29 de març 2008

Traditional or Popular Music....Doesn't Matter !!

Si ja és curiosa la imatge que a cada un de nosaltres ens ve al cap quant parlem de Rock & Roll, més curiosa és quant parlem de Musica Tradicional o popular. Això, vinculat a la nostra terra, vindria a ser quelcom com parlar de la meva estimada Sardana, però seria injust no pensar que tota terra te el seu so, les seves arrels musicals...
Així doncs; de on ve aquesta meravellosa fusió musical anomenada Rock & Roll ?, o millor dit: Que sonava abans ?, doncs, com a totes les terres, música territorial, música popular, música d’arrels. També, igualment, derivada de la fusió de altres músiques d’arreu el mon que varen exportar la multitud d’immigrants al llarg de la història, i així, anar tirant del mateix...

De igual forma és trist veure com mentre la evolució musical dels Estats Units sempre ha estat influenciada per la SEVA música popular, amb matisos, alteracions, modificacions o arranjaments, sempre ha evolucionat a partir d’una música pròpia; a la nostra terra és difícil identificar qualsevol de la multitud de grups ( famosos o no ) nous, o de la última dècada ( o la antepenúltima ) amb resquícies o arrels de Sardana ( exceptuaré aquí a uns “Titani” més que recomanables...), i a un forà, si no se li explica fil parranda, difícilment sabrà que aquí hi tenim un ball i una música, la sardana, que ens identifica com a poble. Més trist encara veure com les subvencions del nostre “estimat” govern ( Català !!! ) no van per aquest camí, i així, senyores i senyors també es finiquita i desapareix una cultura, per cert, mil•lenària.

Escolteu amb detall les cançons que us penjo; podreu veure i denotar clars vincles amb el Country més pur. El Bluegrass de Joe Maphis ja va ser tota una referència per a artistes Country , el seu domini del banjo, el ritme i la festa a “Old Black Mountain Saturday Night” us farà moure els peus. La dolçor, cadència i melodia de Jim & Jesse a una popular “ Colorado Calling me” o una perfecte i rítmica harmonia vocal dels The Bluegrass Cardinals i el seu “Sailing for Glory” us deixarà clar que hi ha vida abans del Rock & Roll i, si més no, descobrireu quant ric i ple està de matisos i arrels vinculades a la música popular americana.
El Cajun, També música popular americana, vinculada a la zona de Louisiana entre altres i provinent de terres europees, té la seva pròpia cultura, llengua ( semblant al Francès ) i gastronomia ( us recorda a alguna altre terra ? ), de grups Cajuns ni ha un fotimer ( com de la nostra Occitània ), jo els que tinc més a ma son Beausoleil i Bruce Daigrepoint, però son aquest primers i la seva cançó “La Danse de la Vie” ( que també dona nom a un dels seus àlbums ) la que us vull penjar i es clar, prepareu els vostres peus, és vida el que sona....

No volia acabar sense anomenar el Jazz....el jazz ?, si, el que aquí diem música dixie o dixieland és el jazz d’allà. El Jazz ( o Dixie, com voleu ) és encara més antic, pur, arrelat i popular que tots els altres, o si ho preferiu, no hi te res d’envejar dels altres; i de nou us poden venir al cap multitud de referències d’aquest estil ( Duke Ellington potser ? ) , certament el Dixie va “néixer” a les terres de New Orleans, dels esclaus del cotó d’aquelles èpoques esclavistes que sortien a pelis i series com “Kunta Kinte”, doncs d’allà. Però tal és i era la seva vinculació que es va anant propagant per tot el territori i molts estats i terres distants de New Orleans la adoptaren ( Com si a la “Feria de abril” de Sevilla...o de Cornellà.. hi sentíssim Sardanes a tort i a dret, perquè us feu una idea...us ho imagineu ?...) i de totes les bones bandes especialistes en Dixie, vull destacar a Eddie Condon ( de Chicago, no de New Orleans !!!! )i el seu BRUTAL, BRUTAL, BRUTAL “Jazz me Blues” que us deixo en format Youtube perquè gaudiu de la classe, estil, posat, tècnica, “divertimento”, algaravia, diàlegs i discussions de saxo, trompeta, bateria i demés que aquesta colla de “joves” amics eren capaços de fer. Us sonarà, als més antics, a aquella melodia que sonava a les retransmissions de futbol en blanc i negre per Tv1 els dissabtes a la tarda. Als més joves, gaudiu-vos-ho, es una joia de document visual i sonor. música d’arrels: Aprendrem algun dia ?...

