14 de juny 2008

Chuck Willis

Imagino que sovint els meus posts deuen resultar soporífers, espessos, pesats; de que ens parla ara aquest ? o be un, Qui punyetes és aquest ?, son preguntes que de ben segur més d’un es deu fer al llegir el enunciat de torn i, malgrat saber, ( per els vostres agraïts comments ) que a més d’un el pot arribar a sorprendre, en general, es cert que no parlo de famosos ( és que no vull, bàsicament...), de topics ( intento fugir-ne) o dels clàssics de sempre ( que vull evitar, de moment).

El prefaci be a que em resisteixo a canviar i malgrat poder semblar pretensiós tant sols pretenc escriure del que m’agrada ( lo de un llibre ho deixo pels valents ), a la meva manera i per una raó més aviat psicològica que és ( o deu ser ) la que ens motiva a tots els bloggaires a escriure del que sigui. Fàcil.

Avui, tornant a repassar els meus estants, he redescobert a un senyor d’aquest, desconeguts però bàsics, antic però creador, compositor i mestre ( sense saber-ho i probablement voler-ho ) de una infinitat de grups i del Rock & Roll més clàssic i es clar, de nou m’ha vingut al cap el comentat anteriorment, i com que ma mare em deia que no canviés mai, us toca aguantar de nou a un d’aquest grandíssims desconeguts.

A Chuck Willis no és que el versionès aquest o aquell altre, és que han estat més de 300 les versions que de la popular “C.C.Rider” s’han fet, la seva, és la que va crear escola, la que va canviar el rumb i va donar el pas de popular a mítica, dista molt de les innumerables versions que d’aquesta cançó ( Jo diria més aviat de la versió d'en Chuck...) s’han fet; i ara, em ve al cap, la de un Elvis Presley Brutal i un Ray Charles ( Puc tornar a dir Brutal...oi? ), la resta de grups de totes les èpoques i estils que em deixo, us les deixo a vosaltres, jo no em veig amb esma....
També he dit creador, sense voler-ho, perquè escoltant un “Hang Up my Rock and Roll Shoes” ( un sensacional Rhythm & blues malgrat la paraula màgica del títol), un rítmic “Sugar, Sugar” o “Kansas city Woman” quant estava a uns primers anys 50, qualsevol descobrirà en la seva audició unes bases ( composades i creades per ell) que altres aprofitaren més tard. Com també així, i per sort, el temps si li ha reconegut.

Que el Rei Elvis agafés les millors versions dels clàssics i les readaptés per a la seva major gloria no es cap secret ; en un exercici de franquesa i mig abaixant el cap, no tant sols afegiré que ni el gran Buddy Holly es va poder resistir a la temptació d’ agafar un tema d’en Chuck, sinó que ni tant sols és va prendre la molèstia de maquillar-lo o dissimular-lo. El famosíssim “It’s Over” de Buddy Holly és clavat al de del gran Chuck .
Buddy amic, saps que t’aprecio, però les coses com son !

12 comentaris:

Striper ha dit...

D'aburrits res molt didactits.

Lula ha dit...

Home, donx no puc negar-ho.
Normalment ni flors de qui estas parlant, però precisament això és el que m'agrada (puc dir 'ens'?)

Tinc una lleugera idea de xq aquest bon home, el Chuck, no va triomfar... tu t'has fixat el careto que es gasta???? I el inclassificable gust que van desparramar en la portada del disc????
Vull dir... és que fa por i tot!!!


Petonets porucs....

Morgana ha dit...

Puedes y debes Lula...

Nos gusta muchísimo leerte y que lo compartas con nosotros.

Besos, de esos...

Clint ha dit...

Ei d'aquest no en sabia l'existència jo...ja puc anar a dormir!

Maria Jesús ha dit...

Torno al teu blog a rememorar personatges del passat i a llegir els teus interessants articles sobre grans figures

ddriver ha dit...

aburrits diu..i ho que aprenem que???escolta pregunta al sr mestre;quans chucks deu haver al mon de la musica?

Orbison ha dit...

@Stripper
Gracies Stripper, aquesta també és una mica la idea...

@Lula
M'has fet riure una estona, certament en aquella època de disseny res i és lleig a matar !!!!

@Morgana
Nada, morgana, nada , que me tienes encandilado !!!!!

@Clint
No t'oblidis de la Guinnes per a tenir uns bons somnis !!!

@Maria Jesús
Gracies carinyo, ets a casa teva .

@Ddriver
Molts !!!, ja ho saps tu com va i anava aixó dels plagis i cópias de cançons, raó no te'n falta gens ni mica !

Orbison ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tomás Verléin ha dit...

Difícil situación, aunque yo creo que se puede solucionar con un poco de organización (como todo en la vida). Tienes dos opciones: elaborar distintas versiones de la carta en cuestión en la que ocultes ciertos contenidos para favorecer la diversidad (en un claro ejercicio de selección natural aplicada al ocio), de tal modo la repetición de discos, libros o DVD será menor o coger el toro por los cueros y ponerte a coordinar la situación. Para que lo te bastará una maqueta (en escala 1/32) y unos planes de ataque. Se recomienda encarecidamente la comunicación por Walkie y los nombres en clave.

Naturalmente la opción 1 es la adecuada, más barata y fácil de aplicar. Algunos te acusarán de aprovechado y oportunista, pero no les tengas en cuenta, tú piensa que en realidad estás equilibrando tu karma y, con ello, el del mundo.

Enhorabuena por el blog, aunque hay cosas en las que me pierdo por la barrera idiomática, especialmente me han gustado los artículos sobre los recuerdos de la tele española versus americana.

Saludos

LULÚ ha dit...

vaya buddy holly - 'peggy sue' mola, ja que me has dejado un post, respondo.........

Mr Towers ha dit...

Bien ahí! ostis escoltant aquesta música tan añeja i austera em venen ganes de fotre'm un Jack Daniels amb 1 cubito!

La primera versió que havia escoltat del cc rider era de les Supremes o the Vandellas o així, que era molt més ràpid, rotllo motown. Molt guai. Duro ahí, duro! :)

Marta ha dit...

Vaja doncs jo no tenia ni idea de que aquest senyor havía existit!.