MELÒMAN i MANIÀTIC

Cançó de Comiat

2009-03-27T10:26:00.008+01:00

Varis factors fan que aquest post sigui una mica de comiat, o més ben dit de relaxament i dedicació preferencial a altres tasques laborals del tot desitjables, això si, que em retallaran el temps que per postejar i visitar-vos tenia. Ja fa temps que vaig decidir que a casa no hi tindria ordinador de cap tipus, doncs és a plaers de la vida que vull dedicar els meus caps de setmana, malgrat que indirectament me’ls passo “treballant” en format d’assistència a concerts de tota índole i matèria que, per la meva feina però per plaer també, he de fer acte de presencia:

Ring My Bell – Anita Ward-

El fet de que m’hagi tocat la loteria en format de feina, producte d’incomptables gestions que jo em se, farà que el meu temps lliure sigui menys i el que tinc destinat a la meva feina més atapeït, dedicació exclusiva a un tema que els propers vuit mesos em portarà molta més feina de gestió sense deixar de fer la feina habitual que desenvolupo; es podria dir que m’ha sonat la campana....

Rock & Roll High School –Ramones-

Un projecte en format de llibre m’han ofert; una futura editorial vol que em dediqui a escriure sobre música, el temari que sigui, quant sigui i com sigui. La proposta en si, entre Guinnes, ja va ser prou engrescadora, la metodologia: sense preses ni pressions ( tampoc pretensions)és molt meva, i va amb la meva manera de ser. Naturalment que tinc intenció d’escriure del Rock & Roll dels 50 -60...principalment i si que em demanen que no hi tingui res publicat en cap format del que escrigui. Així que els innumerables mestres que d’aquest estil que encara hi ha i m’havia reservat me’ls guardo a la butxaca per aquest futur projecte.

Can’t Stop Rockin’ – ZZ Top-

La cosa no acaba aquí ,una col•laboració amb una revista digital literària, Barcelona Review, que pretén ampliar continguts, m’ha ofert el mateix amb les idèntiques premisses, i es clar, que no pari el Rock & Roll....

Red River Rock –Johnny & The Hurricanes-

Perquè tal com diu la tonada cantada d’aquesta famosa cançó, no és un adeu per sempre, tant sols per un instant; tinc intenció de seguir postejant, però en quant pugui i amb molt de filtre, cosa que no estic molt acostumat. Òbviament que seguiré navegant i tafanejant per els vostres blogs, opinant i llegint com a mi m’agrada, però sense mètode ni exactitud, simplement en quant li pugui dedicar unes horetes, i ara per ara no se quant això serà....

Rock & Roll is King-ELO-

Certament el Rock & Roll i tots vosaltres sou els meus Reis... Fins sempre!

The Matrix

2009-03-20T17:15:00.004+01:00

Parlar d’aquesta majestuosa, espectacular, sensacional i grandiosa banda sonora no és gens fàcil (òbviament tals atributs valen igual per la trilogia plegada), analitzar ara en poques línies tal immens treball de composició és una tasca complicada.

Començaré dient que malgrat la B.S.O de la primera i segona part està plegada de peces d’artistes més que desconeguts ( Properllerheads, Meat Beat Manifesto, Rob Zombie, Monster Magnet, P.O.D, Duke... i tants altres) i uns ja no tant tipus Ministry, Deftones, Marilyn Manson –genial- , Rage Against The Machine ó Hive; el conjunt de la composició recau en un senyor anomenat Don Davis i en menor part a Juno Reactor; ambdós provinents eminentment de la música Electrónica i de fusió o com es digui. En conjunt, però, val a dir que no desmereix en absolut i augmenten, sinó exageren, les escenes de tensió, lluita i persecucions que ens trobem a la cinta.

Continuaré explicant que la creació de tal banda sonora és producte d’un treball cansí i espectacular tant dels germans Watchowski com de Don Davis, doncs està feta escena a escena, o sigui; els germans en qüestió porten a Don l’escena que volen els hi musiqui i així, anant fent. Aquest procés, tremendament creatiu però submís, fa que el compositor mai sàpiga per on ha de tirar ni quina serà la propera escena a treballar, quin esperit posar-hi o quina cadència executar, el resultat és exultant.

