27 de març 2009

Cançó de Comiat

Varis factors fan que aquest post sigui una mica de comiat, o més ben dit de relaxament i dedicació preferencial a altres tasques laborals del tot desitjables, això si, que em retallaran el temps que per postejar i visitar-vos tenia. Ja fa temps que vaig decidir que a casa no hi tindria ordinador de cap tipus, doncs és a plaers de la vida que vull dedicar els meus caps de setmana, malgrat que indirectament me’ls passo “treballant” en format d’assistència a concerts de tota índole i matèria que, per la meva feina però per plaer també, he de fer acte de presencia:

Ring My Bell Anita Ward-

El fet de que m’hagi tocat la loteria en format de feina, producte d’incomptables gestions que jo em se, farà que el meu temps lliure sigui menys i el que tinc destinat a la meva feina més atapeït, dedicació exclusiva a un tema que els propers vuit mesos em portarà molta més feina de gestió sense deixar de fer la feina habitual que desenvolupo; es podria dir que m’ha sonat la campana....

Rock & Roll High School Ramones-

Un projecte en format de llibre m’han ofert; una futura editorial vol que em dediqui a escriure sobre música, el temari que sigui, quant sigui i com sigui. La proposta en si, entre Guinnes, ja va ser prou engrescadora, la metodologia: sense preses ni pressions ( tampoc pretensions)és molt meva, i va amb la meva manera de ser. Naturalment que tinc intenció d’escriure del Rock & Roll dels 50 -60...principalment i si que em demanen que no hi tingui res publicat en cap format del que escrigui. Així que els innumerables mestres que d’aquest estil que encara hi ha i m’havia reservat me’ls guardo a la butxaca per aquest futur projecte.

Can’t Stop Rockin’ ZZ Top-

La cosa no acaba aquí ,una col•laboració amb una revista digital literària, Barcelona Review, que pretén ampliar continguts, m’ha ofert el mateix amb les idèntiques premisses, i es clar, que no pari el Rock & Roll....

Red River Rock Johnny & The Hurricanes-

Perquè tal com diu la tonada cantada d’aquesta famosa cançó, no és un adeu per sempre, tant sols per un instant; tinc intenció de seguir postejant, però en quant pugui i amb molt de filtre, cosa que no estic molt acostumat. Òbviament que seguiré navegant i tafanejant per els vostres blogs, opinant i llegint com a mi m’agrada, però sense mètode ni exactitud, simplement en quant li pugui dedicar unes horetes, i ara per ara no se quant això serà....

Rock & Roll is King-ELO-

Certament el Rock & Roll i tots vosaltres sou els meus Reis... Fins sempre!

20 de març 2009

The Matrix

Parlar d’aquesta majestuosa, espectacular, sensacional i grandiosa banda sonora no és gens fàcil (òbviament tals atributs valen igual per la trilogia plegada), analitzar ara en poques línies tal immens treball de composició és una tasca complicada.

Començaré dient que malgrat la B.S.O de la primera i segona part està plegada de peces d’artistes més que desconeguts ( Properllerheads, Meat Beat Manifesto, Rob Zombie, Monster Magnet, P.O.D, Duke... i tants altres) i uns ja no tant tipus Ministry, Deftones, Marilyn Manson –genial- , Rage Against The Machine ó Hive; el conjunt de la composició recau en un senyor anomenat Don Davis i en menor part a Juno Reactor; ambdós provinents eminentment de la música Electrónica i de fusió o com es digui. En conjunt, però, val a dir que no desmereix en absolut i augmenten, sinó exageren, les escenes de tensió, lluita i persecucions que ens trobem a la cinta.

Continuaré explicant que la creació de tal banda sonora és producte d’un treball cansí i espectacular tant dels germans Watchowski com de Don Davis, doncs està feta escena a escena, o sigui; els germans en qüestió porten a Don l’escena que volen els hi musiqui i així, anant fent. Aquest procés, tremendament creatiu però submís, fa que el compositor mai sàpiga per on ha de tirar ni quina serà la propera escena a treballar, quin esperit posar-hi o quina cadència executar, el resultat és exultant.

Tres temes vull destacar de tota la parafernàlia musical del film, la persecució a l’autopista de la segona part (Mona Lisa Overdrive Juno Reactor) que et fa bullir la sang amb un ritme frenètic que accelera encara més les imatges i la sensació de perill; la batalla dels mil agents Smith ( Burly Brawl), també a la segona part, que és una autèntica obra d’art compositiva feta tall a tall, hòstia a hòstia, multiplicació a multiplicació “Smithiana”, on el ritme i les pauses de la tremenda baralla concorden fil parranda amb la música que sona; i la última lluita, tipus Son Goku, del final de la trilogia (Navras)una extensa i multicolor peça de 11 minuts, de nou sublim coreografia d’hòsties i ritmes a l’hora.

He escoltat milers de cops aquesta sensacional B.S.O i sempre hi he trobat referències clàssiques, Bethoovianas, Magrebies, Mediterrànies, Veus femenines en els cors, en format sintetitzador, que donada la seva magna execució, realització i creativitat trobo extremadament sensacional.

