26 de setembre 2008

PAINT YOUR WAGON: Anecdotari variat.(i comença la Trilogia...)

Molt s’ha parlat sobre l’anecdotari divers d’aquesta pel•lícula, molt s’ha dit i poc s’ha escrit....poc però no res...
Un dia de Sant Jordi gloriós va caure d’unes més que preuades mans femenines un regal en senyal d’amor anomenat “!Este rodaje es la guerra!, Lo que el viento se llevó y otras batallas campales.”. Juan Tejero, T&cB Editores. Una sisena edició de 515 pàgines amb relats de rodatges i curiosíssimes fotografies dels “Moby Dick”, “Apocalyse Now”, “Espartaco”, "La Reina de África”, “Gigante”, “Juana de Arco”, “El planeta de los simios”, “Con faldas y a lo loco”,”César y Cleopatra”, “55 días en Pekín”, òbviament “Lo que el viento se llevó” i, per suposat “PAINT YOUR WAGON”. S’expliquen les mil i unes condicions, anècdotes, problemes de contractació, d’alcoholisme, de drogues, de gravació, simpaties i antipaties, baralles, seduccions, edició, muntatge, etc... de les pel•lícules abans esmentades (i unes quantes més), de directors, actors, bandes sonores, secundaris, attrezzo, tot....sens cap mena de dubte un llibre sensacional que casi em fa plorar d’alegria al rebre’l i mentre l’anava llegint.

Clint Eastwood comenta, per exemple, que va ser la desorganització i els problemes de rodatge d’aquesta pel•lícula el fet que el va fer decidir a muntar la seva pròpia productora (ara Malpaso Productions), també comenta la por que va passar quant el marit de Jean Seberg (Elisabeth), el novel•lista francès Romain Gary, va amenaçar de presentar-se al rodatge i matar-lo si no deixava en pau a la seva xicota, quant en realitat no era ell el problema sinó ella....

Pel paper de Ben Rumson es va pensar amb Mickey Rooney i James Cagney abans que amb Lee Marvin, però el fet de que aparegués a la llista de les deu estrelles més taquilleres dels últims tres anys, els va fer canviar d’opinió (malgrat no tenia cap experiència com a cantant). El rodatge íntegre del film es va fer a East Eagle Creek en el Parc Nacional de Wallowa-Whitman de Oregon i la ciutat és va construir des de cero, això va provocar que als pocs dies d’iniciat el rodatge apareguessin uns 150 Hippies que vivien molt a prop, reclamant un pagament per permetre el rodatge amb el propòsit de boicotejar-lo si no es complia la demanda, Joshua Logan, el director, va quedar tant fascinat amb les seves barbes i indumentària que els va contractar com a extres ( la majoria surten ballant a l’escena de la festa , la que sona el “Hand me down That can o’beans”, i contínuament com a habitants anònims de No Name City), els xavals van quedar contentíssims, es clar, paga, drogues i quelcom semblant a feina....

Un orgullós Lee Marvin s’enfrontava contínuament amb el director Joshua Logan ( ell hagués preferit al seu director i amic Richard Brooks per dirigir-lo), amb detalls com deixant-lo plantat en mig d’una escena amb un “Així és impossible rodar, me’n vaig a beure o a pescar”, abandonant el rodatge per a dirigir-se a Baker (el poble més proper) a consumir grandíssimes quantitats d’alcohol , despotricar i insultar públicament al director. Això feia, naturalment, que l’endemà es presentés amb una ressaca immensa (sinó begut) al rodatge i en més d’una ocasió li vomités als peus al mateix director.
Joshua Logan, un cop acabat el film, va comentar sobre ell: “Des de que Atila va assolar Europa deixant 500 anys de terror i foscor, no hi ha hagut un home com Lee”.... geni i figura.

Jean Seberg, mentrestant, és va anar apropant (i de quina manera...) a la filosofia Hippie i a tots als seus components, física i al•lucinógenament, li agradaven els homes i va començar a flirtejar amb les drogues que, òbviament, poblaven el “campament”; trist, doncs Jean es suïcidava l’any 1979 després de passar per uns quants psiquiàtrics, mil amants i moltes drogues. El seu marit Romain, sentint-se culpable per haver-li deixat fer aquell “maleït film”, es pegava un tiro l’any següent.

Tal era la problemàtica del rodatge i les interminables pauses que Clint Eastwood es va comprar una caseta prop de Baker, on entre tall i tall de film, es passava hores cuinant carn a la brasa amb el seu amic Lee Marvin i petant la xerradeta...

A taquilla “Paint Your Wagon” va ser un fracàs i mai va recuperar tot el que es va invertir ni de lluny, paradoxalment les cançons cantades per Lee Marvin amb aquella hilarant i sovint desafinada veu, el van portar a una popularitat inaudita i “Wand’ring Star” va arribar a les llistes d’èxits més escoltats del moment. Joshua Logan No va tornar a dirigir una pel•lícula mai més. Del jovenet i llavors novell Clint Eastwood poc a dir que no es sàpiga ja....o no?.