Tres temes vull destacar de tota la parafernàlia musical del film, la persecució a l’autopista de la segona part (Mona Lisa Overdrive –Juno Reactor) que et fa bullir la sang amb un ritme frenètic que accelera encara més les imatges i la sensació de perill; la batalla dels mil agents Smith ( Burly Brawl), també a la segona part, que és una autèntica obra d’art compositiva feta tall a tall, hòstia a hòstia, multiplicació a multiplicació “Smithiana”, on el ritme i les pauses de la tremenda baralla concorden fil parranda amb la música que sona; i la última lluita, tipus Son Goku, del final de la trilogia (Navras)una extensa i multicolor peça de 11 minuts, de nou sublim coreografia d’hòsties i ritmes a l’hora.

He escoltat milers de cops aquesta sensacional B.S.O i sempre hi he trobat referències clàssiques, Bethoovianas, Magrebies, Mediterrànies, Veus femenines en els cors, en format sintetitzador, que donada la seva magna execució, realització i creativitat trobo extremadament sensacional.

La B.S.O de Matrix, no ha estat mai el suficientment valorada, probablement perquè s’allunya dels clàssics, de la metodologia i de tot; és precisament per això que la trobo tremendament original, sublim i brutalment espectacular.

Senzillament.....allibereu la vostra ment......

The Coasters

2009-03-12T19:11:00.003+01:00

Repassant un xic a la velocitat de la llum els meus posts anteriors, m’he adonat molt lacrimògenament que encara no havia parlat ni comentat, ni tant sols pel damunt, aquesta meravellosa banda de Rock & Roll, que em va captivar des de el primer moment que la vaig escoltar. Amor a primera oïda , que se’n diu !.

The Coasters va ser unes de les millors bandes de Novelty o per dir-ho més fàcil senzillament de Rock & Roll. La versatilitat de les seves melodies no te comparació, tal cosa ve donada per la tremenda escola que suposa el carrer i digerir des de petit als grans cantants de R & B de l’Amèrica ,més profunda.
La veu cantant, i mai més millor dit, del gran, gran, gran Carl Gadner , ens ensenya com modular la veu segons el que ens està dient i com afegir-hi notes humorístiques sense caure en el teatre barat i la pesadesa. Això bàsicament és el Novelty , la branca més teatral i irònica del Rock & Roll , i ells, sense dubte, eren els mestres.

El fet que el període que va entre el 1955 i finals dels cinquanta fos dels més creatius del Rock & Roll no és pas casualitat, allà i en aquell moment hi varen coincidir una de la parella de compositors més prolífics i excel•lents del moment; Jerry Leiber i Mike Stoller hi tenen moltíssim a dir sobre el naixement i evolució d’aquest bell ritme musical.

Certament poques son les cançons no composades per aquesta parella les que canten els The Coasters en aquest recull, el que ens permet gaudir a l’hora de l’ interpretació i de la composició.
Aquest fet fa que és molt possible que una mateixa cançó fos interpretada per varios grups del moment, com és el cas del “Yakety Yak” o el “Charlie Brown”, que evidentment que us penjaré, dons son d’himnes del que estem parlant. Afegiré un molt especial “That is the Rock & Roll” amb un prefaci on ens explica com podia haver nascut el rock & Roll segons ells...

Un ex rentador de cotxes, un ex campió de boxa, un ex cantant d’altres bandes i Carl Gadner varen crear el miracle de The Coasters allà pel 1955 amb la indispensable i bàsica col•laboració d’altres dos genis de la composició, i un malalt d’aquesta música us deixa mostra i botó.

PD: Postejo en Dijous perquè demà em serà impossible acostar-me a un ordinador, i jo, de tecnologia, la justa !.

