09 de març 2008

LLoyd Price

La veritat és que avui quant m’he llevat, al seguir el protocol habitual de contemplar la meva discografia, i preguntar-me: De que parlar avui ?” (això abans no anava així, però ara si ! ), no he pogut més que asombrar-me al comprovar quant deixat de la ma de Deu tenia jo a en Lloyd Price, després de criticar i enfadar-me amb mi mateix per aquest lleig tant gran i tornar-me a fer la sempre falsa promesa de preparar els post abans, amb un lleu somriure enclastat a la cara m’he dirigit al ordinador, i... ups !!, aquí em teniu.

El problema és que parlar d’aquest home no és gaire fàcil, fugint de descripcions Standard que es poden trobar arreu, i perquè us feu una petita idea, en Lloyd va ser dels primers en fusionar aquell diabòlic ritme anomenat Rock ‘n’ Roll amb un trist i ancestral Blues allà per els primers 50. Naturalment mai se li va reconèixer, i tant sols els autors contemporanis dels nostres dies ho tenen clar. La vida, en general d’en Lloyd va ser més aviat gris i rara...musicalment, creador d’un estil o millor dit d’unes bases rítmiques d’un estil, el Rhythm & Blues que volia créixer de entre la voràgine del pecador i sacríleg Rock ‘n’ Roll. He dit creador, doncs va ser la seva inquietud musical la que li va fer fundar un segell el Doble L-lables per a explorar aquelles noves estrelles amb un possible futur musical,com un tal Wilson Pickett ( Algú reconeix al tio de la guitarra..? ) o Little Richard. Creador al incloure en les seves cançons instruments i solistes propis del jazz ( gent totalment novell i desconeguda com Dave Bartholomew o un tal Antonie Domino al piano...) fent-los tocar ritmes rars i estranys per la època. Com a cantant , en els circuits negres i algun que altre blanc ( que trist parlar de colors de pell...!!!, però és que anava així !!! ) era molt ben considerat i, paradoxes de la vida, va ser Monument al 1964 la primera discogràfica blanca que el va fitxar, és més que possible que per la fe de un dels seus màxims mandataris ( un tal Roy Orbison ), tenia en ell.

A Lloyd ( és que el tutejo perquè em cau molt be i se que m’ho permetria !! ) la vida musical li va esgarrar la guerra de Corea ( on hi va servir ), un Elvis que ja en el 1957 era musicalment intocable i insuperable i les males companyies. Tornat de la guerra va intentar reprendre la seva carrera musical, però la ombra d’Elvis era molt allargada, el públic ja l’havia oblidat. Intentant redundar i reimposar la seva idea discogràfica és va ajuntar amb sers més propis de “Il Padrino” que no pas del mon musical, a principis dels 70 un dels seus “Socis” va ser assassinat en estranyes circumstancies i del bo d’en Lloyd ja no se’n va saber res més fins a mitjans dels 80 que casualment se’l va situar a Sud-àfrica com a organitzador d’un concert-homenatge per a antigues estrelles negres de espectacles ( esportius, musicals, etc...)....o sigui , com a les pel•lícules, vamos !!!.
Tot plegat és molt injust, doncs temes seus com “Rock and Roll Dance” , “Country Boy Rock” (1956), un famós “Stagger Lee” (1958), un desconegudíssim “Lawdy Miss Clawdy” ( 1952) que malgrat estar més de set setmanes al Nº1 de les llistes negres i un acompanyament de piano com el de Fats Domino, a les blanques ni hi va figurar, fins que un tal Elvis Presley, al 1959 la portés a dalt de tot de TOTES les llistes... “I’m Gonna Get Married”, “(You’ve Got) Personality” ( si vos plau, qui no hagi escoltat aquesta cançó multitud de vegades, que aixequi la ma !!!...ben alt que no ho veig !!! ) del 1959, son temes que per a mi no es mereixen passar a l’oblit de cap de les maneres. Un més que mediocre per a mi “Where Were you (on your wedding day)” doncs es de lo més senzillet, va vendre més de 2 milions de singles al 1959, que és diu ràpid. El destí ha fet que aquesta cançó fos, casualment, una de les primeres que , del gran Lloyd, vaig escoltar....coses !!!.

10 comentaris:

Lula ha dit...

Uauuuuuu!
Bona elecció per un dia com avui, gris i en que porto un refredat que amenaça una sinusitis galopant (as usual).
Les cançons les coneixia, i el nom em sona, evidentment, però la resta... donx una classe magistral de les seves Sr. Orbison.
Gràcies i... petons?

Clint ha dit...

Una vegada més bocabadat per els coneixements exposats..i tot s'ha de dir per la pinta d'aquest guitarrista esquerrà!

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison. Una setmana més segueix reivindicant artistes que, sense ser desconeguts, si és veritat que els tenim bastant oblidats o només els hem tractat superficialment. En el cas de Lloyd Price conec la famosa "Stagger Lee" i em sona alguna altra cançó de les comentades per vosté. Bé, total, que gràcies una vegada més i un plaer llegir cada dilluns la seua visió d'algunes de les pàgines més glorioses de la música pre-Beatles.

¿El de la guitarra pot ser Jimi Hendrix? Sabia que havia estat guitarrista d'acompanyament i tal, però és la primera vegada que veig aquesta meravellosa foto.

Salut!!

Eva ha dit...

recordar una de les primeres cançons que escoltes d'un grup/músic és bona sneyal....jo recordo perfectament quina va ser la primera cançó de u2 que vaig escoltar jejejje

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Que en va ser de gran, Elvis !!! ...però , quants grans talents va eclipsar, oi ?

Aquesta setmana, estic "artísticament" bastant "atabalada", però aquí estic amb els meus incondicionals !!! ;-)

Orbison ha dit...

@Lula
No haurias de tenir mai cap dia gris..!!! , parlaré amb que faci falta !!!

@Clint
Si, si que te molt bona pinta. Com el qui no vol la cosa però va estar amb els millors...

@Fidelon
És que és una pena que siguin tant desconeguts....però be, no es pot arribar a tothom i aixó va com va...Bona la foto eh ?

@Eva
Segur que ademés hi recordes el moment, és el més maco que pot passar, una Banda Sonora...de la vida !!!

@Anna
Doncs ja em som 2, Anna...jo també vaig "artísticament" atabalat..., però segur que no et molesta, com a mi...ho disfrutem !!!

ddriver ha dit...

no ho puc escoltar,no se que pasa,vaig al mule

Anna,la Fdez.O. ha dit...

I tant que no !!! Quan un gaudeix del que fa, mai molesta !!!...

"Molta merda" , com diem els del món del teatre !!! ..., Ja saps ,... ;-)

Emili ha dit...

tots els músics de la generació del Presley van tenir la mateixa "sort" que els ciclistes d´elit que van sortir competint a l´època de l´Indurain, o bé els que han hagut de competir amb el mateix Kaiser de Ferrari

exactament la mateixa

malgrat tenir recursos van ser eclipsats per un monstre

Orbison ha dit...

@ Emili

Com sempre: Totalment d'acord, "fil parranda"...que en diuen !!