31 de desembre 2008

Neil Sedaka

De nou em trobo amb la decisió de narrar fil parranda las virtuts i currículum d’aquest monstre de la composició (sobretot) i de la cançó; passaré molt pel damunt de tremenda figura del que es va anomenar Brill Building Pop, o sigui, música feta des de l’edifici i discogràfica que portava aquest nom i que amb el temps va esdevenir estil musical, per les seves melodies suaus, dolces i pop en general.

En Neil va ser un dels creadors i precursors, son incomptables els artistes que han tocat peces composades per ell (Elvis inclòs), ingents les col•laboracions amb artistes de renom (Elton John, Abba, The Carpenters, com no Carole King, The Monkeeys, Tom Jones, Pattsy Cline, i un llarguíssim etc) i també el reguitzell d’actuacions d’en Neil per escenaris d’arreu durant els últims cinquanta i els primers anys seixanta, sobretot.

És de nou la seva música la que em transporta, una música d’aquella que s’associa a records, a moments, a etapes de la vida; i òbviament no podia deixar de banda el comentar quelcom d’aquest petit geni.

Neil Sedaka és, amés a més, un d’aquells compositors plens d’èxits reconeguts i utilitzats a discoteques, versionat fins la sacietat i vehicle de banda sonora tan d’anuncis publicitaris com de pel•lícules on la seva música sona de fons. Temes com el “Breaking up is hard to you”, el “Oh Carol” -potser no cal dir que està dedicat a Carole King, però no estarà de més recordar que els farsants del Duo Dinàmico hi tenen una versió (versió????) que és exactament igual ( ni tan sols es van preocupar de treure o canviar alguna nota !!!! )-, “Stupid Cupid” o el molt repetit“One Way Ticket”, totes elles cançons fàcils, meloses i agradables que també et fan moure el peuet.
En Neil era, també, dels que quant es posa a fer una balada no deixa indiferent, un “I must be dreaming” suau com la carona d’un nou nat, que em fa respirar fons, és clar exemple.

Amb la ona anomenada Beatles (als que Neil Sedaka admirava profundíssimament), que va començar a assolar les costes americanes sobre mitjans i finals dels seixanta, Neil, no va desaparèixer del mapa sonor, però va tenir que readaptar el seu format i la seva música, ho va fer amb encert i gracia dons la llista d’èxits a partir de llavors no va minvar, tot i que és la seva primera música la que a mi em va captivar.

Coses que passen després de festes.....eh?

12 de desembre 2008

Transvision Vamp

Dimecres per la nit, atansat a un bar del barri de gràcia, en un bar pirata d’entranyables records, xerrava amb un bon amic en funcions de barman ell i de consumidor jo, sobre la música que a l’escola, ja fa uns anyets, vàrem compartir. Les cerveses anaven caient tot enaltint a Alan Parson Project, Supertramp, Dire Straits, Otis Reeding, la Spaghetti Disco, Phil Phearon and the Galaxy, Kool & the Gang, Aretha Franklin i mooolts d’altres.
Recordàvem trapelleries mútues de la nostra època i enyoràvem musicalment aquells anys, coincidíem al afirmar que en la música ja està tot inventat, que la creativitat s’ha venut al marketing i del que sona avui dia. L’amic pirata i jo ja fa casi 40 anys que ens coneixem ( be, 37 concretament) i sempre es més que agradable xerrar amb ell, tot recordant aquells temps....

No m’esplaiaré gaire amb aquesta enorme banda de Rock , doncs de nou abordaríem temes i record sentimentals que vull deixar a l’adob de la bella taberna. Que serveixi per anotar que no tan sols de la música dels 50 es nodreix la meva discografia, malgrat molts ja ho suposaven i altres ja ho saben...

Transvision Vamp em porta suor, energia, tendresa i recull, recull a un bar nocturn del carrer tallers anomenat Urbe, al Magic o les Enfants, on la seva música sonava per allà els 80. Ni que dir que em sentia molt atret per aquesta noia, la Wendy James, que en aquella època em tenia més que el cor robat, una dona explosiva liderant una banda de Rock a ritma d’aquest tremend “The Only One”, del trepidant “Trash city” o una enganyosament melosa “Sister Moon” amb aquells monòlegs casi parlats que deixar anar com el qui no vol la cosa.....aix!
La estimada Wendy i els seus Transvision es varen muntar al carro del dolar durant un parell d’anys , i be que van fer,que és el que va durar la posada en escena dels seus tres àlbums, uns sublims “Pop Art” i “Velveteen” i un tercer “Little Magnets Verses The Bubble Of Babble” que va pasar bastant més desapercebut comparat amb els altres, tot i ser una petita joia...per a mi.
Val a dir que la dolça Wendy no tant sols era la cantant i cara més visible, òbviament,del grup, era, a més a més, la compositora oficial de la banda; aquí on la veieu, era una mestra de la partitura, formava parella amb el bateria de la banda, que, com podeu imaginar em queia bastant malament, immadur que era un....era ?.

Trencant la dinàmica del blog, on penjava les cançons més aviat no comercials del que comentava, avui us vull deixar amb aquest petit i molt personal recull. Dos temes plens de simbolisme per a mi.

També aprofito per dir-vos que fins el 2 de gener, no tornaré a postejar, em prenc uns dies de luxuriosa dedicació als amics, familiars i a la nit, la meva aliada...

Bones Festes a tots

06 de desembre 2008

Don Gibson

Un esporàdic però fidel lector, Tom Verlaine i el seu recomanable blog, garajeland, ha tingut el bell detall de recordar-me la data d’avui, on trenta anys enrere va desaparèixer el bo d’en Roy Orbison, malgrat caure en el petit parany de poder delatar la meva edat, he de dir que recordo perfectament aquell dia, doncs ja gaudia silenciosament de la seva música i fins i tot recordo aquell memorable concert en directe,“Black & White Night”, que Tele 5 en les seves primeres emissions va tenir el detall (estranyament) d’oferir-lo per la petita pantalla a hores intempestives. No es una data que tothom coneix i valoro en gran mesura el detall de l’amic Verlaine, doncs es rar de trobar.
Això, que seria un fabulós prefaci per escriure d’en Roy, no ho serà, doncs no trencaré la meva màxima que em diu no parlar mai dels grans monstres de la música directament, doncs no em considero digne per a fer-ho, ells es mereixen molt més, molt.

No obstant, serveixi igualment de memoralia i record aquest post per el gran Orbison, que de ben segur si aixequés el cap somriuria de galta a galta al contemplar com es parla, també, del seu amic i idolatrat Don Gibson.
Buscant per qualsevol cercador, que de música generalista volta per la red, és ben segur que al teclejar la paraula Country, ens sortirà una filera interminable de noms, però de nou, per trobar en Don Gibson (que s’ha de trobar), el veurem allà, lluny dels primers noms, dels més famosos....coses.

Dels cents de peces que en Roy va cantar i interpretar, en trobarem un grapat important de collita pròpia, cert, però igualment ho es el fet que en Roy ( com molts altres) varen interpretar sense canvi de cap mena, cançons d’aquest noi.
El Country de Don Gibson era fresc, alegre i amè, servit dels clàssics i adaptat al seu temperament, això és bàsicament el que hi trobem escoltant-lo però també peces tendres, meloses i tristes com un “I Can’t Stop Loving You” que una part del meu cor em diu que no pengi doncs m’apropa dolçament a tendres i inoblidables records amb el Roy de per mig...

Si us deixaré amb un sensacional“Lonesome Number One” que tant ell com en Roy borden magistralment i un especial “Oh Lonesome Me”, que més tard i entre molts, uns desconeguts però entranyables per a mi Kentucky Headhunters, executen en el seu Picking’ on Nashville del 1989, a més d’un “Blue Blue Day” que de nou en Roy, en merescut homenatge, canta sensacionalment...com no.

No soc un assidu oient de material Country, més aviat son temes d’aquí i d’allà els que em regalo de tant en quan i en Don sempre cau.

Que serveixi aquest post per homenatge a un dels mestres de la meva vida i de pas per donar-vos a conèixer a Don Gibson.


29 de novembre 2008

Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich

En la meva missió de rescatar del oblit musics i grups d’aquells que per una raó o altre, de vegades encertadament, mai han assolit el lloc que la historia musical els hi deu, he aprofitat un viatge , que per raons laborals , m’ha portat a la Castilla més profunda , a terres de Zamora en cotxe, per fer un recull de compact disc que m’acompanyin a tan llarg, fred i monòton viatge; dels molts escollits, també ho varen ser aquests estrafolaris Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich de nom tan llarg com oblidadís ( a veure qui me’l recita sense error demà o dema passat sense “xuleta”).

Mai el nom de banda ha estat més encertat, doncs apart de que musicalment ho son, escoltant la seva música tal apel•latiu agafa una forma casi gansteril, la bateria és més aviat “aporrejada" constantment més que no pas tocada amb consciencia, doncs casi m’atreviria a dir que és exactament el mateix ritme a totes les peces; a la guitarra elèctrica no s’aprecia signe de tècnica ni que l’escoltis amb senyals evidents d’etilisme greu i les veus, més pròpies d’amics de taberna, no denoten estudis de sensibilitat, registre o dolçor ni que ens hi esforcem...

Val a dir, però, que com molts, son uns d’aquells grups que t’acompanyen en el viatge dels sentiments i varen estar les seves cançons les que m’han fet recordar una època trista (d’aquelles que tots tenim) i m’han fet reflexionar madurament sobre els anar i venir de les coses, de les persones, dels sentiments.
És, sense cap mena de dubte, la cançó “Zabadak” (versionada i interpretada també per Boney M) la que aglutina aquests records, cançó eminentment vocal amb un joc de veus , increïblement, encertadíssim.

Aquest grup musical (ja em perdonareu que no repeteixi el nom) òbviament no va passar de les illes britàniques on tenien un públic fidel, a l’altre banda del oceà, les mediocritats no passen desapercebudes i, ens agradi o no, ells ho eren. Seguidors i admiradors dels Monkeys, Animals, Turtles i naturalment del Beatles, no van dubtar ni un moment en trencar la dinàmica dels noms curts relacionats amb el pop britànic per a batejar-se com ho van fer.
Dee, el cantant, va estar present en l’accident mortal que va tenir Eddie Cochran i Gene Vicent , doncs ell era un dels policies que va arribar en primera instancia al lloc de l’accident, va agafar la guitarra d’en Eddie, els hi va tornar a la seva família (que en realitat no podia fer-ho) i és va donar de baixa del cos de policia (segurament amb deshonors...) per dedicar-se plenament a la seva carrera....musical?, evidentment em cau de puta mare !!!!.

