50 i principis dels 60... A veure si un d'aquests dies...

Salut!

Orbison ha dit...

@ Syrup

Lo de Coyote Dax li perdono i no, no tinc intenció ( de moment ) de canviar, Kim Deal i els seus Pixies arrivaran en el seu moment

@Fidelon
Te tota la raó, Dones del Rock 'n' Roll n'hi ha un grapat, peró un grapat !!!, i no parlo de Wanda Jackson, Brenda lee, Supremes o Chiffons per citar-ne de famoses. Chordettes, Bonnie Lou, Linda Lewis, Harley Mills, Kim Weston o Little Eva...mare meva amic Fidelon ( i m'en deixo ), es una pena que costi tant de trobar música femenina del llavors , i per internet val una pasta ingent ( has d'anarten a pàgines USA ).
Espero la seva pàgina citada ( no ho dubti) , jo tambè en tinc unes quantes en ment !!

Eva ha dit...

és curiós...alguns dels temes que comentes em sonen, els conec, però en canvi no sabia qui era l'autor...

per cert l'estètica cincuentera....genial!

Moisés, ha dit...

A mí me sucede algo parecido a lo expuesto por Eva.

Será que nos falta cultura musical.

Un abrazo al señor Orbison.

Orbison ha dit...

@Moises

Tothom te cultura musical, és inherent al ser humà. Tant sols és tracte de dedicar-li més o menys temps, dedicació, estudi, audiència, etc....eleccions molt personals i totes respectables.
El mític "Moi" al meu Blogg...!!!!
No tinc paraules....

Orbison ha dit...

@Eva

"You're 16..." i "Dreamin'" ha sortit a infinitat d'anuncis de Tv en les seves diferents versions..
"Midnight Train " a multitud de pelis com a música de fons i sobretot a westerns.
"Blues stay..." l'han cantat molts
Jo és que sóc molt MANIÀTIC quant sento una melodia i em sona d'alguna cosa....no paro fins a saber-ho.....un malalt, vamos !!

Incult musical (entre altres) ha dit...

@Orbizon

Sr. Orbison , o >Julio Iglesias> com digué aquell.
El seu nick Orbison és per que l'admira ? M'he rellegit la presentació i no ho entenc, ah no ser que se'l posi per aquella cançó de You’re my Baby, però es clar vosté només la cita ..per exemple...
és per que canta als records de l'amor perdut /enyorat /imposible?
o és que no s'ha atrevit a posar-se el que veritablement volia i ja li està bé? (jo me'n sé uns quants que li escauen d'alló més bé)

Per cert que cada vegada posa vosté per escoltar més cançons que avui dia són usades en el món publicitari, podria fer el favor de posar altres més desconegudes i que ens introdueixin en la seva melomaniatica i melomana malaltisa ment ??


@brian

un peto??
no si ja se li veia que regalimava oli voste
au ves i posa't una samarreta negra com la teva perduda anima
una abraçada ben forta


@Orbizon
Gràcies per deixar-nos el bloc per retrobar-nos.

Orbison ha dit...

@ Mosca Collonera

Aiiixx...és que sou com nens !!!

Bàsicament m'he posat aquest nick perque m'ha donat la gana, a part, de que és un cantant que admiro biogràfica i musicalment...
M'imagino les seves propostes.
Un dia en farè un Post de música dels Anuncis, bon amic...i veurà el que es cou de veritat a la cuina...
Cuidis molt !!

Eva ha dit...

iep noi! t'he nominat per un meme! http://evadiari.blogspot.com/2007/11/meme-consells.html

PENELOPE ha dit...

Vaja! si tens un blog!

Ei noi...el que passa és que a part del post on surt la Donna Summers...de la resta confeso que no sé gairebé res :(

Això sí,llegint aquell post gaiebé em poso plorar de la emoció.

PENELOPE ha dit...

Ah! i una recomanació...passa't pel blog d'en Towers:

http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/

un altre melomaniàtic, també ;)

Orbison ha dit...

@Pe
Caram !!. Un privilegi tenir-te per aquí, com m'agrada veure't, pensa que jo només porto olleres perqué se que tu també !!
Benvinguda sempre !!!.
És molt bo el blog que em recomanes, el tafanejo de tant en quant.
El graciós és que les cançons d'aquests desconeguts sonen a tothom, son els seus noms el que sovint es desconeix. Tots en sabem de música, es ritme, son vibracions...

ddriver ha dit...

Enciclopedia del rock ja!!!!!!!!!!versio catalana evidentment!!genere que desconec bastant o molt començo a pensar despres de llegir els teus post