27 de març 2009

Cançó de Comiat

Varis factors fan que aquest post sigui una mica de comiat, o més ben dit de relaxament i dedicació preferencial a altres tasques laborals del tot desitjables, això si, que em retallaran el temps que per postejar i visitar-vos tenia. Ja fa temps que vaig decidir que a casa no hi tindria ordinador de cap tipus, doncs és a plaers de la vida que vull dedicar els meus caps de setmana, malgrat que indirectament me’ls passo “treballant” en format d’assistència a concerts de tota índole i matèria que, per la meva feina però per plaer també, he de fer acte de presencia:

Ring My Bell Anita Ward-

El fet de que m’hagi tocat la loteria en format de feina, producte d’incomptables gestions que jo em se, farà que el meu temps lliure sigui menys i el que tinc destinat a la meva feina més atapeït, dedicació exclusiva a un tema que els propers vuit mesos em portarà molta més feina de gestió sense deixar de fer la feina habitual que desenvolupo; es podria dir que m’ha sonat la campana....

Rock & Roll High School Ramones-

Un projecte en format de llibre m’han ofert; una futura editorial vol que em dediqui a escriure sobre música, el temari que sigui, quant sigui i com sigui. La proposta en si, entre Guinnes, ja va ser prou engrescadora, la metodologia: sense preses ni pressions ( tampoc pretensions)és molt meva, i va amb la meva manera de ser. Naturalment que tinc intenció d’escriure del Rock & Roll dels 50 -60...principalment i si que em demanen que no hi tingui res publicat en cap format del que escrigui. Així que els innumerables mestres que d’aquest estil que encara hi ha i m’havia reservat me’ls guardo a la butxaca per aquest futur projecte.

Can’t Stop Rockin’ ZZ Top-

La cosa no acaba aquí ,una col•laboració amb una revista digital literària, Barcelona Review, que pretén ampliar continguts, m’ha ofert el mateix amb les idèntiques premisses, i es clar, que no pari el Rock & Roll....

Red River Rock Johnny & The Hurricanes-

Perquè tal com diu la tonada cantada d’aquesta famosa cançó, no és un adeu per sempre, tant sols per un instant; tinc intenció de seguir postejant, però en quant pugui i amb molt de filtre, cosa que no estic molt acostumat. Òbviament que seguiré navegant i tafanejant per els vostres blogs, opinant i llegint com a mi m’agrada, però sense mètode ni exactitud, simplement en quant li pugui dedicar unes horetes, i ara per ara no se quant això serà....

Rock & Roll is King-ELO-

Certament el Rock & Roll i tots vosaltres sou els meus Reis... Fins sempre!

20 de març 2009

The Matrix

Parlar d’aquesta majestuosa, espectacular, sensacional i grandiosa banda sonora no és gens fàcil (òbviament tals atributs valen igual per la trilogia plegada), analitzar ara en poques línies tal immens treball de composició és una tasca complicada.

Començaré dient que malgrat la B.S.O de la primera i segona part està plegada de peces d’artistes més que desconeguts ( Properllerheads, Meat Beat Manifesto, Rob Zombie, Monster Magnet, P.O.D, Duke... i tants altres) i uns ja no tant tipus Ministry, Deftones, Marilyn Manson –genial- , Rage Against The Machine ó Hive; el conjunt de la composició recau en un senyor anomenat Don Davis i en menor part a Juno Reactor; ambdós provinents eminentment de la música Electrónica i de fusió o com es digui. En conjunt, però, val a dir que no desmereix en absolut i augmenten, sinó exageren, les escenes de tensió, lluita i persecucions que ens trobem a la cinta.

Continuaré explicant que la creació de tal banda sonora és producte d’un treball cansí i espectacular tant dels germans Watchowski com de Don Davis, doncs està feta escena a escena, o sigui; els germans en qüestió porten a Don l’escena que volen els hi musiqui i així, anant fent. Aquest procés, tremendament creatiu però submís, fa que el compositor mai sàpiga per on ha de tirar ni quina serà la propera escena a treballar, quin esperit posar-hi o quina cadència executar, el resultat és exultant.