Entre la seva curta existència (del 1964 al 1969 bàsicament) hi ha poques cançons memorables, un grapat d’aquelles que s’han ballat a moltes bodes, tipus “Bend it”, “Okay” o el "Hold Tight” i moltes de totalment prescindibles, com un homenatge a la pel•lícula “Xanadú” amb format cançó “The Legend of Xanadú” totalment oblidable o una altre versió de la mítica “Mathew & Son” del enorme Cat Stevens digne de condemna a treballs forçats per el resta de les seves vides. Tot i així, creieu-me, em resulten del tot simpàtics, i me’ls imagino consumint grans dosis de cervesa a qualsevol bar rient i enfoten-se de tot bitxo vivent, com fa qualsevol colla d’amics...i lo maco que és !!!.

20 de novembre 2008

The Proclaimers

Barcelona, 1989, un noi inquiet per naturalesa, tafaneja al carrer Tallers novetats discogràfiques de noms desconeguts, i cau entre les seves tremoloses mans, uns The Proclaimers totalment desconeguts. Barcelona 1990, altes hores de la matinada, Drugstore de Passeig de Gracia (ara desaparegut), refugi de sers noctàmbuls, parapetats al segon pis , on hi havia les nombroses taules de billar, aquest inquiet noi carregat de copes i de nit barcelonina es topa amb dos germans bessons, cervesa en ma, jugant al billar......”OH, The Proclaimers” exclama efusivament el noi resacós, ells es miren i ens miren contrariats, somriuen i comparteixen xerrada, partida i anecdotari divers, havien tocat al extingit Zeleste i no hi havia gaire gent....

Els hi tinc molt de afecte a aquests entranyables sers, però va ser la seva música la que em va captivar, el seu segon Lp, Sunshine on Leightno te cap imperfecció, és senzillament sublim.
Dolces melodies que se’t enganxen inefablement al cervell, ritmes contagiosos i amens, unes veus perfectament acoblades i resolutives, una expressió musical i verbal màgica.

Obviament he seguit la seva carrera, mig abandonada després d’aquest immens èxit, durant uns anys, de cap a peus; malgrat els seus darrers treballs son del tot desestimables, o sigui, no semblen els mateixos ni de llarg d’aquella magistral i desprès famosíssima “I’m Gonna Be (500 miles)” additiva com ninguna, relat d’una bella declaració d’amor, d’intencions i digne poesia d’un enamorat cap a la seva estimada; d’aquella sensual “My old friend the blues”( homenatge a Steve Earle) o una tendre i dolça “Sunshine on Leight” , d’aquell sensacional joc vocal a “Teardrops” i “What do you do?” que fa respirar fons; d’una enigmàtica i fresca “Come on Nature” ( amb la col•laboració de luxe de Paul Heaton, cantant de Housemartin’s). Un “I’m on my way” mostra de creativitat i flexibilitat que pot arribar a ser un tema al més estil Country de tota la vida.

Un repàs amb tota regla als diversos estils i personatges que els varen influenciar, ple d’alegria i serenor, doncs es descobreix en les seves lletres, implicacions polítiques, criteris socials, i tracte humà.

Sempre els tindré en aquell petit altar de les obres que mereixen un respecte i consideració malgrat reconèixer, com he mencionat abans, que els seus altres treballs, molt especialment el “Hit the Hightway” del 1994 no te res a veure amb l’anterior, com si haguessin perdut aquell punt d’originalitat que els va llançar a la gloria, o a la meva gloria personal.

No son Sean Connery, tampoc Marc Knofler ni Graeme Souness tres personatges que tinc en molt alta estima per diversos motius, son The Proclaimers escocesos i, òbviament, simpàtics i plens de creativitat, com ho demostra aquest completíssim treball.

Que no tot ha de venir dels USA o de la Gran Bretanya.....eh?

14 de novembre 2008

Bobby Day

I tornant a agafar el tema de les velles glories, aquells desconeguts que casi ni els wikipedia i altres reconeixen tant sols en quatre Líneas,aquells autors i intèrprets d’unes tonades i cançons molt més que famoses però que en el seu moment varen passar més que desapercebudes, aquells que ni tan sols en el seu propi país son reconeguts, aquells que deambulen per les botigues de discos del carrer tallers a preus desorbitats i que resten any darrera any als estants de les fires de discos fins que va un, i mira per on, el trova...
Ja se que tots ho haureu endevinat si, estic parlant d’en Bobby Day , ser entranyable i injustament arraconat per raons que no vull descobrir, més producte de marketings que no de qualitat, però de nou entraríem a discussions no musicals que no porten en lloc.
En Bobby va habitar sobretot per Califòrnia tot i ser Texà de tota la vida, era el 1957 quant va començar a ressaltar amb temes reviscuts de clàssics, fa prova i tantejar varius noms com a artista individual Bobby Day & The Satellites, com a duo Bob & Earl ( si, si, de Earl Nelson), i com a banda amb The Hollywood Flames com a bandes amb músiques que tots , tots coneixereu....seguuuuuur. En el camí però, ens deixem uns encara menys famosos The Laurels, dels que també fa formar part breument al 1955, o breus col•laboracions amb The Four Flames o Jackie Lee amb las que entre el 1957 i 1962 s’anava movent.

Vull tornar a repetir que és molt important citar aquests anys, doncs va coincidir amb l’estada del Rei a Alemanya fent “la mili”, i la por de les grans discogràfiques i productores a que les seves butxaques es ressentissin, dedicant-se a promocionar a tort i a dret musics de tots els estils i formacions tot cercant en primer lloc, ingressos extra (Elvis no publicava res nou ), i en segon lloc noves perles que explotar comercialment a part de Elvis Presley. Aixó va ser molt important per descobrir tota aquesta pandilla de desconeguts (no exempts de qualitat), que setmana darrera setmana us presento: Gracies Elvis !.

Al 1972 un grup de germans liderat per un tal Michael Jackson, molt nen ell, varen tenir un èxit més que sonat cantant un “Rockin’ Robin” que apart de no ser seu, tampoc van ser els primers sinó aquest anònim personatge, en Bobby, que el 1958 li donava forma.

Més endavant, tots crescudets que érem, cap els magnífics anys 80, sorgeix a escena un grup anomenat Rocky Sharpe & The Replayers que, a més d’un i de dos, ens feien ballar amb aquelles cançons tant “Chulis” i marxoses que tant be sonaven però que cap era seva, entre la innumerable llista de temes dels experts en plagi, hi havia el “Buzz-Buzz-Buzz” que ja a 1957 Bobby Day ( i els seus Hollywood Flames ) es va encarregar de situar a l’onzena posició de les llistes...mira tu quines cosetes que te la vida....oi?.

Ups !!, no acaba aquí la cosa, segur que les primeres estrofes (jo casi m’atreviria a dir que tota la cançó) de ”Little Bitty Pretty One”, aquest cop amb els Satellites, us sonen de mil cops, d’aquell anunci o aquella pel•lícula, i com a mínim us pot arrancar un petit somriure i un “Ostreeees” que el bo d’en Bobby no podrà gaudir, però segur que ho agraeix.
Ho veieu com si que el coneixíeu !!!!

07 de novembre 2008

O'Brother

Si, certament em centro casi única i exclusivament en una certa època musical de l’extensa i dilatadíssima producció mundial, i malgrat que seguiré fen-t’ho, sempre és bo escoltar i analitzar les opinions dels estimats contertulians (molt especial i carinyosament la del nom de xarop dolç abreviat, amb icona de joc futbolístic, a qui dedico molt especialment aquest post d’avui), així que, fent cas d’aquesta recomanació, em disposo a canviar diametralment d’època i comentar aquesta immensa pel•lícula en versió musical.
Ens dirigim a l’Amèrica profunda (profundíssima) de principis de segle XX de ma dels germans Cohen (Joel i Ethan) a la que aquesta cinta ens transporta, entre altres, també musicalment..
O’Brother és, juntament amb American Graffitti (del amic George Lucas), una d’aquelles pel•lícules en la que la música hi juga un paper molt important acompanyant la narració i ens situa d’una manera exacte, també, en el context d’una Amèrica classista, extremadament religiosa i racista, on tan sols importa la terra, Deu i la Pàtria.

El recorregut musical és excels en tots els sentits, és bàsicament de Country del que parlem, però d’aquell Country arrelat a les costums i a les tradicions, amb lletres que ens relaten mil histories vinculades a aquests 3 fets.
Però no es queda aquí, la cinta fa un repàs musical a les arrels més profundes amb guinyo al Blues més ancestral en forma de lament, de llàstima i condol que ens ofereix casi al final de la cinta amb un sermó cantat a la futura tomba dels personatges amb una “Lonesome Valley” cantada a trio que casi fa plorar, i al principi amb l’escena dels presoners picant la terra a al son de “Po Lazarus”, Blues bàsic, senzill i llastimós, essència dels orígens del Blues, així va néixer, mai tant ben explicat.

Les tradicions i la família estan representades per els concerts que en el poble es desenvolupen amb unes dolces nenes cantant una “In the Highways” excel•lentment executada, de igual forma que una “I am Weary, Let me rest” o una “Keep on the sunny side”, típiques cançons de família en el típic festival Country de l’època en qüestió.
Temptació del mal seria la paraula per a definir “Didn’t Leave Nobody but the baby” cantada amb mestria per una Allison Krauss , Gillian Welch i companyia que fa posar els pels de gallina i que repeteixen altre cop més tard amb “I’ll fly Away”i una brutal, brutal, brutal “Down to the river to pray”....Amen!!!.

No oblidem, però, que és de Country en general del que està esquitxat tot el film, Country del bo, del que ja no és fa, sense trampa ni electrònica de cap tipus “Angel Band” amb la típica veu nasal al igual que una sensacional (cantada i representada) “In the Jailhouse Now” una sensacional i irònica historia d’un pres amb el Yodel del cantant com a tonada (Tècnica vocal heretada dels cantants Tirolesos gracies a l’inmigració...ves per on!). És en aquest apartat on s’ha d’incloure la famosa i enorme “Man of constant sorrow” que salva la vida dels protagonistes i,segons el meu punt de vista, es converteix en el primer cas de rebuig al racisme d’una societat purament blanca, per el fet de poder escoltar en directa als Soggy Bottoms Boys !!!...sensacional.

