25 de novembre 2007

The Chordettes

Imagineu-vos per moments una escena familiar americana dins una sobretaula qualsevol sobre el 1940 i principis dels 50. Aquella Amèrica profundament conservadora i creient, racista i classista; amb les seves copetes de Bourbon amb els seus puros ( els mascles ) i les seves faldilles prisades llargues, amb un somriure fals enganxat a la cara davant la tediosa conversa de sagrades costums , amor a la pàtria, de Deu i la fe....De sobte, sona per la radio de la sala on es fa acte de tal insigne tertúlia, un “Hound Dog” de Elvis, un “Great Balls of Fire” de Jerry Lee Lewis o, encara pitjor, un “Tutti Frutti” de un negre, irreverent i demoníac Little Richard...per Deu !!!. Acte seguit el “pater-familis”, enutjat per tal sacrilegi musical, fent escarafalls de tota classe, mentre aixeca la seva copa i puro, exclama indignadíssima i profundament indignat : “Voleu fer el favor de canviar aquests sons del diable i posar música de veritat !!!” ( però en anglès ). La filla ( que segur ja havia començat a moure el peuet tímidament ) es dirigeix al gramòfon i posa The Chordettes, el pare esbossa un ampli somriure i la mare, aplaudeix a ritme amb la tonada mentre mou el cap d’esquerra a dreta, també a ritme i amb un somriure profund....està sonant, per exemple, el “Never on Sunday” o el “Baby Come A-Back-A” d’aquestes xicotes ben pentinades, creients, americanes i educades.

Janet Ertel, Jinny Osborn, Carol Bushman i Dorothy Schwartz varen formar The Chordettes sobre el 1940, un grup vocal molt americà amb unes melodies, tot s’ha de dir, superbes i enganxoses i que juntament amb les Andrew Sisters dominaren la escena musical d’aquells temps fins la irrupció ( tosca i demoníaca per aquella societat ) del Rock ‘n’ Roll. A diferencia de les altres, The Chordettes si que es van saber adaptar a aquell ritme nou, això si, sense perdre las maneres i la dignitat...es clar !!
Combinaven amb gran encert, temes melòdicament perfectes com els anomenats abans o “Hummingbird” i “Lonely Lips”, amb altres més enfocats al jovent i adaptats ( a la seva manera ) al nou estil emergent com “Tall Paul” o “A Girl’s Work is Never Done”.
No us penseu ara que aquestes noies varen sucumbir al R ‘n’ R, de fet va ser un dels grups femenins més prolífics, adaptant a la seva particular harmonia vocal temes dels The Coasters ( “Charlie Brown” ), Paul Anka (“Lonely Boy”) o Dodie Stevens (“Pink Shoelaces”). Públic no els hi va faltar mai.

Elles son las que canten aquella famosíssima cançó que tots, tots, heu sentit molt més d’un cop arreu, i que òbviament va ser Nº 1 al 1954 durant set setmanes ( que es diu ràpid ! ) el “Mr. Sandman”. També ho son d’un altre Hit de la època (1958) que també us sonarà molt, molt, molt; el “Lollipop” ( Format Karaoke, pels aficionats ). Composicions, ambdues, magistralment executades per aquest quartet coral. Música en blanc i negre, compte que enganxa !!!.

16 de novembre 2007

American Graffiti

He llegit milers de crítiques cinèfiles d’aquesta, per mi, memorable pel•lícula de George Lucas ( si, si GEORGE LUCAS, el de LucasFilms de tota la vida !! ). Que si no és una gran pel•lícula, que si una comèdia del “montón”, que si desapercebuda si no fos pel director ( i el productor i coproductor ???. No hi diuen res un tal Francis Ford Coppola i Gary Kurtz ??? –fa falta una fitxa tècnica de Star Wars ” per aquest últim ?-...Home !! ), que si entretinguda només per la llista d’actors que hi apareixen, que si fluixeta, que si mediocre.....bla, bla, bla....
Està clar que poca gent hi ha vist la lectura que, de ben segur, tant sols el visionari d’en George i jo, hem deduït. Fora de interpretacions estàndards del film i de la perfecte caracterització de les inquietuds de la joventut Americana de llavors, a saber i bàsicament: cotxes, sexe, dones, alcohol i música. American Graffiti és principalment una lectura de evolució i canvi social de la època que, entre altres coses, la música estava provocant. Aquest FET està esplèndidament narrat, representat i interpretat durant tota la pel•lícula per un xulo Bob Falfa (Harrison Ford) i un altre no menys xulo John Milner (Paul Le Mat ), i us ho explicaré tot plegat:
Està clar, contemplant la pel•lícula, que el aire xulesc d’en Falfa ( i el nom ) ve de províncies, seria el “quiero y no puedo”, ell, amb la seva xicota al costat, a la que casi ni li dirigeix la paraula en tot el metratge però ha de ser-hi: que hi dirien a ciutat d’un noi com ell sense xicota ?!; amb una furgoneta (això si, amb “Tunning” inclòs ) clàssica i de camperol, cercant constantment a l’altre xulo , el més conegut de la city, al que tant èxit te entre les dones, al que va de “sobrat” a en Milner.
Un, en Falfa, representa el Country, ja en clara decadència donada la tremenda explosió d’aquest nou i boig ritme anomenat Rock ‘n’ Roll, però que encara te, vol, o pensa que ha de dir alguna cosa....
L’altre, en Milner, representa el Rock ‘n’ Roll en estat pur, la sensació de risc, el cercat per elles, la novetat. Ambdós fan una superba interpretació d’aquests rols. Falfa mastegant xiclet contínuament, camisa de quadres amb mànegues arremangades i un "trasto" com a cotxe, tosco en paraules, camperes, barret de cowboy i la clàssica actitud masclista. Milner engominat, texans nous amb samarreta blanca, fumant constantment, es deixar estimar per totes, seductor però pillo, sociable però el just tant sols i amb un cotxàs que treu el singlot. El duel en forma de cursa final deixar clar que és el R ‘n’ R el que s’imposa...
Menció especial en aquesta pel•lícula a la figura del Disc-jockey de la radio Hombre Lobo ( Jack Wolfman !! ), una radio pirata i perseguida per la llei per ser irreverent i radiar autèntica música diabòlica, però que paradoxalment és la de més èxit entre el jovent. Mai millor detallat...

