30 de gener 2009

The Kentucky Headhunters

I ara que estem posats en aquells anys mozos, on un anar i venir de sensacions de tot tipus abarrotaven el meu cop, cos i ànima; rodejat de música sempre particular que m’acompanyava, no he volgut moure’m d’aquí i m’he tornat a instal•lar en aquells meravellosos anys 90 (be, com casi totes les dècades) i seguin, igualment, tirant una mica d’aquest estil musical.

Tot i que The Kentucky Headhunters tenen un grapat de Cd’s, tot i que la seva és una sana barreja de Southern Rock, Country, Bluegrass, Honky Tonk certament inconcret però que tant m’agrada, és un tipus de música que m’alegra l’oïda cada cop que es deixa passar per el reproductor. Òbviament em transporta a mil llocs i moments que en el seu temps vaig gaudir com un animal.

Una colla d’amics golfos i trapelles, enormement aficionats al Country de Merle Haggard i Don Gibson ( recordeu que ja en vaig parlar d’aquest xavalot ?), al Bluegrass de Bill Monroe, al Southern Rock dels Lynyrd Skynyrd es reuneixen, molt probablement en un bar de carretera, i decideixen muntar una banda, així de fàcil.

Aixó va ser al 1989 i aquell mateix any ja treuen el entusiasta i divertit treball Pickin’ on Nashville”, considerat el millor àlbum per la crítica dels Estats Units, curiós quant han tret un Cd cada dos anys fins el 2005 que jo recordi.
Sons de l’Amèrica profunda amb reconeixements als mestres amb una interpretació del “Walk Softly On this heart of mine” de Bill Monroe més actual i modernitzat que el clàssic i un trepidant “Oh, Lonesome me” del gran Don Gibson que fa despentinar-se tot escoltant-lo.

No son simples intèrprets de música ja facturada, doncs son varis els membres de la banda que composen, Ricky Lee Phelps, Richard i Fred Young, Greg Martin, per exemple, que els hi dona un plus afegit de mèrit.

La presa i la feina m’envaeix, així que us deixo amb un “Dumas Walker” signat per tota la banda com a compositors, el “Rag Top” de Phelps i el clàssic de Don Gibson Oh, Lonesome me” perquè el compareu amb el clàssic si el flato us ho permet, i es que sempre us imagino davant l’ordinador saltant i ballant com petits dimoniets...bons amics !

24 de gener 2009

The Mavericks

M’ha vingut en gana avui xerrar sobre aquest grup, més modern que els habituals, donat que durant la meva tornada de Madrid, on vaig anar per negocis, en el tren de musica de fons , al bar i durant una estoneta mentre gaudia d’una Mahou ben fresca, sonava el “All you ever do is bring me down”, cançó amena, divertida i sensacional per deixar volar els peus al seu ritme, amb un acompanyament de luxe com és el de Flaco Jiménez al acordió, que la fa encara més especial. El tema en qüestió és de Al Anderson i Raul Malo, el cantant i alma mater de The Mavericks....coses.

The Mavericks son d’aquells grups que sempre marcaran una etapa de la meva vida, un xic fosca, però en qualsevol cas meva. Jo vaig tenir el plaer, entre Bourbon i Bourbon, de veure’ls en directe sobre l’any 95 a una sala de Travessera de Gracia que no recordo...al igual que les paraules que en el backstage li vaig fer arribar a Raul Malo i l’acompanyant femenina a les veus...més coses...

Fora de comparacions irreals i fictícies amb una recent pel•lícula de llavors del mateix nom ( una revisió actualitzada, bàsicament ), els Mavericks em van captivar des de el primer moment doncs en ells se sent el so de les arrels del Rock and Roll, influenciats directament pels clàssics més clàssics d’aquest estil, en la seva música hi predomina un cert aire de nostàlgia i melangia amagat entre acords suaus, ballables i propers. El fet de que el cantant i compositor de la banda, Raul Malo, es declares un fan incondicional del gran Roy Orbison estic segur hi te molt a veure.

La música de The Mavericks és de la que he escoltat un cop darrera l’altre, sovint com a complement d’un estat anímic i en molts casos per passar pàgina, Bourbon en ma, d’episodis d’aquests foscos que tots tenim.

Here Comes the rain” és potser la cançó més comercial i, en el seu moment, més emesa per ràdios i emissores varies, però com és costum en mi, va ser el seu “Missing You” al que més em va captivar.
Sons senzills i casi austers per una balada íntima i propera, que no amaga, en tot cas, un “Temazo” com la copa d’un pi.

Grans !.

16 de gener 2009

Bobby Vinton

Contràriament al tanoca de Pat Boone, el nostre Bobby Vinton, tot i seguir molt aproximadament les mateixes directrius musicals, cinematogràfiques i escèniques que el pàmfil anterior; l’ essència, el mètode i el resultat son totalment diferents.

