03 de febrer 2008

Roy Orbison: The "Big O"

Repassant els meus escrits publicats i els que no, m’he adonat que he faltat a la primera norma bàsica de educació, la més essencial i senzilla de totes las que hi ha. La presentació.

La veritat és que jo mai m’he considerat una persona mal educada, i dintre dels milions de defectes i tares que la meva personalitat te no hi és aquesta, així que ja em perdonaran la tardança però tinc la intenció de adreçar amb prestesa aquest error.
Tot i que sóc un personatge públic amb una més que notòria carrera musical a les meves esquenes, una amplia biografia i bibliografia, vull afrontar aquesta presentació d’una manera diferent.

De les dades de naixement , èxits sonats que tothom coneix, col•laboracions i vida conjugal tinc intenció de passar-hi de puntetes o ni tant sols això. De tots és sabut que la seva vida va estar plena de penúries i accidents tràgics de tota mena que va marcar tota la seva vida i obra musical
Roy Kelton Orbison va ser una persona tant egocèntrica com recelosa de la seva intimitat, això li va permetre que de la seva vida privada se’n conegués el just. El seu grau d’egocentrisme era tant gran que després de més de 15 anys amb la mateixa banda d’acompanyament ( The Teen Kings )i quant la carrera de “Big O” semblava agafar l’autopista del èxit, va proposar que ja que ell era el cantant, compositor i creador de tots els temes apart de la figura principal , la banda es passaria a dir “The Roy Kings” , la banda es va desmembrar i els acompanyaments de Roy es ressentirien per sempre més. Va ser teloner dels Beatles al 1962, cosa que el va indignar, doncs ell no havia canviat de continent per ser teloner d’una banda desconeguda ( es va quedar parat en veure el seu nom al cartell amb lletra petita, per sota d’uns The Beatles amb enormes lletres ) , la reunió pre-concert amb un tal John Lennon va durar mitja hora i l’ordre de la gira no es va canviar en cap moment, en Roy es va sentir ferit ( be, el seu ego ) però va durar poc ( a saber que li devia dir el gran Lennon...). També es curiós observar que mentre d’altres artistes de l’època es coneixen tots els vicis a en Roy no. Qui es pensi que no en tenia que passi pàgina; era un addicte al speed, els barbitúrics i la cocaïna des de mitjans dels 50, va ser operat 3 cops del cor per aquesta causa fins que va morir degut a ella, també era el que és podria anomenar com a addicte al sexe, o sigui; es triscava a totes les grouppies que es posaven a tir, que eren moltes. Seria bo comentar al públic femení que aquesta costum no era pròpia dels cantants de gènere masculí, Patsy Cline amiga i molts cops companya de gira d’en Roy també era una “màquina” al respecte....
Musicalment no calen gaires presentacions, matisar alguns aspectes que considero importants. La discografia de Roy Orbison es extensíssima i variadíssima, no cal dir que fora dels temes més famosos i sentits n’hi ha de tots tipus, millors i pitjors, molt pitjors.
La B.S.O de la única pel•lícula feta pel Roy ( The Fatest Guitar Alive, 1967 ) és totalment oblidable, així com molts altres peces dels setanta, on deambulava amb acompanyaments mediocres ( i estic sent molt generós) per escenaris i gales de centre Europa. Roy va ser un dels creadors del que s’anomena el midi-tempo, o sigui; ni balades ni rock and roll ( perquè m’ entengueu ). El seu midi-tempo més famós es sens dubte el “Only the lonely” però no tinc la intenció de penjar-lo, i si uns altres que son tant desconeguts com excel•lents ; un “The Actress” que em te el cor robat , el mític ( per a mi, es clar !! ) “Paper Boy”, un “I’m Working for the man” que va ser la primera cançó que vaig sentir del amic Roy i un “I can’t stop loving you” que encara em fa respirar fons...
De temes purament Rockers destaquen el “Ooby, Dooby” el “ Go, Go, Go” o un genial “Rockhouse” que tampoc us penso posar, certament en Roy no es va prodigar gaire en aquest estil però no per això deixa de tenir dos pètites joies com el “You’re my Baby” o un molt especial “Twinkle Toes” del 1966. Un clàssic “ Yes, I’m Hurting” ,exemple del country que destil•lava el mestre Orbison.
Com a mostra del meu lleig per aquesta tardana presentació us deixo amb un “Yo te amo Maria” tendre com una acaricia, un “Blue Angel” que porto molt endins i una dolça nana; “Pretty Paper” perquè tingueu feliços somnis.

15 comentaris:

Lula ha dit...

Enchantée de faire votre connaissance Monsieur O.

Donx abans de llegir el post ja he anat directament pel I can't stop loving you....

No sabia pas tantes coses sobre el Sr. Orbison, però m'agrada que fos ególatra i addicte a tot...
M'agraden les persones extremes.

Bisous!

Eva ha dit...

jajaja una mica tard per presentacions no? però bé, mai està de més, més val tard que mai....

no sabia que Orbison tingués una discografia tant extensa, ho he mirat ara pel google i déu n'hi do ja d'entrada les entrades (valgui'm la redundància) que surten... pensava que era més desconegut....la qual cosa confirma la meva incultura musical XDD

Anònim ha dit...

