17 de febrer 2008

John Lee Hooker

Quant sovint participo de discussions tècniques i etíliques de qui o quina és o deixar de ser, la millor o unes de les millors bandes, guitarristes, eminències o caràcters que la música ha donat, es tendeix a passar per totes les etapes i extrems musicals possibles , el reguitzell de noms i gots que es deixen darrera les hores de tal extensa temàtica, sol ser de record...Guinnes.

John Lee Hooker per a mi, ho te tot. Una historia personal, musical i social digne de documental, anàlisi i Oscar. Ja he comentat sovint que la música em te captivat pel seu poder ( entre altres ) de transportar-te en tots els sentits. Aquesta cadència guitarrística, densa i màgicament semi-repetitiva. Aquesta veu queixosa, gastada, profunda i enèrgica. Aquest ritme constant, additiu, contagiós i hipnòtic fa que el tingui en molt alta estima, i que l’audició de qualsevol cançó d’aquest mestre ( també de la vida ) no tant sols em faci moure els meus nerviosos peus sinó que em provoca espasmes respiratoris de primer ordre.

Eric Clapton, Rolling Stones, Van Morrison, John Mayall, Bob Dylan, Carlos Santana, Bonnie Raitt o Bruce Springsteen son “alumnes” seus i mostres de devoció cap aquest personatge de la vida, que ha acceptat en nombrosos i variats cops, enaltir la seva obra tocant amb ells. El repàs per la obre d’aquest savi s’allargaria fins més enllà del infinit,el haver començat a tocar als 12 anyets ja ho te això; fora de les ja conegudes “Boom, Boom, Boom, Boom” o una mil versionada “ One Bourbon, One Scotch, One Beer”, hi tenim peces de museu com “Walkin’ The Boogie”, “Shake it Baby” per a meravellar-nos de com es pot arribar a dominar l’art de les 6 cordes. “Huckle up Baby” o “Leyton Dady Ride” per a moure els peuets amb un estil diferent o el mític “Hobo Blues”.
Aquesta eminència de la vida no es que ho passés be durant tota la seva llarguíssima vida ( va morir el juny del 2001, als 83 anys...dormint ),però sempre la va viure intensament i amb alegria. Fora de la seva condició social en una Amèrica profunda; a part de tocar per els garitos de Detroit va treballar d’escombriaire, acomodador de teatre, neteja-sabates i ajudant de mecànic entre altres. Sovint s’havia de canviar el nom , quant es desplaçava, per a que no el vinculessin a aquell “negre” de Detroit, on ja hi tenia un nom ( Delta John era el més comú ). Irònic i sarcàstic com pocs, no va permetre que cap de les dones amb les que va estar casat li canviés la vida. “ cert cop, no recordo qui, em vaig casar amb una dona que volia deixés de tocar: La vaig deixar immediatament ! ”. En una entrevista que sobre el 1986 ( aprox. ) va concedir a la revista “Rolling Stone” reconeix literalment no recordar res de la seva vida des de els 22 anys fins els 40 “ Sols tocàvem, bevíem vivíem” diu “ Crec que em vaig passar 20 anys constantment begut...”.
Desprès de restar semi amagat durant molts anys, va sortir a la llum al 1989 amb The Healerobra sublim, on amb participacions de renom com Carlos Santana Band ( amb un "The Healer” que posa la pell de gallina), Bonnie Raitt ( amb el clàssic “I’m in The Mood”), Robert Cray, George Thorogood ( molt Thorogood a “Sally Mae” ), Canned Heat ( “ Cuttin’ Out” ) o los Lobos, es tornava a posar allà dalt de tot a les llistes d’èxits; un nom i un estil que ho mereix estar sempre, el mateix Hooker, al•lucinat afegia un: “ Sempre he tocat el mateix !! i amb la de bandes que hi ha avui dia, no em deixa de fer gracia veure un vell com jo allà dalt !!! ”.

PD: Post dedicat a la meva germana, incondicional de la música d’aquest home, que aquesta setmana compleix anyets:
FELICITATS CEL !!!

21 comentaris:

fidelon ha dit...

Vinga, esta setmana seré jo el primer en comentar. He de dir que el blues no és un dels meus estils preferits, i mai no m'he interessat gaire per la carrera de John Lee Hooker (jo també el tinc massa associat al Boom boom) però un amic em va deixar un llibre sensacional, és una biografia de JLH però parla de tota la història de blues, la seua evolució, etc. L'autor és Juan Campos. M'ha fet agafar una miqueta més d'interés pel blues i per John Lee Hooker en particular. Molt recomanable el llibre, i molt interessant la vida del bluesman.

I no oblides una de les seues cançons mítiques, mare de tot un gènere sencer: Boogie chillen. A finals dels 40 va vendre més d'un milió de còpies, no està gens malament...

Salutacions!
Fidel

Lula ha dit...

Donx a mi si que m'agrada molt el blues, i davant d'aquest senyor cal treure's el barret.
En tots els sentits, no només musical, com bé diu el Sr.

Orbison, pocs n'hi ha que després de 20 anys salvatges han pogut tenir una vida llarga, exitosa i una mort plàcida.

De tots els que estan citats en el post només m'amoina el Santana.... fustigueu-me si cal, però no puc amb ell, ecccssss!!!


Boom-boom-petons!

Clint ha dit...

A banda d'agradar.me molt, a mi personalment m'ha donat sempre molt bon rotllo aquest home! I quan el veus en alguna actuació amb aquests que anomenes i els veus la cara, saps que aquest John, és un gran tipus!

fidelon ha dit...