INXS

2009-03-06T18:48:00.003+01:00

És ben probable que d’aquesta magnífica banda tothom en sàpiga més que jo, lo meu no va per aquest camí, però com a ferm defensor dels sentiments que desprèn una melodia qualsevol, vinculats a vivències personal que tots i cada un hem tingut i tindrem al llarg de la nostra vida, em veig semi obligat a parlar del mític Michael Hutchence i els seus INXS.

Precisament per això, pel viatge emocional que la seva reproducció, la del seu memorable “Kick”, amb suposa. Un petit viatge astral i emocional pels anys 90, un recorregut per les sales més golfes d’aquella Barcelona post olímpica ja desapareguda, que no els meus records, es clar... Poc a dir, llavors de la banda en qüestió i molt de la meva golferia del llavors, un xic minvada pel pas del temps i modificada en consonància, però sempre existent.

Juntament amb uns altres mítics Midnight Oil, una memorable banda australiana, també plena de records, els INXS dominaren les pistes de ball del llavors, amb uns ritmes gens pesats i alegres , la esgarrada veu de Michael exercia de contrapunt a unes guitarres més aviat senzilles, un baix peculiar i aquell “tic” repetitiu i igual de la bateria que tant ens havia fet ballar....eh?.

Fons enteses en la matèria afirmen i proclamen que en Michael Hutchence era un autèntic compositor de cap a peus, al·leguen el coneixement de memorables treballs desconeguts en format acústic on és veu ràpidament qui és un “Mili Vanilli” qualsevol o una joia en brut, aquí, diuen, en Michael era un crack amb tota regla, sensual i acurat en les seves composicions. Coses.

Aquella veu que em xiuxiuejava el “Devil Inside”, com podeu imaginar, no me la espolso del damunt de cap manera, ni ganes que en tinc. Òbviament va ser un dels temes estrelles dels INXS i una de les cançons que més em va marcar en el seu moment. Seria fàcil ara deixar-ho aquí i llestos, però com que de senzill jo no en sóc ni un pel, vull comentar la que és per a mi una de les millors cançons del Lp, i no em pararé a “Never Tear apart” , la que li va donar la fama , sinó més aviat al “Wild Life”, en la que sempre li vaig veure un to desafiant com si d’un Sex Pistol és tractés, on la combinació semi recitada de la lletra com el qui no vol la cosa amb els acords guitarrístics em segueix captivant-me estranyament... xiulet final inclòs !.

I és que tot son coses !!!....

Fredie Fender

2009-02-27T18:56:00.003+01:00

Baldemar Huertas, així, de primeres, és un nom que no va enlloc i resta per sempre en l’oblit. No aquí ( que també ) sinó més aviat als E.U d’A, però quant de sobte és nombra a Fredie Fender, pocs seran els que amb una petita inclinació del cap en senyal de profund reconeixement no exclamaran un “ Home , ara si” però en Anglès o en l’espanyol del sud dels USA.

Aquest autèntic monstre és de nou, uns dels autors més prolífics, importants i bàsics per l’evolució posterior del Rock & Roll més clàssic que les futures generacions del llavors ( Elvis, Cash, Perkins, Orbison i un llarg etc) adquiririen com a influencia, repertori i model.
No se pas ara per on començar a explicar coses i cosetes d’aquest monstre; com que de biografies la red n’està plena passaré olímpicament de dades biogràfiques que deixo al vostre savi escrutini.

Baldemar Huertas ve de l’escola mexicana, de la mateixa que els grans Ritchie Valens, Chan Romero o Flaco Jiménez. Una escola amb ments privilegiades per les tonades, la música i la composició. Referències a la seva terra d’origen no en falten a cap ni un dels innumerables àlbums que va treure, be cantant en castellà o afegint frases en espanyol, be cantant “La Bamba” o un “Allà en el Rancho Grande” com el qui no vol la cosa, al final dels seus concerts com a cloenda dels mateixos en senyal inequívoca d’identitat o be participant de quantes associacions benèfiques, concerts de recaptació per desvalguts o cicles de música mexicana o Tex-Mex que es fan arreu. Un implicat, vamos.

