27 d’abril 2008

La Televisió: "Made in U.S.A"

La trilogia dels records de infància no podia acabar sense aquelles series també mítiques que venien dels Estats Units, com a importació, i que malgrat alguns doblatges amb aquell castellà mexicà, i amb alguna que altre excepció, mantenia la música original de presentació.
Com en moltes altres coses, els americans, estan pel damunt o mes avantatjats en el tema de series i, òbviament, en el tema musical. Si ajuntem aquestes dues premisses ens trobem amb peces musicals de certa categoria...

Malgrat pel meu gust i inexorablement, sempre hi ha mediocritats arreu, també els americans aquí tenen capacitat per ser els millors. Series com "Orzowei" o "Sandokan" que no son exemples de obres mestres del gènere precisament, si que hi havia una “La casa de la Pradera” ( els primers passos de Michael Landon ? ), “S.W.A.T.”, la mítica “Hawai Fire -0”, una bastant soporífera “Con Ocho Basta” que sobrepassaven amb nota la mitjana musical. D’aquesta etapa primera hi vull destacar dos obres mestres del gènera ( Musical, que consti ) una “Greatest American Hero” que amb música de Joe Scarbury pasa per ser una més que entranyable B.S.O i una “Love Boat” (Vacaciones en el Mar) que musicalment, per a mi, restaven un xic per sobre del normal, no és que melodies com “Fame” o “Cheers” fossin dolentes o mediocres ( Deu me’n Guardi !!! ) es, simplement, per afinitat i simpatia que las destaco tan sols.

El denominador comú de les series que ens arribaven a casa nostra d’aquell gran país eren les series de detectius privats o policíaques, fora de la estimada “Bewitched” –Embrujada- ( jo estava més que enamorat de la bellíssima Elisabeth Montgomery) o un molt entranyable i semi-desconegut “Doctor Who” (Mítica B.S.O. ara magníficament actualitzada, gracies J !!!!), en el tema policíac, senyores i senyors, el ventall es fa prodigiosament enorme.

Recordo els “Banachek”(George Peppard), “McMillan y esposa” (Rock Hudson), “Colombo”(Peter Falk), “McCloud” (Dennis Weaver) que sota la mateixa melodia i aleatòriament ens passaven els diumenges a la tarda. No vull passar per alt un “Kojak”( Telly Savalas) “Cannon” “Las Calles de San Francisco”, “Mike Hammer”, “La mujer Policia” (brutal Angie Dickinson) o “Baretta” que no em despertaven musicalment massa curiositat, a més dels ja mítics “Starky & Hutch”, “Miami Vice” o “Chalie’s Angels”. Aquelles series estaven protagonitzades per actors de primer ordre i dubto que la seva música no fos més que meticulosament estudiada. Es segur, com sempre, que cauen de la llista altres que ara per ara no recordo...segur, tampoc pretenc ser exacte i si, més aviat, apropar els meus records ( músico-Televisius, en aquest cas ) als vostres, imagino, amb sort dispar...

No oblidaré MAI la melodia i sèrie d’una ja més propera “Magnum P.I” (Tom Selleck) que encara recordo, així com una música magistral de “Hill Streets Blues”, una més que simpàtica (la música) de “McGiver”, la tendre i dolça melodia de “St. Elsewhere” (A Cor Obert),una carinyosament mítica “A-Team” (El equipo A, George Peppard de nou ! ), una estrafolària però rítmica i curiosa “Fresh Prince” (cantada pel mateix Will Smith i amb un èxit espatarrant als U.S.A ) i una molt desconeguda “WKRP In Cincinnati” que a mi em tenia el cor robat, tant o més que un estrambòtic “Sheriff Lobo” i les seves genials i boixes “Desaventuras”....
Ja en tenia ganes de fer una trilogia, mira tu per on.
No serà la última, es clar....

19 d’abril 2008

La Televisió: "Made in Spain"

...Òbviament no podia deixar el tema així, sense completar-ho amb una altre tanda de “records” d’aquells de quant era petit. La producció espanyola d’aquella època, per a mi, és molt més intensa –com a mínim- que ara, el fet de no mirar cap de les series espanyoles d’aquests últims 10 anys ( ben be !! ), hi deu tenir molt a veure...