Deixo a la vostra saviesa el visionar la pel•lícula i gaudir de la seva música, no em pregunteu si us la recomano, jo me las conec ambdues de memòria......un que és així !.

31 d’octubre 2008

The Cookies

De nou embarcat en el meu propòsit de no abandonar a la seva sort els també innumerables grups femenins de l’època, he volgut rescatar d’aquest semi oblit a les estimades i dolces The Cookies.
De igual forma que en altres grups penjats per un servidor en aquest blog, no les busqueu a les llistes de més escoltades als Top Ten dels més venuts i ni tan sols a les posicions més altes d’èxits del moment, d’aquell moment, es clar.
Margie Hendrix, Pat Lyles i Ethel “Earl-Jean” McCrea varen crear definitivament las primeres The Cookies ( abans varen passar per un parell de noms diferents i després per unes “noves” Cookies amb membres i temari nous) als primers anys 50 i va ser sobre el 1954 quan editen el seu primer treball com a tals. Dons fins llavors eren nombroses les seves actuacions formant part dels cors de cantants i bandes més famoses com el gran Ray Charles o el peculiar Neil Sedaka.

Els seguidors més acèrrims del blog potser recorden que fa un temps ja vaig deixar anar aquest nom i aquesta formació tot parlant de la entranyable Little Eva, doncs va ser una d’elles (Ethel, concretament) la que va suggerir a la petita Eva com a minyona per la casa dels Carole King and Gerry Goffin i, desenvolupant la seva feina, anava cantant alegrement la que desprès va ser, en la seva pròpia veu, la famosa “Locomotion”, l’amistat que unia a aquestes dos cantants, va produir d’igual forma que fossin The Cookies, les veus de fons que s’escolten a les gravacions de Little Eva, coses !.

La música de The Cookies és melosa i simpàtica, com elles mateixes. Previstes d’una tècnica superba (per altre part denominador comú del molts artistes de llavors) i unes textures més pròpies en alguns casos de veus masculines, guaiteu sinó la tessitura a “Don’t Say Nothin’ (Bad about my Baby)” una de les cançons que va arribar més alt a les maleïdes llistes d’èxits. Ni interpretant obres de compositors consagrats com Goffin, King, Leiber i Stoller varen assolir, inexplicablement, l’èxit que mereixien.

Seleccionar les cançons a penjar per a l’ocasió ha estat tremendament complexa doncs la seva audició és pur vici. Per no deixar descansar els vostres peus, no sigui que s’acomodin, adjunto a la present “The Old Crow” amena on les hi hagi, un “Softly In the night” que us farà esbrinar un petit somriure i una “Foolish Little Girl” que us sonarà molt, molt i molt doncs han estat moltes cantants i bandes que l’han interpretat.

Música per gaudir, que invita al somriure i, com no, al ball. Com és que si les discoteques estan per ballar, mai sona música d’aquesta ?...temps era temps...

23 d’octubre 2008

The Five Keys

Narrar detalladament el moviment musical del Doo-Wop seria etern i complicat, extens segur.
Estil heretat directament de l’evolució del Gospel més clàssic, el Blues i el Rhythm & Blues es va fornir i consolidar afegint a unes treballades veus més ritme, més energia i mes variacions vocals. Tot i la majoria de grups sempre retien homenatge als avantpassats musicals incorporant balades i midi-tempos, vocalment excelsos però sovintment soporífers.
Melòdicament ressalten les veus per sobre dels instruments, amb una veu principal i uns cors d’acompanyament fent que el pes principal de la peça es recolzi en les veus. Eps!!!, vaja rollo....eh?, val ja callo !!!.

Dels milers (si, milers !!) de grups que varen poblar els EUA pel voltants dels 50, es més que probable que surtin a la llum innumerables grups i bandes més famosos que aquest sensacionals The Five Keys; no discutiré la justícia de que uns ho fossin més que altres, en tot cas remarcar que èxit sovint no va lligat inexorablement a qualitat, a pena i desgracia dels propis interessats i de la meva pròpia.
Els germans Ingram i West ( els primers en crear la formació), malgrat el seu gran anonimat en les llistes més generalistes d’aquell país, encara em fan moure els peus tot escoltant-los, ara mateix amb “My Pigeon’s Gone”, i no em puc (o no vull) voler imaginar la raó del seu semi-anonimat..
Dins la comunitat de color que poblava els Estats Units d’Amèrica hi havia grandíssims compositors i, òbviament, va ser en el circuït de color on es varen començar a “guanyar la vida”, sense que de nou, els seus noms, passessin a llistes d’èxits.... Això ve com a prefaci per aclarir que els Five Keys no eren compositors sinó intèrprets i que cantaven peces de altres compositors... negres , per suposat.
Al igual que un dels referents dels Five Keys, els Ink Spots ( Un dels grups preferits d’Elvis...per cert), tampoc tenien una gran capacitat compositiva i al igual que ells, tampoc els hi era necessari, com a intèrprets ho bordaven. Escolteu sinó el clàssic i popular “Old McDonald” (algú no ha cantat aquesta cançó o no l’ha sentit cantar als fills a l’escola ?) que com a clar exemple de técnica vocal, falset, ritme i adaptació, executen.
Degusteu “Now Don’t that Prove I Love You ?” o la animada “It’s a Groove” si els vostres peus vos deixen, amb un xic d’imaginació observareu certs riffs o els “Du du duaa” dels cors que més tard es repetirien en mans (veus) dels més famosos. Sense voler-ho, ja anaven plantant la llavor del que seria el Rock & Roll...
Els Five Keys va ser un grup amb força desavinences internes que freqüentment canviaven de formació i components, cosa que tampoc afavorir una possible escalada a les llistes d’èxits, al igual que la “Normativa moral” que feia que aquests tipus de grups no podessin actuar a sales de blancs amb música de negres. Aquest trist, inexplicable i ridícul fet, feia que existissin circuits i llistes de música negre exclusius, produint-se divertides paradoxes en quant circuits, emissores i sales “blanques” mostraven predisposició per programar a algun d’aquest grups , com va ser el cas de The Orioles – amb el grandíssim Sonny Til al capdavant ( els originals que canten el famós “Crying in the Chapel” que Elvis va popularitzar) que es negaren a actuar en públic per audiència “blanca”.....coses de la vida.

17 d’octubre 2008

Chan Romero

És curiós observar com la mixtura entre cultures a nivell musical tampoc està exempta de reciprocitat, es a dir, de com les cultures s’alimenten mútuament de les influències de cada una, en aquest cas de la Mexicana i la Nord-Americana. Així varem tenir, sobre els anys 50, a un Ritchie Valens que amb la seva famosa “La Bamba” es va alimentar de la música i cultura Americana per a introduir-hi connotacions mexicanes, el primer cas de mestissatge musical envers les dues cultures, per l’altre banda tenim al memorable i ja comentat Flaco Jiménez, que acordió en ma, va introduir i barrejar música texana (o sigui Americana) a la seva extensa discografia musical, creant el denominat Tex-Mex i essent un dels principals precursors.

De nou l’historia ens enganya, o més aviat ens “ninguneixa”, exhibint els noms i els treballs dels més famosos, populars o amb el ranking d’audiències i popularitat més alts; a altres que també varen estar allà, en aquella línea fent i dibuixant una història en la que mai ha estat nombrats i de la TAMBÈ van participar.
Chan Romero és d’aquets, humilment i segurament sense els recursos econòmics, de marketing, i de seguidors que si tenia per exemple el gran Ritchie Valens, va poblar durant la dècada dels 50 de música Rock & Roll les orelles de molts Americans.

Al repassar la discografia de Chan, s’endevina ràpidament que no te la sortida, el ritme inclòs la creativitat d’un Valens, un Nelson , o succedanis.....esta clar !. To i així sobre el 1957 va aconseguir situar al Top Ten al seu “Hippy, Hippy, Shake” entre els grans Holly, Presley, Orbison i , evidentment, Valens.

Altres temes més que mediocres com el “Baby Doll” o un soporífer “ I Don’t Care You” donen fe del perquè uns estan allà dalt de les llistes i altres no. Aquest fet, però, no treu que a Chan se li degui aquest reconeixement, el de , a la seva manera, precursor també del Tex-Mex i seguidor d’una cultura musical menyspreada en molts moments.
Que aquest paràgraf, ara, no confongui als lectors, certament en general no estava a l’alçada dels grans, temes com “I Want Some More” molt “BuddyHollydià”, o el midi- tempo “My Little Ruby” en son mostra i botó.

Chan Romero sentia devoció pel gran Ritchie Valens i era rar que en els seus concerts no interpretés la seva versió de “La Bamba” ( També n’hi va haver-hi molts que varen interpretar la seva “Hippy, Hippy, Shake”, però com va dir el grandíssim Paul MaCartney: “Res a veure amb l’original”); era un enorme admirador de Buddy Holly (escoltant-lo ho endevinareu), però segons va reconèixer ell mateix: “Res em va marcar tant a la meva vida en general com escoltar Elvis”, la clàssica “Houng Dog” el tornava boig.

I és que alguna cosa ha de tenir Elvis per provocar això......eh?

