31 de desembre 2008

Neil Sedaka

De nou em trobo amb la decisió de narrar fil parranda las virtuts i currículum d’aquest monstre de la composició (sobretot) i de la cançó; passaré molt pel damunt de tremenda figura del que es va anomenar Brill Building Pop, o sigui, música feta des de l’edifici i discogràfica que portava aquest nom i que amb el temps va esdevenir estil musical, per les seves melodies suaus, dolces i pop en general.

En Neil va ser un dels creadors i precursors, son incomptables els artistes que han tocat peces composades per ell (Elvis inclòs), ingents les col•laboracions amb artistes de renom (Elton John, Abba, The Carpenters, com no Carole King, The Monkeeys, Tom Jones, Pattsy Cline, i un llarguíssim etc) i també el reguitzell d’actuacions d’en Neil per escenaris d’arreu durant els últims cinquanta i els primers anys seixanta, sobretot.

És de nou la seva música la que em transporta, una música d’aquella que s’associa a records, a moments, a etapes de la vida; i òbviament no podia deixar de banda el comentar quelcom d’aquest petit geni.

Neil Sedaka és, amés a més, un d’aquells compositors plens d’èxits reconeguts i utilitzats a discoteques, versionat fins la sacietat i vehicle de banda sonora tan d’anuncis publicitaris com de pel•lícules on la seva música sona de fons. Temes com el “Breaking up is hard to you”, el “Oh Carol” -potser no cal dir que està dedicat a Carole King, però no estarà de més recordar que els farsants del Duo Dinàmico hi tenen una versió (versió????) que és exactament igual ( ni tan sols es van preocupar de treure o canviar alguna nota !!!! )-, “Stupid Cupid” o el molt repetit“One Way Ticket”, totes elles cançons fàcils, meloses i agradables que també et fan moure el peuet.
En Neil era, també, dels que quant es posa a fer una balada no deixa indiferent, un “I must be dreaming” suau com la carona d’un nou nat, que em fa respirar fons, és clar exemple.

Amb la ona anomenada Beatles (als que Neil Sedaka admirava profundíssimament), que va començar a assolar les costes americanes sobre mitjans i finals dels seixanta, Neil, no va desaparèixer del mapa sonor, però va tenir que readaptar el seu format i la seva música, ho va fer amb encert i gracia dons la llista d’èxits a partir de llavors no va minvar, tot i que és la seva primera música la que a mi em va captivar.

Coses que passen després de festes.....eh?

12 de desembre 2008

Transvision Vamp

Dimecres per la nit, atansat a un bar del barri de gràcia, en un bar pirata d’entranyables records, xerrava amb un bon amic en funcions de barman ell i de consumidor jo, sobre la música que a l’escola, ja fa uns anyets, vàrem compartir. Les cerveses anaven caient tot enaltint a Alan Parson Project, Supertramp, Dire Straits, Otis Reeding, la Spaghetti Disco, Phil Phearon and the Galaxy, Kool & the Gang, Aretha Franklin i mooolts d’altres.
Recordàvem trapelleries mútues de la nostra època i enyoràvem musicalment aquells anys, coincidíem al afirmar que en la música ja està tot inventat, que la creativitat s’ha venut al marketing i del que sona avui dia. L’amic pirata i jo ja fa casi 40 anys que ens coneixem ( be, 37 concretament) i sempre es més que agradable xerrar amb ell, tot recordant aquells temps....

No m’esplaiaré gaire amb aquesta enorme banda de Rock , doncs de nou abordaríem temes i record sentimentals que vull deixar a l’adob de la bella taberna. Que serveixi per anotar que no tan sols de la música dels 50 es nodreix la meva discografia, malgrat molts ja ho suposaven i altres ja ho saben...

