21 de desembre 2007

The Virus Song: A Portrait


Estimats i ( sobretot ) estimades lectores, Aquests és el títol de una breu cançó que em va sortir de les entranyes més profundes de la meva ànima el passat dilluns, en format monosíl•lab, tosc i barruer, breu i fortament. Producte d’una aberrant visió que es mostrava letal i flagrantment davant els meus ulls.

The virus Song” és per a mi la cançó d’aquestes festes. Sembla ser que el fet de tenir un bon antivíric ( be, això deien las estadístiques ) no va servir per impedir que aquests tema em fulminés ( literalment ) TOT el que tenia a l’ordinador.

La pantalla de color taronja ( es que m’agrada molt !!!) i RES més, va ser el resultat de fer cas d’un “ Infección asociada a su sistema, reinicie el ordenador para eliminar el virus “...que semblava sincer.... Ho vaig fer i ZAS !!!. Res, ni “El meu Pc”, ni “paperera de reciclatge” ni “inicio” , ni res de res.

La primera diagnosi del meu amic informàtic ( un expert...que jo tinc amics molt experts en moltes coses ), va ser o un “ camuflatge total “ o una “ Fulminació total”.
La visita al “Doctor” toca el gener, així que ja em veieu aquí, a un cibercafé....(Cafè?), envoltat de nens jugant amb el Messenger, i escoltant multitud de idiomes i llengües estrangeres que a ritme de les brutals imatges de uns jocs raríssims estic gaudint...

No podré penjar res, doncs no em veig repetint la experiència el diumenge. I restaré aliè uns dies de les vostres pantalles i Blocs.....us estranyaré molt...creieu-me !!!.

M’hagués agradat felicitar-vos el Nadal amb un reguitzell de cançons nadalenques impactants i especials ( Si, Lula...."Fairytale of New York" de The Pogues era una de les escollides ...com no !! ). No podrà ser.

Per sort no ( crec ) haver perdut les 133 ó 89 cançons que tenia al ordinador ( ben guardades a un disc dur extern que rapidíssimament vaig desendollar ), malgrat temo per la existència d’uns quants Lp flirflats en format Zip. i Rar d’aquells que m’agraden a mi i tant costen de trobar.....descansin en pau si així ha estat, jo, només per això, estic afectadíssim.....hauré d’oblidar.....

No cal que us digui que aquest dies gaudeixo d’unes merescudíssimes vacances que penso explotar etílicament fins l’últim sospir.
Si algun cop durant aquestes festes sentiu uns sons tipus "Clinc, clanc " sense saber de on venen , no en dubteu pas, que soc jo que brindo per tots vosaltres estimats lectors i, sobretot , lectores....

Als xavalots una abraçada ben forta , intensa i efusiva de tot cor per aquestes festes ( Un, que és així...!! ).

A les noies un petó, a escollir......també, de tot cor.

BONES FESTES

16 de desembre 2007

They Might Be Giants

No se’m fa fàcil de nou, explicar ben be qui son aquest personatges. Malgrat era de rebut que tard o no sortissin a la llum. La meva obsessió a veure “ Gone with the wind” en versió original, escoltant aquell accent tancat del texà Rhett Butler . Dos germans nord-américo-catalans amics, d’aquells que sempre restaran perennes dins al cor i els They Might be Giants varen fer que sobre els 90 el meu accent anglès fos més americà que mai ( be, el Sr. Jacks Daniel's també hi va tenir molt a veure...).

TMBG son, abans de tot, inclassificables i sobretot innovadors. En plena efervescència del Grunge, a principis dels 90, aquests senyors es van atrevir a fer un pop americà, semblant al de The Housemartins però més catxondos i irònics. Això és el que es podria dir si un escolta qualsevol cançó del Lp de la foto “Flood”(1990) ( molt recomanable musicalment per alegrar al més enfonsat ! ); Temes com “Women & Men”, Birdhouse in your Soul” o "We Want Rock You” ho podrien certificar. Això es trenca quant un escolta i visiona el tema del seu anterior LP “ They Might be Giants”(1986) que els va mig catapultar a la fama Don’t Let Starflirteja amb un punk harmònic del més amè, fora de identificar a John Flansburgh i John Linnell (Grans musics, per cert...i compositors ) com uns sers entranyables, boixos i catxondos al més pur estil Madness. I es torna a trencar escoltant un rar però interessant ( i que porto molt endins) “ Particle Man” del “Flood” , un també estrany “ I Hope That I Get Old Before I Die” del 1986 o el “Man, It’s So Loud in Here” del penúltim “Mink Car” (2001).

