29 de juny 2008

Sleepy LaBeef

Certament son incomptables els cops que per aquell octubre del 97 vaig repetir visita a la sala La Boite de Barcelona, el gran Sleepy LaBeef (tremendament desconegut entre nosaltres) ens visitava durant tot el mes. Les limitacions de la sala ( unes 300 persones com a molt), el caràcter de Sleepy ( casolà i simpàtic com pocs), la companyia amb la que anava a veure’l (un casi germanet catalano nord-americà ) van fer que fins hi tot el gran Sleepy, quant marxava cap a l’hotel em comentés amb aquesta profunda i “socarrona” veu : “Tomorrow’ll be here again ?”, doncs era cada dia que en acabar el concert, suat i cansat de tant ballar, l’abordava per petar la xerradeta...

El Rockabilly és un gènera prou desconegut per aquestes contrades, ideal per rebaixar la cansalada aquí i allà, és una fusió del country i el Hillbilly (ritme camperol i popular als USA), que a principis dels 50 va agafar forma als Estats Units. Tots els grans de l’època varen començar amb el Rockabilly, la diferència és que mentre la immensa majoria va anar adaptant aquest ritme als nous temps, altres com Sleepy o el ja comentat Johnny Burnette, es varen “professionalitzar” en aquest estil on bàsicament és el contrabaix el que porta el ritme, doncs la percussió és (era) puntual o ocasional.
Això fa, evidentment, que les peces accelerades imposin un ritme casi frenètic, però seria un error greu obviar que en aquest ritme també hi ha balades i midi-tempos que avui no us penjaré....

La història del gran Sleepy és llarga i profunda, sempre arrelada a aquest ritme, i exempta de secrets, desgracies personals o intrigues que tenen per norma general la resta de clàssics, perquè que no passí per alt que aquest senyor és un clàssic que va conèixer en persona als Perkins, Orbison, Berry, Cochran, Cash, Richard, Holly, i òbviament Elvis Presley, del que va ser teloner al 1954. Una Llegenda viva, doncs si ja és difícil que encara existeixi algú amb aquestes característiques, més ho es el fet de que es passi (passés) per Barcelona de tant en quant i que puguis escoltar histories i comentaris dels grans en boca d’aquest senyor.

Els concerts d’en Sleepy a La Boite eren tremendíssims, contemplar com aquella “mole” ( 2 metros d’alçada i d’amplada ben be) de persona, guitarra en cinta feia ballar al personal sense perdre en cap moment la postura era brutal, normalment alternava balades amb els rockabillys més frenètics ( com els que us penjo), l’últim dia, però, ens va delectar amb una hora i mitja de ritmes frenètics sense descansar o pausar entre cançó i cançó, i això està a l’abast de molt pocs.
Us explicaria mil anècdotes de totes i cada una de les cançons que us poso, inclòs la versió que de el “Ring of Fire” de Johnny Cash que te, però ho passaré per alt per no avorrir-vos. Em quedo amb la tranquil•litat de saber que li he dedicat a aquest home un merescut post i que algú de vosaltres el descobrireu, de nou, merescudament.

8 comentaris:

PENELOPE ha dit...

m'encanta el rockabilly!

i Sleepy ho borda....però pel Ring of Fire, em quedo amb Johnny Cash...soc una sentimental,jajaja

Striper ha dit...

Ostres si ara m'has fet enrecorda del Sleepy LaBeef m'agradava moltisim habia tingut algun disc seu.

ddriver ha dit...

2000 peles l´entarda nomes!!!!!!!!i amb consumicio??????com canvia la musica,els temps i els preus!!
Aquet tot i no agradarme gaire aquesta musica,si tenia algo ie ra que sentirlo et feia moure volguesis o no

danichan ha dit...

és un autèntic honor veure que estic a la llista dels teus blogs. Molt agraït company i amic.

Lula ha dit...

Home!!!
Donx aquest ja el coneixia, i de fet... jo tb vaig passar una nit d'aquell llunyà 97 a la Boite, ja, ja,jaaaa
T'imagino atansan-t'hi, 'hola-que-tal?'

Amb aquesta calor, què millor que suar ballant amb aquest ritme?

Besotes frenètics!

Orbison ha dit...

PENELOPE
Jo tambè em quedo amb el del grandíssim Johnny, m'encanta que t'encanti el Rockabilly !!!!

STRIPER
Jo tambè el tenia una mica abandonat de la vida, fins ara, es clar...

DDRIVER
jo hi vaig convidar un amic que (de fet) odiava el Rock & Roll, i en va sortir al·lucinat del concert, encara ara m'ho agraeix !!.
te de haver-hi de tot en aquesta vida, que si no.....

DANICHAN
La veritat és que la resta d'apartats del blogg els tinc força abandonats, ja era hora de fer-l'hi una bona "netejada".
T'ho mereixes, la teva recomanació de la Sulca em va impactar !!!!

LULA
Però quantes cosetes que tenim en comú, te'n adones ?????, encara et deuria tirar els trastos entre cançó i cançó....ves a saber.....
la veritat es que al acabar els concert jo i eel meu amic sempre anavem a saludar-lo, ens explicava mil coses de Arkansas i el seu ranxo ( que el volia eixamplar perque hi volia tenir vaques), mai preguntava pel concert ni parlava de música si no es que li preguntaves expressament.....quin tipus aquest Sleepy...

Señó.Cherinola ha dit...

por sierto sañó Robinson espero que le agrade en vrebe la publicasión en mia casa de un ésito dels Vichys

mortána guóman...motána guóman...

aquesta le agrada u prefiere la dedicada al basalone de estos dos untimos anyos? eh?

una que se diu tráchedy

Mr Towers ha dit...

Ostres, gran LaBeef a mi me'l va ensenyar a l'insti un amic rockabilly (l'únic que hi havia val a dir, això sí, sempre de rigorós uniforme), amb el Cochrant, Gene Vincent i sobretot el revival 80's, Stray Cats, Matchbos, Rebeldes, Gatos Locos...

No fa gaire vaig fer un especial Psichobilly , això sí que és una autèntica frikada :)

Saludus!