Ah, se m'oblidava! Felicitats a la teua germaneta!

Orbison ha dit...

@ Fidelon
No hi ha res com llegir i escoltar, estic amb tu. Jo ara m'estic llegint la Historia de la música Negra Norteamericana i flipo...una mica espés, aixó si...
Tens raó amb lo de "Boogie Chillen". Prenc nota de les felicitacions, merci !!!

@ Lula
No em vull imaginar els nostres petons amb la Música de John Lee Hooker de fons....no vull...
Ademés discutiriem, a mi la Carlos Santana Band m'agrada...bastant....
Hooker-Blues-Petó.

@Clint
Totalment d'acord, molt bon rotllo, frisaria per compartir taula i Bourbon amb ell....Guinnes potser ??

Emili ha dit...

Hola Roy

als seus peus amb en Lee Hooker

música que no passa mai de la vida, música que no morirà mai

salutacions ;^)

Metamorfosi ha dit...

D'ell en tinc alguns discos, però fa molt que no els puc escoltar, i deuen reposar dalt les golfes, si el meu ex no se'ls ha endut.
Realment havia passat molts bons moments escoltant-lo.

Petons!

El veí de dalt ha dit...

Uns gustos excel.lents, els teus..., els nostres.

Lula ha dit...

El problema és que no se'm acut on coi es pot escoltar música així per Bcn


què pot haver-hi millor que compartir una bona conversa i una copa?

Boom-boom-mmmmmmmmmmm

Eva ha dit...

però com es carregui la pàgina no depèn tant de la potència del pc si no més aviat de la connexió a internet, clar dins uns minims de potència obviament...
i llegir amb feed és molt senzill, jo sempre ho faig així, només cal que tinguis el google reader i des d'alli et subscriguis als blogs, és el millor per anar seguint l'actualitat blocaire.

Orbison ha dit...

@ Emili

Bona frase "la música que no morirà mai"...Totalment d'acord.

@Metamorfosi
Vinils a les golfes ???, i ho permets ???...tornaren els bons moments, segur, ells t'ajudaran..!

@ Veí de dalt

Veig que compartim molts gustos musicals. Sempre benvingut, ja ho saps !!

@Lula
Home Lula, a casa meva si hi pot escoltar perfectament, enlloc més...cert !!!.
Ja saps que per decència no puc contestar-te aquesta pregunta, potser la meva reputació se'n resentiria....

@Eva
Els meus coneixements informàtics son tant limitats que em fa vergonya reconèixe'ls en públic.

Alfi ha dit...

Gran entre grans, no només al mon del Blues si no a la musica en general. Un Mestre. Poc mes puc afegir.

Anna,la Fdez.O. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anna,la Fdez.O. ha dit...

Estic d'acord en que és un estil que és adequat per a certes ocasions !!! Jo en recordo unes quantesssss ...

I ,també, m'agrada escoltar-ne quan estic pintant ! Amb ella, un s'inspira i, a l'hora, es concentra !!!... Interessant també en totes les altres ocasions !!! ;-)

Almirante Moi ha dit...

ORBISON:

Creo que le amo.

Pero tampoco me haga mucho caso.

Abrazowww.

Lula ha dit...

Orbison... no hi ha res millor que una bona conversa.
Hi ha moltes maneres de conversar.
O és que no tens imaginació?
;)

Brian Syrup ha dit...

Felicitats a la germaneta...

ddriver ha dit...

aquet si era gran de veritat.
Aquesta canço del bourbon,un disabte a la nit,estava sembrat jo fent de dj,i quan un esta aixi tot tot ho ballan.
Abans d´entar a la disco habia pasat per el pub on estava entre setmana per agafar alguns vinils per portarlos a casa,un d´ells era aquet una versio maxi que hi habia..potser una mica retocada pero basicament era aixo mateix,els retocs d´abans no eran com els d´ara.
I alla a les 4 de la matinada..800 persones ballant el que jo volia,abaixo llums...el disc anterior es va acabant solet...silenci 3 segons nomes,suficient per sentir xiulets i que es comencesin a girar cap a mi...i l´hi foto un crit per el micro al cambrer...one bourbon for meeeeeeee...i de fons ja se sentia la guitarreta i amb el reves de bateria a tope de potencia tothom tothom ballant,in a disco night!!many years ago man

Orbison ha dit...

@Anna

Cert, jo tambè soc dels que penso que acompanya a la perfecció a treballs que precissin inspiraciò i creativitat....amén de altres moments no menys importants...

@ Moi
...Y viceversa...Xavalote!!!!

@Lula

Creu-me que soc tot un Campió del mon en imaginació...
..a mi, en les converses, les paraules em surten a borbotones...tot i que una bona converse tambè pot estar absent de paraules...per exemple...
Petò Màgic...

@Syrup

I a vostè bon amic, i a vostè... !!! ( Sessió de Woll-Damm ? ). A dispossar, ja ho sap !!

@Ddriver

Guau !!, debia ser una nit mítica. La del Bourbon també és una cançó mítica per a mi, si hagués estat en aquella discoteca m'haguès postrat als teus peus.....sens dubte !!!

ddriver ha dit...

no t´hauria deixat pas fer aixo,aquet era un acte reservat a elles,hio sento,pero si podries haber pujat a la cabina i ajudarme a rebuscar

Almirante Moi ha dit...

CEL, MOLTES FELICITATS.