20 de novembre 2008

The Proclaimers

Barcelona, 1989, un noi inquiet per naturalesa, tafaneja al carrer Tallers novetats discogràfiques de noms desconeguts, i cau entre les seves tremoloses mans, uns The Proclaimers totalment desconeguts. Barcelona 1990, altes hores de la matinada, Drugstore de Passeig de Gracia (ara desaparegut), refugi de sers noctàmbuls, parapetats al segon pis , on hi havia les nombroses taules de billar, aquest inquiet noi carregat de copes i de nit barcelonina es topa amb dos germans bessons, cervesa en ma, jugant al billar......”OH, The Proclaimers” exclama efusivament el noi resacós, ells es miren i ens miren contrariats, somriuen i comparteixen xerrada, partida i anecdotari divers, havien tocat al extingit Zeleste i no hi havia gaire gent....

Els hi tinc molt de afecte a aquests entranyables sers, però va ser la seva música la que em va captivar, el seu segon Lp, Sunshine on Leightno te cap imperfecció, és senzillament sublim.
Dolces melodies que se’t enganxen inefablement al cervell, ritmes contagiosos i amens, unes veus perfectament acoblades i resolutives, una expressió musical i verbal màgica.

Obviament he seguit la seva carrera, mig abandonada després d’aquest immens èxit, durant uns anys, de cap a peus; malgrat els seus darrers treballs son del tot desestimables, o sigui, no semblen els mateixos ni de llarg d’aquella magistral i desprès famosíssima “I’m Gonna Be (500 miles)” additiva com ninguna, relat d’una bella declaració d’amor, d’intencions i digne poesia d’un enamorat cap a la seva estimada; d’aquella sensual “My old friend the blues”( homenatge a Steve Earle) o una tendre i dolça “Sunshine on Leight” , d’aquell sensacional joc vocal a “Teardrops” i “What do you do?” que fa respirar fons; d’una enigmàtica i fresca “Come on Nature” ( amb la col•laboració de luxe de Paul Heaton, cantant de Housemartin’s). Un “I’m on my way” mostra de creativitat i flexibilitat que pot arribar a ser un tema al més estil Country de tota la vida.

Un repàs amb tota regla als diversos estils i personatges que els varen influenciar, ple d’alegria i serenor, doncs es descobreix en les seves lletres, implicacions polítiques, criteris socials, i tracte humà.

Sempre els tindré en aquell petit altar de les obres que mereixen un respecte i consideració malgrat reconèixer, com he mencionat abans, que els seus altres treballs, molt especialment el “Hit the Hightway” del 1994 no te res a veure amb l’anterior, com si haguessin perdut aquell punt d’originalitat que els va llançar a la gloria, o a la meva gloria personal.

No son Sean Connery, tampoc Marc Knofler ni Graeme Souness tres personatges que tinc en molt alta estima per diversos motius, son The Proclaimers escocesos i, òbviament, simpàtics i plens de creativitat, com ho demostra aquest completíssim treball.

Que no tot ha de venir dels USA o de la Gran Bretanya.....eh?

9 comentaris:

Clint ha dit...

Reconec que no els conec, els meus escocesos son GUN.

Però recordar Zeleste i el drugstor...collons, una llagrimeta!

danichan ha dit...

increïble el poder de la publicitat... gràcies a aquell anunci molta gent arriba a conèixer grups com aquests. Així com arribo a odiar certes cançons d'anuncis de cotxes i/o altres, el 500 miles no em cansaria mai d'escoltar-lo i sempre m'agrada igual com el primer cop que la vaig sentir. De la resta de la seva discografia, en sóc un total desconegut, com molts. Salut!

Striper ha dit...

Uns altres que coneixere gracies al teu bloc.

Brian Syrup ha dit...

Al Drugstore hi havia un MusicBox que anava amb monedes de 25 ptes que feia furor a les matinades d´aleshores; de tant en tant s´espatllava i estava tota la nit tocant "Sultans Of Swing".

A mi els Proclaimers mai no em van caure bé per les gafapasta que utilitzaven

Que en sap res del senyor Kipryan? Claqueta!

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison, jo soc un altre que coneix la cançó de l'anunci i prou. Sembla que val la pena investigar una miqueta més. Gràcies!

Lula ha dit...

BUAAAA
BUUUAAAAAA


Xq no em funciona l'audio??? sniff, sniff

Gran grup, pensava que només tenin un àlbum... el millor, en el meu parer, el nom : impactant, demoledor, inspirador, rodó.

Uixxx Sr. Orbison... el drugstore, el zeleste, quina època!

Besotes amb kilt i Tennents!

Mr Towers ha dit...

UUAALAAAA!!! the proclaimers!!!! andaqueno!! much love and respect, i tant que si! osti quin flaix xerrar amb els Reid! aquestes trobades casuals són més complicades pels de comarques :), anda que no haguès flipat jo.

Comparteixo lo dels primers discos versus els últims. A mi m'han agradat de sempre, el 86-87 era superfan dels Housmartins, així que quan van sortir dient que els Proclaimers eren la hostia (crec que van fer gires junts) doncs apa, a escoltar-los. Jo el tenia en cinta gravada d'un amic. La que em molava més era Letter from america, amb un accent escoces super retorçat i aquells coros tirolesos. El sunshine on leith ja el vaig seguir menys, i quan vaig sentir la cançó de l'anunci (que ja feia una tira d'anys que els tios estaven en hibernació) em va caure un ou per cada camall, me'n vaig alegrar molt per ells.

Més coses: l'amic que em va gravar la cinta es va casar circa 2000 amb, és clar, Letter from america de fons mentre entraven al convit.

Fa un parell d'anys em vaig topar amb un CD recopilatori tirat de preu al Carrefour. Al sac. Ves, que el divendres el rescataré. Cony Orbi, passar per aquí em resulta tota una inspiració pel pugrama!

Orbison ha dit...

CLINT
Ah si, quins temps aquells eh ?.
Poc et podria dir dels GUN, tot i que recordo haver-los escoltat.....coses...

DANICHAN
Cert de nou, i es que ho clavas !!!. la publicitat generalment posa música d'aquella semi-olvidada que ajuda a restituir grans èxits.

STRIPER
Doncs res, a dispossar !!

SR. SYRUP
Veig que vostè te moltes manies raras bon amic A mi em cauen molt be TOTS els Gafa-pastas, que diu vostè..... Al Peppermint també hi havia una maquineta d'aquestes que quant "s'espatllava" no parava de deixar anar el "Money for Nothing".....ves per on.

FIDELON
be, a mi aquest lp sencer(amb vinil en estat original i en Cd als 90) el tinc casi memoritzat, el trobo francament bo.

LULA
No pateixis, te les canto a cau d'orella quan vulguis...

MR. TOWERS
La veritat és que no em vaig donar conte de l'importancia de "petar la xerrade" amb ells fins anys enrera, recordo que els hi tararejava els temas i es miraven sonrient, que els hi agradava molt la ciutat, i que ens varen deixar la taula de billar doncs ells ja marxaven: el meu estat etílic no era lamentable peró deu ni do. Ups lo del programe m'ha fet posar vermell, a dispossar bon amic, si algun dia vol fer un "especial" d'aquest o altre artista/época/estil, ja sap on em te, cap problema.
Molt romàntic i encertat aixó de la boda, jo si em casés tambè faria una banda sonora adient, llàstima que crec més en l'amor que en el matrimoni....

Brian Syrup ha dit...

Arrel d´un comentari del company Towers, jo els únics germans Reid de la música que conec són els grans "The Jesus and Mary Chain"; també es diuen així els gafapasta?