27 de maig 2008

El "Rock Català": Denominació d'Origen ?

Comentar i detallar en quatre línees el que és, significa i contempla aquesta mal donada i classista denominació no és gens fàcil; molt més ho és el explicar què és el que a mi, personalment, m’inspira a nivell musical i personal. A nivell musical no m’inspira res, fàcil. No vull culpar aquí directament a tots els que s’han aprofitat de tal denominació i més els “creadors” de la mateixa, polítics, quant per una part la música catalana ja en tenia una ( La Nova Cançó ) que definia exactament les mateixes i idèntiques pautes ( La música cantada en Català ) i per una altre part, la més racional, que indica que el “Rock” ja està inventat i creat fa anys. La raó de aquest nou bateig de la nostra música penso que respon més a decisions polítiques amb afanys electoralistes i populars, que no a una tasca purament cultural. El fet de etiquetar-la com a rock, exclou a les bandes i cantants folk o pop ?. Com es reparteixen i qui, les famoses subvencions al respecta ?. La historia i l’experiència ens diu que malament. Es pot dir que gracies a aquesta catalogació grups com Sopa de Cabra, Pets, Sangtraït, Umpah-pah o Gossos s’han donat a conèixer ?, llavors, com es que el gran Pau Riba, Lluís Llach, Marina Rossell,Els inigualables Esquirols, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Raimon, i un bàsic La Trinca ho varen fer sense "subvencions"?. Qualitat o interès ?, novetat o imitació ?. Discussions polítiques que de ben segur no portarien a cap lloc, seguiré pensant el mateix, que em sento una mica “embaucat”-tampoc he vist cap dimissió- per un estat que em diu que aquests si ( que si que promocionem o si que son Rock....o que ? ) i altres com Feliu Ventura, Roger Mas, Xavier Baró, Miquel Pujadó , Miquel Gil i d’altres no, es clar, no son Rock !!, o si?, o què?, subvencionem ?, si, no, no se....per això, i com deia algú, “que me quede como estoy” , o tots o ningú, fàcil.
Que en fem llavors de uns el Pont d’Arcalís que des de terres de Lleida s’entesten a reviure les antigues rondalles i cançons del Pirineu Lleidatà ?, i de Patric, Eric Fraj, Gai Saber, Nadau o tants altres autors Occitans de primer ordre ?, decapitem la energia dels Burman Flash per el seu original i trepidant Ska ?Sembla de tal manera que vulguin que fem dos sacs, quant en el fons tot és un ; música en Català.

Primer venen els gustos de cada un, tots respectables ( inclòs el meu ) i, en aquest cas, més encara, doncs estem parlant, agradi o no, de la nostra música i la nostra llengua. I és aquí, mira per on, que jo si que hi tinc (com a mínim ) 2 sacs. En un hi poso sopes, noms d’animals, sons escatològics, begudes alcohòliques i semblants, doncs escoltar-los no m’aporta res (fora de la llengua) que no faci Eagles, Bob Dylan, els primers Manhattan Transfer, Chic, Elvis Costello o el Elton John més dels 70; no dic que no tingui mèrit (que el te) aprofitar-se de les milers de cançons i cares “B” de discos dels grans, per a fer , en alguns casos EXACTAMENT , el mateix que feien els altres, però en català. Totalment lícit però a mi no m’aporta res, res nou i em torno a sentir “embaucat”. Em quedo amb l’original.

Desprès en venen altres que , com a mínim, innoven, hi aporten part de la seva essència, de la seva creativitat com uns Antònia Font o uns Txerramequis Tiquis Miquis, que malgrat sonar i recordar molt a Kraftwerk i Einstürzende Neubauten respectivament, si que hi trobes aquell punt de creativitat, frescor, evolució i certa originalitat que en el primer sac ( eps !! és la meva opinió ) no hi ha o no li trobo. No vull oblidar-me del que, a part dels ja esmentats clàssics, jo considero innovació( tot i que per innovació aquella ! ) i creativitat en majúscules i, ara per ara, em ve a la ment el grandíssim Albert Pla i el seu “Ho sento Molt” del 1989, grandiós exponent de creativitat, aposta, innovació i originalitat, probablement el fet de estar fora dels circuits standard català i de la nova onada de “Rock Català” va fer que passés sense pena ni gloria , amb més crítiques que no lloances i, òbviament, sense subvenció de cap tipus, quant musicalment, per a mi de nou, no te desperdici. Genial !