Les seves composicions, esquitxades ara d’un Country amè, sa i divertit ( us deixo el “Games People Play” en directe, qual tonada us sonarà...), ara d’unes balades profundes ( us deixo un “Honky Tonk Angel” superb, i el famós “Roses Are Red” que Bobby Vinton va fer famós.....coses ) han estat utilitzades per bandes de tot tipus, començant per el Rei, Elvis, que l’adorava, continuant per un Roy Orbison que va interpretar un “Pretty Paper” seu i acabant per una “Knock Three Times” que va sonar molt per els 80 en boca d’un grup de pop britànic que no recordo el nom, escolteu-la, a veure qui m’ho sap dir.

Freddie Fender, Baldemar, pels amics, m’acompanya sovint a la feina com a font d’inspiració i/o disbauxa segons convingui. Grannnnnnnnnn !

The Cadillacs

2009-02-20T11:26:00.002+01:00

New York és, va ser i serà una autèntica fàbrica de somnis, no relataré ara excel•lències d’aquesta mítica ciutat, creadora de noticies en tots els àmbits i base de moviments soci – culturals de tota índole...no !.
Entre els seus carrers, els seus gratacels, els seus mítics barris ni ha un que musicalment va ser clau del naixement del Doo –wop i el R & B més bo. Els cantants del Harlem ( amb dura pugna amb els del Bronx), negres en la seva majoria, es varen caracteritzar per una tècnica vocal i expressivitat fora del comú, com a escola el carrer, van sortir incomptables grups i bandes que consolidaren el que s’anomena doo-wop, alumnes avantatjats d’altres artistes de carrer que dominaven el ritme com pocs.

Entre la 131st St., la Seventh i Eighth Avenues van néixer sobre els primers anys 50 The Cadillacs, amb Earl Caroll al capdavant, van passar per innumerables noms i bateigs, però sempre va quedar una veu cantant i una tècnica vocal que romandrà sempre dins el quartet.

Sempre que escolto aquest tipus de grups ( al que sóc tremendament aficionat ) em ve el cap en Phil Spector i la seva “fàbrica de so” o “Wall sound” o el que sigui, és paradoxal en aquest ser que mitigués, anul•lés i apartés progressivament de les seves produccions el domini vocal dels cantants en les seves peces i donés preferència als diferents instruments de la banda en qüestió, em fa ràbia com un tio amb uns coneixements musicals enormes es decantés més per el so dels instruments que non pas per la veu....coses.
Paradoxal, doncs totes les bandes que es refugiaren sota la seva capa provenien del doo-wop ( i em ve ara al cap unes fabuloses Chantells, però ja sabeu que n’hi ha mil més....); és cert, però, que el què va aportar a la industria discogràfica i musical no te preu, que algunes de les seves “noies” (preferent i casualment) es signifiquessin com les millors veu i bandes de l’esfera musical del moment ( ja podeu començar a fer la llista, jo no vull ni començar), que tingués una ment privilegiada per crear èxits i sons inoblidables, si cert; és la meva ànima la que es resisteix a donar-li es vist i plau a tota la seva obra per aquest, potser per altres no pas per mi, insignificant detall: No puc.....cosetes.

Com diu l’encapçalament del disc “The Great Group series”, perquè The Cadillacs és un dels grups més bons i grans del estil a debat. Va ser el “Speedoo” certament, un dels temes més sonats (i vocalment sonor...Phil) que aquesta banda va tenir, no us vull avorrir amb balades sensacionals que és divendres, i us deixo un “Zoom” i un “I Wonder Why”, dos petites joies.

No patiu, si algun dia en un futur espero molt llunyà, allà on sigui, em trobo a en Phil, llimarem aquestes petites diferencies copa en ma, ....largo y tendido.....

Dick Dale & The Del-Tones

2009-02-12T11:12:00.004+01:00

I ara que he repassat les vivències i la música d’aquella, també, daurada època (més daurada en lo sentimental que no pas en lo musical) ens aboquem de nou a l’època daurada de veritat, la que a mi més m’agrada, i valgui la redundància...!!!.