Tres temes vull destacar de tota la parafernàlia musical del film, la persecució a l’autopista de la segona part (Mona Lisa Overdrive Juno Reactor) que et fa bullir la sang amb un ritme frenètic que accelera encara més les imatges i la sensació de perill; la batalla dels mil agents Smith ( Burly Brawl), també a la segona part, que és una autèntica obra d’art compositiva feta tall a tall, hòstia a hòstia, multiplicació a multiplicació “Smithiana”, on el ritme i les pauses de la tremenda baralla concorden fil parranda amb la música que sona; i la última lluita, tipus Son Goku, del final de la trilogia (Navras)una extensa i multicolor peça de 11 minuts, de nou sublim coreografia d’hòsties i ritmes a l’hora.

He escoltat milers de cops aquesta sensacional B.S.O i sempre hi he trobat referències clàssiques, Bethoovianas, Magrebies, Mediterrànies, Veus femenines en els cors, en format sintetitzador, que donada la seva magna execució, realització i creativitat trobo extremadament sensacional.

La B.S.O de Matrix, no ha estat mai el suficientment valorada, probablement perquè s’allunya dels clàssics, de la metodologia i de tot; és precisament per això que la trobo tremendament original, sublim i brutalment espectacular.

Senzillament.....allibereu la vostra ment......

12 de març 2009

The Coasters

Repassant un xic a la velocitat de la llum els meus posts anteriors, m’he adonat molt lacrimògenament que encara no havia parlat ni comentat, ni tant sols pel damunt, aquesta meravellosa banda de Rock & Roll, que em va captivar des de el primer moment que la vaig escoltar. Amor a primera oïda , que se’n diu !.

The Coasters va ser unes de les millors bandes de Novelty o per dir-ho més fàcil senzillament de Rock & Roll. La versatilitat de les seves melodies no te comparació, tal cosa ve donada per la tremenda escola que suposa el carrer i digerir des de petit als grans cantants de R & B de l’Amèrica ,més profunda.
La veu cantant, i mai més millor dit, del gran, gran, gran Carl Gadner , ens ensenya com modular la veu segons el que ens està dient i com afegir-hi notes humorístiques sense caure en el teatre barat i la pesadesa. Això bàsicament és el Novelty , la branca més teatral i irònica del Rock & Roll , i ells, sense dubte, eren els mestres.

El fet que el període que va entre el 1955 i finals dels cinquanta fos dels més creatius del Rock & Roll no és pas casualitat, allà i en aquell moment hi varen coincidir una de la parella de compositors més prolífics i excel•lents del moment; Jerry Leiber i Mike Stoller hi tenen moltíssim a dir sobre el naixement i evolució d’aquest bell ritme musical.

Certament poques son les cançons no composades per aquesta parella les que canten els The Coasters en aquest recull, el que ens permet gaudir a l’hora de l’ interpretació i de la composició.
Aquest fet fa que és molt possible que una mateixa cançó fos interpretada per varios grups del moment, com és el cas del “Yakety Yak” o el “Charlie Brown”, que evidentment que us penjaré, dons son d’himnes del que estem parlant. Afegiré un molt especial “That is the Rock & Roll” amb un prefaci on ens explica com podia haver nascut el rock & Roll segons ells...

Un ex rentador de cotxes, un ex campió de boxa, un ex cantant d’altres bandes i Carl Gadner varen crear el miracle de The Coasters allà pel 1955 amb la indispensable i bàsica col•laboració d’altres dos genis de la composició, i un malalt d’aquesta música us deixa mostra i botó.

PD: Postejo en Dijous perquè demà em serà impossible acostar-me a un ordinador, i jo, de tecnologia, la justa !.

