25 de novembre 2007

The Chordettes

Imagineu-vos per moments una escena familiar americana dins una sobretaula qualsevol sobre el 1940 i principis dels 50. Aquella Amèrica profundament conservadora i creient, racista i classista; amb les seves copetes de Bourbon amb els seus puros ( els mascles ) i les seves faldilles prisades llargues, amb un somriure fals enganxat a la cara davant la tediosa conversa de sagrades costums , amor a la pàtria, de Deu i la fe....De sobte, sona per la radio de la sala on es fa acte de tal insigne tertúlia, un “Hound Dog” de Elvis, un “Great Balls of Fire” de Jerry Lee Lewis o, encara pitjor, un “Tutti Frutti” de un negre, irreverent i demoníac Little Richard...per Deu !!!. Acte seguit el “pater-familis”, enutjat per tal sacrilegi musical, fent escarafalls de tota classe, mentre aixeca la seva copa i puro, exclama indignadíssima i profundament indignat : “Voleu fer el favor de canviar aquests sons del diable i posar música de veritat !!!” ( però en anglès ). La filla ( que segur ja havia començat a moure el peuet tímidament ) es dirigeix al gramòfon i posa The Chordettes, el pare esbossa un ampli somriure i la mare, aplaudeix a ritme amb la tonada mentre mou el cap d’esquerra a dreta, també a ritme i amb un somriure profund....està sonant, per exemple, el “Never on Sunday” o el “Baby Come A-Back-A” d’aquestes xicotes ben pentinades, creients, americanes i educades.

Janet Ertel, Jinny Osborn, Carol Bushman i Dorothy Schwartz varen formar The Chordettes sobre el 1940, un grup vocal molt americà amb unes melodies, tot s’ha de dir, superbes i enganxoses i que juntament amb les Andrew Sisters dominaren la escena musical d’aquells temps fins la irrupció ( tosca i demoníaca per aquella societat ) del Rock ‘n’ Roll. A diferencia de les altres, The Chordettes si que es van saber adaptar a aquell ritme nou, això si, sense perdre las maneres i la dignitat...es clar !!
Combinaven amb gran encert, temes melòdicament perfectes com els anomenats abans o “Hummingbird” i “Lonely Lips”, amb altres més enfocats al jovent i adaptats ( a la seva manera ) al nou estil emergent com “Tall Paul” o “A Girl’s Work is Never Done”.
No us penseu ara que aquestes noies varen sucumbir al R ‘n’ R, de fet va ser un dels grups femenins més prolífics, adaptant a la seva particular harmonia vocal temes dels The Coasters ( “Charlie Brown” ), Paul Anka (“Lonely Boy”) o Dodie Stevens (“Pink Shoelaces”). Públic no els hi va faltar mai.

Elles son las que canten aquella famosíssima cançó que tots, tots, heu sentit molt més d’un cop arreu, i que òbviament va ser Nº 1 al 1954 durant set setmanes ( que es diu ràpid ! ) el “Mr. Sandman”. També ho son d’un altre Hit de la època (1958) que també us sonarà molt, molt, molt; el “Lollipop” ( Format Karaoke, pels aficionats ). Composicions, ambdues, magistralment executades per aquest quartet coral. Música en blanc i negre, compte que enganxa !!!.

16 comentaris:

Brian Syrup ha dit...

Jo m´imagino aquesta família americana durant un esmorzar qualsevol, menjant muntanyes i muntanyes de pancakes ben arrebossats de mantega i ... SYRUP!!!

Quina enveja!

fidelon ha dit...

Collons, Mr.Orbison, m'ha xafat vosté el segon capítol de la meua sèrie de posts dedicats a grups femenins dels 60 i anteriors. Si, eixa sèrie que és al meu blog el que Chinese Democracy per als Guns'n'Roses.

Gran cançó Mr.Sandman, aixó sí...

Em sembla que li agradarien The Bobbettes, si no les coneix.

Salut,
fidelón

Lula ha dit...

Un pou de sabiesa
Les escoltaré, però deixa'm dir-te que jo sóc més de Jerry Lee Lewis...
La cabra, que tira al monte!

Orbison ha dit...

@Syrup
I pensar que no en tenen ni idea del que son unes Costelletes amb butifarra i all i oli...!!!. Bah !!.

