29 de juny 2008

Sleepy LaBeef

Certament son incomptables els cops que per aquell octubre del 97 vaig repetir visita a la sala La Boite de Barcelona, el gran Sleepy LaBeef (tremendament desconegut entre nosaltres) ens visitava durant tot el mes. Les limitacions de la sala ( unes 300 persones com a molt), el caràcter de Sleepy ( casolà i simpàtic com pocs), la companyia amb la que anava a veure’l (un casi germanet catalano nord-americà ) van fer que fins hi tot el gran Sleepy, quant marxava cap a l’hotel em comentés amb aquesta profunda i “socarrona” veu : “Tomorrow’ll be here again ?”, doncs era cada dia que en acabar el concert, suat i cansat de tant ballar, l’abordava per petar la xerradeta...

El Rockabilly és un gènera prou desconegut per aquestes contrades, ideal per rebaixar la cansalada aquí i allà, és una fusió del country i el Hillbilly (ritme camperol i popular als USA), que a principis dels 50 va agafar forma als Estats Units. Tots els grans de l’època varen començar amb el Rockabilly, la diferència és que mentre la immensa majoria va anar adaptant aquest ritme als nous temps, altres com Sleepy o el ja comentat Johnny Burnette, es varen “professionalitzar” en aquest estil on bàsicament és el contrabaix el que porta el ritme, doncs la percussió és (era) puntual o ocasional.
Això fa, evidentment, que les peces accelerades imposin un ritme casi frenètic, però seria un error greu obviar que en aquest ritme també hi ha balades i midi-tempos que avui no us penjaré....

La història del gran Sleepy és llarga i profunda, sempre arrelada a aquest ritme, i exempta de secrets, desgracies personals o intrigues que tenen per norma general la resta de clàssics, perquè que no passí per alt que aquest senyor és un clàssic que va conèixer en persona als Perkins, Orbison, Berry, Cochran, Cash, Richard, Holly, i òbviament Elvis Presley, del que va ser teloner al 1954. Una Llegenda viva, doncs si ja és difícil que encara existeixi algú amb aquestes característiques, més ho es el fet de que es passi (passés) per Barcelona de tant en quant i que puguis escoltar histories i comentaris dels grans en boca d’aquest senyor.

Els concerts d’en Sleepy a La Boite eren tremendíssims, contemplar com aquella “mole” ( 2 metros d’alçada i d’amplada ben be) de persona, guitarra en cinta feia ballar al personal sense perdre en cap moment la postura era brutal, normalment alternava balades amb els rockabillys més frenètics ( com els que us penjo), l’últim dia, però, ens va delectar amb una hora i mitja de ritmes frenètics sense descansar o pausar entre cançó i cançó, i això està a l’abast de molt pocs.
Us explicaria mil anècdotes de totes i cada una de les cançons que us poso, inclòs la versió que de el “Ring of Fire” de Johnny Cash que te, però ho passaré per alt per no avorrir-vos. Em quedo amb la tranquil•litat de saber que li he dedicat a aquest home un merescut post i que algú de vosaltres el descobrireu, de nou, merescudament.

22 de juny 2008

Great Balls Of Fire

“De desagraïts el mon n’és ple”...aquesta lapidaria frase, tant certa com hi ha cel, que durant tota la meva infantessa ha rondat per casa meva per boca de la meva avia i desprès de la meva mare, definiria perfectament la bibliografia i tota la vida d’aquest personatge,Jerry Lee Lewis, per altre banda històric....això si.

De igual forma que Elvis va reconèixer fins l’extenuació que la seva música venia dels ghettos negres, que la seva veu estava directament treballada a base d’escoltar els grans i desconeguts cantants de Gospel que anys enrere a la seva eclosió minaven els baretos del sud dels Estats Units; De igual forma que tots els cantants de Rock & Roll posteriors a Elvis han reconegut que sense el Rei, res hagués estat igual, o de igual manera que els grandíssims Beatles van reconèixer oberta i literalment que sense Elvis ells no haguessin esta res; aquest senyor mai a obert boca al respecte. Humilitat no surt al seu diccionari.
És aquesta actitud prepotent el que més m’ha molestat d’aquest senyor, quant a dia d’avui ( i que jo sàpiga) encara no ha reconegut públicament que varen ser les mateixes influencies que Elvis i el mateix Elvis, el que el va portar a fer el que va fer.