10 d’octubre 2008

PAINT YOUR WAGON: Les Cançons

He estat temptat aquí, de narrar, explicar, detallar i escenificar totes les cançons que figuren en el film, si totes !, però no ho faré. Com que no soc persona de passar fàcilment del blanc al negre, d’un pol al seu oposat sense gaudir de les meravelloses tonalitats de grisos en aquesta comparació, si que en vull comentar algunes, no per ser especials en si, doncs ja podeu suposar a aquestes alçades que absolutament totes son més que sensacionals per, entre moltes altres raons, els records de tot tipus i bons que em porten, sinó més aviat per haver vist en elles algun que altre missatge amb segones soterrat en tant perfectes veus i melodies, o be la simpatia que desprèn quant s’assaboreix amb les imatges simultàniament.
Com “There’s a Coach comin in”, l’avís de que la caravana de dones desviades del seu destí a la força per un Ben Rumson amb uniforme i petaca en ma, arriba a No Name City, que fan, amb la frenètica construcció de la ciutat a ritme, un rècord del mon en construcció de ciutats. El “Whoop-Ti-Ay”, simpàtica cançó plena de sarcàstics i irònics comentaris per part dels miners, retocant les lletres de les cançons més populars dels USA, per riure-se’n cínicament d’en Ben mentre aquest dirigeix ( completament begut...) a la seva cabana després de la cerimònia nupcial amb una encara desconcertada Elisabeth, que no sap ben be on s’ha fotut....
“I Talk to the Trees” cantada excepcionalment per un Pardner ja fetillat per Elisabeth, al igual que “Still see Elisa” (ambdues cantades per el mateix Clint Eastwood cal remarcar-ho, que no va voler ser doblat , al contrari que les cantades per Elisabeth (Jean Seberg), que en realitat les canta una tal Rita Gordon o com la nena de la inauguració de les últimes Olimpíades...No) .
La etílica “Hand me down that Can o’Beans” amb un Ben Rumson perdent el pas (petaca en ma , de nou) i acompanyat per una dissimulada però real Nitty Gritty Dirt Band a damunt d’aquell improvisat escenari, aquell ball, aquella festa, aquella actitud, aquella anarquia si que em porten grandíssims records....
The Best Things”...(in live are dirty)....quina gran veritat, una frase rodona que no penso analitzar fil parranda, però de les que fan pensar; en aquest cas ells estan parlant de l’or, certament, s’estan posant perduts de fang, brutícia i suor però la recompensa es això, “The Best Thing”...el diàleg inicial d’aquesta cançó entre Ben i Pardner és memorable....totes elles cançons mítiques del meu cor, que les meves orelles han escoltat milions de cops sense cansar-se un xic, però entre totes me’n quedo amb dues,
El “Wand’rin’ Star” on la carajillera veu de Ben Rumson fa posar els pels de punta per la personalitat que li treu, per la trista situació que detalla, per el resultat final de les seves accions i per allò de: “Snow can burn your eyes but only people make you cry”....filosofia pura, senyores i senyors....expressar i detallar aquí els records i imatges que aquesta melodia em porta seria èpicament tediós per la majoria de vostès i inici d’una prometedora tertúlia etílico-cultural per dos o tres que jo em se...em callo millor.
El “The call the wind Maria” cantada per en “Rotten Luck” Willie ( Harve Presney, un cantant coral d’òpera de segona fila en realitat, repescat per a tal escomesa ), que també em fa posar els pels de punta, i es que quant Maria esbufega i Tess cau, no hi ha res a fer, la soledat es converteix en cremades de tercer grau...poesia pura, senyores i senyors...., poesia pura!.
Aaaaah, com m’agraden les trilogies....!!!.Apa Doncs, descansat m'he quedat !

03 d’octubre 2008

PAINT YOUR WAGON: La música

Paint Your Wagon” és un musical i ve d’un musical que allà per els 50, a Broadway ja va passar sense pena ni gloria per els escenaris teatrals del moment. Del mateix autor, un desconegut Frederick Loewe a la partitura i Alan Jay Lerner a les lletres, aquest fet és el que molts crítics de l’època varen utilitzar a priori per a criticar l’elecció dels autors d’un fracàs comercial per a dirigir un musical portat al cinema com aquest, que pretenia ser un número u i el glamour personificat, òbviament aquestes pre-crítiques, és varen expandir i engrandir desprès de l’estrena, pocs van ser els diaris experts en cinema i musicals del moment que , ni tan sols, van donar una petita llum d’esperança futura a la composició en si, de fet jo només d’un en tinc constància: el “Women’s Wear Daily” amb un comentari tipus “Malgrat l’excés de producció és una pel•lícula que és prou interessant, sobretot a partir de la segona part”, no m’estendré ara aquí a citar les demoníaques, negatives, cíniques i denigrants crítiques que els actors també varen rebre TOTES injustes sota el meu parer. Paint Your Wagon, malgrat la nominació al Óscar d'Alan Jay Lerner per la seva adaptació, va ser enfonsada per decret.
Certament Frederick Loewe (i Andrè Previn que casi mai surt però sempre hi ha estat en totes les composicions de Loewe...), no tenia darrera seu grans obres ( tot i que això és més que discutible), com per que la crítica musical prengués d’exemple treballs anteriors, i si ho varen fer, no va ser per be. Els treballs d’unes primeres “Brigadoon” de Gene Kelly o una “Gigi” de Maurice Chevalier sobre finals dels 60 o de unes “My Fair Lady” amb Rex Harrison i Audrey Hepburn , i un “Camelot” (del mateix director que Paint Your Wagon, Joshua Logan) de Richard Harrris i Vanessa Redgrave més recents i anteriors a Paint Your Wagon, resulten, i ho vull dir humilment, casi tediosos com a Banda Sonora, però més que aptes com a musical, no entendré mai els interessos que porten a enfonsar una obra sense intentar abans entendre-la, i els musicals portats a la pantalla (malgrat sempre hi ha excepcions), son de difícil enteniment per uns crítics musicals més acostumats a Bandes Sonores que no pas a musicals de dalt a baix. Per altre part, la lògica em diu que fora més que possible que els múltiples i diversos interessos, màfies i pressions varies hi tinguessin molt a veure, conceptes aquest que se’m escapen de les mans, estic segur que varen existir ( com tot el que mou aquella parafernàlia anomenada Hollywood) però de ben segur que no va sortir a la llum, de nou, com tot...
Com deia el bo d’en Morpheus a Neo a la primera “Matrix” “LI -BE- RA TU MEN-TE”, doncs això senyors crítics musicals, que hi ha teràpies molt bones per aconseguir-ho...eh?; a mi...i ja em perdonaran, em “xiflen” casi tots els musicals, però és que aquest, supera amb molta diferència a qualsevol altre per modern, actual, recent o clàssic que sigui, és, senzillament, rodó. No negaré que hi influeixen factors emocionals o repeticions casi mensuals ( o constants, com voleu) de la seva audició, però no cal ser un expert per gaudir, tot combinant-la amb les imatges ( o no) , d’una música, un musical i una interpretació portentosa. Les sobiranes actuacions de Pardner i Ben Rumson (sobretot) mentre interpreten les respectives cançons supera amb escreix la del més actual “Chicago” (portentós musical, això si) per citar un exemple; la credibilitat del que s’està cantant, la identificació artística del que sona, la posada en escena d’aquest fragments per part dels respectius actors, repeteixo, no te comparació: sublim.

26 de setembre 2008

PAINT YOUR WAGON: Anecdotari variat.(i comença la Trilogia...)

Molt s’ha parlat sobre l’anecdotari divers d’aquesta pel•lícula, molt s’ha dit i poc s’ha escrit....poc però no res...
Un dia de Sant Jordi gloriós va caure d’unes més que preuades mans femenines un regal en senyal d’amor anomenat “!Este rodaje es la guerra!, Lo que el viento se llevó y otras batallas campales.”. Juan Tejero, T&cB Editores. Una sisena edició de 515 pàgines amb relats de rodatges i curiosíssimes fotografies dels “Moby Dick”, “Apocalyse Now”, “Espartaco”, "La Reina de África”, “Gigante”, “Juana de Arco”, “El planeta de los simios”, “Con faldas y a lo loco”,”César y Cleopatra”, “55 días en Pekín”, òbviament “Lo que el viento se llevó” i, per suposat “PAINT YOUR WAGON”. S’expliquen les mil i unes condicions, anècdotes, problemes de contractació, d’alcoholisme, de drogues, de gravació, simpaties i antipaties, baralles, seduccions, edició, muntatge, etc... de les pel•lícules abans esmentades (i unes quantes més), de directors, actors, bandes sonores, secundaris, attrezzo, tot....sens cap mena de dubte un llibre sensacional que casi em fa plorar d’alegria al rebre’l i mentre l’anava llegint.

Clint Eastwood comenta, per exemple, que va ser la desorganització i els problemes de rodatge d’aquesta pel•lícula el fet que el va fer decidir a muntar la seva pròpia productora (ara Malpaso Productions), també comenta la por que va passar quant el marit de Jean Seberg (Elisabeth), el novel•lista francès Romain Gary, va amenaçar de presentar-se al rodatge i matar-lo si no deixava en pau a la seva xicota, quant en realitat no era ell el problema sinó ella....

Pel paper de Ben Rumson es va pensar amb Mickey Rooney i James Cagney abans que amb Lee Marvin, però el fet de que aparegués a la llista de les deu estrelles més taquilleres dels últims tres anys, els va fer canviar d’opinió (malgrat no tenia cap experiència com a cantant). El rodatge íntegre del film es va fer a East Eagle Creek en el Parc Nacional de Wallowa-Whitman de Oregon i la ciutat és va construir des de cero, això va provocar que als pocs dies d’iniciat el rodatge apareguessin uns 150 Hippies que vivien molt a prop, reclamant un pagament per permetre el rodatge amb el propòsit de boicotejar-lo si no es complia la demanda, Joshua Logan, el director, va quedar tant fascinat amb les seves barbes i indumentària que els va contractar com a extres ( la majoria surten ballant a l’escena de la festa , la que sona el “Hand me down That can o’beans”, i contínuament com a habitants anònims de No Name City), els xavals van quedar contentíssims, es clar, paga, drogues i quelcom semblant a feina....

Un orgullós Lee Marvin s’enfrontava contínuament amb el director Joshua Logan ( ell hagués preferit al seu director i amic Richard Brooks per dirigir-lo), amb detalls com deixant-lo plantat en mig d’una escena amb un “Així és impossible rodar, me’n vaig a beure o a pescar”, abandonant el rodatge per a dirigir-se a Baker (el poble més proper) a consumir grandíssimes quantitats d’alcohol , despotricar i insultar públicament al director. Això feia, naturalment, que l’endemà es presentés amb una ressaca immensa (sinó begut) al rodatge i en més d’una ocasió li vomités als peus al mateix director.
Joshua Logan, un cop acabat el film, va comentar sobre ell: “Des de que Atila va assolar Europa deixant 500 anys de terror i foscor, no hi ha hagut un home com Lee”.... geni i figura.

Jean Seberg, mentrestant, és va anar apropant (i de quina manera...) a la filosofia Hippie i a tots als seus components, física i al•lucinógenament, li agradaven els homes i va començar a flirtejar amb les drogues que, òbviament, poblaven el “campament”; trist, doncs Jean es suïcidava l’any 1979 després de passar per uns quants psiquiàtrics, mil amants i moltes drogues. El seu marit Romain, sentint-se culpable per haver-li deixat fer aquell “maleït film”, es pegava un tiro l’any següent.

Tal era la problemàtica del rodatge i les interminables pauses que Clint Eastwood es va comprar una caseta prop de Baker, on entre tall i tall de film, es passava hores cuinant carn a la brasa amb el seu amic Lee Marvin i petant la xerradeta...

