06 d’abril 2008

Eddie Cochran

Eddie Cochran, gran entre els grans, era un d’aquells músics del que no volia parlar, expressar sentiments en paraules està a l’abast de ben pocs i jo no m’hi considero entre els escollits. Dic això perquè la seva música és per a mi quelcom especial, d’aquelles que no em canso de sentir-la mai, de les que van més enllà de catalogacions musicals per a passar a terrenys en que tant sols els sentiments poden parlar, i ja hi som....

La biografia y vida (curta ) d’en Eddie és prou peculiar i particular com per fer-hi quatre línees: “Una vida marcada pel destí” en seria un bon títol.

És el seu admirat Elvis, al que escolta a Dallas en un concert, el que empeny a Eddie Cochran a tocar Rock & Roll.
Al 1957 grava el seu primer single “Skinnie Jim” això produeix el primer contracte amb les discogràfiques que l’apresten perquè publiqui quelcom més, el dia que s’acaba el contracte es presenten a la discogràfica sense res, tant sols amb un riff de guitarra que Eddie toca contínuament sense solta ni volta, d’allò surt el famosíssim “Summertine Blues”, la resta ja us la imagineu, gires, concerts i pel•lícules...
En una d’aquestes gires al 1957, coneix a en Ritchie Valens i en Buddy Holly dels que és fa íntim amic. En una de les poques pel•lícules en las que surt “The Girl Can’t help it” (1956), coneix a Gene Vincent, del que també és fa íntim amic.
Al 1959 és invitat per els seus amics Buddy i Ritchie a la gira Winter Dance Party que juntament amb altres artistes recorreria mig país, s’hi nega, doncs coincideix amb la aparició de la seva tercera pel•lícula “Go Johnny Go”. En el famós accident d’avioneta moren en Buddy i en Ritchie. Eddie entra en una profunda tristor i grava en el seu homenatge el tema “Three Stars” i dona TOTS els beneficis a ajudar a les famílies dels seus amics, en aquest tema, durant la gravació, Eddie trenca a plorar varius cops...
Se’n va de gira a les illes britàniques on, juntament amb el seu amic Gene, és més ídol que als Estats Units, després de la actuació al hipòdrom de Bristol tenen deu dies de descans, Eddie ( que per aquells dies estava inquiet pensant si ell també acabaria com els seus amics...)i la seva novia Sharon Sheeley ( Reputada compositora musical )decideixen agafar un taxi, camí cap l'aeroport, per anar als USA i casar-se juntament amb Gene Vincent, el padrí.
El taxi pateix una punxada (per excés de velocitat ) i te un greu accident, Gene Vincent pateix fortíssims traumatismes a la cama que li produirà coixesa de per vida, Sharon un fort cop, Eddie mora als 21 anys...
Aquest breu resum de la vida d’en Eddie, juntament amb la seva audició, sempre m’ha commogut.
Musicalment era un experimentador, dels primers en gravar en dues pistes, Overdubbing ( que al 1959 tenia molt mèrit) i un notabilíssim expert en guitarra, amb una veu semi ronca i mig afònica que sap explotar a la perfecció per omplir de sentiments les seves cançons.
Ara, potser, quant sentiu les seves famosíssimes “C’mon Everybody” o “Summertimes Blues” ( tot i que la seva discografia està plena de detalls i temes d’aquells que “em sona però no se de qui es” ) ja podreu dir sense cap mena de dubte; és Eddie Cochran, un tio gran...

11 comentaris:

ddriver ha dit...

remontem el level,bo

Striper ha dit...

Un clasic del que perdurara sempre el seu record i la seva musica.

Lula ha dit...

Ufff, si, i tant.
Obviament el coneixia, la música vull dir, no tan la història personal.
A vegades sembla que tot una colla de gent va dedicar a morir-se ben aviat, i en canvi d'altres han durat fins avui (per dir alguna cosa)

Petons accidentats!

Clint ha dit...

Summertimes blues és impressionant! Quan comprava roba "rocker" al carrer riera baixa, el gos de la botiga se'n deia d' Eddi Cochran! sempre vaig pensar que li quedava genial!

Eva ha dit...

això sí que és una vella gloria del rock'n'roll de veritat ehh

Orbison ha dit...

@Ddriver
gran remontada...!!!

@Striper
Un clàssic, sens dubte...

@Lula
Be, per sort no està en les nostres mans esollir que es queda i qui no....oi ?.

@Clint
Caram, lo del gos m'arribat a l'ànima, sensacional !!!.

@Eva
Una vella gloria, sens dubte, a Anglaterra és casi un Deu ( o ho era.....es clar ).

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Sí que és veritat que la curta discografia d'Eddie Cochran aconsegueix transmetre molta màgia i les seves cançons sempre les escoltes amb la mateixa intensitat !!!... Mai avorreixen !!! ...

Llàstima que va tenir tant poc temps per oferir-nos la seva màgia ! :-(

Maria Jesús ha dit...

Visita el meu blog. Hi ha una coseta per a tu.

Sancho ha dit...

Eddie ...que..????

Orbison ha dit...

@ Anna
Magia i sentiments, tot en una o més cançons. No em puc imaginar ón hauria arribat aquest xaval si no fos mort !!!!

@Maria Jesús
Caram !! m'has fet possar vermell !!!

@Sancho
Cochran, Sancho...Cochran.
Música de veritat vamos !!!.
Res de Planetas i semblants....

Lula ha dit...

Eiiiiiiiii

A mi m'agradan Los Planetas... Mmmm el Jota es... buenu! tu ja m'entens!