Home, està clar que musicalment per a mi tampoc te desperdici, a més, el gran George utilitza tant sols originals; es a dir, que no sona un “Barbara Ann” dels Beach Boys sinó la dels The Regents, el “Love Potion NO.9” de The Clovers , que no el de The Coasters i el “Crying in the Chapel” original de Sonny Till and The Orioles i no pas el que va fer famós Elvis Presley. Joies com “Book of Love” ( The Monotones ), “Peppermint Twist "( Joey Dee & The Starlighters ), “Ya Ya” ( Lee Dorsey ) o el “Chantilly Lace” del gran Big Bopper , tant sols es troben en aquesta , per a mi, sensacional banda sonora.
I pensar que encara me’n deixo uns quants....

11 de novembre 2007

Novetats Discogràfiques (II)

No em puc estar, avui que acaba la Fira del Disc ( lo de “col•leccionista”, ho estalvio...) de mencionar-vos les adquisicions que he fet i que, malgrat les gaudiré com un nen una piruleta o el mític Kojac ( Chupa Chups o LLepa LLups ? ), significaran un sotrac en el meu estat d’ànim ( no poder comprar tot el que t’agradaria ja ho te això...) a més d’una reducció de despeses durant el present mes, o sigui a menjar arròs i llenties, perquè les Guinnes no les penso reduir. Aquest mes , més que mai, accepto invitacions a dinar...
Tot i cada any en la citada fira s’hi poden trobar tots els estils musicals possibles, aquest fet any darrera any cada cop és menys real, degut sense dubte a les meves preferències musicals.

Les Novetats adquirides, son les següents...

The Champs , “The Early Singles” . Banda de Rock ‘n’ Roll instrumental de la mateixa quinta que els anteriorment citats Johnny and the Hurricanes , i que tots coneixereu per la seva famosa “Tequila” (1958).
The Treniers ,“Rockin’”. Del mateix estil que l’anterior, sense cap tema que sobresurti especialment i amb la diferencia que eren negres, més rítmics i menys famosos...es clar !!.
The Cadillacs , “Speedoo”. Mítica i sublim formació de Doo-Wop del Harlem de New York i que des de el 1953 al 1962 varen escampar els seus ritmes i melodies, la cançó que dona títol al àlbum, es un excel•lent referent del que és el Doo-Wop. Gran troballa !!.
The Original Surfaris , “Bombora”. Una autèntica joia representativa del Surf-Music que poc o gens te a veure amb lo que feien els “Beach Boys”.Brutals, jo em vaig emocionar , la meva butxaca no gaire...
The Four Seasons , “The very Best”. Doo-wop blanc ( si, també hi havia blanc i negre...(?) ). Que voleu que us digui, per a mi sentir la veu d’en Frankie Valli és un privilegi, us deixo dos exemples que us serviran per veure variacions d’un mateix estil, el "Big Girls Don't Cry" i el "Sherry"( a mi, això del blanc o negre....doncs, home...com que me la sua una mica, que se’n diu...). Tremends !!.
Creedence Clearwater Revival , “Chronicle Volume II”. John Fogerty i els seus germans sempre son ben rebuts a casa, uns tios grans, vamos !. Sòlids com pocs !!. No us deixo cap cançó, és que soc així...!!.