24 de març 2008

"Flaco" Jiménez

De musics erudits en instruments com la guitarra, la bateria, el baix o de grans veus el panorama musical n’està ple i n’hi ha de tots els gustos i colors. Parlar d’aquest personatge en realitat és ben fàcil, una brutal i extensíssima discografia avalen a “Flaco” Jiménez ( Leonardo Jiménez ) com un dels grans i casi únic erudit en ....el acordió !!!.

De pare també acordionista ( Santiago Jiménez )ja de ben petit, als nou anys, havia adoptat les maneres i l’art d’aquest estrany instrument. “Flaco” és, sobretot, un fusionador d’estils; el tex-mex ( abreviatura de Texas i Mèxic ) és una barreja de la música tradicional mexicana, ranxeres, però també polkas, huapangos, corridos, charreadas, jarochos, havaneres, boleros i vals; doncs la música mexicana també ha begut de Gardel, Sosa i similars. El fet de tocar física i musicalment amb les corrents americanes i un profund coneixement de la musica tradicional i familiar, va fer que en “Flaco” fusionés aquest dos ritmes convertint-se amb el “Rei” del Tex-Mex.

Vull anotar, però, que sota el meu criteri ( i el seu ) va ser un jove i agosarat Ricardo Valenzuela ( Ritchie Valens )i la seva guitarra en aquest cas ,el primer en barrejar aquest dos ritmes i temes més que sonats com el “La Bamba” o “Come on let’s go” en donen fe. Una mort tràgica i prematura varen finiquitar definitivament aquest camí.

FlacoJiménez ha format i integrat durant la seva ( encara ) llarga carrera innumerables grups, potser el de “Texas Tornados” és el més famós, però també “Los Caminantes” o “Los Super Seven”. Però és en solitari on la seva personalitat i la seva música es desenvolupen millor, això igualment no treu que el seu acordió hagi estat sol•licitat per una filera d’artistes interminable, des de Sabina fins els mateixos Rolling Stones ( al 1994 per el seu Voodoo Lounge ), passant per Ry Cooder ( que el va incitar a cantar, doncs al principi tant sols era música instrumental la seva), Carlos Santana, Emmylou Harris, Bryant Ferry, Javier Vargas, Dwight Yoakam, Los Lobos , i molts més.

A la nostra ciutat hi ha tocat diverses vegades, tot i tenir-hi un públic fidel i assidu dels seus concerts ( Recentment ha presentat el seu últim treball “Sleepytown” ), els anuncis o promocions del les seves actuacions passen molt desapercebuts, màrqueting....suposo.

El que realment es fa difícil és escollir els temes que us poso per escoltar, he volgut obviar temes utilitzats per a publicitat ( “ Maria Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente...”) o per a musicar una deplorable sèrie televisiva protagonitzada per un ser anomenat Chuck Norris ( Walker Texas Rangers ) “Contigo no más”.

He volgut centrar-me en temes que , com casi sempre , em toquen la la màquina de bombejar sensacions...“La Tumba será el final” un bolero magnífic, “Lucerito” una ranxera, “Eres un Encanto” o “El Puente Roto” ( aquesta a duo amb Linda Ronstadt) i “Borracho #1”, casi totes en estat escollides perquè les seves lletres son simples veritats i obvietats com a temples, que sovint per aquest condicionant passen fugaçment per els nostres pensaments, i acompanyades d’unes rítmiques melodies al acordió (entre altres ) les elevem sovint a cotes de saviesa popular. Lletres i música etílica, de desamors i ruptures, cantades amb gracia i ironia.

FlacoJiménez és un grandíssim desconegut que ha guanyat 5 Grammys...coses !.

16 de març 2008

Clint Eastwood

Sorpresos eh ?, doncs no és cap broma, no. Em consta que de tothom és coneguda la cara cinèfila com a actor i director d’aquest autèntic, peculiar, curiós i grandíssim geni ( per a mi, en tots els sentits ) i, de igual forma se de molts que en desconeixien la seva vessant musical, relativament curta però tremendament exquisida.