A taquilla “Paint Your Wagon” va ser un fracàs i mai va recuperar tot el que es va invertir ni de lluny, paradoxalment les cançons cantades per Lee Marvin amb aquella hilarant i sovint desafinada veu, el van portar a una popularitat inaudita i “Wand’ring Star” va arribar a les llistes d’èxits més escoltats del moment. Joshua Logan No va tornar a dirigir una pel•lícula mai més. Del jovenet i llavors novell Clint Eastwood poc a dir que no es sàpiga ja....o no?.

19 de setembre 2008

The Vogues

La setmana passada el meu estimat blogaire Fidelon ens exposava en el seu més que didàctic blog tot un seguit de cançons més que entranyables per a mi dels Rocky Sharpe & The Replayers, doncs malgrat ser un grup que feia exclusivament versions d’altres afegint-t’hi uns retocs molt seus , els Rocky Sharpe m’han fet ballar i recordar el que no està en els escrits i és quelcom més que simple devoció que els hi tinc a aquelles melodies, que una cosa no està renyida amb l’altre....eh?.

Casualitats de la vida ara amb el anomenat blog i abans, amb una malaltissa mania que tenia jo de arreplegar, comprar, escoltar, investigar, cercar i llegir tot el que amb el bo d’en Roy Orbison estigués relacionat han fet que vingués a la meva ment aquest preuat grup (molt desconegut de nom...) que va pul•lular pels USA allà pels 1965. The Vogues era (és) un grup eminentment vocal, un molt bon grup vocal amb unes qualitats per el bel canto que varen saber guiar cap el pop-rock més suau; els senyors Burkette, Miller, Blasco i Geyer és varen aprofitar magníficament de la tirada que els grups més pops britànics ( Monkees, Turtlesgrans aquests , per cert-, Searchers, Zombies, etc...) estaven aconseguint amb aquelles melodies pop, pop, pop on les hi hagui. Aquest fet és molt important doncs quant escoltem per primer cop el “Five O’clock World” ràpidament es vincula a un d’aquests grups britànics pel seu so o a qualsevol de les nombroses pel•lícules en las que surt com a música induïda, i difícilment a The Vogues. No vull parlar ara de lo perfectament executada, de lo màgica que és, d’aquesta perfecta veu tenora i d’una composició que Allen Reynolds va fer expressament per ells simplement.... perfecte.
You’re The One” una cançó de Petula Clark que potser a l’amic Fidelon i molts d’altres (a mi mateix fins que ho vaig descobrir....naturalment!!!) li sonarà més a Rocky Sharpe que a The Vogues, va arribar a número u al 1965 amb una facilitat tremenda.

No va ser cap d’aquestes casualitats, però, la que va fer que em gastés una important quantitat de “dinerets” en el seu moment, ja en fa uns anyets, per a aconseguir aquest sensacional Lp (que no deixa de ser un simple “Greatests Hits”, però els que ho venen això no ho entenen...) sinó més aviat el consell que a través d’una entrevista a Roy Orbison (que també va caure a les meves mans en format sonor a les primeres edicions de la Fira de Col•leccionistes, las bones, las del Born...), en la que el bo d’en Roy comentava lo molt que li agradava aquest grup i l’amistat que hi tenia.
Escoltant totes les cançons no tant sols s’endevina la classe que Roy tenia per a la música, sinó que es certifica la tremenda qualitat del total de les cançons, qualitat coral, qualitat rítmica, qualitat pop, perquè avui m’he desmarcat i he parlat de pop.... coses !!.

A més de les mencionades us penjo un “That's The Tune” a veure a que o qui us sonen els tres primers compassos....aaaaiiiiiiixxxxx !!!!!

12 de setembre 2008

Johnny Preston

Sovint, donant-li voltes a com poder escenificar i sonoritzar el que es el Rock & Roll, quines son les pautes bàsiques per a entendre tot escoltant una cançó, quina es i era la diferencia amb altres estils musicals de l’època, em canso de posar-me exemples de tal o qual artista, canviant contínuament d’artista o de cançó pel fet que sempre entenc ha d’anar acompanyat d’una explicació narrada més o menys gràfica i oral del que s’està escoltant, situar-la en un context, i mil coses més.
Tonto de mi, doncs es escoltant a Johnny Preston quan un s’adona de lo senzill de l’explicació, simplement no cal. Aquest Texà s’ha convertit (per a mi) amb l’eina bàsica per a explicar i definir el Rock & Roll (la meva nebodeta petita JA ho té claríssim !!!), aquell de mitjans dels 50 que va assolar, qual tifó, els EUd’A llavors. És fàcil deduir que dels milers de musics que pul•lulaven per aquelles dates aquell país, n’hi havia de tots colors, formes i categories, uns de més coneguts , uns de menys, i així anar fent....
El “Feel So Fine” i el “Charming Billy” son dos exemples, que tan sols d’escoltar-los serveixen per fer-se idea del que es Rock & Roll, a la vegada serveix també per adonar-nos del que es pot arribar a fer amb una veu, una guitarra, una percussió senzilleta, (Puntualment acompanyament de vent; saxo, en aquest cas ....) quatre compassos ben marcats, un tempo definit i apa, a corre !!!, no cal que us hi esmereu gaire a l’hora de intentar traduir el que diu, sempre he pensat que la veu és un instrument musical més (sinó el més difícil de fer anar amb precisió...), amb tot, si ho feu, no hi trobareu missatges profunds ni proclames ideològiques, més aviat histories juvenils d’aficions, arts i oficis d’un tal Billy Boy, per exemple....res de l’altre mon; divertiment senzillament. Afegiu a més, aquest to irònic i jocós que denota la modulació de la seva veu, utilitzant un recent inaugurat estil ; el Novelty, que és bàsicament la teatralització de la cançó, un “rap” de l’època.....
Al mateix temps, els que tingueu a ma ( o a cervell, en aquest cas ) les melodies més famoses del moment, us adonareu que entre els diversos musics que varen poblar d’univers R & R les diferències en alguns casos podien arribar a ser abissals, tot i estar dins del mateix circuit musical, en quant a les traduccions de les lletres,... bajh !!!, tampoc us hi preocupeu gaire, la veritat...
En Johnny tampoc era (és) d’aquells personatges que destaqués per el seu caràcter histriònic, agosarat o polèmic , de nou ens trobem davant un ser de lo més senzillet, probablement ( es que no tinc el plaer....encara....) de lo més humil i popular, una vida sense gaires estridències ( al menys públiques i que jo sàpiga), una gran amistat que el va unir al enorme J.P. Richardson; “Big Booper” i que va fer que cantés un tema seu post-mortem, el “Running Bear” que va arribar a número u.
Estar, també, més que clar que en Johnny te moltes altres cançons fora d’aquestes, com la curiosa “Chief Heartbreak”, producte de la seva dilatada carrera, però no us la presentaré i ni tan sols en parlaré, no fos que escoltant-les us adonéssiu de la seva mediocritat......simpàtic si, però mediocre, i que consti que m’agrada força, però normalet...vamos !!!, no us poseu a comparar si vos plau....

05 de setembre 2008

Bobby Helms

Aquest senyor, grandíssim desconegut, malgrat tenir un cognom de terrorífica pel•lícula o d’abisme maleït pels milers d’Orcs que poblaren la Terra Mitjana....allà per la tercera edat..., es un dels sers que es fan més entranyables (sobretot als EU) quant arriben les festes més desitjades i esperades per tothom, el Nadal.
A mi, però, també se’m fa entranyable, doncs recordo LA seva melodia perfectament i amb molt carinyo, melodia d’infància, melodia de Nadal, cançó de Nadal.

D’en Bobby ( Robert Lee Helms), ara tocaria comentar les seves excel•lències, les seves virtuts, la tirallonga d’èxits, de títols, o la seva afamada i dilatada vida musical, no; el bon jan d’en Bobby no es pas d’aquests. La seva vida és del més corrent que us podeu trobar, no cal ressaltar-hi res, més aviat estàndard i està absenta de grans i sonats èxits, de fet, sota el meu modest criteri...això si, d’èxit tan sols en te un; el “Jingle Bell Rock”, aquesta mítica cançó que algú de vosaltres vincularà a algun llunyà Nadal i algú a la primera cinta de la saga Letal Weapon”, doncs surt com a cançó de fons en els crèdits inicials, va ser el èxit més sonat i (bàsicament) l’únic allà pel 1957.
Es clar que en va escriure més i en va cantar més , però del tast que hi ha, el que us penjo bàsicament, tan sols heu de comparar el ritmes, la cadència, la melodia, per endevinar que, malgrat “Fräulien” i “My Special Angel” també varen ser números u, un encara no s’acaba d’explicar com un mateix cantant pot fer coses tant diferents, i és que el mon de la música també està ple de misteris sense resoldre.
Personalment aquest tipus d’èxits tant mediocres però tan massius i eterns el vinculo sempre a l’absència dels grans del moment ( diria més aviat EL gran del moment), a la carència de creativitat del moment i a l’oportunitat de saber aprofitar aquest moment.
Val a dir que “Jingle Bells Rock” és una cançó que enganxa, que es fa ràpidament familiar i simpàtica i que comparada amb els altres dos “hits” d’en Bobby, aconsegueix la catalogació de sublim, tot i que com he comentat abans no te o no es res de l’altre mon.

La peculiaritat del públic de cada país, una mica com aquí també, fa que en Bobby, després de passar a la posteritat ja sobre el 1963 (Elvis ja havia tornat de la “mili”) assolís un èxit sense precedents any rere any, no tan sols perquè “Jingle Bell Rock” era i és una de les melodies més escoltades per aquestes dates a molts magatzems dels USA com a música de fons...per exemple; sinó que en Bobby, amb la seva caravana anava de ciutat en ciutat interpretant les cançons d’èxit del moment i la seva, així es va guanyar la vida en els anys posteriors i casi fins la seva mort al 1997, de poble en poble que públic no en falta.... Aquesta tonteria (que ho pot semblar) fa que en Bobby mai passés gana i que en un extens país amb un extens circuit de velles glories, en Bobby fos el rei.
Prescindint, o no, de que estiguem en festes nadalenques, jo canto sovint aquesta cançó, que tinc més que memoritzada, no detallaré les qualitats anímiques que te en mi (del tot positives, això si) però estic segur que pot aixecar l’ànim en moments foscos, tipus Mordor....

Feia molt que volia parlar d’en Bobby Helms, un tipus normal i corrent que sempre m’ha caigut molt be, tinc clar, a més a més que seguiré parlant de tipus normals i corrents que, per norma general, son els que em cauen més be....un que és així...!!

