24 de febrer 2008

Dion & The Belmonts

Si hagués de fer una llista dels grups musicals més utilitzats ( i ben utilitzats )dintre del cinema, Dion & the Belmonts estaria a dalt de tot, doncs els seus temes més sonats han estat sovint utilitzats per pel•lícules relacionades amb màfia, carrer i Nova York.
A Bronx Tale “ una més que admirable cinta del més que admirable Robert de Niro i no menys gran Chazz Palminteri, no tant sols surt un tema dels Dion & the Belmonts, sinó que durant un moment del film, en una escena en un segon pla del diàleg principal, en que un grupet de nois ( negres ) entonen melodies rítmiques vocals en un carreró, es pot escoltar un comentari de un dels xicots ( Blancs ) que sortint d’un local es troben amb aquesta imatge comentant : “ aquest negres sempre estant tararejant coses al carrer...”. Certament

La historia del Doo-Wop és i ve d’aquí, del carrer, del Bronx ( principalment ) i, com no podia ser d’un altre manera, dels nois negres. Quant passes pel damunt dels conceptes i tècniques del Doo-Wop, sempre hi trobem les mateixes referències, las bandes musicals més cèlebres varen ser les dels blancs, les melodies mes rítmiques i sensacionals, dels negres. Era molt comú que els èxits de bandes de color se’ls apropiessin altres bandes, i triomfessin amb elles.
1954, una banda canadenca, The Crew Cuts va triomfar amb un tema “Sh-boom” de una altre banda The Chords ; i al 1955 amb un altre tema de The Penguins Earth Angel” ( be, també els The Drifters, varen copiar el seu "Hey Señorita"...eh?). The Diamonds varen arribar a l’èxit amb un famós tema “Little Darlin’ “ que no era seu sinó de The Gladiolas. També els grups femenins adoptaren aquesta insana “Moda” d’apropiar-se ( sovint descaradament) de temes de bandes negres sense possibilitats reals , en aquella època, de triomfar; el febrer del 1955 un grup vocal femení The Fontaine Sisters aconsegueix un primer lloc amb un tema “Hearts of Stone” que no era seu, sinó de The Charms, o unes The Mcguire Sisters que triomfen amb un “Sincerily” dels The Moonglows. I així, suma i sigue...

El perquè, crec és de tots ja ben sabut, diferencies racials. Musicalment les bandes blanques basaven els seus temes en sons pop i melòdics , barrejats amb unes veus i cors més o menys encertats i una senzilla base rítmica. Les bandes negres, a part d’un molt més elevat sentit del ritme, havien ja començat a incloure en les seves obres un ritme nou anomenat Rock & Roll, que començava a despuntar, vocalment superiors en quant a registre i tècnica, barrejaven amb gran encert unes veus i cors encertadíssims amb una sòlida base rítmica ( sovint els xasclet dels dits, les mans...).
Dion DiMucci , alma mater dels Dion and The Belmonts va saber adaptar el Doo-Wop dels negres a les veus ( veu ) blanques, envoltant-se dels compositors del moment ( Leiber & Stoller ) de genis i estudiosos dels ritmes com Doc Pomus i, sobretot, escoltant i participant de les bandes dels carrers del Bronx de Nova York .
Així temes més que coneguts com “The Wanderer”, “Runaround Sue”, "Donna, Prima Donna” una encisadora i mil cops escoltada arreu “A Teenager in Love” o la més que cinematogràfica “I Wonder Why” son mostra d’aquesta encertada barreja, molt ben executades per una veu i un cantant ( i compositor ) Dion DiMucci que , simplement, va crear escola ( entre els blancs.....es clar ! ).

No em canso mai de escoltar els seus temes, algú pot restar totalment immòbil escoltant aquestes melodies o... tant rar soc ?.

13 comentaris:

Lula ha dit...

JOPETAAAA


No vull ser la prime!
Que després el Moi s'enfada.


El Sh-boom, aaaaaggggghhhhhhh
m'encanta!!!