Les B.S.O és un tema que en general em fascina, soc un malalt !, ho se !. De la mateixa manera és un tema amplíssim, ple de detalls, matisos, textures i sons. A l’hora de parlar de preferències personals, també em resulta difícil, està clar que jo situo a Ennio Morricone ja no pel damunt de la mitja sinó per damunt de tot, simplement sublim i únic, resultaria injust etiquetar-lo en uns quants temes més que coneguts i exhorto a visitar la seva web perquè el mon s’adoni de la seva extensíssima obra, de la que no m’atreveixo a dir quina és millor, totes ho son !! ( les que estan a l’abast i les que no, es clar ), des de un “Occhio alla Penna” fins a un “Musashi” que recentment he tingut el plaer de assaborir....La pena, i no em cansaré de repetir-ho, es que trobar aquí música de pel•lícules ( fora de les més comunes i comercials ) no és que hagis de tenir sort, és que has de ser mag !!!.
Difícil, doncs em deixaria pel camí a “Conan The Barbarian”(Basil Poledouris ), "The Magnifician Seven” (Elmer Bernstein), “Lawrence of Arabian” (Maurice Jarrè), “Il padrino” (Nino Rota), “Bullit” ( Lalo Schifrin), el meu estimat “Paint your Wagon "(Frederick Loewe & Andrè Previn ) , una sensacional “Van Helsing” ( Alan Silvestri ) i tantíssimes altres...i compte amb “El rey Pasmado” ( José Nieto ) o “Diarios de Motocicleta” ( Gustavo Santaolalla )..i paro, que m’embalo..!!..

Parlar llavors de Clint Eastwood com a compositor també em pot fer caure en un parany, doncs malgrat és més que coneguda la seva estreta relació amb Lennie Niehaus des de que va composar la grandíssima “Pale Rider” –Predicadooooooor- ( tot i que anteriorment, amb Clint com a actor, ja havien col•laborat a “Tightrope” i “City Heat” ), des de llavors el nom de Eastwood surt com a compositor musical, apart de altres consideracions. Creació i composició de Niehaus o de Eastwood ?. Personalment d’en Clint Eastwood m’ho crec tot...
Tampoc us faré un anàlisis profund de la seva discografia, ja he dit exquisida...oi?. Comentar això si, que potser musicalment és “Flags of ours Fathers” i “ The bridges of Madison County” les que jo crec més fluixetes ( que no dolentes ) i afegir que, si amb “Unforgiven” amb va caure el maxil•lar inferior al terra per la seva tendre, enorme i finíssima qualitat, desprès de múltiples operacions facials i escoltant un “Million Dollar Baby”, sensual, senzilla però màgica, impactant i càlida, d’una incansable audició; Però sobretot un “Mystic River”, simplement dir que el maxil•lar en qüestió s’ha desencaixat i destartalat de per vida.

I és que lo de “Mystic River” no te nom. Si a “Million Dollar...” combinava amb senzillesa i sublimment orquestra i guitarra amb gran encert. A “Mystic..” hi afegeix uns cors esplèndidament potentíssims “The Morgue”, s’atreveix a tensar una litúrgia amb “Communion/Katie’s Absent” , uns solos de piano (“Main Tittle” i la serie de “Meditation”,) que emocionen per si sols i semblen fàcils. En general el fet d’escoltar aquesta B.S.O, més que no pas l’altre, em pot arribar a fer dubtar que en Clint tingui aquests més que sobrats coneixements musicals, una utilització de l’orquestra de autèntic professional que denota uns nivells brutals !!, de veritat !!. Però he de dir que veient la seva trajectòria sempre “in Crescendo” com a director, no posaria les mans al foc ni m’hi jugaria res de res per a comprovar la certesa de l’autoria d’aquesta i altres que signa amb el seu nom. És terrible tenir la imatge de “El Manco” o “El Bueno” al teu cap i tenir que associar-ho inexorablement a aquesta música, probablement injust però certament terrible...música tranquil•la, pausada, jazzística, per acompanyar i gaudir....Com a bon pare, a més a més, hi afegeix dos temes “Cosmo” i “Black Emerald Blues” del seu fill Kyle Eastwood.
En qualsevol cas, unes B.S.O altament recomanables per algun “malalt” de Clint Eastwood i de la bona música ( estranyament desapareguda...”!Que Barbaridad¡”) que jo em conec, i a qui dedico aquest post amb tot el meu cor .