@Fidelon

Caramb, ja em perdonarà, sap no era la meva intenció, serà cert alló del que " qui no corre , vola ! "...The Bobbettes eren mes Doo-wop, més el meu estil, per lo tant, grans desconegudes....per cert. menys per vostè....qualsevol li amaga algu !!!.
Cuidis !!

@Lula

Uf !!. Jerry Lee !! terretrémol en clau de sol !!!. Tampoc te vostè mal gust...eh?

Brian Syrup ha dit...

Senyor Ooooooooooooooorbisoooon, que hi ha alguns que sí que ho saben, i vostè ho sap!

Anna,la Fdez.O. ha dit...

No us dóna la sensació al sentir les cançons d’aquestes senyores que els americans d’aquells anys semblava que vivien en una bombolla rosa i arropats per cotonets !!!???. Un món idílic que sobretot, durant els anys ’50, es vivia als Estats Units…!!! …

Sincerament, varem estar de sort de que el Rock & Roll va irrompre en aquest panorama musical ¡!!!No ¿??... :-)

Sr. Irazusta ha dit...

Què gran és vosté, senyor Orbison, i què poc li diem! Sortir-nos ara amb les Chordettes! Doncs resulta que el Mr. Sandman al qual li dedicaren la cançó va ser amic de la familia. Els meus pares el van conéixer en una zona residencial als afores de Houston quan ja era gran i es van fer molt amics. Es veu que era un personatge del tot singular: músic, ex-nedador professional, organitzador de festes, venedor de tot allò imaginable... i diuen que agent secret, fins i tot. No m'estranya que li dediquessin una cançó. És vosté molt gran, amic Roy, "¡qué barbaridad!"

A Syrup:
Quina alegria tornar-lo a veure per aquesta contrada, benvolgut Syrup! Malgrat la seva confusió al respecte de la meva identitat, em va caure vosté molt, però que molt simpàtic. Qui sap si això és l'inici d'una gran amistat.

Jo Mateixa ha dit...

Ohhhh, m'encanta aquesta musica, aquella època, els vestits, els paios, les ties, aixxxx, m'agrada!!!!! :-)

Orbison ha dit...

@ syrup

Te raó, se m'ha passat per alt: Imperdonable.

@Irazusta

Hose, de fet està dedicat a aquell gloriòs amic seu i de la family, faltaria més.

@ Anna

Crec que és el millor descobriment de la era moderna El Rock 'n' Roll per tot el que va significar dintre i fora de la música, la pena és que mentre ells tenien el Rei, nosaltres ens varem tenir que conformar amb Duo, Dinàmico...tètric. Tot i així aquella bombolla era molt molt rosa.....cert !

@Cristina

Escoltant-lo fins i tot em semble percebre-hi felicitat !!!.

lluiski ha dit...

moltes gracies per el post!!!!

hi ha mes vida despres de pink floyd!!!!!

Eva ha dit...

ostia m'he quedat flipant amb la descripció que has fet de la escena familiar....molt aconseguida XDDD

Enric ha dit...

Amb permís....

Lollipop lollipop ohhhh lolli lolli lolli!

Ai per favor després del spot de Chupa-chups crec que me'n vaig a dormir cada nit amb aquesta canço al cap.

ddriver ha dit...

Bon retrat de la societat americana.als anys 50.Pero aquet prototip eran els que ara diriem pijos,despres hi habia altres families que posiblement si escoltavan rock,blues...
Molt bo el post

Orbison ha dit...

@Eva i Ddriver

Home !! doncs m'alegra i molt que us hagui agradat....de veritat ho dic !!!. Certament no tothom era així però la veritat es que el R 'n' R va traumatitzar socialment a moooolta gent. Segur que hi habia gent més "normal"....segur.

@Enric

Es que Lollipop engantxa de veritat, je, je....

Sr. Irazusta ha dit...

Amic Roy, veient que està enganxat a John Lennon, li recomano el "Mind Games". Molt bó, diferent al Lennon més escoltat o a les cançons seves més conegudes.

Metamorfosi ha dit...

Em sento del tot ignorant quan et llegeixo (de fet en sóc), però m'encanten els descobriments que faig al teu bloc!

Sí que s'enganxa la tonada de la cançoneta, sí!

Petons!