Ja vaig comentar aquí, fa uns quants blocs, la manca de referència musical catalana en les noves formacions musicals, posant com exemple que qualsevol persona aliena a la nostra cultura no endevinaria mai que, sentint el que es sent ( o el més famós) aquí, a la nostre terra, hi ha un ball i una música pròpia anomenada Sardana, amb els seus propis instruments, compositors, partitures i ball, naturalment i malgrat que penso que tot te el seu públic, fora de les Cobles, cap grup nou s’aboca a un desafiament econòmic i cultural de tal magnitud, centrant-se tant sols en la nostra estimada Sardana.....cap ?. La Companyia Elèctrica Dharma ja fa anys que amb gran encert ( per a mi, de nou ) desenvolupa aquesta tasca i adaptant-se als nous temps ha sabut fer un disc, el seu últim “L’àngel de la Danpa”i un espectacle "El misteri d'en Miles Serra i les músiques mutants" fusionant el seu so característic amb clàssics del jazz americà, resultat: Brutal. També hi tenim un grupet molt ( i injustament ) desconegut, Titani, que barrejant la gralla, la tenora, el flabiol, o el tible amb la guitarra elèctrica, la bateria o el baix emprenen aquest nou camí de la fusió, gaudir-los en directa et fa venir flato. Sensacionals.

Durant la “cursa de sacs” m’he deixat a altres noms com Oscar Briz, Lidia Pujol, un divertit Estanislau Verdet, el grandíssim Toti Soler, Eduard Iniesta, Joan Bibiloni, Xavi Ribalta, uns curiosos i acertats Tarannà ( “Senyals de Vida” 2006) i molts d’altres que escolto sovint de entre tant Rock & Roll... del original, que estan molt per damunt de la mitja...del primer sac, per exemple.
Els grups catalans son com els bolets, tant sols has de buscar-los, perquè haver-n’hi, senyores i senyors, ni ha un fotimer, no son tant coneguts com els del primer sac, però de nou per a mi, infinitament millors en aposta, atreviment, creativitat, qualitat, originalitat i es clar, en Català.

Dur camí aquest, el de ser músic i cantar en català, a més de poder guanyar-se la vida, no per la qualitat sinó per una “llista” d’èxits monopolitzada i manipulada injustament per uns politics, que aquesta terra no es mereix. Dit i fet !

25 de maig 2008

Pat Boone

Si algun conegut em preguntés sobre els meus preferits de l’època dels 50 – 60, Pat Boone, mai hi seria ni per casualitat; personatge rar, misteriós i postís com pocs. Però com que és el meu un blogg per a reivindicar belles glories del passat, aquells que hom escolta desapercebudament i poden caure en l’oblit, que per be o no, varen formar part d’un passat musical, ara, ja extingit; si que és el meu propòsit rescatar-lo i donar-hi a les seves cançons, un cert reconeixement.

