29 de novembre 2008

Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich

En la meva missió de rescatar del oblit musics i grups d’aquells que per una raó o altre, de vegades encertadament, mai han assolit el lloc que la historia musical els hi deu, he aprofitat un viatge , que per raons laborals , m’ha portat a la Castilla més profunda , a terres de Zamora en cotxe, per fer un recull de compact disc que m’acompanyin a tan llarg, fred i monòton viatge; dels molts escollits, també ho varen ser aquests estrafolaris Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich de nom tan llarg com oblidadís ( a veure qui me’l recita sense error demà o dema passat sense “xuleta”).

Mai el nom de banda ha estat més encertat, doncs apart de que musicalment ho son, escoltant la seva música tal apel•latiu agafa una forma casi gansteril, la bateria és més aviat “aporrejada" constantment més que no pas tocada amb consciencia, doncs casi m’atreviria a dir que és exactament el mateix ritme a totes les peces; a la guitarra elèctrica no s’aprecia signe de tècnica ni que l’escoltis amb senyals evidents d’etilisme greu i les veus, més pròpies d’amics de taberna, no denoten estudis de sensibilitat, registre o dolçor ni que ens hi esforcem...

Val a dir, però, que com molts, son uns d’aquells grups que t’acompanyen en el viatge dels sentiments i varen estar les seves cançons les que m’han fet recordar una època trista (d’aquelles que tots tenim) i m’han fet reflexionar madurament sobre els anar i venir de les coses, de les persones, dels sentiments.
És, sense cap mena de dubte, la cançó “Zabadak” (versionada i interpretada també per Boney M) la que aglutina aquests records, cançó eminentment vocal amb un joc de veus , increïblement, encertadíssim.

Aquest grup musical (ja em perdonareu que no repeteixi el nom) òbviament no va passar de les illes britàniques on tenien un públic fidel, a l’altre banda del oceà, les mediocritats no passen desapercebudes i, ens agradi o no, ells ho eren. Seguidors i admiradors dels Monkeys, Animals, Turtles i naturalment del Beatles, no van dubtar ni un moment en trencar la dinàmica dels noms curts relacionats amb el pop britànic per a batejar-se com ho van fer.
Dee, el cantant, va estar present en l’accident mortal que va tenir Eddie Cochran i Gene Vicent , doncs ell era un dels policies que va arribar en primera instancia al lloc de l’accident, va agafar la guitarra d’en Eddie, els hi va tornar a la seva família (que en realitat no podia fer-ho) i és va donar de baixa del cos de policia (segurament amb deshonors...) per dedicar-se plenament a la seva carrera....musical?, evidentment em cau de puta mare !!!!.

Entre la seva curta existència (del 1964 al 1969 bàsicament) hi ha poques cançons memorables, un grapat d’aquelles que s’han ballat a moltes bodes, tipus “Bend it”, “Okay” o el "Hold Tight” i moltes de totalment prescindibles, com un homenatge a la pel•lícula “Xanadú” amb format cançó “The Legend of Xanadú” totalment oblidable o una altre versió de la mítica “Mathew & Son” del enorme Cat Stevens digne de condemna a treballs forçats per el resta de les seves vides. Tot i així, creieu-me, em resulten del tot simpàtics, i me’ls imagino consumint grans dosis de cervesa a qualsevol bar rient i enfoten-se de tot bitxo vivent, com fa qualsevol colla d’amics...i lo maco que és !!!.

20 de novembre 2008

The Proclaimers

Barcelona, 1989, un noi inquiet per naturalesa, tafaneja al carrer Tallers novetats discogràfiques de noms desconeguts, i cau entre les seves tremoloses mans, uns The Proclaimers totalment desconeguts. Barcelona 1990, altes hores de la matinada, Drugstore de Passeig de Gracia (ara desaparegut), refugi de sers noctàmbuls, parapetats al segon pis , on hi havia les nombroses taules de billar, aquest inquiet noi carregat de copes i de nit barcelonina es topa amb dos germans bessons, cervesa en ma, jugant al billar......”OH, The Proclaimers” exclama efusivament el noi resacós, ells es miren i ens miren contrariats, somriuen i comparteixen xerrada, partida i anecdotari divers, havien tocat al extingit Zeleste i no hi havia gaire gent....