Llavors ???, que fan aquests tipus ?; bàsicament passar-s’ho be, riures de tot. Òbviament aquí son bastant desconeguts , fora d’un Primavera Sound del 2005 no han trepitjat mai casa nostre, una pena, però ni falta que els hi fa....segueixen passant-s’ho be.
Jo vaig practicar molt la lectura i les cançons amb les seves lletres ( iròniques i divertidíssimes), deu i ajut, malgrat tenir-la davant, seguir la lletra i el ritme de “Letterbox”, per cert. D’aquí que tingués (tingui???) aquest accent el meu anglès...
Innovadors ?, doncs si, i no ho deia pas pel tipus de música que fan, sinó per la seva particular manera de fer-se veure entre tant Grunge trencador i famós. Els seus primers temes els varen donar a conèixer a través de un contestador automàtic de telèfon, o sigui, es trucava a un número de telèfon i per l’aparell es sentia un tema dels TMBG. Actualment el servei de Dial-A-Song ( Truqueu al 718 387 6962 amb el prefix dels Estats Units), segueix “radiant” temes seus els dies 1 i 15 de cada mes....Trencador i innovador, oi?.
Boixos i catxondos doncs a més de portar el mateix nom ( John) , per a fer “Mink Car” es varen buscar uns acompanyaments musicals on TOTS es diuen Dan ( Dan Miller, Dan Weinkauf, Dan Mickey i Dan Levine). Els títols i les lletres de les seves cançons son un compendi de ironia digne dels millors Monthy Phyton , un nom ( “Deuen ser gegants”) al•ludint irònicament a la novel•la d’en Cervantes i la intenció de fer un LP per a nens ( si, si, nens petits !! ) que titularan “NO”, fan que aquesta banda em tingui el cor robat.
La seva versió de “Istambul (not Constantinople)” va ser la que els va portar a la fama, curiós tractant-se d’uns profunds coneixedors de instruments clàssics com el trombó, la trompeta o els violins que no s’estan de incorporar a les seves cançons. Creadors de la Banda sonora de la sèrie televisiva “Malcom” (Americana) i teloners dels mateixos i IRREPETIBLES Pixies....benvinguts al circ de They Might be Giants !!




*Dedicat als meus estimats "Jori" Man i "Wake up" Little Sussie

09 de desembre 2007

Les Rita Mitsouko

Em fa gracia imaginar com a aquestes alçades, els meus lectors habituals ja hauran més que suposat la meva desmesurada afició al rock & Roll més clàssic. Certament no me’n amago. Però és de rebut recordar el títol del blog per entendre que és la música en general la que m’enganxa i és tot el que escolto i, sobretot, he escoltat ( amb l’edat el filtre es fa més gran ) el que em motiva a escriure i recordar.

A finals dels 80 i principis dels 90 jo era un MELÒMAN ( sense filtre ), radical en plantejaments de tot tipus, noctàmbul i vividor, abusava de la nit i les seves virtuts i a tot això va, i em trobo amb la música de Les Rita Mitsouko:... Zas !!...”La primera en la frente “...que se’n diu...
Definir-la ho és tot menys fàcil, en tot cas no es Rock ‘n’ Roll dels 50, més aviat Punk dels 80, i no pas anglès, sinó francès i de París per ser més exactes. Re-escoltar aquestes cançons em transporta...de nou.

La parella formada per Catherine Ginger i Fred Chichin ( mort el passat novembre d’un càncer fulminant) varen formar durant el 1983 aproximadament Les Rita Mitsouko. Catherine actriu de pel·lícules porno i d’obres consagrades de Bertold Bretch (Curiós....oi? ) i Fred crític d’art i dissenyador treuen aquest estrany nom d’apel·latiu que Cathrerine utilitzava en les seves pel·lícules producte de la passió que li te a tot el que soni a japonès.
La seva música ( seva) i els seus videoclips van trencar amb els standars coneguts tant d’un com l’altre, una estètica kitsch, anàrquica i colorista en pantalla, i un sons de guitarres seques i ritmes barrejats de Chanson francesa amb l’energia pròpia del punk britànic en quant a sons es refereix.
El seu primer Lp, del 1984 titulat com el grup Les Rita Mitsouko” ens deixa amb un tema i un vídeo clip Marcia Baila” que, malgrat descobrir una encara patent influencia de la música disco ja ens fa una carta de presentació i intencions. El seu proper àlbum The no Comprendo(Virgin, 1986) ja és ( per a mi, com sempre )la seva “presentació en societat” .
Explicar ara i aquí el que en ve al cap escoltant temes com “Andy”, “Les Histoires d’amour” o sobretot un sublim “Someone to love” no cap en paraules, perquè son tot sentiments i dels bons, les parets de una discoteca golfa situada al raval barceloní i anomenada ( per aquells llavors, fins el 1992 segur !! ) “Les Enfants” en serien bons testimonis. Els balls frenètics, etílics i descompassats que al so d’aquestes i d’altres cançons un servidor i una estimada companyia varem exercir, quedaran vius per sempre en el meu cor, dolça nostàlgia...
Les Rita Mitsouko, amb el temps ha anat madurant, o, en aquest cas ( també per a mi) perdent aquella frescor punkie que regalimava malgrat fos en versió francesa i sota unes influencies molt particulars de ambos musics.
Marcia Baila” és un títol i vídeo que com he dit ja marcava diferencies, però si hi ha un tema de Les Rita Mitsouko que em va captivar tant per la cançó com pel vídeo ( llarg però recomanable ), va ser sens dubte “C’est Comme ça”, brutalment revolucionari per les èpoques que estem parlant tant visual com musicalment.
El vinil d’aquest grup el tinc casi desmembrat degut a la multitud de cops que ha sonat, aconseguir-lo amb Cd ha estat una aventura digne de Spielberg en sentit cinèfil i econòmic , us ho asseguro.
Sentir aquestes cançons i recordar aquells temps en fa sortir un profund i feliç somriure, de veritat.
Per els que volien que canviés de dècada, doncs apa!!...tres tasses.

