27 de gener 2008

Grease

En el meu Top-Ten particular de pel•lícules musicals, a dalt de tot, lluitant per les places que et classifiquen directament a la “Champions Leage of the musicals films” i sense cap mena de dubte, hi situo a Grease. Aquesta meva classificació no te un líder destacat, mes aviat hi son un grupet de cintes entranyables i mítiques. Allà dalt, obvia i inexorablement hi trobem també una “Paint Your Wagon” ( La leyenda de la ciudad sin nombre ) que en el “ranking” de sessions auditives guanya per golejada doncs és més que carinyo el que li tinc a aquelles melodies, records de infància, joventut i pubertat s’apleguen en un sol. “The Sound of Music” ( Sonrisas y Lágrimas) és otra que tal , al igual que una “Singin’ in the Rain” ( Cantando bajo la lluvia) o una “Cabaret” que es distancien clarament de la resta...
Del guió i la trama de Grease, home, doncs poc a dir: Xulo líder d’una banda trapella i golfa de institut, Danny Zuko ( John Travolta ) s’enamora de la pija i mona Sandy Olsen ( Olivia Newton John). Dels constants esforços d’en Danny per dissimular davant els T-Birds aquest sentiment com si de una debilitat gravíssima es tractés, casi una malaltia, i de les classes magistrals de com prendre el pel a la pija de torn per part d’un grupet de noies liderades per una esplèndida i dominant Betty Rizzo ( entranyable Stockard Channing) poc a dir... La visió avui en dia d’aquest entranyable film, em produeix unes rialles que, ho asseguro, el primer cop em van fer reflexionar. Però això és un altre tema...oi?.
La música d’aquesta pel•lícula, composada per un conegut Barry Gibb malgrat a incorporar-hi temes arrengats per a la ocasió com el “Rock and Roll is Here to Stay” , “Tears on my Pillow” el “Blue Moon” o “Freddy my Love”, va ser per aquells dies tota una revolució. És difícil no destacar-les totes, algunes son les que citaré; “Look at me, I’m Sandra Dee” en la que Betty Rizzo se’n en fot de la pijeta, és molt especial per a mi, tanmateix un “Sandy” del xulo Zuko que demostra que hi ha a sota d’aquell posat que em porta .Cançons com “ Greased Lightnin’”, però sobretot el “You’re the One that I Want” varen revolucionar les discoteques, les festes de berbena i les que no eren de berbena...També aquella estètica (tant femenina com masculina ) va tenir alguns adeptes i tots, uns més que altres, ens varem quedar encisats d’aquella pija entranyable de cabells daurats, senzilleta però guapa que ens deixava anar amb aquella tristesa melancòlica un “Hopelessly Devoted to you” que a mi, encara em fa “trastabillar” la barbeta i eixamplar el cor alterant les cadències respiratòries dels meus pulmons, renoi !! dir impressionant és poc.

No se qui ni perquè va escollir aquella monada de dona, però està clar que la va encertar. Olivia Newton John era cantant més que actriu, extensíssima es la seva discografia i afegir-hi que va ser la primera dona que va guanyar un Grammy com a cantant de Country ( que es diu ràpid ), els més avesats haureu endevinat o ja sabreu que Olivia va participar en el festival de Eurovisión al 1974, aquell que va guanyar Abba amb el seu “Waterloo”, quedant en quarta posició i en el que un chusquero Peret ens “delectava” amb el inclassificable “Canta y Se Feliz”... amb aquelles voltes que li donava a la guitarra i que tant nerviós em posava....AArrgghh !!!!
PD: Del Títol original "Grease" (Is the Word)" i la seva peculiar traducció "Grease" (Brillantina)", obviament, no dirè res.....

20 de gener 2008

Big Bopper: The Novelty Man

Creieu-me quant us dic que aquest si que va ser un gran, grandíssim desconegut. El gran Big Bopper ( Jiles Perry Richardson pels amics ) malgrat ell i el seu “ Chantilly Lace” ( de la B.S.O de American Graffiti” ) va ser un dels 3 temes més escoltats al 1958, casi es podria dir va passar sense pena ni gloria per la cartellera musical d’aquella època. Això és òbviament el que diuen els llibres i els arxius, es clar...
El bo d’en Jiles, des de la seva emissora de radio ( la KTRM de Beaumont, Texas ) des de on emetia, a més de aconseguir un record mundial de difusió continuada al 1957, radiant durant sis dies seguits sense parar i punxant mes de 1821 cançons, va crear ( per a mi )i casi sense voler, un estil musical desconegut dins del Rock & Roll; el Novelty, aquest es basa en afegir narracions intercalades amb la melodia, generalment de to irònic o sarcàstic, acompanyada sovint de instrumentació de vent o sons onomatopeics , el tema de Chantilly Lace és un clar exemple, però al llarg de la música Rock & Roll que va anar arribant posteriorment ens hi trobem uns quants d’aquests exemples.

