19 de juliol 2008

Coses Meves...



Malgrat pugui semblar un tòpic, el tòpic de tots els tòpics, no és pas el que sembla....

No marxo de viatge, ni a la platja paradisíaca somiada tants cops, no és ni molt menys un comiat i si un parèntesi, casi diria necessari i no pas per aprofitar un dels mesos més tediosos de l’any com és el mes d‘agost per a relaxar-me i no fer res...no...no...

Un projecte laboral que vaig engegar fa uns mesos ha agafat una forma considerable i jo, com capricorn que soc, m’hi he abocat com un afamat a un plat de llenties.
És al setembre quant aquest projecte engegarà amb la força d’un tsunami enrabiat que vol assolar la costa, i m’ha d’agafar, com a mínim, amb el banyador posat.
Encara he d’omplir formularis per triplicat, donar forma per escrit del projecte de “pe a pa”, visitar administracions, omplir i complir requisits establerts, presentar projectes, redactar innumerables propostes, assistir i organitzar a no menys reunions, coordinar la logística, fer realitat una idea, en definitiva. I ho vull fer JA !!!, doncs el terrible tsunami laboral s’acosta, el veig, l’oloro, i m’agrada.....aquí l’espero...


L’ús i abús del ordinador en totes les seves formes per tal comentada tasca (i lo que m’espera...), ha fet que vulgui “descansar” de postejar durant aquest insuportable mes.

Rondaré per aquí, més que probablement us visitaré, bons amics, a tots i òbviament entre informe i formulari refrescaré les futures entrades del meu blog, que tornarà la primera setmana de setembre....amb el tsunami....

Gracies a tots, tots, tots per les vostres visites i comentaris, tenir-vos darrera de la pantalla reconforta la meva ànima i alegra el meu esperit, formeu una mica part de mi i això sempre us ho agrairé de tot cor.

Gaudiu les vacances els que DE VERITAT les tingueu i no oblideu mai de posar-hi melodia al vostre dia a dia.

Com si d’una visita al cinema es tractès, us deixo en format sonor, amb un avançament de temporada:
A PARTIR DE SETEMBRE A LES SEVES PANTALLES....

12 de juliol 2008

Mary Wells

Ara, escoltant las veus femenines que tant de moda ens estan posant per boca de unes JA il·lustres, Amy Winehouse i Duffy (principalment), em fa goig de contemplar, escoltar i llegir cròniques al respecte de veus tan ben treballades, perfectament modulades, sonores, potents i agònicament trencades amb les que, aquestes dos dives ens delecten , certament encertades i merescudes, sens dubte.
Jo,com “puretilla”(musical) que soc, recordo el primer cop que vaig sentir a la gran Amy, doncs va ser ràpid la vinculació i relació que vaig fer de la seva música amb els clàssics del Soul i el R & B, escoltant aquelles cançons em vaig transportar immediatament a les tonades dels Sam Cooke, Otis Redding, Marvin Gaye ( però que gran en Marvin !) i s’endevinava casi “ipso-facto” les arrels de les que Amy havia begut, enormes arrels...

De veus femenines en aquella època (sublims veus i sublim època ) també n’hi havia i, malgrat de ben segur no reberen mai el reconeixement i les critiques favorables d’aquestes dos, de qualitat, textura, potencia, sensualitat i tècnica vocal no els hi faltava ni un xic.
Mary Wells, per a mi, es una d’aquelles ( desconeguda, es clar ) que escoltant-la em transporta, em donen ganes d’abraçar-la intensament i amb tot el meu cor, doncs és sensualitat el que sona.
Berry Gordi, amo i senyor llavors de la Motown, va ser el primer en creure en ella, era el 1960 i el seu primer tema “Bye, Bye, Baby” ja va ser top ten i rebentar les llistes d’èxits, escoltant aquest tema o d’altres de la gran fàbrica Motown, es mostren clarament els sons i melodies que les grans figures del moment ( Smockey Robinson, Jackie Wilson, The Miracles, Temptations, Supremes etcc) entonaven i per on girava tota la factoria, èxit.
Mary, com el bon vi, va anar madurant i sota els savis consells dels seus mentors ( Smockey Robinson i el gran Marvin Gaye sobretot ) ens deixa anar temes hipnòtics i de “gallina de piel” com el “Hellow Stranger” ( brutal on els hi hagi )o les sublims “The One Who Really Loves You” o “My Guy”.
Personalment sempre he fet un curiós paral·lelisme amb Elvis, doncs ambdós eren intèrprets , ambdós amb una tècnica vocal exquisida i per a ambdós els millors compositors del moment es “barallaven” literalment per a que fos unes de les seves obres les que cantessin. Jo ho entenc perfectament.