Els hi tinc molt de afecte a aquests entranyables sers, però va ser la seva música la que em va captivar, el seu segon Lp, Sunshine on Leightno te cap imperfecció, és senzillament sublim.
Dolces melodies que se’t enganxen inefablement al cervell, ritmes contagiosos i amens, unes veus perfectament acoblades i resolutives, una expressió musical i verbal màgica.

Obviament he seguit la seva carrera, mig abandonada després d’aquest immens èxit, durant uns anys, de cap a peus; malgrat els seus darrers treballs son del tot desestimables, o sigui, no semblen els mateixos ni de llarg d’aquella magistral i desprès famosíssima “I’m Gonna Be (500 miles)” additiva com ninguna, relat d’una bella declaració d’amor, d’intencions i digne poesia d’un enamorat cap a la seva estimada; d’aquella sensual “My old friend the blues”( homenatge a Steve Earle) o una tendre i dolça “Sunshine on Leight” , d’aquell sensacional joc vocal a “Teardrops” i “What do you do?” que fa respirar fons; d’una enigmàtica i fresca “Come on Nature” ( amb la col•laboració de luxe de Paul Heaton, cantant de Housemartin’s). Un “I’m on my way” mostra de creativitat i flexibilitat que pot arribar a ser un tema al més estil Country de tota la vida.

Un repàs amb tota regla als diversos estils i personatges que els varen influenciar, ple d’alegria i serenor, doncs es descobreix en les seves lletres, implicacions polítiques, criteris socials, i tracte humà.

Sempre els tindré en aquell petit altar de les obres que mereixen un respecte i consideració malgrat reconèixer, com he mencionat abans, que els seus altres treballs, molt especialment el “Hit the Hightway” del 1994 no te res a veure amb l’anterior, com si haguessin perdut aquell punt d’originalitat que els va llançar a la gloria, o a la meva gloria personal.

No son Sean Connery, tampoc Marc Knofler ni Graeme Souness tres personatges que tinc en molt alta estima per diversos motius, son The Proclaimers escocesos i, òbviament, simpàtics i plens de creativitat, com ho demostra aquest completíssim treball.

Que no tot ha de venir dels USA o de la Gran Bretanya.....eh?

14 de novembre 2008

Bobby Day

I tornant a agafar el tema de les velles glories, aquells desconeguts que casi ni els wikipedia i altres reconeixen tant sols en quatre Líneas,aquells autors i intèrprets d’unes tonades i cançons molt més que famoses però que en el seu moment varen passar més que desapercebudes, aquells que ni tan sols en el seu propi país son reconeguts, aquells que deambulen per les botigues de discos del carrer tallers a preus desorbitats i que resten any darrera any als estants de les fires de discos fins que va un, i mira per on, el trova...
Ja se que tots ho haureu endevinat si, estic parlant d’en Bobby Day , ser entranyable i injustament arraconat per raons que no vull descobrir, més producte de marketings que no de qualitat, però de nou entraríem a discussions no musicals que no porten en lloc.
En Bobby va habitar sobretot per Califòrnia tot i ser Texà de tota la vida, era el 1957 quant va començar a ressaltar amb temes reviscuts de clàssics, fa prova i tantejar varius noms com a artista individual Bobby Day & The Satellites, com a duo Bob & Earl ( si, si, de Earl Nelson), i com a banda amb The Hollywood Flames com a bandes amb músiques que tots , tots coneixereu....seguuuuuur. En el camí però, ens deixem uns encara menys famosos The Laurels, dels que també fa formar part breument al 1955, o breus col•laboracions amb The Four Flames o Jackie Lee amb las que entre el 1957 i 1962 s’anava movent.

Vull tornar a repetir que és molt important citar aquests anys, doncs va coincidir amb l’estada del Rei a Alemanya fent “la mili”, i la por de les grans discogràfiques i productores a que les seves butxaques es ressentissin, dedicant-se a promocionar a tort i a dret musics de tots els estils i formacions tot cercant en primer lloc, ingressos extra (Elvis no publicava res nou ), i en segon lloc noves perles que explotar comercialment a part de Elvis Presley. Aixó va ser molt important per descobrir tota aquesta pandilla de desconeguts (no exempts de qualitat), que setmana darrera setmana us presento: Gracies Elvis !.

Al 1972 un grup de germans liderat per un tal Michael Jackson, molt nen ell, varen tenir un èxit més que sonat cantant un “Rockin’ Robin” que apart de no ser seu, tampoc van ser els primers sinó aquest anònim personatge, en Bobby, que el 1958 li donava forma.