19 de setembre 2008

The Vogues

La setmana passada el meu estimat blogaire Fidelon ens exposava en el seu més que didàctic blog tot un seguit de cançons més que entranyables per a mi dels Rocky Sharpe & The Replayers, doncs malgrat ser un grup que feia exclusivament versions d’altres afegint-t’hi uns retocs molt seus , els Rocky Sharpe m’han fet ballar i recordar el que no està en els escrits i és quelcom més que simple devoció que els hi tinc a aquelles melodies, que una cosa no està renyida amb l’altre....eh?.

Casualitats de la vida ara amb el anomenat blog i abans, amb una malaltissa mania que tenia jo de arreplegar, comprar, escoltar, investigar, cercar i llegir tot el que amb el bo d’en Roy Orbison estigués relacionat han fet que vingués a la meva ment aquest preuat grup (molt desconegut de nom...) que va pul•lular pels USA allà pels 1965. The Vogues era (és) un grup eminentment vocal, un molt bon grup vocal amb unes qualitats per el bel canto que varen saber guiar cap el pop-rock més suau; els senyors Burkette, Miller, Blasco i Geyer és varen aprofitar magníficament de la tirada que els grups més pops britànics ( Monkees, Turtlesgrans aquests , per cert-, Searchers, Zombies, etc...) estaven aconseguint amb aquelles melodies pop, pop, pop on les hi hagui. Aquest fet és molt important doncs quant escoltem per primer cop el “Five O’clock World” ràpidament es vincula a un d’aquests grups britànics pel seu so o a qualsevol de les nombroses pel•lícules en las que surt com a música induïda, i difícilment a The Vogues. No vull parlar ara de lo perfectament executada, de lo màgica que és, d’aquesta perfecta veu tenora i d’una composició que Allen Reynolds va fer expressament per ells simplement.... perfecte.
You’re The One” una cançó de Petula Clark que potser a l’amic Fidelon i molts d’altres (a mi mateix fins que ho vaig descobrir....naturalment!!!) li sonarà més a Rocky Sharpe que a The Vogues, va arribar a número u al 1965 amb una facilitat tremenda.

No va ser cap d’aquestes casualitats, però, la que va fer que em gastés una important quantitat de “dinerets” en el seu moment, ja en fa uns anyets, per a aconseguir aquest sensacional Lp (que no deixa de ser un simple “Greatests Hits”, però els que ho venen això no ho entenen...) sinó més aviat el consell que a través d’una entrevista a Roy Orbison (que també va caure a les meves mans en format sonor a les primeres edicions de la Fira de Col•leccionistes, las bones, las del Born...), en la que el bo d’en Roy comentava lo molt que li agradava aquest grup i l’amistat que hi tenia.
Escoltant totes les cançons no tant sols s’endevina la classe que Roy tenia per a la música, sinó que es certifica la tremenda qualitat del total de les cançons, qualitat coral, qualitat rítmica, qualitat pop, perquè avui m’he desmarcat i he parlat de pop.... coses !!.

A més de les mencionades us penjo un “That's The Tune” a veure a que o qui us sonen els tres primers compassos....aaaaiiiiiiixxxxx !!!!!

12 de setembre 2008

Johnny Preston

Sovint, donant-li voltes a com poder escenificar i sonoritzar el que es el Rock & Roll, quines son les pautes bàsiques per a entendre tot escoltant una cançó, quina es i era la diferencia amb altres estils musicals de l’època, em canso de posar-me exemples de tal o qual artista, canviant contínuament d’artista o de cançó pel fet que sempre entenc ha d’anar acompanyat d’una explicació narrada més o menys gràfica i oral del que s’està escoltant, situar-la en un context, i mil coses més.
Tonto de mi, doncs es escoltant a Johnny Preston quan un s’adona de lo senzill de l’explicació, simplement no cal. Aquest Texà s’ha convertit (per a mi) amb l’eina bàsica per a explicar i definir el Rock & Roll (la meva nebodeta petita JA ho té claríssim !!!), aquell de mitjans dels 50 que va assolar, qual tifó, els EUd’A llavors. És fàcil deduir que dels milers de musics que pul•lulaven per aquelles dates aquell país, n’hi havia de tots colors, formes i categories, uns de més coneguts , uns de menys, i així anar fent....
El “Feel So Fine” i el “Charming Billy” son dos exemples, que tan sols d’escoltar-los serveixen per fer-se idea del que es Rock & Roll, a la vegada serveix també per adonar-nos del que es pot arribar a fer amb una veu, una guitarra, una percussió senzilleta, (Puntualment acompanyament de vent; saxo, en aquest cas ....) quatre compassos ben marcats, un tempo definit i apa, a corre !!!, no cal que us hi esmereu gaire a l’hora de intentar traduir el que diu, sempre he pensat que la veu és un instrument musical més (sinó el més difícil de fer anar amb precisió...), amb tot, si ho feu, no hi trobareu missatges profunds ni proclames ideològiques, més aviat histories juvenils d’aficions, arts i oficis d’un tal Billy Boy, per exemple....res de l’altre mon; divertiment senzillament. Afegiu a més, aquest to irònic i jocós que denota la modulació de la seva veu, utilitzant un recent inaugurat estil ; el Novelty, que és bàsicament la teatralització de la cançó, un “rap” de l’època.....
Al mateix temps, els que tingueu a ma ( o a cervell, en aquest cas ) les melodies més famoses del moment, us adonareu que entre els diversos musics que varen poblar d’univers R & R les diferències en alguns casos podien arribar a ser abissals, tot i estar dins del mateix circuit musical, en quant a les traduccions de les lletres,... bajh !!!, tampoc us hi preocupeu gaire, la veritat...
En Johnny tampoc era (és) d’aquells personatges que destaqués per el seu caràcter histriònic, agosarat o polèmic , de nou ens trobem davant un ser de lo més senzillet, probablement ( es que no tinc el plaer....encara....) de lo més humil i popular, una vida sense gaires estridències ( al menys públiques i que jo sàpiga), una gran amistat que el va unir al enorme J.P. Richardson; “Big Booper” i que va fer que cantés un tema seu post-mortem, el “Running Bear” que va arribar a número u.
Estar, també, més que clar que en Johnny te moltes altres cançons fora d’aquestes, com la curiosa “Chief Heartbreak”, producte de la seva dilatada carrera, però no us la presentaré i ni tan sols en parlaré, no fos que escoltant-les us adonéssiu de la seva mediocritat......simpàtic si, però mediocre, i que consti que m’agrada força, però normalet...vamos !!!, no us poseu a comparar si vos plau....