06 de març 2009

INXS

És ben probable que d’aquesta magnífica banda tothom en sàpiga més que jo, lo meu no va per aquest camí, però com a ferm defensor dels sentiments que desprèn una melodia qualsevol, vinculats a vivències personal que tots i cada un hem tingut i tindrem al llarg de la nostra vida, em veig semi obligat a parlar del mític Michael Hutchence i els seus INXS.

Precisament per això, pel viatge emocional que la seva reproducció, la del seu memorable “Kick”, amb suposa. Un petit viatge astral i emocional pels anys 90, un recorregut per les sales més golfes d’aquella Barcelona post olímpica ja desapareguda, que no els meus records, es clar... Poc a dir, llavors de la banda en qüestió i molt de la meva golferia del llavors, un xic minvada pel pas del temps i modificada en consonància, però sempre existent.

Juntament amb uns altres mítics Midnight Oil, una memorable banda australiana, també plena de records, els INXS dominaren les pistes de ball del llavors, amb uns ritmes gens pesats i alegres , la esgarrada veu de Michael exercia de contrapunt a unes guitarres més aviat senzilles, un baix peculiar i aquell “tic” repetitiu i igual de la bateria que tant ens havia fet ballar....eh?.

Fons enteses en la matèria afirmen i proclamen que en Michael Hutchence era un autèntic compositor de cap a peus, al·leguen el coneixement de memorables treballs desconeguts en format acústic on és veu ràpidament qui és un “Mili Vanilli” qualsevol o una joia en brut, aquí, diuen, en Michael era un crack amb tota regla, sensual i acurat en les seves composicions. Coses.

Aquella veu que em xiuxiuejava el “Devil Inside”, com podeu imaginar, no me la espolso del damunt de cap manera, ni ganes que en tinc. Òbviament va ser un dels temes estrelles dels INXS i una de les cançons que més em va marcar en el seu moment. Seria fàcil ara deixar-ho aquí i llestos, però com que de senzill jo no en sóc ni un pel, vull comentar la que és per a mi una de les millors cançons del Lp, i no em pararé a “Never Tear apart” , la que li va donar la fama , sinó més aviat al “Wild Life”, en la que sempre li vaig veure un to desafiant com si d’un Sex Pistol és tractés, on la combinació semi recitada de la lletra com el qui no vol la cosa amb els acords guitarrístics em segueix captivant-me estranyament... xiulet final inclòs !.

I és que tot son coses !!!....

27 de febrer 2009

Fredie Fender

Baldemar Huertas, així, de primeres, és un nom que no va enlloc i resta per sempre en l’oblit. No aquí ( que també ) sinó més aviat als E.U d’A, però quant de sobte és nombra a Fredie Fender, pocs seran els que amb una petita inclinació del cap en senyal de profund reconeixement no exclamaran un “ Home , ara si” però en Anglès o en l’espanyol del sud dels USA.

Aquest autèntic monstre és de nou, uns dels autors més prolífics, importants i bàsics per l’evolució posterior del Rock & Roll més clàssic que les futures generacions del llavors ( Elvis, Cash, Perkins, Orbison i un llarg etc) adquiririen com a influencia, repertori i model.
No se pas ara per on començar a explicar coses i cosetes d’aquest monstre; com que de biografies la red n’està plena passaré olímpicament de dades biogràfiques que deixo al vostre savi escrutini.

Baldemar Huertas ve de l’escola mexicana, de la mateixa que els grans Ritchie Valens, Chan Romero o Flaco Jiménez. Una escola amb ments privilegiades per les tonades, la música i la composició. Referències a la seva terra d’origen no en falten a cap ni un dels innumerables àlbums que va treure, be cantant en castellà o afegint frases en espanyol, be cantant “La Bamba” o un “Allà en el Rancho Grande” com el qui no vol la cosa, al final dels seus concerts com a cloenda dels mateixos en senyal inequívoca d’identitat o be participant de quantes associacions benèfiques, concerts de recaptació per desvalguts o cicles de música mexicana o Tex-Mex que es fan arreu. Un implicat, vamos.

