24 de febrer 2008

Dion & The Belmonts

Si hagués de fer una llista dels grups musicals més utilitzats ( i ben utilitzats )dintre del cinema, Dion & the Belmonts estaria a dalt de tot, doncs els seus temes més sonats han estat sovint utilitzats per pel•lícules relacionades amb màfia, carrer i Nova York.
A Bronx Tale “ una més que admirable cinta del més que admirable Robert de Niro i no menys gran Chazz Palminteri, no tant sols surt un tema dels Dion & the Belmonts, sinó que durant un moment del film, en una escena en un segon pla del diàleg principal, en que un grupet de nois ( negres ) entonen melodies rítmiques vocals en un carreró, es pot escoltar un comentari de un dels xicots ( Blancs ) que sortint d’un local es troben amb aquesta imatge comentant : “ aquest negres sempre estant tararejant coses al carrer...”. Certament

La historia del Doo-Wop és i ve d’aquí, del carrer, del Bronx ( principalment ) i, com no podia ser d’un altre manera, dels nois negres. Quant passes pel damunt dels conceptes i tècniques del Doo-Wop, sempre hi trobem les mateixes referències, las bandes musicals més cèlebres varen ser les dels blancs, les melodies mes rítmiques i sensacionals, dels negres. Era molt comú que els èxits de bandes de color se’ls apropiessin altres bandes, i triomfessin amb elles.
1954, una banda canadenca, The Crew Cuts va triomfar amb un tema “Sh-boom” de una altre banda The Chords ; i al 1955 amb un altre tema de The Penguins Earth Angel” ( be, també els The Drifters, varen copiar el seu "Hey Señorita"...eh?). The Diamonds varen arribar a l’èxit amb un famós tema “Little Darlin’ “ que no era seu sinó de The Gladiolas. També els grups femenins adoptaren aquesta insana “Moda” d’apropiar-se ( sovint descaradament) de temes de bandes negres sense possibilitats reals , en aquella època, de triomfar; el febrer del 1955 un grup vocal femení The Fontaine Sisters aconsegueix un primer lloc amb un tema “Hearts of Stone” que no era seu, sinó de The Charms, o unes The Mcguire Sisters que triomfen amb un “Sincerily” dels The Moonglows. I així, suma i sigue...

El perquè, crec és de tots ja ben sabut, diferencies racials. Musicalment les bandes blanques basaven els seus temes en sons pop i melòdics , barrejats amb unes veus i cors més o menys encertats i una senzilla base rítmica. Les bandes negres, a part d’un molt més elevat sentit del ritme, havien ja començat a incloure en les seves obres un ritme nou anomenat Rock & Roll, que començava a despuntar, vocalment superiors en quant a registre i tècnica, barrejaven amb gran encert unes veus i cors encertadíssims amb una sòlida base rítmica ( sovint els xasclet dels dits, les mans...).
Dion DiMucci , alma mater dels Dion and The Belmonts va saber adaptar el Doo-Wop dels negres a les veus ( veu ) blanques, envoltant-se dels compositors del moment ( Leiber & Stoller ) de genis i estudiosos dels ritmes com Doc Pomus i, sobretot, escoltant i participant de les bandes dels carrers del Bronx de Nova York .
Així temes més que coneguts com “The Wanderer”, “Runaround Sue”, "Donna, Prima Donna” una encisadora i mil cops escoltada arreu “A Teenager in Love” o la més que cinematogràfica “I Wonder Why” son mostra d’aquesta encertada barreja, molt ben executades per una veu i un cantant ( i compositor ) Dion DiMucci que , simplement, va crear escola ( entre els blancs.....es clar ! ).

No em canso mai de escoltar els seus temes, algú pot restar totalment immòbil escoltant aquestes melodies o... tant rar soc ?.