La B.S.O de Matrix, no ha estat mai el suficientment valorada, probablement perquè s’allunya dels clàssics, de la metodologia i de tot; és precisament per això que la trobo tremendament original, sublim i brutalment espectacular.

Senzillament.....allibereu la vostra ment......

12 de març 2009

The Coasters

Repassant un xic a la velocitat de la llum els meus posts anteriors, m’he adonat molt lacrimògenament que encara no havia parlat ni comentat, ni tant sols pel damunt, aquesta meravellosa banda de Rock & Roll, que em va captivar des de el primer moment que la vaig escoltar. Amor a primera oïda , que se’n diu !.

The Coasters va ser unes de les millors bandes de Novelty o per dir-ho més fàcil senzillament de Rock & Roll. La versatilitat de les seves melodies no te comparació, tal cosa ve donada per la tremenda escola que suposa el carrer i digerir des de petit als grans cantants de R & B de l’Amèrica ,més profunda.
La veu cantant, i mai més millor dit, del gran, gran, gran Carl Gadner , ens ensenya com modular la veu segons el que ens està dient i com afegir-hi notes humorístiques sense caure en el teatre barat i la pesadesa. Això bàsicament és el Novelty , la branca més teatral i irònica del Rock & Roll , i ells, sense dubte, eren els mestres.

El fet que el període que va entre el 1955 i finals dels cinquanta fos dels més creatius del Rock & Roll no és pas casualitat, allà i en aquell moment hi varen coincidir una de la parella de compositors més prolífics i excel•lents del moment; Jerry Leiber i Mike Stoller hi tenen moltíssim a dir sobre el naixement i evolució d’aquest bell ritme musical.

Certament poques son les cançons no composades per aquesta parella les que canten els The Coasters en aquest recull, el que ens permet gaudir a l’hora de l’ interpretació i de la composició.
Aquest fet fa que és molt possible que una mateixa cançó fos interpretada per varios grups del moment, com és el cas del “Yakety Yak” o el “Charlie Brown”, que evidentment que us penjaré, dons son d’himnes del que estem parlant. Afegiré un molt especial “That is the Rock & Roll” amb un prefaci on ens explica com podia haver nascut el rock & Roll segons ells...

Un ex rentador de cotxes, un ex campió de boxa, un ex cantant d’altres bandes i Carl Gadner varen crear el miracle de The Coasters allà pel 1955 amb la indispensable i bàsica col•laboració d’altres dos genis de la composició, i un malalt d’aquesta música us deixa mostra i botó.

PD: Postejo en Dijous perquè demà em serà impossible acostar-me a un ordinador, i jo, de tecnologia, la justa !.

06 de març 2009

INXS

És ben probable que d’aquesta magnífica banda tothom en sàpiga més que jo, lo meu no va per aquest camí, però com a ferm defensor dels sentiments que desprèn una melodia qualsevol, vinculats a vivències personal que tots i cada un hem tingut i tindrem al llarg de la nostra vida, em veig semi obligat a parlar del mític Michael Hutchence i els seus INXS.

Precisament per això, pel viatge emocional que la seva reproducció, la del seu memorable “Kick”, amb suposa. Un petit viatge astral i emocional pels anys 90, un recorregut per les sales més golfes d’aquella Barcelona post olímpica ja desapareguda, que no els meus records, es clar... Poc a dir, llavors de la banda en qüestió i molt de la meva golferia del llavors, un xic minvada pel pas del temps i modificada en consonància, però sempre existent.

Juntament amb uns altres mítics Midnight Oil, una memorable banda australiana, també plena de records, els INXS dominaren les pistes de ball del llavors, amb uns ritmes gens pesats i alegres , la esgarrada veu de Michael exercia de contrapunt a unes guitarres més aviat senzilles, un baix peculiar i aquell “tic” repetitiu i igual de la bateria que tant ens havia fet ballar....eh?.

Fons enteses en la matèria afirmen i proclamen que en Michael Hutchence era un autèntic compositor de cap a peus, al·leguen el coneixement de memorables treballs desconeguts en format acústic on és veu ràpidament qui és un “Mili Vanilli” qualsevol o una joia en brut, aquí, diuen, en Michael era un crack amb tota regla, sensual i acurat en les seves composicions. Coses.

Aquella veu que em xiuxiuejava el “Devil Inside”, com podeu imaginar, no me la espolso del damunt de cap manera, ni ganes que en tinc. Òbviament va ser un dels temes estrelles dels INXS i una de les cançons que més em va marcar en el seu moment. Seria fàcil ara deixar-ho aquí i llestos, però com que de senzill jo no en sóc ni un pel, vull comentar la que és per a mi una de les millors cançons del Lp, i no em pararé a “Never Tear apart” , la que li va donar la fama , sinó més aviat al “Wild Life”, en la que sempre li vaig veure un to desafiant com si d’un Sex Pistol és tractés, on la combinació semi recitada de la lletra com el qui no vol la cosa amb els acords guitarrístics em segueix captivant-me estranyament... xiulet final inclòs !.

I és que tot son coses !!!....