Quatre senyor de Liverpool, allà pels voltants dels 64, varen proclamar a tort i a dret que Mary Wells era sense cap mena de dubte , una de les millor veus del moment. Mary(enamorada dels quatre xavals) va acceptar, encantadíssima, la invitació que li varen fer per a compartir gira sobre el 1965. Ja mig desvinculada de la Motown, va aconseguir molts i sonors triomfs a les llistes britàniques, de les que a partir del 1970 va anar desapareixent, de entre moltes altres raons, per una salut fràgil que arrossegar durant tota la seva vida i que la va a portar a morir de càncer el 1992. Una diva, la diva del meu cor....

06 de juliol 2008

Cat Stevens

Recordo el primer cop que vaig escoltar atentament en Cat Stevens, tot i que ja sabia qui era, no li havia donat gaire espai dintre de la meva discografia, doncs en quant em parlaven de folk americà no hi havia qui li fes ombra al gran Bob Dylan , que era el referent sens dubte. Amb el temps i escoltant aquella cinta cassette amb vaig quedar, sense confessar-ho públicament, bocabadat. La tendresa i melangia que desprenien aquelles melodies em va fer veure que inclòs el gran Bob Dylan tenia cançons soporíferes ( que las te ) comparat amb un “nou” Cat Stevens que no em cansava de escoltar.
També recordo perfecta i amargament contemplar horroritzat per la televisió com tot un seguit de “bons patriotes” americans llançaven els seus discs al carrer mentre una màquina piconadora esclafava els discs per un cantó o be la crema que en format Sant Joan executaven aquells ofesos americans de la discografia d’en Cat; aquelles colpidores imatges, emulant la mítica pel•lícula “Fahrenheit 451” del mestre François Truffait , em varen produir una tristor inclassificable. Igual que l’amor, la ignorància tampoc te fronteres...

La “crema” en qüestió venia donada per la confessió d’en Cat Stevens ( llavors Yusuf Islam ) de donar suport a la condemna que les autoritats religioses havien proclamat al autor dels “Versos SatànicsSalman Rushdie. Tot i que des de mitjans dels 70 Cat Stevens ja havia flirtejat amb el islamisme (el 1981, anuncia públicament la seva conversió), és el 1989 quant els governs de varis països li neguen els visats o quant és expulsat de Jerusalem per aquesta raó...coses.
En Cat, però, durant tota la seva existència, sempre va fer gala de ser un bala perduda en quant a criteris de tot tipus , i fora de la seva clara condició de Hippie i antimilitarista declarat,la resta de conviccions ballaren al son de la moda més que de les profundes conviccions al respecte. Ara és confessa islamista, ara renega d’aquesta condició.

Comentaria llargament el fet de la tremenda injustícia que amb la seva música es va fer, però la lluitar contra la ignorància és una quimera que jo no estic disposat a revitalitzar des de aquí, no se perquè em dona la sensació que la ignorància sempre guanya, i deixo en mans de cada un, si ho creieu just, etiquetar a la música com a satànica, demoníaca o simplement condemnable; per a mi és la tonteria més gran, la música és música, senzillíssim !!!.

Ara vindrien els típics comentaris de les seves cançons , tremendament feixuga aquesta missió, de nou vos recomanaria deixar-vos portar per les melodies, que de ben segur tots heu escoltat més d’un cop o simplement resultaran de lo més familiar a les vostres oïdes, cançons amb missatge com la gran “Father and son” una tremendíssima cançó de consells familiar que Cat executa canviant el to de la veu depenent de qui canta, si pare o fill, “Wild World” o la més que familiar “Morning has Broken” que Demis Roussos, únicament, va popularitzar. Una tendre “Tea for The Tillerman”, una màgica “Wind”, i un llarg etcètera....
Ara, en “plena” maduresa musical, si que puc dir sense ruboritzar-me que d’en Cat Stevens (com d’en Bob Dylan i uns quants més que jo em se ) no em canso mai d’escoltar, qualsevol, qualsevol, qualsevol cançó que soni, una i mil cops....tant fa...