Peggy Lee, “Trav’lin’ light”. És una petita debilitat, potser escoltant el tema que dona títol al LP o la mítica "Fever", entendreu perquè se’m posa la gallina de piel. Sensualitat per donar i vendre.
Neil Young & Crazy Horse ,“Greendale”. No crec que superi al “Zuma” o el “Harvest Moon”, també del gran Neil, però, que importa ?, m’han parlat massa be per deixar-lo escapar. Però és que aquest home ha fet alguna cosa dolenta a la seva vida ?.
Frankie Lymon & The Teenagers , “Greatest Hits”. The “Boy soprano” que li deien, més doo-wop del Harlem, Seu és el famós “Why Do Fools Fall In Love” , però us deixo amb “I’m Not a Juvenal Delinquent” perquè us feu una idea dels títols que tenien que cantar per que no se’ls etiquetés...és lo que fa la ignorància.

De The Cadets i The Elegants , dos autèntiques relíquies del doo wop de New York a finals dels 50, prefereixo no dir res, que em sembla que començo a cansar.
Com a regal de tant soporífera lectura us deixo un tema del 1956 de les germanes Patience & Prudence , el " Gonna Get..." que amb 11 i 14 anyets ja ho feien així de be. Com no, és una versió original que a totes i tots, us sonarà...

02 de novembre 2007

Little Eva

És trist reconèixer que quant es parla de Rock ‘n’ Roll a tothom, tothom, el primer que ens ve al cap és la figura de un home, es digui com es digui. Mai, i no sabria dir perquè, és relaciona aquest estil amb el sexe femení; Per a mi tremendament injust, però a l’hora tremendament cert. No cal dir que quant surt a conversa aquest cas fragant de masclisme musical, he de dir que si tot baixant el cap.
El comentari d’un col•lega Bloggero-musical entranyable em va fer reflexionar, doncs la presència de grups i veus femenines al univers musical dels 50 i 60 no passa desapercebuda. Qui imagini la meva discografia no dubti està ( també) plena de figures femenines, qui la conegui (pocs) ho sap.
Tot i que Marlene Dietrich,Marilyn Monroe o Doris Day no es poden relacionar directament al Rock and Roll, les tinc a les meva discografia musical, juntament amb unes Supremes, unes Chiffons, Shirelles o Chantells més famoses o unes Bonnie Lou, Peggy Lee, Brenda Lee o Wanda Jackson ( si, si, me’n deixo unes quantes, però ho faig expressament ! !! ) no tant famoses, i és aquí , precisament, on hi ha també aquesta encantadora xicota que de nou tothom, tothom coneix. Com passa sovint, ens sona la cançó però no el nom....oi?.

Eva Narcissus Boyd ( Little Eva ), havia de ser una noia de lo més entranyable, simpàtica i divertida com poques. Del com va arribar a l’èxit aquesta noia n’hi ha varies versions, però no puc deixar de resistir-me a explicar la que per a mi és la que més es deu aproximar i més coherent em sembla. La petita Eva va entrar de minyona ( recomanada per Earl-Jane McCrae, amiga i cantant de The Cookies ) a la casa d’en Gerry Goffin i la Carole King ( mítics compositors de innumerables èxits de l’època)i mentre feia la seva feina a tan preuada casa, taral•lejava el “Loco-Motion” que en Gerry i la Carole havien composat però no n’estaven gaire convençuts, va ser veure-la i portar-la als estudis perquè cantés exactament el tema tal i com ho feia a casa....
El saxo de Art Kaplan , el piano de Carole King i els cors de The Cookies amb la enèrgica presència de Eva van deixar bocabadats als directius de Dimension que la van contractar ipso facto. Little Eva va passar de cobrar 35$ setmanals a 30000 anuals en concepte de drets d’autor .“The Loco-Motion” va ser Nº 1 a les llistes el 1962 i dels 10 primers a les llistes negres de Rhythm & Blues. De versions de “The Loco-Motion” n’hi ha un fotimer, la versió de Kylie Minogue la va llançar a la fama, sense anar més lluny...

Swingin’ on Star” a duo amb Big Dee Irwin, és un altre tema d’aquells que us sonaran molt ( i que a mi m’encanta !!!...per cert ) i que va ser Nº 1 a les Illes Britàniques al 1963 i al 1964. Little Eva ja no es va prodigar gaire més , per no dir gens, al 1964 trenca amb la seva discogràfica i es dedica simplement a treballar esporàdicament com a veu d’acompanyament a varies firmes, que curta és la fama de vegades...eh?. No vull penjar gaires cançons més d’aquesta xicota, fora de “Let’s Turkey Trot” que em resulta molt simpàtica , un “The Christmas Song” també amb Big Dee perquè al final,em felicita el Nadal i un “Heigh-Ho” de nou amb Big Dee, perquè imagino als set nans marxosos & “The Súper Little Eva”...bàsicament.
Tinc un carinyo molt especial a aquest Cd, no és res de l’altre mon, però em fa molta gracia de escoltar-lo de tant en tant.