Les seves composicions, esquitxades ara d’un Country amè, sa i divertit ( us deixo el “Games People Play” en directe, qual tonada us sonarà...), ara d’unes balades profundes ( us deixo un “Honky Tonk Angel” superb, i el famós “Roses Are Red” que Bobby Vinton va fer famós.....coses ) han estat utilitzades per bandes de tot tipus, començant per el Rei, Elvis, que l’adorava, continuant per un Roy Orbison que va interpretar un “Pretty Paper” seu i acabant per una “Knock Three Times” que va sonar molt per els 80 en boca d’un grup de pop britànic que no recordo el nom, escolteu-la, a veure qui m’ho sap dir.

Freddie Fender, Baldemar, pels amics, m’acompanya sovint a la feina com a font d’inspiració i/o disbauxa segons convingui. Grannnnnnnnnn !

20 de febrer 2009

The Cadillacs

New York és, va ser i serà una autèntica fàbrica de somnis, no relataré ara excel•lències d’aquesta mítica ciutat, creadora de noticies en tots els àmbits i base de moviments soci – culturals de tota índole...no !.
Entre els seus carrers, els seus gratacels, els seus mítics barris ni ha un que musicalment va ser clau del naixement del Doo –wop i el R & B més bo. Els cantants del Harlem ( amb dura pugna amb els del Bronx), negres en la seva majoria, es varen caracteritzar per una tècnica vocal i expressivitat fora del comú, com a escola el carrer, van sortir incomptables grups i bandes que consolidaren el que s’anomena doo-wop, alumnes avantatjats d’altres artistes de carrer que dominaven el ritme com pocs.

Entre la 131st St., la Seventh i Eighth Avenues van néixer sobre els primers anys 50 The Cadillacs, amb Earl Caroll al capdavant, van passar per innumerables noms i bateigs, però sempre va quedar una veu cantant i una tècnica vocal que romandrà sempre dins el quartet.

Sempre que escolto aquest tipus de grups ( al que sóc tremendament aficionat ) em ve el cap en Phil Spector i la seva “fàbrica de so” o “Wall sound” o el que sigui, és paradoxal en aquest ser que mitigués, anul•lés i apartés progressivament de les seves produccions el domini vocal dels cantants en les seves peces i donés preferència als diferents instruments de la banda en qüestió, em fa ràbia com un tio amb uns coneixements musicals enormes es decantés més per el so dels instruments que non pas per la veu....coses.
Paradoxal, doncs totes les bandes que es refugiaren sota la seva capa provenien del doo-wop ( i em ve ara al cap unes fabuloses Chantells, però ja sabeu que n’hi ha mil més....); és cert, però, que el què va aportar a la industria discogràfica i musical no te preu, que algunes de les seves “noies” (preferent i casualment) es signifiquessin com les millors veu i bandes de l’esfera musical del moment ( ja podeu començar a fer la llista, jo no vull ni començar), que tingués una ment privilegiada per crear èxits i sons inoblidables, si cert; és la meva ànima la que es resisteix a donar-li es vist i plau a tota la seva obra per aquest, potser per altres no pas per mi, insignificant detall: No puc.....cosetes.

Com diu l’encapçalament del disc “The Great Group series”, perquè The Cadillacs és un dels grups més bons i grans del estil a debat. Va ser el “Speedoo” certament, un dels temes més sonats (i vocalment sonor...Phil) que aquesta banda va tenir, no us vull avorrir amb balades sensacionals que és divendres, i us deixo un “Zoom” i un “I Wonder Why”, dos petites joies.

No patiu, si algun dia en un futur espero molt llunyà, allà on sigui, em trobo a en Phil, llimarem aquestes petites diferencies copa en ma, ....largo y tendido.....

12 de febrer 2009

Dick Dale & The Del-Tones

I ara que he repassat les vivències i la música d’aquella, també, daurada època (més daurada en lo sentimental que no pas en lo musical) ens aboquem de nou a l’època daurada de veritat, la que a mi més m’agrada, i valgui la redundància...!!!.