Aquesta pel•lícula, entretinguda i divertida, contràriament el que es pensa no està basada en una bibliografia seva, sinó de la que va ser la seva dona i cosina Myra (Wynona Ryder a la cinta), Jerry que hi va participar activament, va refusar o acceptar les diferents accions que se li atribuïen segons el convenia. Així, segons ell, és cert que en un escenari en plena actuació va encendre un piano ( mítica seqüència a la pel•lícula) provocant la histèria col•lectiva, però totalment fals que de ben petit freqüentés els garitos negres per escoltar els genis que allí hi tocaven...Mentider !!

És aquesta personalitat canviant ( gravíssimament agreujada amb la malaltissa obsessió que tenia per destronar a Elvis del seu tro....il•lús !!!!!) el denominador comú de la seva vida i el que ha provocat en mi més rebuig que no pas admiració. El fet d’estar contínuament enganxat a TOT tipus de drogues i al alcohol durant la seva trajectòria musical ha fet que la seva vida estès plena d’episodis tràgics, la majoria ja coneguts ( el matrimoni amb la seva cosina menor d’edat, contínues expulsions de l’església,l’exili musical que va patir i lo malament que ho va portar) producte d’aquesta addicció, altres com el haver disparat amb una magnum al pit del seu bateria en ple assaig i comentar després que no sabia pas que estava carregada i que tot era una broma, o el fet que els seus companys de gravació en el ja comentat “Class of ‘55” per veu de Carl Perkins expliquessin la molèstia de gravar amb una persona que només feia que interrompre les cançons amb comentaris fora de to o que enmig de una cançó al intentar fer una voltereta en l’estudi li caiguessin de les butxaques milers de pastilles de tots colors ( tipus Smiley...) provocant que els seus companys no es poguessin ni moure per perill real a relliscar i matar-se, tot contemplant a l’hora com el malat d’en Jerry les anava recollint una a una i posant a les diferents butxaques de la americana segons el color...potser no son tan conegudes..
Per altre part no reconèixer l’encert de les seves cançons o que la musculatura de les meves cames està desenvolupada gracies a seguir frenèticament els sons d’aquesta Banda Sonora, seria un error, imperdonable per part meva

14 de juny 2008

Chuck Willis

Imagino que sovint els meus posts deuen resultar soporífers, espessos, pesats; de que ens parla ara aquest ? o be un, Qui punyetes és aquest ?, son preguntes que de ben segur més d’un es deu fer al llegir el enunciat de torn i, malgrat saber, ( per els vostres agraïts comments ) que a més d’un el pot arribar a sorprendre, en general, es cert que no parlo de famosos ( és que no vull, bàsicament...), de topics ( intento fugir-ne) o dels clàssics de sempre ( que vull evitar, de moment).

El prefaci be a que em resisteixo a canviar i malgrat poder semblar pretensiós tant sols pretenc escriure del que m’agrada ( lo de un llibre ho deixo pels valents ), a la meva manera i per una raó més aviat psicològica que és ( o deu ser ) la que ens motiva a tots els bloggaires a escriure del que sigui. Fàcil.

Avui, tornant a repassar els meus estants, he redescobert a un senyor d’aquest, desconeguts però bàsics, antic però creador, compositor i mestre ( sense saber-ho i probablement voler-ho ) de una infinitat de grups i del Rock & Roll més clàssic i es clar, de nou m’ha vingut al cap el comentat anteriorment, i com que ma mare em deia que no canviés mai, us toca aguantar de nou a un d’aquest grandíssims desconeguts.

A Chuck Willis no és que el versionès aquest o aquell altre, és que han estat més de 300 les versions que de la popular “C.C.Rider” s’han fet, la seva, és la que va crear escola, la que va canviar el rumb i va donar el pas de popular a mítica, dista molt de les innumerables versions que d’aquesta cançó ( Jo diria més aviat de la versió d'en Chuck...) s’han fet; i ara, em ve al cap, la de un Elvis Presley Brutal i un Ray Charles ( Puc tornar a dir Brutal...oi? ), la resta de grups de totes les èpoques i estils que em deixo, us les deixo a vosaltres, jo no em veig amb esma....
També he dit creador, sense voler-ho, perquè escoltant un “Hang Up my Rock and Roll Shoes” ( un sensacional Rhythm & blues malgrat la paraula màgica del títol), un rítmic “Sugar, Sugar” o “Kansas city Woman” quant estava a uns primers anys 50, qualsevol descobrirà en la seva audició unes bases ( composades i creades per ell) que altres aprofitaren més tard. Com també així, i per sort, el temps si li ha reconegut.

