31 d’octubre 2008

The Cookies

De nou embarcat en el meu propòsit de no abandonar a la seva sort els també innumerables grups femenins de l’època, he volgut rescatar d’aquest semi oblit a les estimades i dolces The Cookies.
De igual forma que en altres grups penjats per un servidor en aquest blog, no les busqueu a les llistes de més escoltades als Top Ten dels més venuts i ni tan sols a les posicions més altes d’èxits del moment, d’aquell moment, es clar.
Margie Hendrix, Pat Lyles i Ethel “Earl-Jean” McCrea varen crear definitivament las primeres The Cookies ( abans varen passar per un parell de noms diferents i després per unes “noves” Cookies amb membres i temari nous) als primers anys 50 i va ser sobre el 1954 quan editen el seu primer treball com a tals. Dons fins llavors eren nombroses les seves actuacions formant part dels cors de cantants i bandes més famoses com el gran Ray Charles o el peculiar Neil Sedaka.

Els seguidors més acèrrims del blog potser recorden que fa un temps ja vaig deixar anar aquest nom i aquesta formació tot parlant de la entranyable Little Eva, doncs va ser una d’elles (Ethel, concretament) la que va suggerir a la petita Eva com a minyona per la casa dels Carole King and Gerry Goffin i, desenvolupant la seva feina, anava cantant alegrement la que desprès va ser, en la seva pròpia veu, la famosa “Locomotion”, l’amistat que unia a aquestes dos cantants, va produir d’igual forma que fossin The Cookies, les veus de fons que s’escolten a les gravacions de Little Eva, coses !.

La música de The Cookies és melosa i simpàtica, com elles mateixes. Previstes d’una tècnica superba (per altre part denominador comú del molts artistes de llavors) i unes textures més pròpies en alguns casos de veus masculines, guaiteu sinó la tessitura a “Don’t Say Nothin’ (Bad about my Baby)” una de les cançons que va arribar més alt a les maleïdes llistes d’èxits. Ni interpretant obres de compositors consagrats com Goffin, King, Leiber i Stoller varen assolir, inexplicablement, l’èxit que mereixien.

Seleccionar les cançons a penjar per a l’ocasió ha estat tremendament complexa doncs la seva audició és pur vici. Per no deixar descansar els vostres peus, no sigui que s’acomodin, adjunto a la present “The Old Crow” amena on les hi hagi, un “Softly In the night” que us farà esbrinar un petit somriure i una “Foolish Little Girl” que us sonarà molt, molt i molt doncs han estat moltes cantants i bandes que l’han interpretat.

Música per gaudir, que invita al somriure i, com no, al ball. Com és que si les discoteques estan per ballar, mai sona música d’aquesta ?...temps era temps...

23 d’octubre 2008

The Five Keys

Narrar detalladament el moviment musical del Doo-Wop seria etern i complicat, extens segur.
Estil heretat directament de l’evolució del Gospel més clàssic, el Blues i el Rhythm & Blues es va fornir i consolidar afegint a unes treballades veus més ritme, més energia i mes variacions vocals. Tot i la majoria de grups sempre retien homenatge als avantpassats musicals incorporant balades i midi-tempos, vocalment excelsos però sovintment soporífers.
Melòdicament ressalten les veus per sobre dels instruments, amb una veu principal i uns cors d’acompanyament fent que el pes principal de la peça es recolzi en les veus. Eps!!!, vaja rollo....eh?, val ja callo !!!.

