29 de novembre 2008

Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich

En la meva missió de rescatar del oblit musics i grups d’aquells que per una raó o altre, de vegades encertadament, mai han assolit el lloc que la historia musical els hi deu, he aprofitat un viatge , que per raons laborals , m’ha portat a la Castilla més profunda , a terres de Zamora en cotxe, per fer un recull de compact disc que m’acompanyin a tan llarg, fred i monòton viatge; dels molts escollits, també ho varen ser aquests estrafolaris Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich de nom tan llarg com oblidadís ( a veure qui me’l recita sense error demà o dema passat sense “xuleta”).

Mai el nom de banda ha estat més encertat, doncs apart de que musicalment ho son, escoltant la seva música tal apel•latiu agafa una forma casi gansteril, la bateria és més aviat “aporrejada" constantment més que no pas tocada amb consciencia, doncs casi m’atreviria a dir que és exactament el mateix ritme a totes les peces; a la guitarra elèctrica no s’aprecia signe de tècnica ni que l’escoltis amb senyals evidents d’etilisme greu i les veus, més pròpies d’amics de taberna, no denoten estudis de sensibilitat, registre o dolçor ni que ens hi esforcem...

Val a dir, però, que com molts, son uns d’aquells grups que t’acompanyen en el viatge dels sentiments i varen estar les seves cançons les que m’han fet recordar una època trista (d’aquelles que tots tenim) i m’han fet reflexionar madurament sobre els anar i venir de les coses, de les persones, dels sentiments.
És, sense cap mena de dubte, la cançó “Zabadak” (versionada i interpretada també per Boney M) la que aglutina aquests records, cançó eminentment vocal amb un joc de veus , increïblement, encertadíssim.

Aquest grup musical (ja em perdonareu que no repeteixi el nom) òbviament no va passar de les illes britàniques on tenien un públic fidel, a l’altre banda del oceà, les mediocritats no passen desapercebudes i, ens agradi o no, ells ho eren. Seguidors i admiradors dels Monkeys, Animals, Turtles i naturalment del Beatles, no van dubtar ni un moment en trencar la dinàmica dels noms curts relacionats amb el pop britànic per a batejar-se com ho van fer.
Dee, el cantant, va estar present en l’accident mortal que va tenir Eddie Cochran i Gene Vicent , doncs ell era un dels policies que va arribar en primera instancia al lloc de l’accident, va agafar la guitarra d’en Eddie, els hi va tornar a la seva família (que en realitat no podia fer-ho) i és va donar de baixa del cos de policia (segurament amb deshonors...) per dedicar-se plenament a la seva carrera....musical?, evidentment em cau de puta mare !!!!.

Entre la seva curta existència (del 1964 al 1969 bàsicament) hi ha poques cançons memorables, un grapat d’aquelles que s’han ballat a moltes bodes, tipus “Bend it”, “Okay” o el "Hold Tight” i moltes de totalment prescindibles, com un homenatge a la pel•lícula “Xanadú” amb format cançó “The Legend of Xanadú” totalment oblidable o una altre versió de la mítica “Mathew & Son” del enorme Cat Stevens digne de condemna a treballs forçats per el resta de les seves vides. Tot i així, creieu-me, em resulten del tot simpàtics, i me’ls imagino consumint grans dosis de cervesa a qualsevol bar rient i enfoten-se de tot bitxo vivent, com fa qualsevol colla d’amics...i lo maco que és !!!.

4 comentaris:

Striper ha dit...

Ostres d'aquets nomes em sonen alguns.Ah per cer necesito foto no la puc treure de la capçalera.

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Ostres , doncs a mi no em sona cap d'ells !!! Ho he de continuar reconeixent , soc una ignorant , en termes musicals (és clar !!!) , que segueix aprenent i gaudint amb el nostre melòman !! :)

Lula ha dit...

Oh!
Brutal... jo tb em declaro amiga fins a la mort!!!

Si vol que m'aprengui el nom, no dubti que ho faré, però millor no m'ho demani.

Bon viatge, no corri, abrigui's força, treballi força, que tot surti rodó, i en general.... els millors desitjos, no cal dir-ho!

Mmmmm, Sr. Orbison, moments baixos? no pot ser....

Besazos!!

61 y 49 ha dit...

Acabo de ver una noticia que inevitablemente me ha hecho acordarme de usted. Aparte de que mañana muchos no vamos a currar, se cumplen veinte años de la muerte de Roy Orbison. ¿Será capaz alguna cadena de volver a reponer mañana Pretty Woman? Mi homenaje lo guardo en forma de disco para mañana.

Por cierto, gran entrada una vez más. Saludos.