Els dissabtes als matins, recordo de entre altres, a la mítica “Bola de Cristal", amb una encara joveneta Alaska cantant aquella melodia, però abans, molt abans, hi recordo perfectament a uns “Chiripitifláuticos” ( es la sonrisa de Papá, Mamá.... y Don José ) memorables i que encara m’emocionen, eren “Los Hermanos Mala Sombra” ( de verdad ) i “El Capitán Tan” ( el que viaja por el Polo con mucho Protocolo ) els que ens amenitzaven els matins entre altres ( però com volíeu que m’oblidés ¿ ). Altres melodies que vinculo a la meva infància son el “Sube al Desván”, els Sargents Peppers spanish Sabadabadabadá”, La “Cometa Blanca”, el “003 y medio” ( si no us diu res aquest nom: que tal el de Torrebruno ? ) i la de un “Planeta Imaginario” que melòdicament em feia por...

Ara, recordant unes seriés més que altres, paraules com “Cutre”, “Dolenta” o “Un pal..” son ben comuns, però qui no s’hagi mirat mai ( i escoltat ) la melodia de el grandíssim “Curro Jiménez”, una més que tràgica “Cañas y Barro” o la més propera i estúpida “Verano Azul” ( jo és que no els suportava a aquella colla...!!), he de dir que no és sincer....

Després venien altre tipus de programes amb més o menys sort i de diferents estils, i com que bàsicament és de música del que parlo ( encara que no ho sembli ) vull fer menció, per exemple, de una de les primeres sintonies del mític “Informe Semanal” que imitant el so disco de l’època et clavava a la tele, la melodia inicial de un “Telediario” que em recorda una barreja entre “Blade Runner” i “Oficial y Caballero” o una molt sobrevalorada ( la sèrie ) “El Hombre y La Tierra” ( que quiets i bocabadats ens quedàvem....eh? ). La “Primera Sesión” o sigui, la pel•lícula de la tarda o la de “Sábado Cine” la de la nit...
De tots aquest programes, que segur que me’n deixo, no em vull oblidar d’un parell impactants , la música i presentació de un programa anomenat “La Segunda Oportunidad” que em deixava lelo, la de “Historias para no Dormir” i “La Clave” acollonit; i la de la repugnant Ruperta ( ho sento no podia amb ella )i el seu “1, 2, 3 Responda otra vez” que al final es feia realment soporífer.

El revival no acaba aquí, i abans de donar pas als autèntics mestres de la vida, vull recordar ( bàsicament perquè si ! ) la melodia de un “Crónicas de Un Pueblo” ( que també m’emociona ), la de un “Aplauso” , joder !!, el Ballet de Giorgio Aresu !!!! ( una - dos )i “Hola Rafaella” que em servia per conèixer les últimes novetats musicals.
Sense cap mena de dubte, el berenar, sempre era en companyia dels mestres, els grandíssims Gaby, Fofo, Miliki i Fofito , simplement LA OSTIA , no tinc paraules, dubto molt que hi hagi gent de la meva època ( i no ) que no es sàpiga de memòria TOTES les cançons ( Jo, òbviament hi tinc uns quants vinils, casetes i VHS que en format “aventura” llustren els meus estants ), es pot oblidar??!!, i Chinarro !! i el “na-nia-ro-na-nia-ra”, sense paraules novament. Com sol passar sovint, al Youtube hi ha molt, però no tot.

...I que ens queda per tocar fons en aquest retorn a la infància ?.
Doncs quelcom com això, això o això altre....

