06 de febrer 2009

Alphaville

Fa un temps molt, molt llunyà, en una ciutat molt, molt propera hi va haver un noi que no faltava mai a les cites discotequeres de cada divendres ( i algun dissabte, quan l’economia ho permetia ) dels primers anys 80. Eren anys on dominava la musica Heavy ( bona majoritàriament) però on l’estètica imperant manava moderació, nul·les estridències i alguna actitud pija per captivar-les a elles. Aquest noi comptava amb uns 25 anys i estava a la flor de la vida en molts sentits ( que no detallaré...).

Parlar ara de la música disco d’aquella època, seria més que etern i potser per algú soporífer donades les alçades, però en aquell temps, a mi, se’m varen despertar els sentits...òbviament ja flirtejava amb el Rock & Roll més clàssic, començava a conèixer la música Heavy i el Rock dur de mans de companys de classe (ara amics), ja feia uns quants anys que havia començat el meu entrenament musical com a mestre Yoda de la partitura, el cant, l’harmonia i demes disciplines, i davant meu apareixia l’spaghetti disco i altres sons germans, que fins el moment, simplement, no existien....flipant!.

Una de les cançons que recordo feia perdre a tots la vergonya i saltar a la pista ip-so facto ( ho sento, jo mirava des de la barra de la Disco...)a ballar i deixar-se anar, era el “Caribean Queen” de Billy Ocean, bogeria total i mítica cançó dels meus primers amors. Una altre que feia portar a la histèria més col·lectiva era el “Self Control” de Raft ( que no de Laura Brannigan...Oi Ddriver?, perquè no hi ha color....oi?) on un OOOOHhhhh d’aprovació generalitzat, combinava amb una alçada de braços dels cossos suats de dins la pista.

Orgàsmicament compartida amb aquesta última cançó, estava una altre no gens mítica de Alphaville; el “Big In Japan” ( que no cap al reproductor), que es repartia la fama de número 1 d’aquell temps amb el “Self Control”. Aquest és un tema àmpliament debatut entre els meus amics de tota la vida coneixedors profunds d’ambdues cançons. El debat encara avui és vigent quant activo aquesta proposta i les discussions es poden allargar 4 ó 5 Guinnes.

Recordo fins i tot un programa de radio que proposava als seus oients trucar, votar per un dels dos temes i dir el perquè de tal elecció. Les disputes, la votació i les raons eren totalment viscerals, com si de la vida de cada un d’ells es tractés, l’escrutini sempre estava molt igual i jo al·lucinava de lo tarada que estava la gent, quant les dues eren sensacionals i que com “Caribean Queen” no hi havia res, doncs era la banda sonora d’un dels meus primers sonats amors, i renoi.....com aquell petó de ben be dues hores....res.

Com a cançó, ara i madurament, em decanto per la de Raft, com a grup per Alphaville que al llarg dels temps s’ha anat vinculant a mi, amb la seva intimíssima “Forever Young”, el seu simpàtic “Sounds Like a Melody”, el frenètic “ Jet set” i un “Fallen Angel” amb una impressionant veu de falset pròpia del enorme Freddie Mercury, entre altres...i es que si continués parlant.......


PD. Dedicat al Taxista-amic-Disc Jockey, que segur va punxar més d’un cop això que parlo.

10 comentaris:

Striper ha dit...

aquest grup si que em sona malgrat no recordar cap canço. Com sempre una lliço magistral.

Mr Towers ha dit...

Ho ho ho... mitiquíssims temes!! "caribbean queen...No more love on the run" però em quedo amb Big in Japan fijo-fijo. Les veig i mira, així de memòria ho pujo amb "amadeus", "in vietanm it was nineteen..nanananananaitin", "voyage-voyage... plus loin que le nit et le jour" (aquesta potser és més nova), "glo-ria... glo-ri-a" d'Umerto Tozi, Enola Gay d'OMD...

bfff això és

Mr Towers ha dit...

quisir, això és obrir la caixa de Pantoja

Orbison ha dit...

STRIPPER
Ah ! bon amic, segur que n'has sentit més d'una !!!

MR: TOWERS
Caramb ! potser jo l'obro pero vostè la remata !!!. Falco a mi tambè em va marcar amb el seu "Amadeus", la de "Voyage" era de Desireless crec que no va fer gaire cosa més, Que dir de la mítica Enola Gay i el grandissim tozi....de tan en quant va be destapar la caixa...

ddriver ha dit...

Moltisismes gracies,si que ho havia punxat tot aixo. Raf(sense T final) un heat que ho arresava tot. The Caribien Queen...de tant sentir-lo al final va fer aburrir,sobretot quan va treure la versio European Queen(cagada a l anterior) I la Laura,la Laura va viure dels demes casi sempre,tot i haver estat una gran estrella,a part de la reversio del Self Control,podiem punxar tambe la reversio de Gloria,la reversio de One Night in Banckok o una reversio que jo mai vaig punxar,i que tu sense voler es has tamncat un cercle el forever Young.
Jo em decantava mes per punxar Italo o Funk i la linea de Alphaville o els bronsky beat...no em feien el pes del tot(potser perque s allunyaven ja molt del Funk)pero n et quedava un altre que punxarla.
Moltes gracies per la dedicatria

òscar ha dit...

després van treure un altre hit anomenat, si no em falla la memòria, "send me an angel".

crec, per això, que a la disputa musical del moment hi era, també, el "relax" de frankie goes to hollywood..

l'up&down?
chic?
quartier?
renné brunner?
password?

:) ... ¿quína disco era?

Lula ha dit...

Ufff
Orbiiiiiiii

Estic molt dispersa, perdona-m'ho!

Jo Caribbean queen, sure, és clar que, ara, a les alçades de la vida i tal, potser millor el Forever young...

Nuse

Caribbean kisses!

danichan ha dit...

entre el Self-Control i el Big in Japan, em quedo amb el segon tema, i no degut a la meva reconeguda fama de friki de tot allò que vingui del món nipó sinó simplement trobo que la cançó costa menys d'avorrir que la primera, que per mi és massa cansina. Un gran post, aprofito per fer-me pesat un cop més i demanar-te que escriguis més sobre la música dels 80 :-)

Orbison ha dit...

DDRIVER
je, je, je...res home, a tu que em vas "salvar la vida". home, el One Night in Bangkock una altre que tal.....per cert, grandísima, si senyor !!!!.

OSCAR
Certament, el Send me an Angel, peró no era d'Alphaville, sino de uns tal Real Life que no estava gens malament, la de records que em porta....

LULA
Està dispersa de tan en quan no va gens malament per l'ànima.
Ja et dic jo que t'haguès tret a ballar el Forever young`....

Forever Kisses

DANICHAN
Ja, ja se que tu ets més dels 80, tot i que no és el meu principal objectiu, poc a poc alguna cosa anirè comentant, a tu et surten millor els posts d'aquella època.
No se perquè peró sabia que apostaries per el Big in Japan...

fidelon ha dit...

Hola Sr.Orbison, m'ha tocat vosté la fibra sensible, com solem dir. Aquest LP que apareix en el seu missatge, el Forever Young de Alphaville, és possiblement un dels discos de la meua vida. I no sols pels senzills més coneguts, és que la resta de cançons del disc són igual o més espectaculars. Peaso de disco, i molts records dels meus 20 anys.

Un abraç!
fidelón