17 de febrer 2008

John Lee Hooker

Quant sovint participo de discussions tècniques i etíliques de qui o quina és o deixar de ser, la millor o unes de les millors bandes, guitarristes, eminències o caràcters que la música ha donat, es tendeix a passar per totes les etapes i extrems musicals possibles , el reguitzell de noms i gots que es deixen darrera les hores de tal extensa temàtica, sol ser de record...Guinnes.

John Lee Hooker per a mi, ho te tot. Una historia personal, musical i social digne de documental, anàlisi i Oscar. Ja he comentat sovint que la música em te captivat pel seu poder ( entre altres ) de transportar-te en tots els sentits. Aquesta cadència guitarrística, densa i màgicament semi-repetitiva. Aquesta veu queixosa, gastada, profunda i enèrgica. Aquest ritme constant, additiu, contagiós i hipnòtic fa que el tingui en molt alta estima, i que l’audició de qualsevol cançó d’aquest mestre ( també de la vida ) no tant sols em faci moure els meus nerviosos peus sinó que em provoca espasmes respiratoris de primer ordre.

Eric Clapton, Rolling Stones, Van Morrison, John Mayall, Bob Dylan, Carlos Santana, Bonnie Raitt o Bruce Springsteen son “alumnes” seus i mostres de devoció cap aquest personatge de la vida, que ha acceptat en nombrosos i variats cops, enaltir la seva obra tocant amb ells. El repàs per la obre d’aquest savi s’allargaria fins més enllà del infinit,el haver començat a tocar als 12 anyets ja ho te això; fora de les ja conegudes “Boom, Boom, Boom, Boom” o una mil versionada “ One Bourbon, One Scotch, One Beer”, hi tenim peces de museu com “Walkin’ The Boogie”, “Shake it Baby” per a meravellar-nos de com es pot arribar a dominar l’art de les 6 cordes. “Huckle up Baby” o “Leyton Dady Ride” per a moure els peuets amb un estil diferent o el mític “Hobo Blues”.
Aquesta eminència de la vida no es que ho passés be durant tota la seva llarguíssima vida ( va morir el juny del 2001, als 83 anys...dormint ),però sempre la va viure intensament i amb alegria. Fora de la seva condició social en una Amèrica profunda; a part de tocar per els garitos de Detroit va treballar d’escombriaire, acomodador de teatre, neteja-sabates i ajudant de mecànic entre altres. Sovint s’havia de canviar el nom , quant es desplaçava, per a que no el vinculessin a aquell “negre” de Detroit, on ja hi tenia un nom ( Delta John era el més comú ). Irònic i sarcàstic com pocs, no va permetre que cap de les dones amb les que va estar casat li canviés la vida. “ cert cop, no recordo qui, em vaig casar amb una dona que volia deixés de tocar: La vaig deixar immediatament ! ”. En una entrevista que sobre el 1986 ( aprox. ) va concedir a la revista “Rolling Stone” reconeix literalment no recordar res de la seva vida des de els 22 anys fins els 40 “ Sols tocàvem, bevíem vivíem” diu “ Crec que em vaig passar 20 anys constantment begut...”.
Desprès de restar semi amagat durant molts anys, va sortir a la llum al 1989 amb The Healerobra sublim, on amb participacions de renom com Carlos Santana Band ( amb un "The Healer” que posa la pell de gallina), Bonnie Raitt ( amb el clàssic “I’m in The Mood”), Robert Cray, George Thorogood ( molt Thorogood a “Sally Mae” ), Canned Heat ( “ Cuttin’ Out” ) o los Lobos, es tornava a posar allà dalt de tot a les llistes d’èxits; un nom i un estil que ho mereix estar sempre, el mateix Hooker, al•lucinat afegia un: “ Sempre he tocat el mateix !! i amb la de bandes que hi ha avui dia, no em deixa de fer gracia veure un vell com jo allà dalt !!! ”.

PD: Post dedicat a la meva germana, incondicional de la música d’aquest home, que aquesta setmana compleix anyets:
FELICITATS CEL !!!