12 d’abril 2008

La Televisió: Dibuixos Animats

Seria imperdonable per part meva, en aquest blog, no parlar de la televisió i la música com a barreja que, sense cap dubte, també m’ha influenciat des de ben petit. Jo soc dels que abans vaig sentir la tele que no pas un disc, i per la meva edat, dels que recordo amb nostàlgia uns dibuixos animats més que altres, i malgrat no hi entenia ( encara ) gaire de música i melodies, si que en puc i vull recordar ( i ara refrescar ) unes més que altres...
Així, encara hi tinc al cap La tonada de “Un globo, Dos globos, Tres globos” ( també els vareu intentar contar ?) amb una postissa Maria Luisa Seco ( però seco, seco...eh? ), a “La Familia Telerin” donant-me la bona nit i inclòs un més proper “Casimiro” fent el mateix, imposicions de uns dibuixos animats que ajudaven als pares a fer anar a dormir a la entremaliada canalla....o no...
Abans que tot això passés, els dissabtes a la tarda la TVE (jo es que soc dels de TVE i UHF en blanc i negre... Tv3 i altres no existien encara, bàsicament...), durant uns quants anys emetien aquelles series que ens tenien literalment enganxats a la taula, els “Heidi”, “Marco”, “La Abeja Maya” i sobretot “Mazinger Z” eren unes melodies que al sentir-les ens feien corre cap el menjador ( de nou una preuada ajuda als pares per a fer seure als seus fills a taula sense casi ni examinar el plat...). La qualitat més que dubtable i molt lacrimògena en alguns casos d’aquests programes, llavors ( i ara ) ens eren igual, entretenien i, en el meu i potser altre cas, més que la trama de torn que també..., ens quedàvem amb la melodia d’aquelles i unes posteriors “Banner y Flappy”, una marxosa “Belfi y Lilibit” o la (aquesta si) lacrimògena “Jacky Y Nuca” ( Vagabundo ??..un osito ??). Seria injust que ara, amb el pas del temps, no els hi fes un merescut homenatge.
Els dissabtes, també, a mitja tarda sovint ens delectàvem amb altres capítols de no menys mítiques melodies ( i series, es clar ) com “Ulises 31” amb un pròleg intensíssim que el meu germà i jo encara ens sabem de memòria, “Dragones y Mazmorras” i “Comando G” amb aquelles cançons dels odiats Parchís; i de nou i sobretot un “Erasé una vez el Hombre” amb una estudiada i simpàtica melodia o un “David, el Gnomo” que jo encara canto de tant en quant. Altres que ja no arribo a situar, però que musicalment em varen marcar, eren “La Vuelta al Mundo de Willy Fog” de nou una melodia treballada ( la de la presentació i el final ), casi innovadora amb onomatopeies i canvis d’accent, una “Don Quijote de la Mancha” que malgrat reconèixer no em mirava molt sovint, si que em tenia captivada la seva música coral, tot i dir que la veu del nen amb recordava a un també odiat ( i molt ) Joselito; “D’Artagnan y los Tres Mosqueperros” –Sempre m’ha fet riure aquest títol- era una altre d’aquelles que, juntament amb la gosseta Julieta, em tenien captivat. També hi havia títols que, malgrat no m’atreien gens, hi recordo les seves melodies, un tal “Lagarto Juancho” que paradoxalment crec que era la música més elaborada de totes i els inefables “Los Picapiedra”, una sensacional música i que malgrat ser sosos si que me’ls mirava.
Òbviament tota aquesta parafernàlia de dibuixos animats s’enfonsava en el més profund dels oblits quant per la antiga tele de casa, sentia la melodia de la Warner Bross: El Pato Lucas, El més que entranyable Gat Silvester, el Gallo Claudio, Bugs Bunny, em tenien completament enganxat, allò si que eren dibuixos animats !!!. Els Cartoons i la Universal Pictures eren els altres que per sota d’aquells també em tenien més que enganxat; aquelles tonades de “El Pájaro Loco” i “Super-Raton” , i es que aquell missatge final de:...Y no olviden Supervitaminarse y mineralizarse..!! jo era dels que m’ho creia, hi havia que alimentar-se senyors !!!. Sento dir que per a mi aquests dibuixos sobrepassen per estima i records, a totes les “novetats” posteriors que van anar sorgint amb el permís del Club Super 3 i en Tomàtic, tot i remarcar que “Bola de Drag Z” ( les dues versions ), “Els Bobobops” i una esplèndida i màgica "Musculman" eren unes melodies de lo més notable...