Transvision Vamp em porta suor, energia, tendresa i recull, recull a un bar nocturn del carrer tallers anomenat Urbe, al Magic o les Enfants, on la seva música sonava per allà els 80. Ni que dir que em sentia molt atret per aquesta noia, la Wendy James, que en aquella època em tenia més que el cor robat, una dona explosiva liderant una banda de Rock a ritma d’aquest tremend “The Only One”, del trepidant “Trash city” o una enganyosament melosa “Sister Moon” amb aquells monòlegs casi parlats que deixar anar com el qui no vol la cosa.....aix!
La estimada Wendy i els seus Transvision es varen muntar al carro del dolar durant un parell d’anys , i be que van fer,que és el que va durar la posada en escena dels seus tres àlbums, uns sublims “Pop Art” i “Velveteen” i un tercer “Little Magnets Verses The Bubble Of Babble” que va pasar bastant més desapercebut comparat amb els altres, tot i ser una petita joia...per a mi.
Val a dir que la dolça Wendy no tant sols era la cantant i cara més visible, òbviament,del grup, era, a més a més, la compositora oficial de la banda; aquí on la veieu, era una mestra de la partitura, formava parella amb el bateria de la banda, que, com podeu imaginar em queia bastant malament, immadur que era un....era ?.

Trencant la dinàmica del blog, on penjava les cançons més aviat no comercials del que comentava, avui us vull deixar amb aquest petit i molt personal recull. Dos temes plens de simbolisme per a mi.

També aprofito per dir-vos que fins el 2 de gener, no tornaré a postejar, em prenc uns dies de luxuriosa dedicació als amics, familiars i a la nit, la meva aliada...

Bones Festes a tots

06 de desembre 2008

Don Gibson

Un esporàdic però fidel lector, Tom Verlaine i el seu recomanable blog, garajeland, ha tingut el bell detall de recordar-me la data d’avui, on trenta anys enrere va desaparèixer el bo d’en Roy Orbison, malgrat caure en el petit parany de poder delatar la meva edat, he de dir que recordo perfectament aquell dia, doncs ja gaudia silenciosament de la seva música i fins i tot recordo aquell memorable concert en directe,“Black & White Night”, que Tele 5 en les seves primeres emissions va tenir el detall (estranyament) d’oferir-lo per la petita pantalla a hores intempestives. No es una data que tothom coneix i valoro en gran mesura el detall de l’amic Verlaine, doncs es rar de trobar.
Això, que seria un fabulós prefaci per escriure d’en Roy, no ho serà, doncs no trencaré la meva màxima que em diu no parlar mai dels grans monstres de la música directament, doncs no em considero digne per a fer-ho, ells es mereixen molt més, molt.

No obstant, serveixi igualment de memoralia i record aquest post per el gran Orbison, que de ben segur si aixequés el cap somriuria de galta a galta al contemplar com es parla, també, del seu amic i idolatrat Don Gibson.
Buscant per qualsevol cercador, que de música generalista volta per la red, és ben segur que al teclejar la paraula Country, ens sortirà una filera interminable de noms, però de nou, per trobar en Don Gibson (que s’ha de trobar), el veurem allà, lluny dels primers noms, dels més famosos....coses.

Dels cents de peces que en Roy va cantar i interpretar, en trobarem un grapat important de collita pròpia, cert, però igualment ho es el fet que en Roy ( com molts altres) varen interpretar sense canvi de cap mena, cançons d’aquest noi.
El Country de Don Gibson era fresc, alegre i amè, servit dels clàssics i adaptat al seu temperament, això és bàsicament el que hi trobem escoltant-lo però també peces tendres, meloses i tristes com un “I Can’t Stop Loving You” que una part del meu cor em diu que no pengi doncs m’apropa dolçament a tendres i inoblidables records amb el Roy de per mig...

Si us deixaré amb un sensacional“Lonesome Number One” que tant ell com en Roy borden magistralment i un especial “Oh Lonesome Me”, que més tard i entre molts, uns desconeguts però entranyables per a mi Kentucky Headhunters, executen en el seu Picking’ on Nashville del 1989, a més d’un “Blue Blue Day” que de nou en Roy, en merescut homenatge, canta sensacionalment...com no.

No soc un assidu oient de material Country, més aviat son temes d’aquí i d’allà els que em regalo de tant en quan i en Don sempre cau.

Que serveixi aquest post per homenatge a un dels mestres de la meva vida i de pas per donar-vos a conèixer a Don Gibson.