10 de febrer 2008

Brenda Lee

La presentació del present post es deu més a una debilitat meva, que no pas a un reconeixement musical de la extensa i enorme discografia que Brenda Lee ( Brenda Mae Tarpley, en realitat ) atresora a les seves esquenes.

En la brutal col•lecció de fotografies que de Elvis Presley hi ha pel mon, es de Brenda Lee de la que més cops ha sortit acompanyat, si més no, aquesta es la sensació que hi tinc quant de tant en tant repasso tant llibres propis al respecte, com alguna que altre web que circula per la red. De la mateixa manera rellegint els no pocs llibres que sobre el Rei disposo en els meus estants, sempre hi trobo, també, el nom de Brenda Lee com si de màgia es tractés. En la seva extensa i més que recomanable segona part de la biografia de Elvis Presley que Peter Guralnick ens va fer arribar en dos parts; la primera en format llibre, “Last Train to Memphis” (El Último tren a Memphis ) 1998 Celeste ediciones, on ens descobreix un Elvis des de els seus inicis fins a la “mili” ; i la segona, no editada en format llibre i la més extensa, que va des de el retorn del servei militar fins la seva mort. La senyoreta Brenda Lee hi surt en innumerables cops ( us podria dir les pàgines en que surt i tot, però no us vull avorrir !! ). Aquest fet no és d’estranyar en una dona que ja va començar a destacar als 10 anyets com a nena prodigi, que els 12 ja apareixia a programes de tele i que el 1956 ja arrasava a les llistes d’èxits amb temes com “Jambalaya” o “Dynamite”. Coneixent tanmateix com anaven les gires, fires, certàmens i concerts en aquella època, on en un mateix escenari hi podien arribar a tocar fins a deu artistes ( coneguts i desconeguts ), és fàcil imaginar que coincidiren algun cop, i Brenda sempre estava allà....al costat del Rei.

Igual que de altres cantants en podria presumir de tenir-ne un bon grapat de temes, d’aquesta no ho faré pas, tant sols 2 Cd’s en tinc ( Greatest Hits que en diuen ), no m’hi he capficat gaire en la seva discografia doncs no em resulta especialment interessant. Aquesta veu nasal que ressona en totes les seves cançons imitant als tics Country que tant havia escoltat de petita , no m’atreuen en absolut.
Saber que és la única dona que ha entrat al Rock’n'Roll, Rockabilly i Country Music Hall Of Fame ( ja ho havia comentat , que això , allà, i sent dona, és una cosa històricament inaudita i extremadament difícil....oi? ), que ella va ser la primera en cantar un desconegut llavors ( que no desprès de que la cantés Elvis )“Always on my Mind” ,o el fet de que, a dia de avui, és la dona que ha venut més discos en la història de la música, no em faran canviar d’opinió. Els capricorn ja ho tenim això....eh?

Molt m’imagino que els que haveu arribat llegint fins aquí, ara, de sobte, corpresos i embargats d’emoció us preguntareu: Doncs a què punyetes be aquest post ???.
Brenda Lee, per a mi, te una d’aquelles cançonetes que mai em canso d’escoltar per milers de raons que pertanyen al meu cor, i que com podeu imaginar em porten més records que raons. El seu “I’m Sorry” sempre serà en el meu top ten...

PD: Les meves aparicions i participacions en els diferents Bloggs es veuran seriosament restringides, com a bon esportista que soc, m’he trencat el Radi de la ma dreta, ni us imagineu el que em costa teclejar....ai !!!

03 de febrer 2008

Roy Orbison: The "Big O"

Repassant els meus escrits publicats i els que no, m’he adonat que he faltat a la primera norma bàsica de educació, la més essencial i senzilla de totes las que hi ha. La presentació.

La veritat és que jo mai m’he considerat una persona mal educada, i dintre dels milions de defectes i tares que la meva personalitat te no hi és aquesta, així que ja em perdonaran la tardança però tinc la intenció de adreçar amb prestesa aquest error.
Tot i que sóc un personatge públic amb una més que notòria carrera musical a les meves esquenes, una amplia biografia i bibliografia, vull afrontar aquesta presentació d’una manera diferent.