I a rara, segur que no em guanyes!
Besotes

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison, una vegada més l'he de felicitar pel seu post. ¡Quants grans artistes dels 50 i primers 60, fins ara oblidats o menyspreats, i que vosté rescata setmana a setmana!

Pel que fa a Dion, un gran cantant. Fa poc encara ha tret un disc de versions de clàssics del blues, em sembla haver llegit.

Dels 60 recorde una cançó exageradament "ñoña" però que a mi m'agrada molt: "Abraham, Martin and John".

Els meus millors desitjos per a vosté i el seu dit.

Fidelón

Almirante Moi ha dit...

Sempre m'ha agradat molt la barreja de pelicules, caeerer, Nova York i música.

Osti, la Lula se m'ha tornat a adelantar.
¿Què li dones Orbi, què li dones?

Almirante Moi ha dit...

I molt bon post, sí senyor.
Interessant això de barrejar els sons dels blancs amb el ritme dels negres. Un cócktel explosiu.

Al sentir això, els peus es mouen sols.

Salutacions.

Orbison ha dit...

@ Lula

A mi m'encata que siguis la "primer". Bon gust musical, per cert

@Fidelon

Cert molt injustament oblidats, tant vostè com jo intentem "rescatar-los" d'aquest injust oblit. Lo de la ma ja està sanat, una fisura, greu, pero fisura tant sols.

@ Moi

No me'l imagino sense moure els peus escoltant aquestes barrejas sonores tant sensacionals

Eva ha dit...

doncs jo mai els he escoltat ara si dius que són tan ballables buscaré alguna cosa a veure que tal sonen encara que bé, no sé jo si serà massa el meu estil

Emili ha dit...

i si tinc d´escollir entre els 60 i els 50 em quedo amb els 50

sempre

vamos, el meu punt de vista

salutacions

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Estic seguríssima que, per a un melòman dels artistes dels 50, aquests han de ser del bons pq sonen molt, molt bé !!!

Crec que intentaré trobar també música d'ells per a aquell regal que estic preparant !!! ... Merci,;-)

Almirante Moi ha dit...

Et responc aquí, Orbi.

No.

Ja no regalen res. Aquélla va ésser, la primera i última vegada.

Salutacions amic.

Orbison ha dit...

@ Eva

Son els típics que HAS escoltat sense voler en anuncis i pel·lícules . No és Normal escoltar-los a cap lloc més. Més que ballable, que també, és el ritme el que fa moure els peus...

@ Emili

Noi !!, SENSE CAP MENA DE DUBTE !!! i ho dic amb majúscules. La música dels 50 i dels 60 ( jo no m'he decidit encara...) son els clàssics que han servit de referència a TOT el que ha vingut desprès, que et pot o no agradar ( aixó és un altre tema ), pero no hi ha dubte que sense aquells maravellosos sons lo que sona ara seria encara pitjor de lo que ja és..."in general" i per a mi, es clar !!. Com a la literatura, la moda, tot, coneixent els clàssics...per a mi...descobreixes moltes coses quant escoltes a la resta....jo crec que va així, Emili. Jo personalment els poso en un de sol , en un pack, de 1949 fins a 1973 els millors creadors musicals. I ja callo...que m'envalo.

@Anna

L'has encertat, els adoro. " Teenager in love" anirà be per el regal que vols fer, segur !!

@ Moi

M'ho temia.....

ddriver ha dit...

Noi aquets si m´agaraden,de tots els "du-bas"que has anat posant son dels que mes m´han entrat,gracies un cop mes per la reeducacio musical rebuda

Metamorfosi ha dit...

Noi, no deixaràs de sorprendre'm: ets un pou infinit de coneixements musicals!!!

Bon cap de setmana guapíssim!

Petonets!

Lula ha dit...

CARINYUUUUUUU!!!!
he sentit que ten publemes amb el gmail
jo també
vides paraleles???

jo no puc accedir des de l'explorer, però amb el firefox si
misteris d'internet....

petonets .... com a tu t'agraden.... molts!!