22 de juny 2008

Great Balls Of Fire

“De desagraïts el mon n’és ple”...aquesta lapidaria frase, tant certa com hi ha cel, que durant tota la meva infantessa ha rondat per casa meva per boca de la meva avia i desprès de la meva mare, definiria perfectament la bibliografia i tota la vida d’aquest personatge,Jerry Lee Lewis, per altre banda històric....això si.

De igual forma que Elvis va reconèixer fins l’extenuació que la seva música venia dels ghettos negres, que la seva veu estava directament treballada a base d’escoltar els grans i desconeguts cantants de Gospel que anys enrere a la seva eclosió minaven els baretos del sud dels Estats Units; De igual forma que tots els cantants de Rock & Roll posteriors a Elvis han reconegut que sense el Rei, res hagués estat igual, o de igual manera que els grandíssims Beatles van reconèixer oberta i literalment que sense Elvis ells no haguessin esta res; aquest senyor mai a obert boca al respecte. Humilitat no surt al seu diccionari.
És aquesta actitud prepotent el que més m’ha molestat d’aquest senyor, quant a dia d’avui ( i que jo sàpiga) encara no ha reconegut públicament que varen ser les mateixes influencies que Elvis i el mateix Elvis, el que el va portar a fer el que va fer.

Aquesta pel•lícula, entretinguda i divertida, contràriament el que es pensa no està basada en una bibliografia seva, sinó de la que va ser la seva dona i cosina Myra (Wynona Ryder a la cinta), Jerry que hi va participar activament, va refusar o acceptar les diferents accions que se li atribuïen segons el convenia. Així, segons ell, és cert que en un escenari en plena actuació va encendre un piano ( mítica seqüència a la pel•lícula) provocant la histèria col•lectiva, però totalment fals que de ben petit freqüentés els garitos negres per escoltar els genis que allí hi tocaven...Mentider !!

És aquesta personalitat canviant ( gravíssimament agreujada amb la malaltissa obsessió que tenia per destronar a Elvis del seu tro....il•lús !!!!!) el denominador comú de la seva vida i el que ha provocat en mi més rebuig que no pas admiració. El fet d’estar contínuament enganxat a TOT tipus de drogues i al alcohol durant la seva trajectòria musical ha fet que la seva vida estès plena d’episodis tràgics, la majoria ja coneguts ( el matrimoni amb la seva cosina menor d’edat, contínues expulsions de l’església,l’exili musical que va patir i lo malament que ho va portar) producte d’aquesta addicció, altres com el haver disparat amb una magnum al pit del seu bateria en ple assaig i comentar després que no sabia pas que estava carregada i que tot era una broma, o el fet que els seus companys de gravació en el ja comentat “Class of ‘55” per veu de Carl Perkins expliquessin la molèstia de gravar amb una persona que només feia que interrompre les cançons amb comentaris fora de to o que enmig de una cançó al intentar fer una voltereta en l’estudi li caiguessin de les butxaques milers de pastilles de tots colors ( tipus Smiley...) provocant que els seus companys no es poguessin ni moure per perill real a relliscar i matar-se, tot contemplant a l’hora com el malat d’en Jerry les anava recollint una a una i posant a les diferents butxaques de la americana segons el color...potser no son tan conegudes..
Per altre part no reconèixer l’encert de les seves cançons o que la musculatura de les meves cames està desenvolupada gracies a seguir frenèticament els sons d’aquesta Banda Sonora, seria un error, imperdonable per part meva

17 comentaris:

Striper ha dit...

Una lliço magistral de la historia del rock un diumengue a la tarda.

ddriver ha dit...

tant impresentable era aquet??sempre aprenem aqui

Lula ha dit...

aaaaaaarrrrrrrrr!!!

Bandidu!
i no avises!!!

comento més tard....