No voldria acabar aquest primer repàs televisiu sense fer dos apunts: De “Barrio Sésamo” un híbrid, em va quedar i molt el “Maná, Maná”, simplement insuperable i la més que mítica i molt estimada ( melodia i dibuixos ) “El Show de La Pantera Rosa”, que se’ns presentava amb dos cançons i formats diferents; el primer, el que jo més recordo i el típic amb el tema que Henry Mancini va fer més famós.

That’s All Folks ?....”Aún hay más”....!!!

06 d’abril 2008

Eddie Cochran

Eddie Cochran, gran entre els grans, era un d’aquells músics del que no volia parlar, expressar sentiments en paraules està a l’abast de ben pocs i jo no m’hi considero entre els escollits. Dic això perquè la seva música és per a mi quelcom especial, d’aquelles que no em canso de sentir-la mai, de les que van més enllà de catalogacions musicals per a passar a terrenys en que tant sols els sentiments poden parlar, i ja hi som....

La biografia y vida (curta ) d’en Eddie és prou peculiar i particular com per fer-hi quatre línees: “Una vida marcada pel destí” en seria un bon títol.

És el seu admirat Elvis, al que escolta a Dallas en un concert, el que empeny a Eddie Cochran a tocar Rock & Roll.
Al 1957 grava el seu primer single “Skinnie Jim” això produeix el primer contracte amb les discogràfiques que l’apresten perquè publiqui quelcom més, el dia que s’acaba el contracte es presenten a la discogràfica sense res, tant sols amb un riff de guitarra que Eddie toca contínuament sense solta ni volta, d’allò surt el famosíssim “Summertine Blues”, la resta ja us la imagineu, gires, concerts i pel•lícules...
En una d’aquestes gires al 1957, coneix a en Ritchie Valens i en Buddy Holly dels que és fa íntim amic. En una de les poques pel•lícules en las que surt “The Girl Can’t help it” (1956), coneix a Gene Vincent, del que també és fa íntim amic.
Al 1959 és invitat per els seus amics Buddy i Ritchie a la gira Winter Dance Party que juntament amb altres artistes recorreria mig país, s’hi nega, doncs coincideix amb la aparició de la seva tercera pel•lícula “Go Johnny Go”. En el famós accident d’avioneta moren en Buddy i en Ritchie. Eddie entra en una profunda tristor i grava en el seu homenatge el tema “Three Stars” i dona TOTS els beneficis a ajudar a les famílies dels seus amics, en aquest tema, durant la gravació, Eddie trenca a plorar varius cops...
Se’n va de gira a les illes britàniques on, juntament amb el seu amic Gene, és més ídol que als Estats Units, després de la actuació al hipòdrom de Bristol tenen deu dies de descans, Eddie ( que per aquells dies estava inquiet pensant si ell també acabaria com els seus amics...)i la seva novia Sharon Sheeley ( Reputada compositora musical )decideixen agafar un taxi, camí cap l'aeroport, per anar als USA i casar-se juntament amb Gene Vincent, el padrí.
El taxi pateix una punxada (per excés de velocitat ) i te un greu accident, Gene Vincent pateix fortíssims traumatismes a la cama que li produirà coixesa de per vida, Sharon un fort cop, Eddie mora als 21 anys...
Aquest breu resum de la vida d’en Eddie, juntament amb la seva audició, sempre m’ha commogut.
Musicalment era un experimentador, dels primers en gravar en dues pistes, Overdubbing ( que al 1959 tenia molt mèrit) i un notabilíssim expert en guitarra, amb una veu semi ronca i mig afònica que sap explotar a la perfecció per omplir de sentiments les seves cançons.
Ara, potser, quant sentiu les seves famosíssimes “C’mon Everybody” o “Summertimes Blues” ( tot i que la seva discografia està plena de detalls i temes d’aquells que “em sona però no se de qui es” ) ja podreu dir sense cap mena de dubte; és Eddie Cochran, un tio gran...