En Bobby és d’aquella onada de cantants que aprofitant el servei militar del Rei, va donar llum a principis dels seixanta als Estats Units. La seva era una trajectòria clarament marcada per les balades ben harmonitzades, una veu dolça i sensual i un posat en escena senzill, modest, casi rudimentari que arrastrava amb ell els crits de les noies totalment encantades amb la seva bellesa adolescent, el seu posat de bon alumne, i un cinematogràfic somriure que feia les delícies de qualsevol adolescent. Encantador.
El fet d’interpretar i tenir al seu costat compositors de gran talla com Barry Mann, el gran Burt Bacharach, Larry Kolber, els clàssics Carole King i Gerry Goffin, i de nou el imprevisible Phil Spector, evidentment hi te molt a dir, però cal matisar que aquesta era una relació mútua, doncs Bobby gaudia d’un gran prestigi com a solista ( llaurat poc a poc i amb modèstia), que feia que els compositors s’acostessin a ell.

La música , com la veu, del amic Bobby era (és ?) melosa, sensual i amable a l’oïda. De nou ens trobem davant l’home de les melodies famoses amb títols famosos.
Un mestre de la filmografia actual, el gran David Lynch afegeix a la seva gran “Blue Velvet” (1986) la cançó del mateix nom del gran també Bobby Vinton.....aaaaaah, qui no recorda aquella melodia ?, eh LuLa ?. Sensacional. Val a dir que és “In dreams” del meu admirat Roy Orbison la cançó que a mi em va deixar més alelat juntament amb la mencionada.
Roses Are Red (My love)” és d’aquelles cançons similars, amb tempo pausat que no altera els sentiments de l’anterior, doncs segueix amb la dinàmica de lo sensual; al igual que el màgic “Blue Moon” mítica peça dels anys seixanta que més d’una mare i pare han gaudit ballant en èpoques adolescents.

Bobby Vinton també va flirtejar amb el cinema de la mà de John Wayne, petits papers a “The Big Jack” i "The Train Robbers” en son una petita mostra.
El tarannà simpàtic i noble del bo d’en Bobby contraresta , i molt, amb el tosco d’en Pat Boone.

Coses

09 de gener 2009

The Righteous Brothers

Tampoc deixa de ser curiosa, com a mínim, l’historia d’aquest dos falsos germans i les cançons que interpretaven. Bill Medley i Bobby Hatfield eren dos cantants que per allà els primers anys seixanta varen pul•lular per l’escena musical dels Estats Units, no eren precisament el tipus de persones donades al voayerisme o a la sobre actuació, tampoc eren assidus a festes i grans festivals, però amb un públic potencial tan gran és obvi que hi ha producte per vendre.

Els Righteous Brothers no son tampoc molt sant de la meva devoció, intèrprets de cançons escrites per grans compositors com Berry Gordy, Gerry Goffin, Barry Mann, Carole King, el mateix Alex North i inclòs l’ anteriorment postejat Neil Sedaka !, que més aviat diria (sense certesa de cap mena ) que eren el resultat de temes descartats prèviament per les grans veus del moment,passen ...casi...totalment desapercebuts pel meu panorama musical particular, malgrat dir, de nou sense cap certesa científica, també per la resta o el global del públic.
És curiós que, per exemple, un dels seus hits més grans mai assolit, fora amb un tema del meu particular enemic de la meva concepció musical com en Phil Spector, que juntament amb Cynthia Weil i Barry Mann foren els compositors de “You’ve lost my that lovin’ feeling”, cançó, sota el meu particular gust, més que sosa, lenta i sense sang de cap tipus.
La seva interpretació del “Turn on your love light” i “In the midnight hour” son lo que més es pot destacar per semblar i sonar a banda sonora de Blues Brothers, fora de altre tipus de consideracions com la de interpretar el “A Change is gonna come” de Sam Cooke, els falsos germans ( com els Blues ) no m’aporten gaire cosa, be, us enganyo un xic, he de dir que el “Mine all Mine” em porta a recordar certs ritmes doo-wop més propis de The Coasters o dels primers Drifters que no pas a ells. Pot semblar injust quan un s’adona que estem parlant d’uns personatges amb infinitat de títols més, però és que a mi el que sembli, la veritat....pse.

De nou, però, ens trobem amb aquell petit detall, que pot semblar insignificant que fa, entre moltes altres coses, que aquest senyors siguin recordats in seacula seaculorum:Amen. No se com ni perquè, però allà pel 1965 va caure a les seves mans una partitura anomenada “Unchained Melody” que, amb la seva interpretació, varen alçar a l’olimp, una interpretació que no s’oblida i queda gravada a l’ànima, que tota ella és sublim i que et fa respirar fons i mirar endavant amb una altre cara. Ja veieu que fútil, però essencial, en el temps, pot ser una melodia.
Tots, absolutament tots, heu escoltat aquesta peça; sigui en una boda o recordant aquella pel•lícula “Ghost” i aquella imatge fanganossament sexy del Patrick Swayze i la Demi Moore que fa pujar els colors.....aaaaaiiix !.

Elvis en persona es va enamorar d’aquesta cançó i la va interpretar més d’un cop amb una passió desbordant i angoixant, doncs era l’última etapa del rei i casi es diria que pateix al cantar-la, alguna cosa tindria doncs....eh?