Sota el meu punt de vista, Pat Boone va ser un oportunista mal guiat pel mon del Rock & Roll, quant els grans estaven arrasant amb aquest diabòlic ritme, el “llordo” d’en Pat, seguia amb les seves balades pastoses ( les seves, SI ), que malgrat tot i com sempre, tenien el seu fidel públic. Lluny de adaptar la musica que interpretava ( que no seva, ni molt menys !! ) a la nova onada musical que llavors esdevenia , en Pat, va lluitar contra ella, diria patèticament.... En primer lloc alineant-se a la corrent de criticar aquest nou moviment i acostant-se més al discurs de la pèrdua de valors, que no a la revitalització dels mateixos ( Visca Elvis !!! ), el fet de casar-se amb la filla d’un maníac del Country i Bluegrass més pur (Red Foley) defensor alhora de la puresa i cristiandat més pura dels EE.UU que els malèvols Presley, Richard, Perkins, Cochran, Holly, etc. volien finiquitar...òbviament, hi va tenir a veure-hi. I en segon lloc, manipulant l’essència de les lletres rebels del R & R amb odes al cristianisme, adoptant els tics de l’estil satànic ( eps ! amb pulcritud...eh? ) amb missatges catòlic epistolars de difícil païment, com a la estranya “A Wonderful Time Up There” ( Gloria, Alelluhia ???....Rock & Roll ?? ), rara on las hi hagi....
La seva cara bonica (diuen) i la seva més que suposadament falta de personalitat, va fer que el cinema de llavors li obrís les portes, “April Love”, “Viaje al centro de la tierra” (1959) i “Bernadine” en son l’exemple.

Paradoxalment, a aquest personatge, li arribar l’èxit versionant ( i enverinant) literalment obres de reconeguts Rockers del moment; un “Speedy Gonzalez” que ja havia portat a l’èxit Ritchie Valens, el “Ain’t a Shame” de Fats Domino ( i que el va portar a Nº 1..!!!!! ) o el famosíssim “Tutti Frutti” del grandíssim Little Richard ( oblideu-vos de drets d’autor i tal i qual...), del que diuen les males llengües ( jo m’ho crec ! ) va repetir fins l’extenuació intentant emular aquella sana i diabòlica velocitat .
La empallegosa “Love letters in the Sand” o la mateixa “April Love” son mostra d’unes balades injustament (potser..) tractades per un servidor, i que en senyal de humilitat, també us penjo.

Deu Nostre Senyor, sempre aquí i en nosaltres, evidenciant la seva magnànima i equilibrada justícia ( apart de un més que celestial gust musical), va fer que en aquest fals ser, li arribés el purgatori des de Anglaterra, Liverpool concretament, doncs a partir del 1963 , les seves soses i incondicionals fans de faldilles prisades es convertiren en addictes i frenètiques admiradores d’un quartet de Liverpool anomenat The Beatles. El destí. la sort, Deu i els Beatles varen fer que en “pocapena” d’en Pat, passés a circuits secundaris de velles glories i a ser Nº 1 de les llistes dels geriàtrics de tot EE.UU. Amen.

18 de maig 2008

Toy Dolls

El costat fosc de cada un és quelcom que malgrat no portar a flor de pell, de tan en quant va be de rescatar. Entenen com a costat fosc, aquella part de nosaltres radical, cràpula, piltrafilla, gamberra i irònica de la vida, he volgut avui rescatar a aquests personatges boixos, malalts, elèctrics, hiperactius i de música histèrica i accelerada, que jo utilitzava via Walkman ( dels de Cassette ) abans de entrar a treballar a una alcohòlica feina, allà pels principis dels 90...