19 de juliol 2008

Coses Meves...



Malgrat pugui semblar un tòpic, el tòpic de tots els tòpics, no és pas el que sembla....

No marxo de viatge, ni a la platja paradisíaca somiada tants cops, no és ni molt menys un comiat i si un parèntesi, casi diria necessari i no pas per aprofitar un dels mesos més tediosos de l’any com és el mes d‘agost per a relaxar-me i no fer res...no...no...

Un projecte laboral que vaig engegar fa uns mesos ha agafat una forma considerable i jo, com capricorn que soc, m’hi he abocat com un afamat a un plat de llenties.
És al setembre quant aquest projecte engegarà amb la força d’un tsunami enrabiat que vol assolar la costa, i m’ha d’agafar, com a mínim, amb el banyador posat.
Encara he d’omplir formularis per triplicat, donar forma per escrit del projecte de “pe a pa”, visitar administracions, omplir i complir requisits establerts, presentar projectes, redactar innumerables propostes, assistir i organitzar a no menys reunions, coordinar la logística, fer realitat una idea, en definitiva. I ho vull fer JA !!!, doncs el terrible tsunami laboral s’acosta, el veig, l’oloro, i m’agrada.....aquí l’espero...


L’ús i abús del ordinador en totes les seves formes per tal comentada tasca (i lo que m’espera...), ha fet que vulgui “descansar” de postejar durant aquest insuportable mes.

Rondaré per aquí, més que probablement us visitaré, bons amics, a tots i òbviament entre informe i formulari refrescaré les futures entrades del meu blog, que tornarà la primera setmana de setembre....amb el tsunami....

Gracies a tots, tots, tots per les vostres visites i comentaris, tenir-vos darrera de la pantalla reconforta la meva ànima i alegra el meu esperit, formeu una mica part de mi i això sempre us ho agrairé de tot cor.

Gaudiu les vacances els que DE VERITAT les tingueu i no oblideu mai de posar-hi melodia al vostre dia a dia.

Com si d’una visita al cinema es tractès, us deixo en format sonor, amb un avançament de temporada:
A PARTIR DE SETEMBRE A LES SEVES PANTALLES....

12 de juliol 2008

Mary Wells

Ara, escoltant las veus femenines que tant de moda ens estan posant per boca de unes JA il·lustres, Amy Winehouse i Duffy (principalment), em fa goig de contemplar, escoltar i llegir cròniques al respecte de veus tan ben treballades, perfectament modulades, sonores, potents i agònicament trencades amb les que, aquestes dos dives ens delecten , certament encertades i merescudes, sens dubte.
Jo,com “puretilla”(musical) que soc, recordo el primer cop que vaig sentir a la gran Amy, doncs va ser ràpid la vinculació i relació que vaig fer de la seva música amb els clàssics del Soul i el R & B, escoltant aquelles cançons em vaig transportar immediatament a les tonades dels Sam Cooke, Otis Redding, Marvin Gaye ( però que gran en Marvin !) i s’endevinava casi “ipso-facto” les arrels de les que Amy havia begut, enormes arrels...

De veus femenines en aquella època (sublims veus i sublim època ) també n’hi havia i, malgrat de ben segur no reberen mai el reconeixement i les critiques favorables d’aquestes dos, de qualitat, textura, potencia, sensualitat i tècnica vocal no els hi faltava ni un xic.
Mary Wells, per a mi, es una d’aquelles ( desconeguda, es clar ) que escoltant-la em transporta, em donen ganes d’abraçar-la intensament i amb tot el meu cor, doncs és sensualitat el que sona.
Berry Gordi, amo i senyor llavors de la Motown, va ser el primer en creure en ella, era el 1960 i el seu primer tema “Bye, Bye, Baby” ja va ser top ten i rebentar les llistes d’èxits, escoltant aquest tema o d’altres de la gran fàbrica Motown, es mostren clarament els sons i melodies que les grans figures del moment ( Smockey Robinson, Jackie Wilson, The Miracles, Temptations, Supremes etcc) entonaven i per on girava tota la factoria, èxit.
Mary, com el bon vi, va anar madurant i sota els savis consells dels seus mentors ( Smockey Robinson i el gran Marvin Gaye sobretot ) ens deixa anar temes hipnòtics i de “gallina de piel” com el “Hellow Stranger” ( brutal on els hi hagi )o les sublims “The One Who Really Loves You” o “My Guy”.
Personalment sempre he fet un curiós paral·lelisme amb Elvis, doncs ambdós eren intèrprets , ambdós amb una tècnica vocal exquisida i per a ambdós els millors compositors del moment es “barallaven” literalment per a que fos unes de les seves obres les que cantessin. Jo ho entenc perfectament.

Quatre senyor de Liverpool, allà pels voltants dels 64, varen proclamar a tort i a dret que Mary Wells era sense cap mena de dubte , una de les millor veus del moment. Mary(enamorada dels quatre xavals) va acceptar, encantadíssima, la invitació que li varen fer per a compartir gira sobre el 1965. Ja mig desvinculada de la Motown, va aconseguir molts i sonors triomfs a les llistes britàniques, de les que a partir del 1970 va anar desapareixent, de entre moltes altres raons, per una salut fràgil que arrossegar durant tota la seva vida i que la va a portar a morir de càncer el 1992. Una diva, la diva del meu cor....

06 de juliol 2008

Cat Stevens

Recordo el primer cop que vaig escoltar atentament en Cat Stevens, tot i que ja sabia qui era, no li havia donat gaire espai dintre de la meva discografia, doncs en quant em parlaven de folk americà no hi havia qui li fes ombra al gran Bob Dylan , que era el referent sens dubte. Amb el temps i escoltant aquella cinta cassette amb vaig quedar, sense confessar-ho públicament, bocabadat. La tendresa i melangia que desprenien aquelles melodies em va fer veure que inclòs el gran Bob Dylan tenia cançons soporíferes ( que las te ) comparat amb un “nou” Cat Stevens que no em cansava de escoltar.
També recordo perfecta i amargament contemplar horroritzat per la televisió com tot un seguit de “bons patriotes” americans llançaven els seus discs al carrer mentre una màquina piconadora esclafava els discs per un cantó o be la crema que en format Sant Joan executaven aquells ofesos americans de la discografia d’en Cat; aquelles colpidores imatges, emulant la mítica pel•lícula “Fahrenheit 451” del mestre François Truffait , em varen produir una tristor inclassificable. Igual que l’amor, la ignorància tampoc te fronteres...

La “crema” en qüestió venia donada per la confessió d’en Cat Stevens ( llavors Yusuf Islam ) de donar suport a la condemna que les autoritats religioses havien proclamat al autor dels “Versos SatànicsSalman Rushdie. Tot i que des de mitjans dels 70 Cat Stevens ja havia flirtejat amb el islamisme (el 1981, anuncia públicament la seva conversió), és el 1989 quant els governs de varis països li neguen els visats o quant és expulsat de Jerusalem per aquesta raó...coses.
En Cat, però, durant tota la seva existència, sempre va fer gala de ser un bala perduda en quant a criteris de tot tipus , i fora de la seva clara condició de Hippie i antimilitarista declarat,la resta de conviccions ballaren al son de la moda més que de les profundes conviccions al respecte. Ara és confessa islamista, ara renega d’aquesta condició.

Comentaria llargament el fet de la tremenda injustícia que amb la seva música es va fer, però la lluitar contra la ignorància és una quimera que jo no estic disposat a revitalitzar des de aquí, no se perquè em dona la sensació que la ignorància sempre guanya, i deixo en mans de cada un, si ho creieu just, etiquetar a la música com a satànica, demoníaca o simplement condemnable; per a mi és la tonteria més gran, la música és música, senzillíssim !!!.

Ara vindrien els típics comentaris de les seves cançons , tremendament feixuga aquesta missió, de nou vos recomanaria deixar-vos portar per les melodies, que de ben segur tots heu escoltat més d’un cop o simplement resultaran de lo més familiar a les vostres oïdes, cançons amb missatge com la gran “Father and son” una tremendíssima cançó de consells familiar que Cat executa canviant el to de la veu depenent de qui canta, si pare o fill, “Wild World” o la més que familiar “Morning has Broken” que Demis Roussos, únicament, va popularitzar. Una tendre “Tea for The Tillerman”, una màgica “Wind”, i un llarg etcètera....
Ara, en “plena” maduresa musical, si que puc dir sense ruboritzar-me que d’en Cat Stevens (com d’en Bob Dylan i uns quants més que jo em se ) no em canso mai d’escoltar, qualsevol, qualsevol, qualsevol cançó que soni, una i mil cops....tant fa...

29 de juny 2008

Sleepy LaBeef

Certament son incomptables els cops que per aquell octubre del 97 vaig repetir visita a la sala La Boite de Barcelona, el gran Sleepy LaBeef (tremendament desconegut entre nosaltres) ens visitava durant tot el mes. Les limitacions de la sala ( unes 300 persones com a molt), el caràcter de Sleepy ( casolà i simpàtic com pocs), la companyia amb la que anava a veure’l (un casi germanet catalano nord-americà ) van fer que fins hi tot el gran Sleepy, quant marxava cap a l’hotel em comentés amb aquesta profunda i “socarrona” veu : “Tomorrow’ll be here again ?”, doncs era cada dia que en acabar el concert, suat i cansat de tant ballar, l’abordava per petar la xerradeta...

El Rockabilly és un gènera prou desconegut per aquestes contrades, ideal per rebaixar la cansalada aquí i allà, és una fusió del country i el Hillbilly (ritme camperol i popular als USA), que a principis dels 50 va agafar forma als Estats Units. Tots els grans de l’època varen començar amb el Rockabilly, la diferència és que mentre la immensa majoria va anar adaptant aquest ritme als nous temps, altres com Sleepy o el ja comentat Johnny Burnette, es varen “professionalitzar” en aquest estil on bàsicament és el contrabaix el que porta el ritme, doncs la percussió és (era) puntual o ocasional.
Això fa, evidentment, que les peces accelerades imposin un ritme casi frenètic, però seria un error greu obviar que en aquest ritme també hi ha balades i midi-tempos que avui no us penjaré....