De les dades de naixement , èxits sonats que tothom coneix, col•laboracions i vida conjugal tinc intenció de passar-hi de puntetes o ni tant sols això. De tots és sabut que la seva vida va estar plena de penúries i accidents tràgics de tota mena que va marcar tota la seva vida i obra musical
Roy Kelton Orbison va ser una persona tant egocèntrica com recelosa de la seva intimitat, això li va permetre que de la seva vida privada se’n conegués el just. El seu grau d’egocentrisme era tant gran que després de més de 15 anys amb la mateixa banda d’acompanyament ( The Teen Kings )i quant la carrera de “Big O” semblava agafar l’autopista del èxit, va proposar que ja que ell era el cantant, compositor i creador de tots els temes apart de la figura principal , la banda es passaria a dir “The Roy Kings” , la banda es va desmembrar i els acompanyaments de Roy es ressentirien per sempre més. Va ser teloner dels Beatles al 1962, cosa que el va indignar, doncs ell no havia canviat de continent per ser teloner d’una banda desconeguda ( es va quedar parat en veure el seu nom al cartell amb lletra petita, per sota d’uns The Beatles amb enormes lletres ) , la reunió pre-concert amb un tal John Lennon va durar mitja hora i l’ordre de la gira no es va canviar en cap moment, en Roy es va sentir ferit ( be, el seu ego ) però va durar poc ( a saber que li devia dir el gran Lennon...). També es curiós observar que mentre d’altres artistes de l’època es coneixen tots els vicis a en Roy no. Qui es pensi que no en tenia que passi pàgina; era un addicte al speed, els barbitúrics i la cocaïna des de mitjans dels 50, va ser operat 3 cops del cor per aquesta causa fins que va morir degut a ella, també era el que és podria anomenar com a addicte al sexe, o sigui; es triscava a totes les grouppies que es posaven a tir, que eren moltes. Seria bo comentar al públic femení que aquesta costum no era pròpia dels cantants de gènere masculí, Patsy Cline amiga i molts cops companya de gira d’en Roy també era una “màquina” al respecte....
Musicalment no calen gaires presentacions, matisar alguns aspectes que considero importants. La discografia de Roy Orbison es extensíssima i variadíssima, no cal dir que fora dels temes més famosos i sentits n’hi ha de tots tipus, millors i pitjors, molt pitjors.
La B.S.O de la única pel•lícula feta pel Roy ( The Fatest Guitar Alive, 1967 ) és totalment oblidable, així com molts altres peces dels setanta, on deambulava amb acompanyaments mediocres ( i estic sent molt generós) per escenaris i gales de centre Europa. Roy va ser un dels creadors del que s’anomena el midi-tempo, o sigui; ni balades ni rock and roll ( perquè m’ entengueu ). El seu midi-tempo més famós es sens dubte el “Only the lonely” però no tinc la intenció de penjar-lo, i si uns altres que son tant desconeguts com excel•lents ; un “The Actress” que em te el cor robat , el mític ( per a mi, es clar !! ) “Paper Boy”, un “I’m Working for the man” que va ser la primera cançó que vaig sentir del amic Roy i un “I can’t stop loving you” que encara em fa respirar fons...
De temes purament Rockers destaquen el “Ooby, Dooby” el “ Go, Go, Go” o un genial “Rockhouse” que tampoc us penso posar, certament en Roy no es va prodigar gaire en aquest estil però no per això deixa de tenir dos pètites joies com el “You’re my Baby” o un molt especial “Twinkle Toes” del 1966. Un clàssic “ Yes, I’m Hurting” ,exemple del country que destil•lava el mestre Orbison.
Com a mostra del meu lleig per aquesta tardana presentació us deixo amb un “Yo te amo Maria” tendre com una acaricia, un “Blue Angel” que porto molt endins i una dolça nana; “Pretty Paper” perquè tingueu feliços somnis.