Els Toy Dolls, probablement, no guanyaran mai cap Grammy, difícilment se’ls inclourà en cap banda sonora de cap pel•lícula i rarament seran “carnassa” de Discoteca. No per això deixen de ser tremendament entranyables per a mi. Com a grup estrafolari on els hi hagi, les seves cançons no podien ser-ho menys, catalogats històricament com a grup Punk ( molt allunyats dels Pistols, això si...) s’han mostrat “semper fidelis” a aquesta esbojarrada forma d’actuar i tocar, amb uns inicis difícils ( s’editaven i es produïen els seus discos, amb tiratges de 300 a 500, no hi havia “peles” per res més) els hi va arribar la fama amb una cançó infantil especialment “remastaritzada” per ells; “Nellie, The Elefant” va arrasar ( sobretot al Japó, on estan considerats uns deus ! ), òbviament això no era nou per ells, doncs a cada disc hi afegien alguna cançó “famosa” utilitzant la seva particular versió musical, mofes irreverents, guinyos , al•literacions consonàntiques i jocs de paraules impronunciables en la seva discografia; temes com “ Turtle Crazy” ( se’n foten de les tortugues Ninja amb cors escolars inclosos ), “Yul Brynmer was a Skinhead”, “Blues Suede Shoes” ( endevineu ? ) o be els “Peter Practice’s Practice Place” i el “The Ashbroke Launderette, You’ll Stink, Yours Cloths Srhink, Your Whites’ll be as black as ink”.
Certament, com ja he dit , les seves cançons no son cap joia, ni dignes (potser) de cap recopilatori personal que un creï per a la seva audició, us ha d’agradar molt aquest so per a escoltar-lo tot de cop ( evidentment jo ho he fet...), però igualment injust seria desterrar-lo vilment com si de un bitxo és tractés. Malgrat poder pensar que tota aquesta acceleració és aliena de tècnica, o efectuada amb “efectes especials” , s’ha de dir que Michael "Olga" Algar , el cantant i guitarrista és autodidacta, mai va estudiar guitarra i creieu-me quant vos dic que se’n surt més que be. Del Japó, on ja us he dit que en son ídols, hi he trobat aquests fragments de concerts en directe, en ells hi veieu en boig de Michael fent una performance amb el mític “Dueling Banjos” o en aquesta altre amb la “Tocatta”, i es clar, autodidàcticament....
Els Toy Dolls tenen més de quinze discos al mercat, alguns dels quals estan considerats peces de col•leccionista, Boixos però no tontos....eh?.


No us centreu en la seva audició, -els que voleu escoltar els temes que us penjo-, atentament; aprofiteu per fer alguna coseta mentre sonen, es probable que si ho feu al seu ritme, acabeu abans !!!!.

11 de maig 2008

Neil Diamond

Generalment, en aquest mon, quant es parla de monstres, hom sol referir-se a quelcom tipus “Gozzilla” o “Juràsic Park” o en una altre vessant a tipus “Menguele” i similars. Però jo utilitzo molt aquest mot per referir-me a amics de l’ànima ( com el Raül i la Roser, la Serp, Johnny la pancarta, el Poeta i la Psicòloga el Johnson i la Gona, la Cinteta, Magnum, Babaneta, Porky’s Family, wake up Little Susie o Jori-meeen ), personatges socials de la vida ( Fofó, Eastwood, Tuco Benedito Juan Maria Ramírez, Ben Rumson, Cascarino o Souness... ) i òbviament a Neil Diamond.

De nou evitaré radiografies de la seva vida que es poden trobar arreu; un dels 25 artistes millors pagats del mon, compositor, cantant, músic com la copa d’un pi, infinites col•laboracions i bla, bla, bla...
Per a mi és un ser entranyable i la seva música, per A ó per B, ha format i forma part de la meva Banda Sonora personal. Detallar ara la meva vida i el perquè d’aquest comentari ho obviaré perfectíssimament, que no es tracte d’això.
La qualitat musical de la casi totalitat de la seva obra és, per a mi, indiscutible, una veu càlida d’aquelles que et fan sentir be, acompanya totes les seves melodies; si això hi sumem que ell compon el 99% per cent del que ha cantat ell i altres ( Monkeys, Barbara Streisand, Paul Anka, Kenny Rogers, Frank Sinatra, Elvis Presley, etc...) i que orquestra i musica totes les seves cançons ( també les edita i produeix ) fa que sigui això, un monstre.

Una sensual, mítica i màgica “Song Sung Blues” (1972) juntament amb el ja clàssic “Sweet Caroline” (1969) son de les primeres peces que les meves encara petites orelletes, allà pels 70, varen sentir. El temps no ha minvat aquelles tendres melodies ni la concepció que en tinc d’elles, ans al contrari, “Opera prima” que se’n diu...
Naturalment seria molt egoista o poc professional centrar la seva enorme obra i brutal discografia en aquest dos temes, i malgrat reconèixer que he estat a punt, doncs s’ho mereixen per tot, “casi” no ho faré....