05 de setembre 2008

Bobby Helms

Aquest senyor, grandíssim desconegut, malgrat tenir un cognom de terrorífica pel•lícula o d’abisme maleït pels milers d’Orcs que poblaren la Terra Mitjana....allà per la tercera edat..., es un dels sers que es fan més entranyables (sobretot als EU) quant arriben les festes més desitjades i esperades per tothom, el Nadal.
A mi, però, també se’m fa entranyable, doncs recordo LA seva melodia perfectament i amb molt carinyo, melodia d’infància, melodia de Nadal, cançó de Nadal.

D’en Bobby ( Robert Lee Helms), ara tocaria comentar les seves excel•lències, les seves virtuts, la tirallonga d’èxits, de títols, o la seva afamada i dilatada vida musical, no; el bon jan d’en Bobby no es pas d’aquests. La seva vida és del més corrent que us podeu trobar, no cal ressaltar-hi res, més aviat estàndard i està absenta de grans i sonats èxits, de fet, sota el meu modest criteri...això si, d’èxit tan sols en te un; el “Jingle Bell Rock”, aquesta mítica cançó que algú de vosaltres vincularà a algun llunyà Nadal i algú a la primera cinta de la saga Letal Weapon”, doncs surt com a cançó de fons en els crèdits inicials, va ser el èxit més sonat i (bàsicament) l’únic allà pel 1957.
Es clar que en va escriure més i en va cantar més , però del tast que hi ha, el que us penjo bàsicament, tan sols heu de comparar el ritmes, la cadència, la melodia, per endevinar que, malgrat “Fräulien” i “My Special Angel” també varen ser números u, un encara no s’acaba d’explicar com un mateix cantant pot fer coses tant diferents, i és que el mon de la música també està ple de misteris sense resoldre.
Personalment aquest tipus d’èxits tant mediocres però tan massius i eterns el vinculo sempre a l’absència dels grans del moment ( diria més aviat EL gran del moment), a la carència de creativitat del moment i a l’oportunitat de saber aprofitar aquest moment.
Val a dir que “Jingle Bells Rock” és una cançó que enganxa, que es fa ràpidament familiar i simpàtica i que comparada amb els altres dos “hits” d’en Bobby, aconsegueix la catalogació de sublim, tot i que com he comentat abans no te o no es res de l’altre mon.

La peculiaritat del públic de cada país, una mica com aquí també, fa que en Bobby, després de passar a la posteritat ja sobre el 1963 (Elvis ja havia tornat de la “mili”) assolís un èxit sense precedents any rere any, no tan sols perquè “Jingle Bell Rock” era i és una de les melodies més escoltades per aquestes dates a molts magatzems dels USA com a música de fons...per exemple; sinó que en Bobby, amb la seva caravana anava de ciutat en ciutat interpretant les cançons d’èxit del moment i la seva, així es va guanyar la vida en els anys posteriors i casi fins la seva mort al 1997, de poble en poble que públic no en falta.... Aquesta tonteria (que ho pot semblar) fa que en Bobby mai passés gana i que en un extens país amb un extens circuit de velles glories, en Bobby fos el rei.
Prescindint, o no, de que estiguem en festes nadalenques, jo canto sovint aquesta cançó, que tinc més que memoritzada, no detallaré les qualitats anímiques que te en mi (del tot positives, això si) però estic segur que pot aixecar l’ànim en moments foscos, tipus Mordor....

Feia molt que volia parlar d’en Bobby Helms, un tipus normal i corrent que sempre m’ha caigut molt be, tinc clar, a més a més que seguiré parlant de tipus normals i corrents que, per norma general, son els que em cauen més be....un que és així...!!