Dels milers (si, milers !!) de grups que varen poblar els EUA pel voltants dels 50, es més que probable que surtin a la llum innumerables grups i bandes més famosos que aquest sensacionals The Five Keys; no discutiré la justícia de que uns ho fossin més que altres, en tot cas remarcar que èxit sovint no va lligat inexorablement a qualitat, a pena i desgracia dels propis interessats i de la meva pròpia.
Els germans Ingram i West ( els primers en crear la formació), malgrat el seu gran anonimat en les llistes més generalistes d’aquell país, encara em fan moure els peus tot escoltant-los, ara mateix amb “My Pigeon’s Gone”, i no em puc (o no vull) voler imaginar la raó del seu semi-anonimat..
Dins la comunitat de color que poblava els Estats Units d’Amèrica hi havia grandíssims compositors i, òbviament, va ser en el circuït de color on es varen començar a “guanyar la vida”, sense que de nou, els seus noms, passessin a llistes d’èxits.... Això ve com a prefaci per aclarir que els Five Keys no eren compositors sinó intèrprets i que cantaven peces de altres compositors... negres , per suposat.
Al igual que un dels referents dels Five Keys, els Ink Spots ( Un dels grups preferits d’Elvis...per cert), tampoc tenien una gran capacitat compositiva i al igual que ells, tampoc els hi era necessari, com a intèrprets ho bordaven. Escolteu sinó el clàssic i popular “Old McDonald” (algú no ha cantat aquesta cançó o no l’ha sentit cantar als fills a l’escola ?) que com a clar exemple de técnica vocal, falset, ritme i adaptació, executen.
Degusteu “Now Don’t that Prove I Love You ?” o la animada “It’s a Groove” si els vostres peus vos deixen, amb un xic d’imaginació observareu certs riffs o els “Du du duaa” dels cors que més tard es repetirien en mans (veus) dels més famosos. Sense voler-ho, ja anaven plantant la llavor del que seria el Rock & Roll...
Els Five Keys va ser un grup amb força desavinences internes que freqüentment canviaven de formació i components, cosa que tampoc afavorir una possible escalada a les llistes d’èxits, al igual que la “Normativa moral” que feia que aquests tipus de grups no podessin actuar a sales de blancs amb música de negres. Aquest trist, inexplicable i ridícul fet, feia que existissin circuits i llistes de música negre exclusius, produint-se divertides paradoxes en quant circuits, emissores i sales “blanques” mostraven predisposició per programar a algun d’aquest grups , com va ser el cas de The Orioles – amb el grandíssim Sonny Til al capdavant ( els originals que canten el famós “Crying in the Chapel” que Elvis va popularitzar) que es negaren a actuar en públic per audiència “blanca”.....coses de la vida.

17 d’octubre 2008

Chan Romero

És curiós observar com la mixtura entre cultures a nivell musical tampoc està exempta de reciprocitat, es a dir, de com les cultures s’alimenten mútuament de les influències de cada una, en aquest cas de la Mexicana i la Nord-Americana. Així varem tenir, sobre els anys 50, a un Ritchie Valens que amb la seva famosa “La Bamba” es va alimentar de la música i cultura Americana per a introduir-hi connotacions mexicanes, el primer cas de mestissatge musical envers les dues cultures, per l’altre banda tenim al memorable i ja comentat Flaco Jiménez, que acordió en ma, va introduir i barrejar música texana (o sigui Americana) a la seva extensa discografia musical, creant el denominat Tex-Mex i essent un dels principals precursors.

De nou l’historia ens enganya, o més aviat ens “ninguneixa”, exhibint els noms i els treballs dels més famosos, populars o amb el ranking d’audiències i popularitat més alts; a altres que també varen estar allà, en aquella línea fent i dibuixant una història en la que mai ha estat nombrats i de la TAMBÈ van participar.
Chan Romero és d’aquets, humilment i segurament sense els recursos econòmics, de marketing, i de seguidors que si tenia per exemple el gran Ritchie Valens, va poblar durant la dècada dels 50 de música Rock & Roll les orelles de molts Americans.

Al repassar la discografia de Chan, s’endevina ràpidament que no te la sortida, el ritme inclòs la creativitat d’un Valens, un Nelson , o succedanis.....esta clar !. To i així sobre el 1957 va aconseguir situar al Top Ten al seu “Hippy, Hippy, Shake” entre els grans Holly, Presley, Orbison i , evidentment, Valens.

Altres temes més que mediocres com el “Baby Doll” o un soporífer “ I Don’t Care You” donen fe del perquè uns estan allà dalt de les llistes i altres no. Aquest fet, però, no treu que a Chan se li degui aquest reconeixement, el de , a la seva manera, precursor també del Tex-Mex i seguidor d’una cultura musical menyspreada en molts moments.
Que aquest paràgraf, ara, no confongui als lectors, certament en general no estava a l’alçada dels grans, temes com “I Want Some More” molt “BuddyHollydià”, o el midi- tempo “My Little Ruby” en son mostra i botó.