Ahir, amb la meva estimada nebodeta i nebodet, contemplàvem per enèsim cop “Shrek” i de nou per enèsim cop, compartíem la festa final de la cinta amb tots aquells personatges, ballant i fent el nen com sempre amb aquella meravellosa cançó “ I’m a Believer” que no recordo qui executa, però que ara ja sabeu de qui és...oi?.
Per les damisel•les que s’atreveixin a concedir-me un ball d’aquells romàntics i tendres, profunds, de contacte i en silenci, gaudint-lo intensament, disfrutaríem del “Play me” o “You bring me Flowers” ( amb Barbara Streisand ), amb els xavalotes compartiria una guitarrera “Cherry, Cherry” que anima al més posat o la cinematogràfica “Girl, You’ll be a woman” entre cervesa i cervesa ( Guinnes ?), totes, simplement, Brutals.
Escoltar qualsevol Lp d’aquest monstre és obviar la realitat per moments i veure-ho tot dolç, tendre, senzill...màgic.
Però que gran és Neil Diamond !!!!, que gran !!!!.

04 de maig 2008

The Ames Brothers

Si el novembre del 2007 ja parlava del posat de les escenes musicals i socials de la època pre-Rock & Roll ( una etiqueta que m’acabo de inventar ) en format femení ( The Chordettes ); els germans Vic, Gene, Ed i Joe Urik son un xic el mateix però en masculí.

Aquests fills de immigrants ucrainians varen començar la seva trajectòria musical, com a bons cristians, desprès d’acabar els estudis no pas abans. És el 1948 quant editen el seu primer treball “A Tree in a Meadow” junt a Mònica Lewis, però no serà fins el 1950 amb un sensacional single “Sentimental Me” i “Ragg Mopp” que els hi arriba el èxit, llavors s’inicia la ja famosa parafernàlia d’actuacions a Tv, concerts i gires constants, a part de la gravació de uns quants àlbums. Això els hi va durar fins aproximadament el 1957 quant el “Diable” i “Satanàs” comença a instal•lar-se en aquell país en format Rock & Roll, al 1959 ja estan considerats unes autèntiques relíquies i a partir del 1961 cada germà va a la seva amb diferent sort.

Les seves veus perfectes, treballades i sublims ens transporten al mon més romàntic i al blanc i negre. Fidels seguidors de les harmonies mes dolces, dels ritmes més melòdics. Tècnicament excel•lents en la execució i pulcritud de les seves veus ( tenor, contratenor, Baríton i Baix )els quatre germans, desprès de versions més o menys encertades de Hits cinematogràfics del moment “My Bonnie Lassie” (1955), gravacions per a mítiques series, també, del moment “Daniel Boone” i alguna que altre esplèndida peça amb orquestres de l’època “Undecided” (1951)...cauen en el oblit....Cauen en el oblit ?.

Hi havia tal vegada, en una ciutat anglesa anomenada Liverpool, 4 nois joves i malaltons de música i melodies que contínuament practicaven i tocaven tot el que escoltaven i havien arreplegat d’una petita botiga de discos, ( la NEMS, North End Road Music Stores ) que regentava un noi jovenet que es deia Brian...., Brian Epsien . Buscaven, potser ja tenien, un so que els identifiqués i cercaven desesperadament com conjuntar i cantar com aquells grups vocals dels 50. De fet ells, varen ser una de les primeres bandes en las que tots ( els 4 ) cantaven i tocaven a l’hora. Ringo, el més MELÒMAN I MANIÀTIC de tots, devia deixar anar un “Eps, que us sembla això que he trobat a Can Brian?”, tot punxant una “Good King Wenceslao” ( una cançó tradicional , perfectament cantada per uns tal Ames Brothers ). Ves a saber quants temes dels Ames devien sonar als primers concerts del The Cavern cantades per uns tal The Beatles. De vegades sembla increïble com un petit gra de sorra pot formar part del desert més gran del mon.... Ves qui ho hagués dit !!!!.
Òbviament, a mi, em xiflen els malalts i els Ames Brothers....