09 de gener 2009

The Righteous Brothers

Tampoc deixa de ser curiosa, com a mínim, l’historia d’aquest dos falsos germans i les cançons que interpretaven. Bill Medley i Bobby Hatfield eren dos cantants que per allà els primers anys seixanta varen pul•lular per l’escena musical dels Estats Units, no eren precisament el tipus de persones donades al voayerisme o a la sobre actuació, tampoc eren assidus a festes i grans festivals, però amb un públic potencial tan gran és obvi que hi ha producte per vendre.

Els Righteous Brothers no son tampoc molt sant de la meva devoció, intèrprets de cançons escrites per grans compositors com Berry Gordy, Gerry Goffin, Barry Mann, Carole King, el mateix Alex North i inclòs l’ anteriorment postejat Neil Sedaka !, que més aviat diria (sense certesa de cap mena ) que eren el resultat de temes descartats prèviament per les grans veus del moment,passen ...casi...totalment desapercebuts pel meu panorama musical particular, malgrat dir, de nou sense cap certesa científica, també per la resta o el global del públic.
És curiós que, per exemple, un dels seus hits més grans mai assolit, fora amb un tema del meu particular enemic de la meva concepció musical com en Phil Spector, que juntament amb Cynthia Weil i Barry Mann foren els compositors de “You’ve lost my that lovin’ feeling”, cançó, sota el meu particular gust, més que sosa, lenta i sense sang de cap tipus.
La seva interpretació del “Turn on your love light” i “In the midnight hour” son lo que més es pot destacar per semblar i sonar a banda sonora de Blues Brothers, fora de altre tipus de consideracions com la de interpretar el “A Change is gonna come” de Sam Cooke, els falsos germans ( com els Blues ) no m’aporten gaire cosa, be, us enganyo un xic, he de dir que el “Mine all Mine” em porta a recordar certs ritmes doo-wop més propis de The Coasters o dels primers Drifters que no pas a ells. Pot semblar injust quan un s’adona que estem parlant d’uns personatges amb infinitat de títols més, però és que a mi el que sembli, la veritat....pse.

De nou, però, ens trobem amb aquell petit detall, que pot semblar insignificant que fa, entre moltes altres coses, que aquest senyors siguin recordats in seacula seaculorum:Amen. No se com ni perquè, però allà pel 1965 va caure a les seves mans una partitura anomenada “Unchained Melody” que, amb la seva interpretació, varen alçar a l’olimp, una interpretació que no s’oblida i queda gravada a l’ànima, que tota ella és sublim i que et fa respirar fons i mirar endavant amb una altre cara. Ja veieu que fútil, però essencial, en el temps, pot ser una melodia.
Tots, absolutament tots, heu escoltat aquesta peça; sigui en una boda o recordant aquella pel•lícula “Ghost” i aquella imatge fanganossament sexy del Patrick Swayze i la Demi Moore que fa pujar els colors.....aaaaaiiix !.

Elvis en persona es va enamorar d’aquesta cançó i la va interpretar més d’un cop amb una passió desbordant i angoixant, doncs era l’última etapa del rei i casi es diria que pateix al cantar-la, alguna cosa tindria doncs....eh?

5 comentaris:

Striper ha dit...

Deu ser una de les cançons mes escoltades.

òscar ha dit...

ja passa això amb grups o cantants. tenen una mar discogràfica més aviat ensopida i, de cop i volta, et surten amb una perla.
crec que els hi diuen one hit wonders, oi?

jo no mirava fang ni fantasmes. sols mirava la demi moore! :)

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison, ja estem de tornada. Veig que vosté és també de cançons més que de discos o artistes. Això mateix també em passa a mí, encara que no estic gaire d'acord amb la seua opinión de "You're lost that lovin' feelin'", jeje... Sí ho estic, és clar, amb la de "Unchained melody". Una enorme cançó, tot i que s'ha quedat massa associada a aquella imatge fangosa.

Salut!
fidelón

Lula ha dit...

Oh Sr. Orbison... no em digui que no els suporta!!!
Per uns que coneixia....
Falsos germans??
Si es que no et pots fiar de ningú..


Per cert, ja sap lu de divendres???


Besotes de germaneta postissa

ddriver ha dit...

per aixo no tinc germans jo,no et pots fiar