Señó.Cherinola ha dit...

sañó Robinson bon die tingui

busté ha bisto la panicula am en demis Guai aquell?

que parle de la bida, ovra i milagros del noi de Luis i anna?

jo la ting en bideu i en sedét.

i prasisamén molt de oju, padqué la cansó aquesta dedicada al Caúchu "la gran buleta de foch" no és prasisamén la més bona. en té unes quantes més de millós. bé, el deicho fins a la purupera ucasió que me ting d´acabà de pusà murénu

Maria Jesús ha dit...

Bona revetlla de Sant Joan, vigila amb les bruixes!

PENELOPE ha dit...

sabia que no estava bé del cap...però a mi m'encanta...

¿y hoy qué me pongo? ha dit...

Adeqüadíssima la crema de pianos en un dia com avui!

Lula ha dit...

Prepotent, fatxenda, humilitat-zero, politoxicòman, personalitat canviat i obsessiva....
L'ADORO!!!!

I sí, això m'arranca de la cadira i em fa saltar a brincar per sobre de la barra com una cambrera del Coyote Bar qualsevol....

Orbison ha dit...

STRIPPER
Gracies sripper, de tot cor !!!

@DDRIVER
Si, si, sembla que si que ho era, a la pel·lícula queda molt ben reperesentat

@LULA
Aiiiix !!, encantadora !!!, ja sabia que t'agradaria. Lo de veure't damunt d'una barra no m'ho perdria per res del mon !!!

@SEÑOR CHERINOLA
Si, si que en te de molt millors,i si, si que la tinc la "peli". Era per no possar-les totes que m'he decidit per aquesta....totalment d'acord amb vosté, senyor !!!

@MARIA JESÚS
Gracies i igualment, a les bruixes bones cal tenir-les sempre al costat !!!

@Y HOY QUE ME PONGO
Crema de pianos amb molt de picant !!!!

@PE
Ja sabia també que tu erats un xic com la Lula...un ball a duo a la famosa barra del bar ???, avisa eh ???

Morgana ha dit...

Grande... muy grande, sí señor!!

Aunque, personalidades así... bien lejos.


Interesantísimo post, Orbison.

Clint ha dit...

Doncs quan va tocar a Zeleste a mi em va encantar! tot i començar amb un retard impressionant!!!

Podria ser impressentable, evidentment no era Elvis, però tenia r'n'r!

Ana ha dit...

Vaja tela marinera!!

He vist al perfil que t.agraden Dion and the belmonts entre altres particularitats. M.agraden el blogs melòmans.
Gràcies per la visita..tornaré.

-ZenButterfly- ha dit...

Me ha hecho ilusión leer tu comentario, y me he pasado por el tuyo a curiosear un poco. Muy bueno el artículo, y veo que en música no estás nada mal.. me ha encantado todo!

Estás invitado cuando quieras a perderte por el infinito, yo me perderé por todos los artículos que empecé a leer!

Merci i saludos :)

Mr Towers ha dit...

Menudu un, aquest. Devia ser el primer de la moda aquesta de destroçar instruments a l'escenari...

Recordo que la peli em va agradar.

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Crec que no va suportar que el tildessin de "colateral" com a molts d'altres en front a Elvis, el Rei!!! ... Un "personajillo" que el recordarem tocant frenèticament el piano d'una manera molr "particular" !!! Firma,... una "famosilla" de la tele (jejejejjejej) !!! ;-)

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison.

Ja ho hem comentat alguna altra vegada: per impresentable que siga un personatge, em quedo amb la seua música. I la de Jerry Lee Lewis és de la milloreta. Un dels grans. Gràcies, una vegada més.

Salut,
Fidelón

Marta ha dit...

Una pel tard pro... tens raó, per molt que de vegades sigui difícil, jo tampoc canvio els meus sentiments per res. Gràcies pel comentari.

Osti, jo no sabia ni qui era aquest home, però... deu n'hi do quin personatge.

PD: Si em vols comentar en català, ja ho saps eeehh...

Marta.