Chan Romero sentia devoció pel gran Ritchie Valens i era rar que en els seus concerts no interpretés la seva versió de “La Bamba” ( També n’hi va haver-hi molts que varen interpretar la seva “Hippy, Hippy, Shake”, però com va dir el grandíssim Paul MaCartney: “Res a veure amb l’original”); era un enorme admirador de Buddy Holly (escoltant-lo ho endevinareu), però segons va reconèixer ell mateix: “Res em va marcar tant a la meva vida en general com escoltar Elvis”, la clàssica “Houng Dog” el tornava boig.

I és que alguna cosa ha de tenir Elvis per provocar això......eh?

10 d’octubre 2008

PAINT YOUR WAGON: Les Cançons

He estat temptat aquí, de narrar, explicar, detallar i escenificar totes les cançons que figuren en el film, si totes !, però no ho faré. Com que no soc persona de passar fàcilment del blanc al negre, d’un pol al seu oposat sense gaudir de les meravelloses tonalitats de grisos en aquesta comparació, si que en vull comentar algunes, no per ser especials en si, doncs ja podeu suposar a aquestes alçades que absolutament totes son més que sensacionals per, entre moltes altres raons, els records de tot tipus i bons que em porten, sinó més aviat per haver vist en elles algun que altre missatge amb segones soterrat en tant perfectes veus i melodies, o be la simpatia que desprèn quant s’assaboreix amb les imatges simultàniament.
Com “There’s a Coach comin in”, l’avís de que la caravana de dones desviades del seu destí a la força per un Ben Rumson amb uniforme i petaca en ma, arriba a No Name City, que fan, amb la frenètica construcció de la ciutat a ritme, un rècord del mon en construcció de ciutats. El “Whoop-Ti-Ay”, simpàtica cançó plena de sarcàstics i irònics comentaris per part dels miners, retocant les lletres de les cançons més populars dels USA, per riure-se’n cínicament d’en Ben mentre aquest dirigeix ( completament begut...) a la seva cabana després de la cerimònia nupcial amb una encara desconcertada Elisabeth, que no sap ben be on s’ha fotut....
“I Talk to the Trees” cantada excepcionalment per un Pardner ja fetillat per Elisabeth, al igual que “Still see Elisa” (ambdues cantades per el mateix Clint Eastwood cal remarcar-ho, que no va voler ser doblat , al contrari que les cantades per Elisabeth (Jean Seberg), que en realitat les canta una tal Rita Gordon o com la nena de la inauguració de les últimes Olimpíades...No) .
La etílica “Hand me down that Can o’Beans” amb un Ben Rumson perdent el pas (petaca en ma , de nou) i acompanyat per una dissimulada però real Nitty Gritty Dirt Band a damunt d’aquell improvisat escenari, aquell ball, aquella festa, aquella actitud, aquella anarquia si que em porten grandíssims records....
The Best Things”...(in live are dirty)....quina gran veritat, una frase rodona que no penso analitzar fil parranda, però de les que fan pensar; en aquest cas ells estan parlant de l’or, certament, s’estan posant perduts de fang, brutícia i suor però la recompensa es això, “The Best Thing”...el diàleg inicial d’aquesta cançó entre Ben i Pardner és memorable....totes elles cançons mítiques del meu cor, que les meves orelles han escoltat milions de cops sense cansar-se un xic, però entre totes me’n quedo amb dues,
El “Wand’rin’ Star” on la carajillera veu de Ben Rumson fa posar els pels de punta per la personalitat que li treu, per la trista situació que detalla, per el resultat final de les seves accions i per allò de: “Snow can burn your eyes but only people make you cry”....filosofia pura, senyores i senyors....expressar i detallar aquí els records i imatges que aquesta melodia em porta seria èpicament tediós per la majoria de vostès i inici d’una prometedora tertúlia etílico-cultural per dos o tres que jo em se...em callo millor.
El “The call the wind Maria” cantada per en “Rotten Luck” Willie ( Harve Presney, un cantant coral d’òpera de segona fila en realitat, repescat per a tal escomesa ), que també em fa posar els pels de punta, i es que quant Maria esbufega i Tess cau, no hi ha res a fer, la soledat es converteix en cremades de tercer grau...poesia pura, senyores i senyors...., poesia pura!.
Aaaaah, com m’agraden les trilogies....!!!.Apa Doncs, descansat m'he quedat !