02 de desembre 2007

Elvis Presley: 8 coses que no saps de mi...

Aprofitant aquesta famosa “meme” que circula per la comunitat bloggera i a la que molts hi dediquen cos i ànima, engrescat, motivat i encoratjat per una estimada col•lega... doncs mira tu !!, jo no he volgut ser menys !!!.
Consisteix a comentar alguna cosa que no sàpiguen d’un mateix ( que no vol dir que molts ja les coneguin), no cal que siguin intimitats ( o si !), poden ser curiositats o coses de la vida , en fi, allà vaig...

1- Elvis no va fumar un sol porro, canuto, petard, “cigarreta de la risa”, o com voleu dir-l’hi, de fet no va fumar mai. Considerava als fumadors de Marihuana uns drogoaddictes, a més de la lacra de la joventut nord-americana. Li encantava la música de Hendrix, però no el suportava per ser un drogoaddicte...!!!.
2- Del maig del 55 al juny del 56 va arribar a fer 255 concerts en directe, i això que el seu repertori del llavors eren les clàssiques cançons de Rock ‘n’ Roll que tots hem sentit milions de cops. Us imagineu els últims 4 anys de la seva vida ?.
3- La roba que es posava estava directament influenciada per l’estil afroamericà de llavors, estava encantat dels colors llampants que utilitzaven, ell mateix la suggeria i el seu sastre ( Bernard Lansky )li realitzava. No era gens racista i mai, mai va amagar les seves influencies i cito textualment d'una entrevista a la tardor del 54: "Los amigos negros llevan cantando esto desde antes que yo pueda recordar, ya tocaban en sus chabolas y en sus garitos, y nadie apostaba por ellos. Yo he copiado de ellos ". El seu ídol de còmics era el Capità Marvel, d’aquí també els seus conjunts dels 70 i l'anagrama dels components de la T.C.B Band.
4- El seu altruisme no tenia límits !!!, regalava cadillacs a famílies dels ghettos més pobres, es gastava molts diners amb gent que ni tant sols coneixia. Això posava negre al cràpula del Colonel, el seu manager de tota la vida.
5- Era un gran coneixedor del mon operístic, li encantava Enrico Caruso, de fet, la seva “It’s now or never” és una versió del “O sole mio”. És per això que , també, admirava profundament la veu de Roy Orbison ( d’això n’estic especialment orgullós ! ). A en Roy li va rebutjar el “Only The Lonely” perquè va dir-li que era una cançó que només podia cantar ell. El temps li va donar la raó.
6- Elvis NO es considerava un drogoaddicte; Tom Jones li va insinuar un cop i li va retirar l’amistat; Joe Esposito ( un dels seus “col•laboradors” des de els inicis ) al insinuar-li que potser es passava un xic, va rebre un “ Tu no en tens ni idea de res” com a resposta.
7- La seva dieta era, bàsicament hamburgueses , patates fregides i coca-cola. Tenia el record de menjar hamburgueses ( de les americanes...eh? ) en 1 hora: 18. Paradoxalment es preocupava , i molt, de la seva figura. Mai va fer cap mena d’exercici físic.
8- Elvis va morir d’una arítmia cardíaca. Jerry T. Francisco, forense del estat de Tennessee va detectar en l’autòpsia codeïna, etinamato, butabarbitol, morfina, quaalude, demerol, meperidine, valium, valmid, cocaïna i placidyl entre altres, algunes en grans quantitats ( qui s’entretingui a buscar informació, que no s’espanti ). El perquè va arribar a aquest extrem el deixo per un altre post...

CODA. Això no resta en absolut el qualificatiu d’autèntic geni i únic en la seva espècie, la de cantant. De fet, per a mi, no hi haurà mai ningú com ell...ningú. Sense dubte: El Rei