La història del gran Sleepy és llarga i profunda, sempre arrelada a aquest ritme, i exempta de secrets, desgracies personals o intrigues que tenen per norma general la resta de clàssics, perquè que no passí per alt que aquest senyor és un clàssic que va conèixer en persona als Perkins, Orbison, Berry, Cochran, Cash, Richard, Holly, i òbviament Elvis Presley, del que va ser teloner al 1954. Una Llegenda viva, doncs si ja és difícil que encara existeixi algú amb aquestes característiques, més ho es el fet de que es passi (passés) per Barcelona de tant en quant i que puguis escoltar histories i comentaris dels grans en boca d’aquest senyor.

Els concerts d’en Sleepy a La Boite eren tremendíssims, contemplar com aquella “mole” ( 2 metros d’alçada i d’amplada ben be) de persona, guitarra en cinta feia ballar al personal sense perdre en cap moment la postura era brutal, normalment alternava balades amb els rockabillys més frenètics ( com els que us penjo), l’últim dia, però, ens va delectar amb una hora i mitja de ritmes frenètics sense descansar o pausar entre cançó i cançó, i això està a l’abast de molt pocs.
Us explicaria mil anècdotes de totes i cada una de les cançons que us poso, inclòs la versió que de el “Ring of Fire” de Johnny Cash que te, però ho passaré per alt per no avorrir-vos. Em quedo amb la tranquil•litat de saber que li he dedicat a aquest home un merescut post i que algú de vosaltres el descobrireu, de nou, merescudament.

22 de juny 2008

Great Balls Of Fire

“De desagraïts el mon n’és ple”...aquesta lapidaria frase, tant certa com hi ha cel, que durant tota la meva infantessa ha rondat per casa meva per boca de la meva avia i desprès de la meva mare, definiria perfectament la bibliografia i tota la vida d’aquest personatge,Jerry Lee Lewis, per altre banda històric....això si.

De igual forma que Elvis va reconèixer fins l’extenuació que la seva música venia dels ghettos negres, que la seva veu estava directament treballada a base d’escoltar els grans i desconeguts cantants de Gospel que anys enrere a la seva eclosió minaven els baretos del sud dels Estats Units; De igual forma que tots els cantants de Rock & Roll posteriors a Elvis han reconegut que sense el Rei, res hagués estat igual, o de igual manera que els grandíssims Beatles van reconèixer oberta i literalment que sense Elvis ells no haguessin esta res; aquest senyor mai a obert boca al respecte. Humilitat no surt al seu diccionari.
És aquesta actitud prepotent el que més m’ha molestat d’aquest senyor, quant a dia d’avui ( i que jo sàpiga) encara no ha reconegut públicament que varen ser les mateixes influencies que Elvis i el mateix Elvis, el que el va portar a fer el que va fer.

Aquesta pel•lícula, entretinguda i divertida, contràriament el que es pensa no està basada en una bibliografia seva, sinó de la que va ser la seva dona i cosina Myra (Wynona Ryder a la cinta), Jerry que hi va participar activament, va refusar o acceptar les diferents accions que se li atribuïen segons el convenia. Així, segons ell, és cert que en un escenari en plena actuació va encendre un piano ( mítica seqüència a la pel•lícula) provocant la histèria col•lectiva, però totalment fals que de ben petit freqüentés els garitos negres per escoltar els genis que allí hi tocaven...Mentider !!

És aquesta personalitat canviant ( gravíssimament agreujada amb la malaltissa obsessió que tenia per destronar a Elvis del seu tro....il•lús !!!!!) el denominador comú de la seva vida i el que ha provocat en mi més rebuig que no pas admiració. El fet d’estar contínuament enganxat a TOT tipus de drogues i al alcohol durant la seva trajectòria musical ha fet que la seva vida estès plena d’episodis tràgics, la majoria ja coneguts ( el matrimoni amb la seva cosina menor d’edat, contínues expulsions de l’església,l’exili musical que va patir i lo malament que ho va portar) producte d’aquesta addicció, altres com el haver disparat amb una magnum al pit del seu bateria en ple assaig i comentar després que no sabia pas que estava carregada i que tot era una broma, o el fet que els seus companys de gravació en el ja comentat “Class of ‘55” per veu de Carl Perkins expliquessin la molèstia de gravar amb una persona que només feia que interrompre les cançons amb comentaris fora de to o que enmig de una cançó al intentar fer una voltereta en l’estudi li caiguessin de les butxaques milers de pastilles de tots colors ( tipus Smiley...) provocant que els seus companys no es poguessin ni moure per perill real a relliscar i matar-se, tot contemplant a l’hora com el malat d’en Jerry les anava recollint una a una i posant a les diferents butxaques de la americana segons el color...potser no son tan conegudes..
Per altre part no reconèixer l’encert de les seves cançons o que la musculatura de les meves cames està desenvolupada gracies a seguir frenèticament els sons d’aquesta Banda Sonora, seria un error, imperdonable per part meva

14 de juny 2008

Chuck Willis

Imagino que sovint els meus posts deuen resultar soporífers, espessos, pesats; de que ens parla ara aquest ? o be un, Qui punyetes és aquest ?, son preguntes que de ben segur més d’un es deu fer al llegir el enunciat de torn i, malgrat saber, ( per els vostres agraïts comments ) que a més d’un el pot arribar a sorprendre, en general, es cert que no parlo de famosos ( és que no vull, bàsicament...), de topics ( intento fugir-ne) o dels clàssics de sempre ( que vull evitar, de moment).

El prefaci be a que em resisteixo a canviar i malgrat poder semblar pretensiós tant sols pretenc escriure del que m’agrada ( lo de un llibre ho deixo pels valents ), a la meva manera i per una raó més aviat psicològica que és ( o deu ser ) la que ens motiva a tots els bloggaires a escriure del que sigui. Fàcil.

Avui, tornant a repassar els meus estants, he redescobert a un senyor d’aquest, desconeguts però bàsics, antic però creador, compositor i mestre ( sense saber-ho i probablement voler-ho ) de una infinitat de grups i del Rock & Roll més clàssic i es clar, de nou m’ha vingut al cap el comentat anteriorment, i com que ma mare em deia que no canviés mai, us toca aguantar de nou a un d’aquest grandíssims desconeguts.

A Chuck Willis no és que el versionès aquest o aquell altre, és que han estat més de 300 les versions que de la popular “C.C.Rider” s’han fet, la seva, és la que va crear escola, la que va canviar el rumb i va donar el pas de popular a mítica, dista molt de les innumerables versions que d’aquesta cançó ( Jo diria més aviat de la versió d'en Chuck...) s’han fet; i ara, em ve al cap, la de un Elvis Presley Brutal i un Ray Charles ( Puc tornar a dir Brutal...oi? ), la resta de grups de totes les èpoques i estils que em deixo, us les deixo a vosaltres, jo no em veig amb esma....
També he dit creador, sense voler-ho, perquè escoltant un “Hang Up my Rock and Roll Shoes” ( un sensacional Rhythm & blues malgrat la paraula màgica del títol), un rítmic “Sugar, Sugar” o “Kansas city Woman” quant estava a uns primers anys 50, qualsevol descobrirà en la seva audició unes bases ( composades i creades per ell) que altres aprofitaren més tard. Com també així, i per sort, el temps si li ha reconegut.

Que el Rei Elvis agafés les millors versions dels clàssics i les readaptés per a la seva major gloria no es cap secret ; en un exercici de franquesa i mig abaixant el cap, no tant sols afegiré que ni el gran Buddy Holly es va poder resistir a la temptació d’ agafar un tema d’en Chuck, sinó que ni tant sols és va prendre la molèstia de maquillar-lo o dissimular-lo. El famosíssim “It’s Over” de Buddy Holly és clavat al de del gran Chuck .
Buddy amic, saps que t’aprecio, però les coses com son !

08 de juny 2008

Bobby Vee

El 4 de febrer de 1959 va ser un dia dur però especial per l’amic Bobby Vee ( Robert Velline en realitat ), el dia abans havia mort en accident de avioneta el seu estimat i idolatrat Boddy Holly del que havia tret ell i els seus joves The Shadows , la inspiració de la seva música, que en aquell poblet i rodalies feien sonar. Ell va ser l’escollit per a substituir-lo en el concert que al seu poble (Fargo), Buddy Holly i els seus devien donar, a partir de llavors les coses canviaren i els èxits es varen amuntonar a les seves mans.

En Bobby fa formar part del que es va anomenar el Hight School o els Tenn Idols que la factoria Brill Building ( entre altres )es va encarregar de engegar, promocionar i llençar a l’èxit. Corrent musical inspirada per les grans discogràfiques al veure que els grans artistes de Rock & Roll morien, abandonaven, canviaven repertori o feien la mili; desesperadament, i per omplir la caixa, es varen dedicar a buscar “joves promeses” en el mon de la música i va ser en els instituts d’arreu del país on varen treure la major part dels artistes que ompliren les llistes dels deu anys següents, seguint i observant les bandes que tocaven en aquelles festes de institut per celebrar el final de curs, d’aquí sorgirien noms com el de Bobby Vinton, Neil Sedaka, Paul Evans, Bobby Rydell, Bryan Hyland i d’altres, artistes que a l’hora varen ser font d’inspiració dels patètics “Duo Dinámico” que copiaven literalment la música i la traslladaven a aquella Espanya que tots coneixem, obtenint de la mateixa manera aquell èxit que varen tenir, farsants !.
Malgrat la Historia de Bobby Vee, ja he comentat, no va seguir exactament aquest camí, si que se’l va incloure en aquesta denominació musical. El nostre Bobby, a part de posar-hi una veu dolça i melodiosa, es va saber acompanyar de grans compositors de l’època com Snuff Garret, Gerry Goffin, Carole King, Sunny Curtis, Jerry Allison o el mateix Burt Bacharach,. Les seves cançons anaven destinades al jovent, al jovent de segona generació, els que sortien llavors dels instituts, música agradable, tendre i senzilleta que evocava als feliços dies de institut, convidava al ball i a enamorar-se perdudament de la parelleta de torn....Oh Amor !!.

Certament no és precisament l’estil de música que més m’agrada, però de nou reivindico la seva existència a l’hora que els meus moments tendres i romàntics, melodies simpàtiques com el “Rubber Ball” o el “The Night has a Thousand Eyes”, mítiques com el famosíssim i mil cops versionat “Devil or Angel” ( per a mi aquesta és la millor versió) o un “More than I Can Say” que més tard va fer famós Leo Sayer ( jo de nou em quedo amb aquesta ) son cançons , en general, que no cansen gaire i que van molt be per acompanyar qualsevol tarda amb la millor companyia possible. Seva també és la veu que interpreta , la de nou, mil cops escoltada i interpretada “Take Good Care Of My Baby”, tema que va arribar a ser nº 1 i nº 3 a les llistes americanes i angleses el 1961.
Tot això, de nou i per enèsima vegada, va començar a minvar quant aquell torrent d’energia i ritme va creuar el mar des de Anglaterra amb una bandera que posava : Beatles.

