16 de gener 2009

Bobby Vinton

Contràriament al tanoca de Pat Boone, el nostre Bobby Vinton, tot i seguir molt aproximadament les mateixes directrius musicals, cinematogràfiques i escèniques que el pàmfil anterior; l’ essència, el mètode i el resultat son totalment diferents.

En Bobby és d’aquella onada de cantants que aprofitant el servei militar del Rei, va donar llum a principis dels seixanta als Estats Units. La seva era una trajectòria clarament marcada per les balades ben harmonitzades, una veu dolça i sensual i un posat en escena senzill, modest, casi rudimentari que arrastrava amb ell els crits de les noies totalment encantades amb la seva bellesa adolescent, el seu posat de bon alumne, i un cinematogràfic somriure que feia les delícies de qualsevol adolescent. Encantador.
El fet d’interpretar i tenir al seu costat compositors de gran talla com Barry Mann, el gran Burt Bacharach, Larry Kolber, els clàssics Carole King i Gerry Goffin, i de nou el imprevisible Phil Spector, evidentment hi te molt a dir, però cal matisar que aquesta era una relació mútua, doncs Bobby gaudia d’un gran prestigi com a solista ( llaurat poc a poc i amb modèstia), que feia que els compositors s’acostessin a ell.

La música , com la veu, del amic Bobby era (és ?) melosa, sensual i amable a l’oïda. De nou ens trobem davant l’home de les melodies famoses amb títols famosos.
Un mestre de la filmografia actual, el gran David Lynch afegeix a la seva gran “Blue Velvet” (1986) la cançó del mateix nom del gran també Bobby Vinton.....aaaaaah, qui no recorda aquella melodia ?, eh LuLa ?. Sensacional. Val a dir que és “In dreams” del meu admirat Roy Orbison la cançó que a mi em va deixar més alelat juntament amb la mencionada.
Roses Are Red (My love)” és d’aquelles cançons similars, amb tempo pausat que no altera els sentiments de l’anterior, doncs segueix amb la dinàmica de lo sensual; al igual que el màgic “Blue Moon” mítica peça dels anys seixanta que més d’una mare i pare han gaudit ballant en èpoques adolescents.

Bobby Vinton també va flirtejar amb el cinema de la mà de John Wayne, petits papers a “The Big Jack” i "The Train Robbers” en son una petita mostra.
El tarannà simpàtic i noble del bo d’en Bobby contraresta , i molt, amb el tosco d’en Pat Boone.

Coses

7 comentaris:

ddriver ha dit...

que gran el blue moon

Striper ha dit...

Una interesant lliço musical com sempre , sempre m'agrada molt la gent que coneix tant profundament un tema.

Mr Towers ha dit...

Ohh! blue belvet! Va ser directament una de les portes d'entrada a la musica retro. Si la BSO de la peli també impactant (i inquietant)

Mr Towers ha dit...

Reflexionant amb lo de la "porta d'entrada", una pregunta per curiositat Orbi, ¿eres dels de Flor de Pasión també?

Lula ha dit...

Oh... si

OOOHHHH.... SIIIIIIII


OH OOoohhh


Orbiiiiii
Fff


No em facis això davant de tothom, home!!


Besotes inquietants, blaus i vellutats, a la llum de la lluna.

Orbison ha dit...

DDRIVER
Exacte, ja m'extranyaria que tu no els coneguessis...

STRIPER
Renoi, em deixes bocabadat, gracies.

MR. TOWERS
Ostia , ara m'ha deixat sec. No en tinc ni idea de que és aixó de Flor de Pasión, m'ho explica, si vos plau ?

LULA
Mentre anava teclejant anava pensant amb tu....ves quines coses.
Ja sap li agafo tots els besotes

Emili ha dit...

Orbi, towers

Una excel.lent banda sonora pues no només és bona la música que dona protagonisme a la pel.lícula.

abraçades