Califòrnia sempre va ser i és una autentica fàbrica de bona música i bons musics, suposo que el mar, les ones i aquelles meravelloses platges hi tenen molt a dir.
Tot i que quan es parla de música Surf a tothom li passa pel cap els famosos Beach Boys o, potser a algú altre, els ja no tan il•lustres Jean & Dean, la música Surf no va néixer amb ells, ni molt menys. Van ser ells, això si, els que li varen posar la veu, doncs aquest tipus de música era únicament instrumental, pensada més aviat per acompanyar als esports aquàtics –sobretot- però també a qualsevol activitat que és desenvolupés a les platges de Califòrnia i rodalies.
Dintre de l’amplíssim ventall de grups i bandes que sobre finals dels 60 poblaren aquelles platges ( i us asseguro que la llista és interminable)va destacar, per damunt de tot, aquest senyor, en Dick Dale i els seus Del-Tones.
Dick Dale, en realitat Richard Monsour, era un enamorat de la música Folk i Country dels autors americans més clàssics del llavors, destacant entre les seves preferències a un bateria anomenat Gene Kupra famós pel seu art a la bateria...raret el xaval.... Això va fer, però, que quan en Dick es va aficionar a practicar el surf i molt desprès d’haver adquirit un domini més que important a la guitarra, entre ensopegada i ensopegada de tan brava ona es posés a composar. Poc va trigar a trobar al seus per sempre més inseparables Del–Tones i a publicar el que seria el seu primer disc, èxit i carta de presentació el “Surfer’ s Choice” on destacaven temes com el “Surf Beat” o el “Jungle Fever” on el virtuosisme de la guitarra de Dick va captivar a un jovenet i desconegut Jimmi Hendrix.

La música Surf pot ser pesada d’escoltar , instrumental i guitarrera com ninguna però us asseguro que la majoria de bandes de Rock Dur i Heavy s’han fet un fart d’escoltar-la i traslladar molts dels riffs a la seves partitures, pocs son els autors d’aquests estils que no considerin la música Surf com a referència per les seves creacions.

Desprès van venir els Beach Boys que, en molts casos, simplement interpretaven les obres d’en Dick posant-l’hi veu, això si, magníficament.
Dick Dale & The Del-Tones us sonen absolutament a TOTS, tant sols heu d’engegar i escoltar el “Miserlou” a veure a que i qui us recorda.

06 de febrer 2009

Alphaville

Fa un temps molt, molt llunyà, en una ciutat molt, molt propera hi va haver un noi que no faltava mai a les cites discotequeres de cada divendres ( i algun dissabte, quan l’economia ho permetia ) dels primers anys 80. Eren anys on dominava la musica Heavy ( bona majoritàriament) però on l’estètica imperant manava moderació, nul·les estridències i alguna actitud pija per captivar-les a elles. Aquest noi comptava amb uns 25 anys i estava a la flor de la vida en molts sentits ( que no detallaré...).

Parlar ara de la música disco d’aquella època, seria més que etern i potser per algú soporífer donades les alçades, però en aquell temps, a mi, se’m varen despertar els sentits...òbviament ja flirtejava amb el Rock & Roll més clàssic, començava a conèixer la música Heavy i el Rock dur de mans de companys de classe (ara amics), ja feia uns quants anys que havia començat el meu entrenament musical com a mestre Yoda de la partitura, el cant, l’harmonia i demes disciplines, i davant meu apareixia l’spaghetti disco i altres sons germans, que fins el moment, simplement, no existien....flipant!.

Una de les cançons que recordo feia perdre a tots la vergonya i saltar a la pista ip-so facto ( ho sento, jo mirava des de la barra de la Disco...)a ballar i deixar-se anar, era el “Caribean Queen” de Billy Ocean, bogeria total i mítica cançó dels meus primers amors. Una altre que feia portar a la histèria més col·lectiva era el “Self Control” de Raft ( que no de Laura Brannigan...Oi Ddriver?, perquè no hi ha color....oi?) on un OOOOHhhhh d’aprovació generalitzat, combinava amb una alçada de braços dels cossos suats de dins la pista.