Vaja , vaja, veig que el sr. blogista té dues ànimes encandilades (lula que es la ...i eva) que esperen amb delit que vosté escrigui alguna coseta per ràpidament contestar.
Perque sera ??

Bé , directe al gra.
Orbison = Julio Iglesias , no cal dir res més.

Bona migidada.
La vermella, si, si , la pastilleta vermella.

Goooooolas d'en Xavi, això si que es musica.

Ah,! comentari pel Veterinari assassi d'ocells:
No tot el que rellueix es or , per tant no tot el que prové de USA es bó , hauria de filtrar el que prové d'allà , jo no renego dels USA , renego del tòpic USA i el R&R ho és de tòpic i llardós , hi ha més coses , musica tribal, Blues, el malanomenat JAzz.... No es preocupi que quan l'enterrin li dure una estelada USA i li posaré al damunt del taud.

Incult musical (entre altres) ha dit...

El post d'abans es meu .
Ho veieu com soc un incult, no se fer ni anar el blogger

Almirante Moi, ha dit...

No sabía que Orbison era tan egocéntrico. Y el cantante tampoco....

Qué rabia que Lula sea la primera en postear. Creo que lo hace a propósito.

De todas formas, me ha gustado leer las historias acerca de "The big O".

Un abrazo a todos.

Almirante Moi, ha dit...

¿com de endins porta vostè el blue angel?

Orbison ha dit...

@Lula

...I més que me'n he deixat...

@ Eva

A la seva pàgina web hi tens tota la seva discografia, enorma, certament.No crec , en absolut, que siguis una inculta musical. No es pot conèixer tot, però d'aquí a ser un incult ( com el que ve per aquí de tant en quant ) hi dista un abisme.

@ Incult

Home !!!, Miri !!! de vostè parlava jo abans !!!, si em fa aquesta comparació és que; o be no ha sentit prou a Roy Orbison; o no ha sentit prou a Julio Iglesias, fent aquestes comparacions acabarà per fer-me creure de veritat lo del seu Alias...!!! ( a saber que s'haurà pres avui...! ). Cuiiiiiiiidis !!

@ Almirante Moi.

Lo gracios és que no abusava del Alcohol..!!...el cantante.
És que tinc la mania de associar música amb records i sentiments....més raro que la Hostia !!!.
Sempre és un plaer tenir-lo per a aquí,ja ho sap.

Brian Syrup ha dit...

Senyor Orb:
Ja està tot dit, senyor Admirable, vull dir tots dos són admirables, els dos Roys.

Senyor Inculte de la Vida:

Diumenge mentre escoltava el Barça vostè probablement estava a 20000 rpm amb una agressivitat verbal que espanta... definitivament tocava l´Smily.

Anna ha dit...

Està bé que se'ns presenti, Sr. Orbison. ... SempreuUn ho fa quan sent la necessitat de fer-ho, no?... :-)

Ah , i encara avui, em pregunto perquè les claus de sol fan que el nostre "Big O" es quedi sense paraules ???... ;-)

Almirante Moi, ha dit...

Orbison va dir:

"És que tinc la mania de associar música amb records i sentiments....més raro que la Hostia !!!

Ep, que això crec que ens passa a molts, ¿eh? així que tots som més "rarus" que l'hòstia.

Chau.

ddriver ha dit...

it´a pleasure to meet you roy,and what about a pretty woman?

Señó.Cherinola ha dit...

sañó Or Bisón

busté que parfareich

els rollin o els de livarpúl? jo, al meu paré pues que no emtiendo padqué donen a escullí si un si pot quedà amb tots dos

bone nit.

Maria Jesús ha dit...

Hola!

Moltes gràcies pel comentari que has deixat al meu blog.
El meu germà és un gran admirador del Roy Orbison i de l'Elvis. Així, que no ho dubtis, li recomanaré el teu blog. De ben segur, que li agradarà. Es nota que imprimeixes el teu estil personal i ho fas d'allò més entenedor.
Ah! Per cert, el teu blog a mi
també m'agrada!
Salutacions cordials

Maria Jesús

Maria Jesús ha dit...

Hola Roy!
Avui estic de visita a casa del meu germà, a qui li he recomanat el teu blog. Li ha encantat! S'hi ha trobat com a casa, llegint els teus interessants articles.
Ell és un fan d l'Elvis Presley (té, entre d'altres, Elvis Presley Baladas de amor y La voz del rock) i també del Roy Orbison (entre d'altres, té 36 page booklet cbs special product The legendary Roy Orbison). Així que, et pots imaginar com li ha agradat visitar el teu espai.
Ja feia temps que jo tenia ganes d'agafar-lo a ell per gaudir junts del teu blog...
Un plaer visitar-te i gràcies pels teus comentaris.
Salutacions

Marc Ambit ha dit...

Buff, per fi trobo un altre bloc en català sobre música, amb ressenyes i comentaris diversos. La veritat és que és força difícil trobar-ne de qualitat i en català.

Em sambla força interessant el teu blog, així que l'afegeixo ja mateix al Google Reader i, de pas, t'enllaço en el meu bloc de música per tal de donar-te més ressò, que val la pena que se't conegui.