03 d’octubre 2008

PAINT YOUR WAGON: La música

Paint Your Wagon” és un musical i ve d’un musical que allà per els 50, a Broadway ja va passar sense pena ni gloria per els escenaris teatrals del moment. Del mateix autor, un desconegut Frederick Loewe a la partitura i Alan Jay Lerner a les lletres, aquest fet és el que molts crítics de l’època varen utilitzar a priori per a criticar l’elecció dels autors d’un fracàs comercial per a dirigir un musical portat al cinema com aquest, que pretenia ser un número u i el glamour personificat, òbviament aquestes pre-crítiques, és varen expandir i engrandir desprès de l’estrena, pocs van ser els diaris experts en cinema i musicals del moment que , ni tan sols, van donar una petita llum d’esperança futura a la composició en si, de fet jo només d’un en tinc constància: el “Women’s Wear Daily” amb un comentari tipus “Malgrat l’excés de producció és una pel•lícula que és prou interessant, sobretot a partir de la segona part”, no m’estendré ara aquí a citar les demoníaques, negatives, cíniques i denigrants crítiques que els actors també varen rebre TOTES injustes sota el meu parer. Paint Your Wagon, malgrat la nominació al Óscar d'Alan Jay Lerner per la seva adaptació, va ser enfonsada per decret.
Certament Frederick Loewe (i Andrè Previn que casi mai surt però sempre hi ha estat en totes les composicions de Loewe...), no tenia darrera seu grans obres ( tot i que això és més que discutible), com per que la crítica musical prengués d’exemple treballs anteriors, i si ho varen fer, no va ser per be. Els treballs d’unes primeres “Brigadoon” de Gene Kelly o una “Gigi” de Maurice Chevalier sobre finals dels 60 o de unes “My Fair Lady” amb Rex Harrison i Audrey Hepburn , i un “Camelot” (del mateix director que Paint Your Wagon, Joshua Logan) de Richard Harrris i Vanessa Redgrave més recents i anteriors a Paint Your Wagon, resulten, i ho vull dir humilment, casi tediosos com a Banda Sonora, però més que aptes com a musical, no entendré mai els interessos que porten a enfonsar una obra sense intentar abans entendre-la, i els musicals portats a la pantalla (malgrat sempre hi ha excepcions), son de difícil enteniment per uns crítics musicals més acostumats a Bandes Sonores que no pas a musicals de dalt a baix. Per altre part, la lògica em diu que fora més que possible que els múltiples i diversos interessos, màfies i pressions varies hi tinguessin molt a veure, conceptes aquest que se’m escapen de les mans, estic segur que varen existir ( com tot el que mou aquella parafernàlia anomenada Hollywood) però de ben segur que no va sortir a la llum, de nou, com tot...
Com deia el bo d’en Morpheus a Neo a la primera “Matrix” “LI -BE- RA TU MEN-TE”, doncs això senyors crítics musicals, que hi ha teràpies molt bones per aconseguir-ho...eh?; a mi...i ja em perdonaran, em “xiflen” casi tots els musicals, però és que aquest, supera amb molta diferència a qualsevol altre per modern, actual, recent o clàssic que sigui, és, senzillament, rodó. No negaré que hi influeixen factors emocionals o repeticions casi mensuals ( o constants, com voleu) de la seva audició, però no cal ser un expert per gaudir, tot combinant-la amb les imatges ( o no) , d’una música, un musical i una interpretació portentosa. Les sobiranes actuacions de Pardner i Ben Rumson (sobretot) mentre interpreten les respectives cançons supera amb escreix la del més actual “Chicago” (portentós musical, això si) per citar un exemple; la credibilitat del que s’està cantant, la identificació artística del que sona, la posada en escena d’aquest fragments per part dels respectius actors, repeteixo, no te comparació: sublim.