Més endavant, tots crescudets que érem, cap els magnífics anys 80, sorgeix a escena un grup anomenat Rocky Sharpe & The Replayers que, a més d’un i de dos, ens feien ballar amb aquelles cançons tant “Chulis” i marxoses que tant be sonaven però que cap era seva, entre la innumerable llista de temes dels experts en plagi, hi havia el “Buzz-Buzz-Buzz” que ja a 1957 Bobby Day ( i els seus Hollywood Flames ) es va encarregar de situar a l’onzena posició de les llistes...mira tu quines cosetes que te la vida....oi?.

Ups !!, no acaba aquí la cosa, segur que les primeres estrofes (jo casi m’atreviria a dir que tota la cançó) de ”Little Bitty Pretty One”, aquest cop amb els Satellites, us sonen de mil cops, d’aquell anunci o aquella pel•lícula, i com a mínim us pot arrancar un petit somriure i un “Ostreeees” que el bo d’en Bobby no podrà gaudir, però segur que ho agraeix.
Ho veieu com si que el coneixíeu !!!!

07 de novembre 2008

O'Brother

Si, certament em centro casi única i exclusivament en una certa època musical de l’extensa i dilatadíssima producció mundial, i malgrat que seguiré fen-t’ho, sempre és bo escoltar i analitzar les opinions dels estimats contertulians (molt especial i carinyosament la del nom de xarop dolç abreviat, amb icona de joc futbolístic, a qui dedico molt especialment aquest post d’avui), així que, fent cas d’aquesta recomanació, em disposo a canviar diametralment d’època i comentar aquesta immensa pel•lícula en versió musical.
Ens dirigim a l’Amèrica profunda (profundíssima) de principis de segle XX de ma dels germans Cohen (Joel i Ethan) a la que aquesta cinta ens transporta, entre altres, també musicalment..
O’Brother és, juntament amb American Graffitti (del amic George Lucas), una d’aquelles pel•lícules en la que la música hi juga un paper molt important acompanyant la narració i ens situa d’una manera exacte, també, en el context d’una Amèrica classista, extremadament religiosa i racista, on tan sols importa la terra, Deu i la Pàtria.

El recorregut musical és excels en tots els sentits, és bàsicament de Country del que parlem, però d’aquell Country arrelat a les costums i a les tradicions, amb lletres que ens relaten mil histories vinculades a aquests 3 fets.
Però no es queda aquí, la cinta fa un repàs musical a les arrels més profundes amb guinyo al Blues més ancestral en forma de lament, de llàstima i condol que ens ofereix casi al final de la cinta amb un sermó cantat a la futura tomba dels personatges amb una “Lonesome Valley” cantada a trio que casi fa plorar, i al principi amb l’escena dels presoners picant la terra a al son de “Po Lazarus”, Blues bàsic, senzill i llastimós, essència dels orígens del Blues, així va néixer, mai tant ben explicat.

Les tradicions i la família estan representades per els concerts que en el poble es desenvolupen amb unes dolces nenes cantant una “In the Highways” excel•lentment executada, de igual forma que una “I am Weary, Let me rest” o una “Keep on the sunny side”, típiques cançons de família en el típic festival Country de l’època en qüestió.
Temptació del mal seria la paraula per a definir “Didn’t Leave Nobody but the baby” cantada amb mestria per una Allison Krauss , Gillian Welch i companyia que fa posar els pels de gallina i que repeteixen altre cop més tard amb “I’ll fly Away”i una brutal, brutal, brutal “Down to the river to pray”....Amen!!!.

No oblidem, però, que és de Country en general del que està esquitxat tot el film, Country del bo, del que ja no és fa, sense trampa ni electrònica de cap tipus “Angel Band” amb la típica veu nasal al igual que una sensacional (cantada i representada) “In the Jailhouse Now” una sensacional i irònica historia d’un pres amb el Yodel del cantant com a tonada (Tècnica vocal heretada dels cantants Tirolesos gracies a l’inmigració...ves per on!). És en aquest apartat on s’ha d’incloure la famosa i enorme “Man of constant sorrow” que salva la vida dels protagonistes i,segons el meu punt de vista, es converteix en el primer cas de rebuig al racisme d’una societat purament blanca, per el fet de poder escoltar en directa als Soggy Bottoms Boys !!!...sensacional.

Deixo a la vostra saviesa el visionar la pel•lícula i gaudir de la seva música, no em pregunteu si us la recomano, jo me las conec ambdues de memòria......un que és així !.