Que el Rei Elvis agafés les millors versions dels clàssics i les readaptés per a la seva major gloria no es cap secret ; en un exercici de franquesa i mig abaixant el cap, no tant sols afegiré que ni el gran Buddy Holly es va poder resistir a la temptació d’ agafar un tema d’en Chuck, sinó que ni tant sols és va prendre la molèstia de maquillar-lo o dissimular-lo. El famosíssim “It’s Over” de Buddy Holly és clavat al de del gran Chuck .
Buddy amic, saps que t’aprecio, però les coses com son !

08 de juny 2008

Bobby Vee

El 4 de febrer de 1959 va ser un dia dur però especial per l’amic Bobby Vee ( Robert Velline en realitat ), el dia abans havia mort en accident de avioneta el seu estimat i idolatrat Boddy Holly del que havia tret ell i els seus joves The Shadows , la inspiració de la seva música, que en aquell poblet i rodalies feien sonar. Ell va ser l’escollit per a substituir-lo en el concert que al seu poble (Fargo), Buddy Holly i els seus devien donar, a partir de llavors les coses canviaren i els èxits es varen amuntonar a les seves mans.

En Bobby fa formar part del que es va anomenar el Hight School o els Tenn Idols que la factoria Brill Building ( entre altres )es va encarregar de engegar, promocionar i llençar a l’èxit. Corrent musical inspirada per les grans discogràfiques al veure que els grans artistes de Rock & Roll morien, abandonaven, canviaven repertori o feien la mili; desesperadament, i per omplir la caixa, es varen dedicar a buscar “joves promeses” en el mon de la música i va ser en els instituts d’arreu del país on varen treure la major part dels artistes que ompliren les llistes dels deu anys següents, seguint i observant les bandes que tocaven en aquelles festes de institut per celebrar el final de curs, d’aquí sorgirien noms com el de Bobby Vinton, Neil Sedaka, Paul Evans, Bobby Rydell, Bryan Hyland i d’altres, artistes que a l’hora varen ser font d’inspiració dels patètics “Duo Dinámico” que copiaven literalment la música i la traslladaven a aquella Espanya que tots coneixem, obtenint de la mateixa manera aquell èxit que varen tenir, farsants !.
Malgrat la Historia de Bobby Vee, ja he comentat, no va seguir exactament aquest camí, si que se’l va incloure en aquesta denominació musical. El nostre Bobby, a part de posar-hi una veu dolça i melodiosa, es va saber acompanyar de grans compositors de l’època com Snuff Garret, Gerry Goffin, Carole King, Sunny Curtis, Jerry Allison o el mateix Burt Bacharach,. Les seves cançons anaven destinades al jovent, al jovent de segona generació, els que sortien llavors dels instituts, música agradable, tendre i senzilleta que evocava als feliços dies de institut, convidava al ball i a enamorar-se perdudament de la parelleta de torn....Oh Amor !!.

Certament no és precisament l’estil de música que més m’agrada, però de nou reivindico la seva existència a l’hora que els meus moments tendres i romàntics, melodies simpàtiques com el “Rubber Ball” o el “The Night has a Thousand Eyes”, mítiques com el famosíssim i mil cops versionat “Devil or Angel” ( per a mi aquesta és la millor versió) o un “More than I Can Say” que més tard va fer famós Leo Sayer ( jo de nou em quedo amb aquesta ) son cançons , en general, que no cansen gaire i que van molt be per acompanyar qualsevol tarda amb la millor companyia possible. Seva també és la veu que interpreta , la de nou, mil cops escoltada i interpretada “Take Good Care Of My Baby”, tema que va arribar a ser nº 1 i nº 3 a les llistes americanes i angleses el 1961.
Tot això, de nou i per enèsima vegada, va començar a minvar quant aquell torrent d’energia i ritme va creuar el mar des de Anglaterra amb una bandera que posava : Beatles.