27 de febrer 2009

Fredie Fender

Baldemar Huertas, així, de primeres, és un nom que no va enlloc i resta per sempre en l’oblit. No aquí ( que també ) sinó més aviat als E.U d’A, però quant de sobte és nombra a Fredie Fender, pocs seran els que amb una petita inclinació del cap en senyal de profund reconeixement no exclamaran un “ Home , ara si” però en Anglès o en l’espanyol del sud dels USA.

Aquest autèntic monstre és de nou, uns dels autors més prolífics, importants i bàsics per l’evolució posterior del Rock & Roll més clàssic que les futures generacions del llavors ( Elvis, Cash, Perkins, Orbison i un llarg etc) adquiririen com a influencia, repertori i model.
No se pas ara per on començar a explicar coses i cosetes d’aquest monstre; com que de biografies la red n’està plena passaré olímpicament de dades biogràfiques que deixo al vostre savi escrutini.

Baldemar Huertas ve de l’escola mexicana, de la mateixa que els grans Ritchie Valens, Chan Romero o Flaco Jiménez. Una escola amb ments privilegiades per les tonades, la música i la composició. Referències a la seva terra d’origen no en falten a cap ni un dels innumerables àlbums que va treure, be cantant en castellà o afegint frases en espanyol, be cantant “La Bamba” o un “Allà en el Rancho Grande” com el qui no vol la cosa, al final dels seus concerts com a cloenda dels mateixos en senyal inequívoca d’identitat o be participant de quantes associacions benèfiques, concerts de recaptació per desvalguts o cicles de música mexicana o Tex-Mex que es fan arreu. Un implicat, vamos.

Les seves composicions, esquitxades ara d’un Country amè, sa i divertit ( us deixo el “Games People Play” en directe, qual tonada us sonarà...), ara d’unes balades profundes ( us deixo un “Honky Tonk Angel” superb, i el famós “Roses Are Red” que Bobby Vinton va fer famós.....coses ) han estat utilitzades per bandes de tot tipus, començant per el Rei, Elvis, que l’adorava, continuant per un Roy Orbison que va interpretar un “Pretty Paper” seu i acabant per una “Knock Three Times” que va sonar molt per els 80 en boca d’un grup de pop britànic que no recordo el nom, escolteu-la, a veure qui m’ho sap dir.

Freddie Fender, Baldemar, pels amics, m’acompanya sovint a la feina com a font d’inspiració i/o disbauxa segons convingui. Grannnnnnnnnn !

20 de febrer 2009

The Cadillacs

New York és, va ser i serà una autèntica fàbrica de somnis, no relataré ara excel•lències d’aquesta mítica ciutat, creadora de noticies en tots els àmbits i base de moviments soci – culturals de tota índole...no !.
Entre els seus carrers, els seus gratacels, els seus mítics barris ni ha un que musicalment va ser clau del naixement del Doo –wop i el R & B més bo. Els cantants del Harlem ( amb dura pugna amb els del Bronx), negres en la seva majoria, es varen caracteritzar per una tècnica vocal i expressivitat fora del comú, com a escola el carrer, van sortir incomptables grups i bandes que consolidaren el que s’anomena doo-wop, alumnes avantatjats d’altres artistes de carrer que dominaven el ritme com pocs.

Entre la 131st St., la Seventh i Eighth Avenues van néixer sobre els primers anys 50 The Cadillacs, amb Earl Caroll al capdavant, van passar per innumerables noms i bateigs, però sempre va quedar una veu cantant i una tècnica vocal que romandrà sempre dins el quartet.

Sempre que escolto aquest tipus de grups ( al que sóc tremendament aficionat ) em ve el cap en Phil Spector i la seva “fàbrica de so” o “Wall sound” o el que sigui, és paradoxal en aquest ser que mitigués, anul•lés i apartés progressivament de les seves produccions el domini vocal dels cantants en les seves peces i donés preferència als diferents instruments de la banda en qüestió, em fa ràbia com un tio amb uns coneixements musicals enormes es decantés més per el so dels instruments que non pas per la veu....coses.
Paradoxal, doncs totes les bandes que es refugiaren sota la seva capa provenien del doo-wop ( i em ve ara al cap unes fabuloses Chantells, però ja sabeu que n’hi ha mil més....); és cert, però, que el què va aportar a la industria discogràfica i musical no te preu, que algunes de les seves “noies” (preferent i casualment) es signifiquessin com les millors veu i bandes de l’esfera musical del moment ( ja podeu començar a fer la llista, jo no vull ni començar), que tingués una ment privilegiada per crear èxits i sons inoblidables, si cert; és la meva ànima la que es resisteix a donar-li es vist i plau a tota la seva obra per aquest, potser per altres no pas per mi, insignificant detall: No puc.....cosetes.

Com diu l’encapçalament del disc “The Great Group series”, perquè The Cadillacs és un dels grups més bons i grans del estil a debat. Va ser el “Speedoo” certament, un dels temes més sonats (i vocalment sonor...Phil) que aquesta banda va tenir, no us vull avorrir amb balades sensacionals que és divendres, i us deixo un “Zoom” i un “I Wonder Why”, dos petites joies.

No patiu, si algun dia en un futur espero molt llunyà, allà on sigui, em trobo a en Phil, llimarem aquestes petites diferencies copa en ma, ....largo y tendido.....

12 de febrer 2009

Dick Dale & The Del-Tones

I ara que he repassat les vivències i la música d’aquella, també, daurada època (més daurada en lo sentimental que no pas en lo musical) ens aboquem de nou a l’època daurada de veritat, la que a mi més m’agrada, i valgui la redundància...!!!.