Orgàsmicament compartida amb aquesta última cançó, estava una altre no gens mítica de Alphaville; el “Big In Japan” ( que no cap al reproductor), que es repartia la fama de número 1 d’aquell temps amb el “Self Control”. Aquest és un tema àmpliament debatut entre els meus amics de tota la vida coneixedors profunds d’ambdues cançons. El debat encara avui és vigent quant activo aquesta proposta i les discussions es poden allargar 4 ó 5 Guinnes.

Recordo fins i tot un programa de radio que proposava als seus oients trucar, votar per un dels dos temes i dir el perquè de tal elecció. Les disputes, la votació i les raons eren totalment viscerals, com si de la vida de cada un d’ells es tractés, l’escrutini sempre estava molt igual i jo al·lucinava de lo tarada que estava la gent, quant les dues eren sensacionals i que com “Caribean Queen” no hi havia res, doncs era la banda sonora d’un dels meus primers sonats amors, i renoi.....com aquell petó de ben be dues hores....res.

Com a cançó, ara i madurament, em decanto per la de Raft, com a grup per Alphaville que al llarg dels temps s’ha anat vinculant a mi, amb la seva intimíssima “Forever Young”, el seu simpàtic “Sounds Like a Melody”, el frenètic “ Jet set” i un “Fallen Angel” amb una impressionant veu de falset pròpia del enorme Freddie Mercury, entre altres...i es que si continués parlant.......


PD. Dedicat al Taxista-amic-Disc Jockey, que segur va punxar més d’un cop això que parlo.

30 de gener 2009

The Kentucky Headhunters

I ara que estem posats en aquells anys mozos, on un anar i venir de sensacions de tot tipus abarrotaven el meu cop, cos i ànima; rodejat de música sempre particular que m’acompanyava, no he volgut moure’m d’aquí i m’he tornat a instal•lar en aquells meravellosos anys 90 (be, com casi totes les dècades) i seguin, igualment, tirant una mica d’aquest estil musical.

Tot i que The Kentucky Headhunters tenen un grapat de Cd’s, tot i que la seva és una sana barreja de Southern Rock, Country, Bluegrass, Honky Tonk certament inconcret però que tant m’agrada, és un tipus de música que m’alegra l’oïda cada cop que es deixa passar per el reproductor. Òbviament em transporta a mil llocs i moments que en el seu temps vaig gaudir com un animal.

Una colla d’amics golfos i trapelles, enormement aficionats al Country de Merle Haggard i Don Gibson ( recordeu que ja en vaig parlar d’aquest xavalot ?), al Bluegrass de Bill Monroe, al Southern Rock dels Lynyrd Skynyrd es reuneixen, molt probablement en un bar de carretera, i decideixen muntar una banda, així de fàcil.

Aixó va ser al 1989 i aquell mateix any ja treuen el entusiasta i divertit treball Pickin’ on Nashville”, considerat el millor àlbum per la crítica dels Estats Units, curiós quant han tret un Cd cada dos anys fins el 2005 que jo recordi.
Sons de l’Amèrica profunda amb reconeixements als mestres amb una interpretació del “Walk Softly On this heart of mine” de Bill Monroe més actual i modernitzat que el clàssic i un trepidant “Oh, Lonesome me” del gran Don Gibson que fa despentinar-se tot escoltant-lo.

No son simples intèrprets de música ja facturada, doncs son varis els membres de la banda que composen, Ricky Lee Phelps, Richard i Fred Young, Greg Martin, per exemple, que els hi dona un plus afegit de mèrit.

La presa i la feina m’envaeix, així que us deixo amb un “Dumas Walker” signat per tota la banda com a compositors, el “Rag Top” de Phelps i el clàssic de Don Gibson Oh, Lonesome me” perquè el compareu amb el clàssic si el flato us ho permet, i es que sempre us imagino davant l’ordinador saltant i ballant com petits dimoniets...bons amics !

