14 de novembre 2008

Bobby Day

I tornant a agafar el tema de les velles glories, aquells desconeguts que casi ni els wikipedia i altres reconeixen tant sols en quatre Líneas,aquells autors i intèrprets d’unes tonades i cançons molt més que famoses però que en el seu moment varen passar més que desapercebudes, aquells que ni tan sols en el seu propi país son reconeguts, aquells que deambulen per les botigues de discos del carrer tallers a preus desorbitats i que resten any darrera any als estants de les fires de discos fins que va un, i mira per on, el trova...
Ja se que tots ho haureu endevinat si, estic parlant d’en Bobby Day , ser entranyable i injustament arraconat per raons que no vull descobrir, més producte de marketings que no de qualitat, però de nou entraríem a discussions no musicals que no porten en lloc.
En Bobby va habitar sobretot per Califòrnia tot i ser Texà de tota la vida, era el 1957 quant va començar a ressaltar amb temes reviscuts de clàssics, fa prova i tantejar varius noms com a artista individual Bobby Day & The Satellites, com a duo Bob & Earl ( si, si, de Earl Nelson), i com a banda amb The Hollywood Flames com a bandes amb músiques que tots , tots coneixereu....seguuuuuur. En el camí però, ens deixem uns encara menys famosos The Laurels, dels que també fa formar part breument al 1955, o breus col•laboracions amb The Four Flames o Jackie Lee amb las que entre el 1957 i 1962 s’anava movent.

Vull tornar a repetir que és molt important citar aquests anys, doncs va coincidir amb l’estada del Rei a Alemanya fent “la mili”, i la por de les grans discogràfiques i productores a que les seves butxaques es ressentissin, dedicant-se a promocionar a tort i a dret musics de tots els estils i formacions tot cercant en primer lloc, ingressos extra (Elvis no publicava res nou ), i en segon lloc noves perles que explotar comercialment a part de Elvis Presley. Aixó va ser molt important per descobrir tota aquesta pandilla de desconeguts (no exempts de qualitat), que setmana darrera setmana us presento: Gracies Elvis !.

Al 1972 un grup de germans liderat per un tal Michael Jackson, molt nen ell, varen tenir un èxit més que sonat cantant un “Rockin’ Robin” que apart de no ser seu, tampoc van ser els primers sinó aquest anònim personatge, en Bobby, que el 1958 li donava forma.

Més endavant, tots crescudets que érem, cap els magnífics anys 80, sorgeix a escena un grup anomenat Rocky Sharpe & The Replayers que, a més d’un i de dos, ens feien ballar amb aquelles cançons tant “Chulis” i marxoses que tant be sonaven però que cap era seva, entre la innumerable llista de temes dels experts en plagi, hi havia el “Buzz-Buzz-Buzz” que ja a 1957 Bobby Day ( i els seus Hollywood Flames ) es va encarregar de situar a l’onzena posició de les llistes...mira tu quines cosetes que te la vida....oi?.

Ups !!, no acaba aquí la cosa, segur que les primeres estrofes (jo casi m’atreviria a dir que tota la cançó) de ”Little Bitty Pretty One”, aquest cop amb els Satellites, us sonen de mil cops, d’aquell anunci o aquella pel•lícula, i com a mínim us pot arrancar un petit somriure i un “Ostreeees” que el bo d’en Bobby no podrà gaudir, però segur que ho agraeix.
Ho veieu com si que el coneixíeu !!!!

7 comentaris:

Striper ha dit...

He apres coses que desconexia sobre el mon musical ets una font de coneixement sobre el tema.

Lula ha dit...

Uuuhhh

Donx... no....
No em sona cap nom, i la música, bé, si, potser em sona, però no la identifico clarament amb res.

Doctor Orbison: és greu??
Digui'm que no...
Jo seguiré embadalida llegint els seus posts i meravellant-me amb els seus coneixements, la seva capacitat de transmetre aquesta passió per aquesta música, tan desconeguda com imprescindible...


Little pretty kisses!

Mr Towers ha dit...

ala, ni flowers d'aquest tio. lo de "aquells que deambulen per les botigues de discos del carrer tallers a preus desorbitats i que resten any darrera any als estants de les fires de discos fins que va un, i mira per on, el trova..." deixa intuïr un buscador compulsiu de caixetes de singles amb dits ennegrits, ¿és així amic Orbi? Si sí, un enllaç molt recomanable: La escuela moderna del escriptor (cosas que hacen bum) i peridista (rock de lux, La Vanguardia) Kiko Amat. Hi ha una sèrie d'entrevistes a col·leccionistes (sobretot de Northern Soul), molt guais. Buenu, de fet el blog és interessant t'agradi o no el col·leccionisme de vinils, al tio li va sobretot la música negra, soul, northern soul, mod i tal.

Mr Towers ha dit...

esteee lu dels coleccionistes de vinils de la escuela moderna tira bastant enrera, quisir n'hi ha bastantes i has de tirar endarrera en previous posts per arribar a les primeres.

61 y 49 ha dit...

Eres único revisitando el espíritu de toda la música hecha con buen corazón. Genial todo el trabajo que haces. Saludos Orbison.

Orbison ha dit...

STRIPER
Caram striper, sempre posant vermell al personal...gràcies.

LULA
No es greu, en absolut, prenguis una bona dosis de Guinnes amb bona companyia (ja sap que em postulo com a tal) i embolica que fa fort !

Sailed with a plenty of kisses

MR. TOWERS

caram, doncs m'ha descobert vostè, si, em queden els dits negres de tant remanar.....els vinils & company...eh?, interesant aixó del Kiko Amat...

MR. TOM VERLAINE
Encantado de re-saludarle, es un placer divertido y ameno, el leer su página de vez en cuando. Por falta de tiempo o gestión del mismo, mi asiduidad se ve mermada, no dude por ello que me dejo caer por su Garajeland.....cosas

61 y 49 ha dit...

Estamos en las mismas Orbison, y aunque sea de manera sigilosa, siempre es un placer leer alguna de sus líneas.

Pd: Per cert, el traductor que tens funciona decentment bé, millor que el de google.