27 de maig 2008

El "Rock Català": Denominació d'Origen ?

Comentar i detallar en quatre línees el que és, significa i contempla aquesta mal donada i classista denominació no és gens fàcil; molt més ho és el explicar què és el que a mi, personalment, m’inspira a nivell musical i personal. A nivell musical no m’inspira res, fàcil. No vull culpar aquí directament a tots els que s’han aprofitat de tal denominació i més els “creadors” de la mateixa, polítics, quant per una part la música catalana ja en tenia una ( La Nova Cançó ) que definia exactament les mateixes i idèntiques pautes ( La música cantada en Català ) i per una altre part, la més racional, que indica que el “Rock” ja està inventat i creat fa anys. La raó de aquest nou bateig de la nostra música penso que respon més a decisions polítiques amb afanys electoralistes i populars, que no a una tasca purament cultural. El fet de etiquetar-la com a rock, exclou a les bandes i cantants folk o pop ?. Com es reparteixen i qui, les famoses subvencions al respecta ?. La historia i l’experiència ens diu que malament. Es pot dir que gracies a aquesta catalogació grups com Sopa de Cabra, Pets, Sangtraït, Umpah-pah o Gossos s’han donat a conèixer ?, llavors, com es que el gran Pau Riba, Lluís Llach, Marina Rossell,Els inigualables Esquirols, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Raimon, i un bàsic La Trinca ho varen fer sense "subvencions"?. Qualitat o interès ?, novetat o imitació ?. Discussions polítiques que de ben segur no portarien a cap lloc, seguiré pensant el mateix, que em sento una mica “embaucat”-tampoc he vist cap dimissió- per un estat que em diu que aquests si ( que si que promocionem o si que son Rock....o que ? ) i altres com Feliu Ventura, Roger Mas, Xavier Baró, Miquel Pujadó , Miquel Gil i d’altres no, es clar, no son Rock !!, o si?, o què?, subvencionem ?, si, no, no se....per això, i com deia algú, “que me quede como estoy” , o tots o ningú, fàcil.
Que en fem llavors de uns el Pont d’Arcalís que des de terres de Lleida s’entesten a reviure les antigues rondalles i cançons del Pirineu Lleidatà ?, i de Patric, Eric Fraj, Gai Saber, Nadau o tants altres autors Occitans de primer ordre ?, decapitem la energia dels Burman Flash per el seu original i trepidant Ska ?Sembla de tal manera que vulguin que fem dos sacs, quant en el fons tot és un ; música en Català.

Primer venen els gustos de cada un, tots respectables ( inclòs el meu ) i, en aquest cas, més encara, doncs estem parlant, agradi o no, de la nostra música i la nostra llengua. I és aquí, mira per on, que jo si que hi tinc (com a mínim ) 2 sacs. En un hi poso sopes, noms d’animals, sons escatològics, begudes alcohòliques i semblants, doncs escoltar-los no m’aporta res (fora de la llengua) que no faci Eagles, Bob Dylan, els primers Manhattan Transfer, Chic, Elvis Costello o el Elton John més dels 70; no dic que no tingui mèrit (que el te) aprofitar-se de les milers de cançons i cares “B” de discos dels grans, per a fer , en alguns casos EXACTAMENT , el mateix que feien els altres, però en català. Totalment lícit però a mi no m’aporta res, res nou i em torno a sentir “embaucat”. Em quedo amb l’original.

Desprès en venen altres que , com a mínim, innoven, hi aporten part de la seva essència, de la seva creativitat com uns Antònia Font o uns Txerramequis Tiquis Miquis, que malgrat sonar i recordar molt a Kraftwerk i Einstürzende Neubauten respectivament, si que hi trobes aquell punt de creativitat, frescor, evolució i certa originalitat que en el primer sac ( eps !! és la meva opinió ) no hi ha o no li trobo. No vull oblidar-me del que, a part dels ja esmentats clàssics, jo considero innovació( tot i que per innovació aquella ! ) i creativitat en majúscules i, ara per ara, em ve a la ment el grandíssim Albert Pla i el seu “Ho sento Molt” del 1989, grandiós exponent de creativitat, aposta, innovació i originalitat, probablement el fet de estar fora dels circuits standard català i de la nova onada de “Rock Català” va fer que passés sense pena ni gloria , amb més crítiques que no lloances i, òbviament, sense subvenció de cap tipus, quant musicalment, per a mi de nou, no te desperdici. Genial !

Ja vaig comentar aquí, fa uns quants blocs, la manca de referència musical catalana en les noves formacions musicals, posant com exemple que qualsevol persona aliena a la nostra cultura no endevinaria mai que, sentint el que es sent ( o el més famós) aquí, a la nostre terra, hi ha un ball i una música pròpia anomenada Sardana, amb els seus propis instruments, compositors, partitures i ball, naturalment i malgrat que penso que tot te el seu públic, fora de les Cobles, cap grup nou s’aboca a un desafiament econòmic i cultural de tal magnitud, centrant-se tant sols en la nostra estimada Sardana.....cap ?. La Companyia Elèctrica Dharma ja fa anys que amb gran encert ( per a mi, de nou ) desenvolupa aquesta tasca i adaptant-se als nous temps ha sabut fer un disc, el seu últim “L’àngel de la Danpa”i un espectacle "El misteri d'en Miles Serra i les músiques mutants" fusionant el seu so característic amb clàssics del jazz americà, resultat: Brutal. També hi tenim un grupet molt ( i injustament ) desconegut, Titani, que barrejant la gralla, la tenora, el flabiol, o el tible amb la guitarra elèctrica, la bateria o el baix emprenen aquest nou camí de la fusió, gaudir-los en directa et fa venir flato. Sensacionals.

Durant la “cursa de sacs” m’he deixat a altres noms com Oscar Briz, Lidia Pujol, un divertit Estanislau Verdet, el grandíssim Toti Soler, Eduard Iniesta, Joan Bibiloni, Xavi Ribalta, uns curiosos i acertats Tarannà ( “Senyals de Vida” 2006) i molts d’altres que escolto sovint de entre tant Rock & Roll... del original, que estan molt per damunt de la mitja...del primer sac, per exemple.
Els grups catalans son com els bolets, tant sols has de buscar-los, perquè haver-n’hi, senyores i senyors, ni ha un fotimer, no son tant coneguts com els del primer sac, però de nou per a mi, infinitament millors en aposta, atreviment, creativitat, qualitat, originalitat i es clar, en Català.

Dur camí aquest, el de ser músic i cantar en català, a més de poder guanyar-se la vida, no per la qualitat sinó per una “llista” d’èxits monopolitzada i manipulada injustament per uns politics, que aquesta terra no es mereix. Dit i fet !

25 de maig 2008

Pat Boone

Si algun conegut em preguntés sobre els meus preferits de l’època dels 50 – 60, Pat Boone, mai hi seria ni per casualitat; personatge rar, misteriós i postís com pocs. Però com que és el meu un blogg per a reivindicar belles glories del passat, aquells que hom escolta desapercebudament i poden caure en l’oblit, que per be o no, varen formar part d’un passat musical, ara, ja extingit; si que és el meu propòsit rescatar-lo i donar-hi a les seves cançons, un cert reconeixement.

Sota el meu punt de vista, Pat Boone va ser un oportunista mal guiat pel mon del Rock & Roll, quant els grans estaven arrasant amb aquest diabòlic ritme, el “llordo” d’en Pat, seguia amb les seves balades pastoses ( les seves, SI ), que malgrat tot i com sempre, tenien el seu fidel públic. Lluny de adaptar la musica que interpretava ( que no seva, ni molt menys !! ) a la nova onada musical que llavors esdevenia , en Pat, va lluitar contra ella, diria patèticament.... En primer lloc alineant-se a la corrent de criticar aquest nou moviment i acostant-se més al discurs de la pèrdua de valors, que no a la revitalització dels mateixos ( Visca Elvis !!! ), el fet de casar-se amb la filla d’un maníac del Country i Bluegrass més pur (Red Foley) defensor alhora de la puresa i cristiandat més pura dels EE.UU que els malèvols Presley, Richard, Perkins, Cochran, Holly, etc. volien finiquitar...òbviament, hi va tenir a veure-hi. I en segon lloc, manipulant l’essència de les lletres rebels del R & R amb odes al cristianisme, adoptant els tics de l’estil satànic ( eps ! amb pulcritud...eh? ) amb missatges catòlic epistolars de difícil païment, com a la estranya “A Wonderful Time Up There” ( Gloria, Alelluhia ???....Rock & Roll ?? ), rara on las hi hagi....
La seva cara bonica (diuen) i la seva més que suposadament falta de personalitat, va fer que el cinema de llavors li obrís les portes, “April Love”, “Viaje al centro de la tierra” (1959) i “Bernadine” en son l’exemple.

Paradoxalment, a aquest personatge, li arribar l’èxit versionant ( i enverinant) literalment obres de reconeguts Rockers del moment; un “Speedy Gonzalez” que ja havia portat a l’èxit Ritchie Valens, el “Ain’t a Shame” de Fats Domino ( i que el va portar a Nº 1..!!!!! ) o el famosíssim “Tutti Frutti” del grandíssim Little Richard ( oblideu-vos de drets d’autor i tal i qual...), del que diuen les males llengües ( jo m’ho crec ! ) va repetir fins l’extenuació intentant emular aquella sana i diabòlica velocitat .
La empallegosa “Love letters in the Sand” o la mateixa “April Love” son mostra d’unes balades injustament (potser..) tractades per un servidor, i que en senyal de humilitat, també us penjo.

Deu Nostre Senyor, sempre aquí i en nosaltres, evidenciant la seva magnànima i equilibrada justícia ( apart de un més que celestial gust musical), va fer que en aquest fals ser, li arribés el purgatori des de Anglaterra, Liverpool concretament, doncs a partir del 1963 , les seves soses i incondicionals fans de faldilles prisades es convertiren en addictes i frenètiques admiradores d’un quartet de Liverpool anomenat The Beatles. El destí. la sort, Deu i els Beatles varen fer que en “pocapena” d’en Pat, passés a circuits secundaris de velles glories i a ser Nº 1 de les llistes dels geriàtrics de tot EE.UU. Amen.