24 de gener 2009

The Mavericks

M’ha vingut en gana avui xerrar sobre aquest grup, més modern que els habituals, donat que durant la meva tornada de Madrid, on vaig anar per negocis, en el tren de musica de fons , al bar i durant una estoneta mentre gaudia d’una Mahou ben fresca, sonava el “All you ever do is bring me down”, cançó amena, divertida i sensacional per deixar volar els peus al seu ritme, amb un acompanyament de luxe com és el de Flaco Jiménez al acordió, que la fa encara més especial. El tema en qüestió és de Al Anderson i Raul Malo, el cantant i alma mater de The Mavericks....coses.

The Mavericks son d’aquells grups que sempre marcaran una etapa de la meva vida, un xic fosca, però en qualsevol cas meva. Jo vaig tenir el plaer, entre Bourbon i Bourbon, de veure’ls en directe sobre l’any 95 a una sala de Travessera de Gracia que no recordo...al igual que les paraules que en el backstage li vaig fer arribar a Raul Malo i l’acompanyant femenina a les veus...més coses...

Fora de comparacions irreals i fictícies amb una recent pel•lícula de llavors del mateix nom ( una revisió actualitzada, bàsicament ), els Mavericks em van captivar des de el primer moment doncs en ells se sent el so de les arrels del Rock and Roll, influenciats directament pels clàssics més clàssics d’aquest estil, en la seva música hi predomina un cert aire de nostàlgia i melangia amagat entre acords suaus, ballables i propers. El fet de que el cantant i compositor de la banda, Raul Malo, es declares un fan incondicional del gran Roy Orbison estic segur hi te molt a veure.

La música de The Mavericks és de la que he escoltat un cop darrera l’altre, sovint com a complement d’un estat anímic i en molts casos per passar pàgina, Bourbon en ma, d’episodis d’aquests foscos que tots tenim.

Here Comes the rain” és potser la cançó més comercial i, en el seu moment, més emesa per ràdios i emissores varies, però com és costum en mi, va ser el seu “Missing You” al que més em va captivar.
Sons senzills i casi austers per una balada íntima i propera, que no amaga, en tot cas, un “Temazo” com la copa d’un pi.

Grans !.

16 de gener 2009

Bobby Vinton

Contràriament al tanoca de Pat Boone, el nostre Bobby Vinton, tot i seguir molt aproximadament les mateixes directrius musicals, cinematogràfiques i escèniques que el pàmfil anterior; l’ essència, el mètode i el resultat son totalment diferents.

En Bobby és d’aquella onada de cantants que aprofitant el servei militar del Rei, va donar llum a principis dels seixanta als Estats Units. La seva era una trajectòria clarament marcada per les balades ben harmonitzades, una veu dolça i sensual i un posat en escena senzill, modest, casi rudimentari que arrastrava amb ell els crits de les noies totalment encantades amb la seva bellesa adolescent, el seu posat de bon alumne, i un cinematogràfic somriure que feia les delícies de qualsevol adolescent. Encantador.
El fet d’interpretar i tenir al seu costat compositors de gran talla com Barry Mann, el gran Burt Bacharach, Larry Kolber, els clàssics Carole King i Gerry Goffin, i de nou el imprevisible Phil Spector, evidentment hi te molt a dir, però cal matisar que aquesta era una relació mútua, doncs Bobby gaudia d’un gran prestigi com a solista ( llaurat poc a poc i amb modèstia), que feia que els compositors s’acostessin a ell.

