27 de febrer 2009

Fredie Fender

Baldemar Huertas, així, de primeres, és un nom que no va enlloc i resta per sempre en l’oblit. No aquí ( que també ) sinó més aviat als E.U d’A, però quant de sobte és nombra a Fredie Fender, pocs seran els que amb una petita inclinació del cap en senyal de profund reconeixement no exclamaran un “ Home , ara si” però en Anglès o en l’espanyol del sud dels USA.

Aquest autèntic monstre és de nou, uns dels autors més prolífics, importants i bàsics per l’evolució posterior del Rock & Roll més clàssic que les futures generacions del llavors ( Elvis, Cash, Perkins, Orbison i un llarg etc) adquiririen com a influencia, repertori i model.
No se pas ara per on començar a explicar coses i cosetes d’aquest monstre; com que de biografies la red n’està plena passaré olímpicament de dades biogràfiques que deixo al vostre savi escrutini.

Baldemar Huertas ve de l’escola mexicana, de la mateixa que els grans Ritchie Valens, Chan Romero o Flaco Jiménez. Una escola amb ments privilegiades per les tonades, la música i la composició. Referències a la seva terra d’origen no en falten a cap ni un dels innumerables àlbums que va treure, be cantant en castellà o afegint frases en espanyol, be cantant “La Bamba” o un “Allà en el Rancho Grande” com el qui no vol la cosa, al final dels seus concerts com a cloenda dels mateixos en senyal inequívoca d’identitat o be participant de quantes associacions benèfiques, concerts de recaptació per desvalguts o cicles de música mexicana o Tex-Mex que es fan arreu. Un implicat, vamos.

Les seves composicions, esquitxades ara d’un Country amè, sa i divertit ( us deixo el “Games People Play” en directe, qual tonada us sonarà...), ara d’unes balades profundes ( us deixo un “Honky Tonk Angel” superb, i el famós “Roses Are Red” que Bobby Vinton va fer famós.....coses ) han estat utilitzades per bandes de tot tipus, començant per el Rei, Elvis, que l’adorava, continuant per un Roy Orbison que va interpretar un “Pretty Paper” seu i acabant per una “Knock Three Times” que va sonar molt per els 80 en boca d’un grup de pop britànic que no recordo el nom, escolteu-la, a veure qui m’ho sap dir.

Freddie Fender, Baldemar, pels amics, m’acompanya sovint a la feina com a font d’inspiració i/o disbauxa segons convingui. Grannnnnnnnnn !

3 comentaris:

Striper ha dit...

Lo de las fotos es bufar i fer ampollas , comparat amb lo que tu saps de musica.

Eva ha dit...

Hola, gràcies pel teu comentari....
I de pols, bueno... se n´ha de tindre una miqueta...
Salut!!!

Lula ha dit...

Les cançons si que més o menys eren familiars, però ja et dic jo que el nom.... zero sobre zero.

Ets una font inesgotable de sorpreses!!!
T'adoro!!!


Besootes