Califòrnia sempre va ser i és una autentica fàbrica de bona música i bons musics, suposo que el mar, les ones i aquelles meravelloses platges hi tenen molt a dir.
Tot i que quan es parla de música Surf a tothom li passa pel cap els famosos Beach Boys o, potser a algú altre, els ja no tan il•lustres Jean & Dean, la música Surf no va néixer amb ells, ni molt menys. Van ser ells, això si, els que li varen posar la veu, doncs aquest tipus de música era únicament instrumental, pensada més aviat per acompanyar als esports aquàtics –sobretot- però també a qualsevol activitat que és desenvolupés a les platges de Califòrnia i rodalies.
Dintre de l’amplíssim ventall de grups i bandes que sobre finals dels 60 poblaren aquelles platges ( i us asseguro que la llista és interminable)va destacar, per damunt de tot, aquest senyor, en Dick Dale i els seus Del-Tones.
Dick Dale, en realitat Richard Monsour, era un enamorat de la música Folk i Country dels autors americans més clàssics del llavors, destacant entre les seves preferències a un bateria anomenat Gene Kupra famós pel seu art a la bateria...raret el xaval.... Això va fer, però, que quan en Dick es va aficionar a practicar el surf i molt desprès d’haver adquirit un domini més que important a la guitarra, entre ensopegada i ensopegada de tan brava ona es posés a composar. Poc va trigar a trobar al seus per sempre més inseparables Del–Tones i a publicar el que seria el seu primer disc, èxit i carta de presentació el “Surfer’ s Choice” on destacaven temes com el “Surf Beat” o el “Jungle Fever” on el virtuosisme de la guitarra de Dick va captivar a un jovenet i desconegut Jimmi Hendrix.

La música Surf pot ser pesada d’escoltar , instrumental i guitarrera com ninguna però us asseguro que la majoria de bandes de Rock Dur i Heavy s’han fet un fart d’escoltar-la i traslladar molts dels riffs a la seves partitures, pocs son els autors d’aquests estils que no considerin la música Surf com a referència per les seves creacions.

Desprès van venir els Beach Boys que, en molts casos, simplement interpretaven les obres d’en Dick posant-l’hi veu, això si, magníficament.
Dick Dale & The Del-Tones us sonen absolutament a TOTS, tant sols heu d’engegar i escoltar el “Miserlou” a veure a que i qui us recorda.

06 de febrer 2009

Alphaville

Fa un temps molt, molt llunyà, en una ciutat molt, molt propera hi va haver un noi que no faltava mai a les cites discotequeres de cada divendres ( i algun dissabte, quan l’economia ho permetia ) dels primers anys 80. Eren anys on dominava la musica Heavy ( bona majoritàriament) però on l’estètica imperant manava moderació, nul·les estridències i alguna actitud pija per captivar-les a elles. Aquest noi comptava amb uns 25 anys i estava a la flor de la vida en molts sentits ( que no detallaré...).

Parlar ara de la música disco d’aquella època, seria més que etern i potser per algú soporífer donades les alçades, però en aquell temps, a mi, se’m varen despertar els sentits...òbviament ja flirtejava amb el Rock & Roll més clàssic, començava a conèixer la música Heavy i el Rock dur de mans de companys de classe (ara amics), ja feia uns quants anys que havia començat el meu entrenament musical com a mestre Yoda de la partitura, el cant, l’harmonia i demes disciplines, i davant meu apareixia l’spaghetti disco i altres sons germans, que fins el moment, simplement, no existien....flipant!.

Una de les cançons que recordo feia perdre a tots la vergonya i saltar a la pista ip-so facto ( ho sento, jo mirava des de la barra de la Disco...)a ballar i deixar-se anar, era el “Caribean Queen” de Billy Ocean, bogeria total i mítica cançó dels meus primers amors. Una altre que feia portar a la histèria més col·lectiva era el “Self Control” de Raft ( que no de Laura Brannigan...Oi Ddriver?, perquè no hi ha color....oi?) on un OOOOHhhhh d’aprovació generalitzat, combinava amb una alçada de braços dels cossos suats de dins la pista.

Orgàsmicament compartida amb aquesta última cançó, estava una altre no gens mítica de Alphaville; el “Big In Japan” ( que no cap al reproductor), que es repartia la fama de número 1 d’aquell temps amb el “Self Control”. Aquest és un tema àmpliament debatut entre els meus amics de tota la vida coneixedors profunds d’ambdues cançons. El debat encara avui és vigent quant activo aquesta proposta i les discussions es poden allargar 4 ó 5 Guinnes.

Recordo fins i tot un programa de radio que proposava als seus oients trucar, votar per un dels dos temes i dir el perquè de tal elecció. Les disputes, la votació i les raons eren totalment viscerals, com si de la vida de cada un d’ells es tractés, l’escrutini sempre estava molt igual i jo al·lucinava de lo tarada que estava la gent, quant les dues eren sensacionals i que com “Caribean Queen” no hi havia res, doncs era la banda sonora d’un dels meus primers sonats amors, i renoi.....com aquell petó de ben be dues hores....res.

Com a cançó, ara i madurament, em decanto per la de Raft, com a grup per Alphaville que al llarg dels temps s’ha anat vinculant a mi, amb la seva intimíssima “Forever Young”, el seu simpàtic “Sounds Like a Melody”, el frenètic “ Jet set” i un “Fallen Angel” amb una impressionant veu de falset pròpia del enorme Freddie Mercury, entre altres...i es que si continués parlant.......


PD. Dedicat al Taxista-amic-Disc Jockey, que segur va punxar més d’un cop això que parlo.