09 de març 2008

LLoyd Price

La veritat és que avui quant m’he llevat, al seguir el protocol habitual de contemplar la meva discografia, i preguntar-me: De que parlar avui ?” (això abans no anava així, però ara si ! ), no he pogut més que asombrar-me al comprovar quant deixat de la ma de Deu tenia jo a en Lloyd Price, després de criticar i enfadar-me amb mi mateix per aquest lleig tant gran i tornar-me a fer la sempre falsa promesa de preparar els post abans, amb un lleu somriure enclastat a la cara m’he dirigit al ordinador, i... ups !!, aquí em teniu.

El problema és que parlar d’aquest home no és gaire fàcil, fugint de descripcions Standard que es poden trobar arreu, i perquè us feu una petita idea, en Lloyd va ser dels primers en fusionar aquell diabòlic ritme anomenat Rock ‘n’ Roll amb un trist i ancestral Blues allà per els primers 50. Naturalment mai se li va reconèixer, i tant sols els autors contemporanis dels nostres dies ho tenen clar. La vida, en general d’en Lloyd va ser més aviat gris i rara...musicalment, creador d’un estil o millor dit d’unes bases rítmiques d’un estil, el Rhythm & Blues que volia créixer de entre la voràgine del pecador i sacríleg Rock ‘n’ Roll. He dit creador, doncs va ser la seva inquietud musical la que li va fer fundar un segell el Doble L-lables per a explorar aquelles noves estrelles amb un possible futur musical,com un tal Wilson Pickett ( Algú reconeix al tio de la guitarra..? ) o Little Richard. Creador al incloure en les seves cançons instruments i solistes propis del jazz ( gent totalment novell i desconeguda com Dave Bartholomew o un tal Antonie Domino al piano...) fent-los tocar ritmes rars i estranys per la època. Com a cantant , en els circuits negres i algun que altre blanc ( que trist parlar de colors de pell...!!!, però és que anava així !!! ) era molt ben considerat i, paradoxes de la vida, va ser Monument al 1964 la primera discogràfica blanca que el va fitxar, és més que possible que per la fe de un dels seus màxims mandataris ( un tal Roy Orbison ), tenia en ell.

A Lloyd ( és que el tutejo perquè em cau molt be i se que m’ho permetria !! ) la vida musical li va esgarrar la guerra de Corea ( on hi va servir ), un Elvis que ja en el 1957 era musicalment intocable i insuperable i les males companyies. Tornat de la guerra va intentar reprendre la seva carrera musical, però la ombra d’Elvis era molt allargada, el públic ja l’havia oblidat. Intentant redundar i reimposar la seva idea discogràfica és va ajuntar amb sers més propis de “Il Padrino” que no pas del mon musical, a principis dels 70 un dels seus “Socis” va ser assassinat en estranyes circumstancies i del bo d’en Lloyd ja no se’n va saber res més fins a mitjans dels 80 que casualment se’l va situar a Sud-àfrica com a organitzador d’un concert-homenatge per a antigues estrelles negres de espectacles ( esportius, musicals, etc...)....o sigui , com a les pel•lícules, vamos !!!.
Tot plegat és molt injust, doncs temes seus com “Rock and Roll Dance” , “Country Boy Rock” (1956), un famós “Stagger Lee” (1958), un desconegudíssim “Lawdy Miss Clawdy” ( 1952) que malgrat estar més de set setmanes al Nº1 de les llistes negres i un acompanyament de piano com el de Fats Domino, a les blanques ni hi va figurar, fins que un tal Elvis Presley, al 1959 la portés a dalt de tot de TOTES les llistes... “I’m Gonna Get Married”, “(You’ve Got) Personality” ( si vos plau, qui no hagi escoltat aquesta cançó multitud de vegades, que aixequi la ma !!!...ben alt que no ho veig !!! ) del 1959, son temes que per a mi no es mereixen passar a l’oblit de cap de les maneres. Un més que mediocre per a mi “Where Were you (on your wedding day)” doncs es de lo més senzillet, va vendre més de 2 milions de singles al 1959, que és diu ràpid. El destí ha fet que aquesta cançó fos, casualment, una de les primeres que , del gran Lloyd, vaig escoltar....coses !!!.