Diuen les hemeroteques del sector que és un tal “Dr. Demento” el mestre i creador de tal art ( fer-ho be i amb gracia, no és fàcil ), certament un clar exponent, però rar i puntillós com soc, renego de asseverar amb exactitud l’encert de tant magnífiques fonts.
Òbviament el fet de ser locutor de radio ( el “Doctor” també ho era ) hi va fer molt i d’aquí, precisament, que fos casi casualment ( en Big Bopper era més xerraire que no pas cantant )com el Novelty va aparèixer.

Òbviament el novelty amb el pas del temps, compositors i creadors de la talla de Jerry Leiber i Mike Stoller , es va anar perfeccionant i mutant cap a sons més comercialment afins al gran públic de llavors.
Es podria dir que en Big Bopper hi va posar la llavor perquè aquesta madurès, i així fou...

Ja al 1959 un grup anomenat The Drifters , graven una sèrie de cançons amb una més que clara influencia del novelty, de totes elles les més encertades son unes desconegudíssimes i sensacionals “Baltimore” ( que forma part de la B.S.O de “As good as it gets” –Mejor Imposible- del gran Jack Nicholson, al 1997 ) i una “Hey, Señorita” , ambdues del 1959 i costosíssimes de trobar als múltiples recopilatoris de la banda.

The Coasters , una esplèndida banda dels 60 bàsicament, també hi trobem un tema de Leiber & Stoller That is Rock and Roll”, que amb un prefaci parlat, se’ns presenta com a mostra de la “maduració” i diversificació del originari novelty.

Jiles Perry Richardson va morir en la mateixa avioneta en la que Buddy Holly i Ritchie Valens també van perdre la vida, el 3 de febrer de 1959 i mai ha estat acceptat al Rock & Roll Hall of Fame....que algú m’ho expliqui, si vos plau....

13 de gener 2008

Patience & Prudence

Durant aquests dies que he estat de vacances ( Merescudíssimes ) i que el meu ordinador ha aprofitat per demanar-me la baixa temporal per malaltia ( no va ser res greu ), he estat xerrant, comentant, escoltant i observant, anotacions dels més propers sobre el que i el perquè escric sobre el que ho faig. Perquè no parles mai de Pixies, Dire Straits, The Breeders, Beatles o Frank Black...per exemple ?, o altres propostes més etílicament catxondes com: Perquè no parles de Sabina, Kenny Rogers, Freddie Mercury, John Travolta o Demis Rusos ?.
No tinc intenció ( de moment ) de parlar d’aquests autèntics monstres musicals en alguns casos i de comparses de la vida en altres. Escric sobre el que m’agrada i perquè m’agrada. Jo, des de aquí intento recordar o fer saber que apart de tots els grups i bandes que tots coneixem i sabem ( i adorem en alguns casos), n’hi ha i sobretot, va haver-hi, d’altres que també es mereixen estar i ser reconeguts per curiosos, importants , influents o simplement perquè van aportar el seu granet de sorra a la historia de la música popular, de vegades tant sols un granet i prou, però com diu algú... “¿Toda piedra no hace pared ?”.
De tots em quedo amb el consell d’escoltar peces de uns Muse , Evanescense, Scissors Sisters o Amy Winehouse desconeguts ( de moment ) per a mi, que una gran amiga em va deixar anar entre pinta i pinta de Guinnes.

I a fil de tot això, precisament, us vull presentar a Patience & Prudence, unes germanetes ( de 14 i 11 anyets ) de lo més dolces, que durant els anys 50 van delectar les oïdes del americans ( pocs ) que van poder sentir-les.
El pare de les germanes en qüestió (Mark McIntyre ), no va permetre que assolissin més èxits que un petit recull de 20 cançons del seu únic disc existent: “ la educació de les meves filles no pot anar per aquest camí” devia argumentar. Ell ho sabia be, doncs era el pianista i líder d’una orquestra de l’època a l’hora que feia de pianista ocasional en algunes actuacions del primer Frank Sinatra.

Als Estats Units varen arribar a la fama amb “Tonight You Belong to me” ( 1956 ), peró ja al 1950 havien gravat el “A Smile and Ribbon” ( composat pel papa de les germanetes...!). Tema que la Tv Britànica va fer sonar l’any passat, acompanyant el anunci que sobre la loteria es fa a les Illes Britàniques ( aquí aquest any, el calb, ens ha delectat amb un fragment de la B.S.O “ Cinema Paradiso” del enorme Ennio Morricone ).
Escoltant aquest dos temes, i un “ Little Wheel” o un “You Tattletale” us fareu una idea de la música pre-Elvis ( o pre-Rock & Roll ) que sonava llavors. Encantadores i suaus melodies corals, cristianes i americanes.

I que hi ha més maco que començar el primer post del 2008 amb unes revelacions musicals, d’aquelles que de tant en tant descobrim i fan que ens replantegem molts “clixés” tot esbossant un simpàtic somriure...molt em suposo que uns quants de vosaltres vareu ballar ( i algú, punxar a la “Disco” ) o com a mínim coneixeu i de sobres, a una discotequera Viola Wills que allà per els 80 ens cantava un tema simpatiquíssim “ Gonna get along without ya now ”, doncs sentiu la versió ( versió ? ) de les estimades germanetes, a veure si us sona....