03 d’octubre 2008

PAINT YOUR WAGON: La música

Paint Your Wagon” és un musical i ve d’un musical que allà per els 50, a Broadway ja va passar sense pena ni gloria per els escenaris teatrals del moment. Del mateix autor, un desconegut Frederick Loewe a la partitura i Alan Jay Lerner a les lletres, aquest fet és el que molts crítics de l’època varen utilitzar a priori per a criticar l’elecció dels autors d’un fracàs comercial per a dirigir un musical portat al cinema com aquest, que pretenia ser un número u i el glamour personificat, òbviament aquestes pre-crítiques, és varen expandir i engrandir desprès de l’estrena, pocs van ser els diaris experts en cinema i musicals del moment que , ni tan sols, van donar una petita llum d’esperança futura a la composició en si, de fet jo només d’un en tinc constància: el “Women’s Wear Daily” amb un comentari tipus “Malgrat l’excés de producció és una pel•lícula que és prou interessant, sobretot a partir de la segona part”, no m’estendré ara aquí a citar les demoníaques, negatives, cíniques i denigrants crítiques que els actors també varen rebre TOTES injustes sota el meu parer. Paint Your Wagon, malgrat la nominació al Óscar d'Alan Jay Lerner per la seva adaptació, va ser enfonsada per decret.
Certament Frederick Loewe (i Andrè Previn que casi mai surt però sempre hi ha estat en totes les composicions de Loewe...), no tenia darrera seu grans obres ( tot i que això és més que discutible), com per que la crítica musical prengués d’exemple treballs anteriors, i si ho varen fer, no va ser per be. Els treballs d’unes primeres “Brigadoon” de Gene Kelly o una “Gigi” de Maurice Chevalier sobre finals dels 60 o de unes “My Fair Lady” amb Rex Harrison i Audrey Hepburn , i un “Camelot” (del mateix director que Paint Your Wagon, Joshua Logan) de Richard Harrris i Vanessa Redgrave més recents i anteriors a Paint Your Wagon, resulten, i ho vull dir humilment, casi tediosos com a Banda Sonora, però més que aptes com a musical, no entendré mai els interessos que porten a enfonsar una obra sense intentar abans entendre-la, i els musicals portats a la pantalla (malgrat sempre hi ha excepcions), son de difícil enteniment per uns crítics musicals més acostumats a Bandes Sonores que no pas a musicals de dalt a baix. Per altre part, la lògica em diu que fora més que possible que els múltiples i diversos interessos, màfies i pressions varies hi tinguessin molt a veure, conceptes aquest que se’m escapen de les mans, estic segur que varen existir ( com tot el que mou aquella parafernàlia anomenada Hollywood) però de ben segur que no va sortir a la llum, de nou, com tot...
Com deia el bo d’en Morpheus a Neo a la primera “Matrix” “LI -BE- RA TU MEN-TE”, doncs això senyors crítics musicals, que hi ha teràpies molt bones per aconseguir-ho...eh?; a mi...i ja em perdonaran, em “xiflen” casi tots els musicals, però és que aquest, supera amb molta diferència a qualsevol altre per modern, actual, recent o clàssic que sigui, és, senzillament, rodó. No negaré que hi influeixen factors emocionals o repeticions casi mensuals ( o constants, com voleu) de la seva audició, però no cal ser un expert per gaudir, tot combinant-la amb les imatges ( o no) , d’una música, un musical i una interpretació portentosa. Les sobiranes actuacions de Pardner i Ben Rumson (sobretot) mentre interpreten les respectives cançons supera amb escreix la del més actual “Chicago” (portentós musical, això si) per citar un exemple; la credibilitat del que s’està cantant, la identificació artística del que sona, la posada en escena d’aquest fragments per part dels respectius actors, repeteixo, no te comparació: sublim.

7 comentaris:

Striper ha dit...

M'agrada la gent que sap molt de un tema i els teus coneixements musicals son acollonants.

Brian Syrup ha dit...

Escrivint un divendres enlloc d´anar a les sobravalorades tavernes angleses (o irlandeses, tan li fot) de Barcelona?

Cristina ha dit...

Realment es nota que saps molt sobre musicals. Jo ni idea. En aquests temes sóc una completa ignorant. Ja ens aconsellaràs si hi ha actualment algun musical digne de ser vist. Bon cap de setmana!

Orbison ha dit...

STRIPER
Caram !!, em faràs posar vermell i tot, malgrat pensar que tots en sabem un xic de música, sempre ens acompanya arreu. Gracies Xavalote !!

BRIANTTTT
Hi ha una cosa que es diu compaginar, sap?. Si ara no hi vaig tant és per la crisi famosa que a mi m'afecta un xic la butxaca !!...res més. Cuidis senyor !!

CRISTINA
Tots en sabem poc o molts de música i d'opinar, musicals....mmmmm. home a mi em faria gracia veure el de l'Àngel LLatzer "que" (em sembla que es diu!!), però per el tema composicions d'en Manu Guix i el fet de ser original (vull dir no versió) i en Català , però no m'agradaria recomanar, encara no l'he vist

PENELOPE ha dit...

m'encantan els musicals, quasi tots, no els miro com a peli sino com un espectacle

Gigi!... la primera cançó de Chevalier al començar la peli ja val la pena.

Siete novias para siete hermanos...

Però res supera Moulin Rouge i el Roxanne de Police fet tango.

Anna,la Fdez.O. ha dit...

He de reconèixer que els musicals no m'entusiamen . Tinc companys de teatre que son capaços d'anar-se'n a Londres hi veure's 6 musicals en tres dies!!! :O ... Això sí que és ser un fanàtic dels musicals.

Orbison ha dit...

PENÉLOPE.
Cert, el tema principal de Gigi que comentes és gran, malgrat pensar que en general perd....
El Roxane que cites és de gallina de Piel, cert tambè, malgrat afegir (per exemple) que a mi em tira més el nivell musical de "Chicago" que no pas de "Moulin Rouge" malgrat reconèixer que Moulin és més una pel·lícula més impactant, profunda i visual per l'historia el guió i l'interpretació global. A nivell musical.....lo dit (cal dir que guanya "chicago" per molt poquet...)

ANNA.
Be, jo reconec que no és fàcil ser un "malalt" dels musicals, però jo en conec un parell que es farien molt amb els teus amics.
Aprofito per donar-te les gracies per la web que em vares adreçar, senzillament espectacular.