02 de març 2008

Jackie Wilson

Colossal és el primer adjectiu que m’ha vingut al cap en el moment de posar-me a escriure per a catalogar aquest senyor. Versatilitat és el segon que m’ha passat pel cap a l’hora de definir la seva tessitura i expressivitat vocal. Jack Leroy (Jackie ) Wilson va ser un d’aquells cantants que, de nou, va influenciar a molts d’altres; em ve al cap el “Jackie Wilson said” de Van Morrison o el “ Otis, Jackie Wilson i Sam Cooke” de uns ja extingits Brighton 64 que sobre el 1986 deixaven anar aquest frase com a tonada en el tema “El mejor Cocktail”, tot i que de nou per el camí me’n deixo uns quants més, segur...

L’èxit de Jackie Wilson es deu, sobretot, a la seva mare; autèntica visionaria del espectacle de llavors, que va saber convèncer al bo d’en Jackie que deixés la boxa que tants èxits li havia donat ( fins i tot va ser campió dels Pesos Welter) i es passés a la música. Jackie, ben aconsellat per la seva mare i recolzat per varis dels seus millors amics ( uns tals Berry Gordy, Sam Cooke , Otis Redding, Billy Davis..), prova fortuna amb un tema de Billy Davis ( També el seu cosí ) anomenat Reet Petite, era 1957 i escoltant-lo podeu endevinar ( si els vostres peus us deixen ) que la fama li va venir “Ipso-Facto”. Sempre, en aquests casos s’han de tenir en compte que per una part Elvis iniciava una mili que permetia a figures secundaries ( que no dolentes ) anar més enllà, i que la llavor sembrada per Elvis ( aquell ritme diabòlic i maligne ) s’havia començat a escampar per a tots sentits, com si d’una pandèmia es tractés; lenta però inexorablement...

Cançons com aquesta i “Right Now” ( compte amb els vostres peus ! ),balades i midi-tempos del tipus de “Doggin’ Arround” i “I’m Commin’ On Back To You” serveixen per començar a fer-se una idea de la seva expressivitat vocal o un “Am I the man” on ja queda clara. De la mateixa manera es perceben les influències que la malaltia del Rock ‘n’ Roll estava produint, reviseu el inici de “You Better Know it” a veure si us sona a alguna que altre cançó i riff vocal que aquesta pandèmia ja havia creat.... Altres com el “That’s Why (I Love You So)” però sobretot un “I Know I’ll always be in Love with you” ens presenta com a...copia?, plagi ?, admiració ? o amistat ? del gran Sam Cooke.
Al febrer del 61, tot això va canviar, més que per la bala d’una fan que li va travessar l’estomac, va ser per la por que al seu manager, Nat Tarnopol, li va agafar al veure que el seu xicot, ja no era un cantant secundari. A partir de llavors el registre se les seves melodies es varen tornar més pop, mes lights, temes menors amb acompanyaments mes suaus, en el que el més remarcable seguia sent la seva poderosa veu. Això no treu resultats més que admirables en duets amb cantants com Count Bassie o La Vern Baker . Aquella època ens va deixar petites joies com “Whispers” (1966), “I get the Sweetest Feeling” (1968) però sobretot, sobretot, un tema “Higher and Higher” (1967) que tots tenim més que escoltat en multitud d’artistes, anuncis, pel•lícules i demés...
Al setembre de 1975, mentre estava interpretant el “Lonely Teardrops” en directa a un casino de New Jersey, Jackie va patir un atac de cor fulminant, la falta de reg sanguini al cervell no el va arribar a matar, però va ser suficient per deixar-lo en estat vegetatiu fins el gener de 1984 quant va morir. Entre els molts que van plorar i sentir la seva pèrdua hi havia un Elvis Presley que sentia devoció per ell. Jackie Wilson també em fa bategar el meu cor, respirar fons i moure els peus...màgic. Gaudiu-lo.