La música , com la veu, del amic Bobby era (és ?) melosa, sensual i amable a l’oïda. De nou ens trobem davant l’home de les melodies famoses amb títols famosos.
Un mestre de la filmografia actual, el gran David Lynch afegeix a la seva gran “Blue Velvet” (1986) la cançó del mateix nom del gran també Bobby Vinton.....aaaaaah, qui no recorda aquella melodia ?, eh LuLa ?. Sensacional. Val a dir que és “In dreams” del meu admirat Roy Orbison la cançó que a mi em va deixar més alelat juntament amb la mencionada.
Roses Are Red (My love)” és d’aquelles cançons similars, amb tempo pausat que no altera els sentiments de l’anterior, doncs segueix amb la dinàmica de lo sensual; al igual que el màgic “Blue Moon” mítica peça dels anys seixanta que més d’una mare i pare han gaudit ballant en èpoques adolescents.

Bobby Vinton també va flirtejar amb el cinema de la mà de John Wayne, petits papers a “The Big Jack” i "The Train Robbers” en son una petita mostra.
El tarannà simpàtic i noble del bo d’en Bobby contraresta , i molt, amb el tosco d’en Pat Boone.

Coses

09 de gener 2009

The Righteous Brothers

Tampoc deixa de ser curiosa, com a mínim, l’historia d’aquest dos falsos germans i les cançons que interpretaven. Bill Medley i Bobby Hatfield eren dos cantants que per allà els primers anys seixanta varen pul•lular per l’escena musical dels Estats Units, no eren precisament el tipus de persones donades al voayerisme o a la sobre actuació, tampoc eren assidus a festes i grans festivals, però amb un públic potencial tan gran és obvi que hi ha producte per vendre.

Els Righteous Brothers no son tampoc molt sant de la meva devoció, intèrprets de cançons escrites per grans compositors com Berry Gordy, Gerry Goffin, Barry Mann, Carole King, el mateix Alex North i inclòs l’ anteriorment postejat Neil Sedaka !, que més aviat diria (sense certesa de cap mena ) que eren el resultat de temes descartats prèviament per les grans veus del moment,passen ...casi...totalment desapercebuts pel meu panorama musical particular, malgrat dir, de nou sense cap certesa científica, també per la resta o el global del públic.
És curiós que, per exemple, un dels seus hits més grans mai assolit, fora amb un tema del meu particular enemic de la meva concepció musical com en Phil Spector, que juntament amb Cynthia Weil i Barry Mann foren els compositors de “You’ve lost my that lovin’ feeling”, cançó, sota el meu particular gust, més que sosa, lenta i sense sang de cap tipus.
La seva interpretació del “Turn on your love light” i “In the midnight hour” son lo que més es pot destacar per semblar i sonar a banda sonora de Blues Brothers, fora de altre tipus de consideracions com la de interpretar el “A Change is gonna come” de Sam Cooke, els falsos germans ( com els Blues ) no m’aporten gaire cosa, be, us enganyo un xic, he de dir que el “Mine all Mine” em porta a recordar certs ritmes doo-wop més propis de The Coasters o dels primers Drifters que no pas a ells. Pot semblar injust quan un s’adona que estem parlant d’uns personatges amb infinitat de títols més, però és que a mi el que sembli, la veritat....pse.

De nou, però, ens trobem amb aquell petit detall, que pot semblar insignificant que fa, entre moltes altres coses, que aquest senyors siguin recordats in seacula seaculorum:Amen. No se com ni perquè, però allà pel 1965 va caure a les seves mans una partitura anomenada “Unchained Melody” que, amb la seva interpretació, varen alçar a l’olimp, una interpretació que no s’oblida i queda gravada a l’ànima, que tota ella és sublim i que et fa respirar fons i mirar endavant amb una altre cara. Ja veieu que fútil, però essencial, en el temps, pot ser una melodia.
Tots, absolutament tots, heu escoltat aquesta peça; sigui en una boda o recordant aquella pel•lícula “Ghost” i aquella imatge fanganossament sexy del Patrick Swayze i la Demi Moore que fa pujar els colors.....aaaaaiiix !.

Elvis en persona es va enamorar d’aquesta cançó i la va interpretar més d’un cop amb una passió desbordant i angoixant, doncs era l’última etapa del rei i casi es diria que pateix al cantar-la, alguna cosa tindria doncs....eh?