Califòrnia sempre va ser i és una autentica fàbrica de bona música i bons musics, suposo que el mar, les ones i aquelles meravelloses platges hi tenen molt a dir.
Tot i que quan es parla de música Surf a tothom li passa pel cap els famosos Beach Boys o, potser a algú altre, els ja no tan il•lustres Jean & Dean, la música Surf no va néixer amb ells, ni molt menys. Van ser ells, això si, els que li varen posar la veu, doncs aquest tipus de música era únicament instrumental, pensada més aviat per acompanyar als esports aquàtics –sobretot- però també a qualsevol activitat que és desenvolupés a les platges de Califòrnia i rodalies.
Dintre de l’amplíssim ventall de grups i bandes que sobre finals dels 60 poblaren aquelles platges ( i us asseguro que la llista és interminable)va destacar, per damunt de tot, aquest senyor, en Dick Dale i els seus Del-Tones.
Dick Dale, en realitat Richard Monsour, era un enamorat de la música Folk i Country dels autors americans més clàssics del llavors, destacant entre les seves preferències a un bateria anomenat Gene Kupra famós pel seu art a la bateria...raret el xaval.... Això va fer, però, que quan en Dick es va aficionar a practicar el surf i molt desprès d’haver adquirit un domini més que important a la guitarra, entre ensopegada i ensopegada de tan brava ona es posés a composar. Poc va trigar a trobar al seus per sempre més inseparables Del–Tones i a publicar el que seria el seu primer disc, èxit i carta de presentació el “Surfer’ s Choice” on destacaven temes com el “Surf Beat” o el “Jungle Fever” on el virtuosisme de la guitarra de Dick va captivar a un jovenet i desconegut Jimmi Hendrix.

La música Surf pot ser pesada d’escoltar , instrumental i guitarrera com ninguna però us asseguro que la majoria de bandes de Rock Dur i Heavy s’han fet un fart d’escoltar-la i traslladar molts dels riffs a la seves partitures, pocs son els autors d’aquests estils que no considerin la música Surf com a referència per les seves creacions.

Desprès van venir els Beach Boys que, en molts casos, simplement interpretaven les obres d’en Dick posant-l’hi veu, això si, magníficament.
Dick Dale & The Del-Tones us sonen absolutament a TOTS, tant sols heu d’engegar i escoltar el “Miserlou” a veure a que i qui us recorda.

Alphaville

2009-02-06T08:51:00.004+01:00

Fa un temps molt, molt llunyà, en una ciutat molt, molt propera hi va haver un noi que no faltava mai a les cites discotequeres de cada divendres ( i algun dissabte, quan l’economia ho permetia ) dels primers anys 80. Eren anys on dominava la musica Heavy ( bona majoritàriament) però on l’estètica imperant manava moderació, nul·les estridències i alguna actitud pija per captivar-les a elles. Aquest noi comptava amb uns 25 anys i estava a la flor de la vida en molts sentits ( que no detallaré...).

Parlar ara de la música disco d’aquella època, seria més que etern i potser per algú soporífer donades les alçades, però en aquell temps, a mi, se’m varen despertar els sentits...òbviament ja flirtejava amb el Rock & Roll més clàssic, començava a conèixer la música Heavy i el Rock dur de mans de companys de classe (ara amics), ja feia uns quants anys que havia començat el meu entrenament musical com a mestre Yoda de la partitura, el cant, l’harmonia i demes disciplines, i davant meu apareixia l’spaghetti disco i altres sons germans, que fins el moment, simplement, no existien....flipant!.

Una de les cançons que recordo feia perdre a tots la vergonya i saltar a la pista ip-so facto ( ho sento, jo mirava des de la barra de la Disco...)a ballar i deixar-se anar, era el “Caribean Queen” de Billy Ocean, bogeria total i mítica cançó dels meus primers amors. Una altre que feia portar a la histèria més col·lectiva era el “Self Control” de Raft ( que no de Laura Brannigan...Oi Ddriver?, perquè no hi ha color....oi?) on un OOOOHhhhh d’aprovació generalitzat, combinava amb una alçada de braços dels cossos suats de dins la pista.

Orgàsmicament compartida amb aquesta última cançó, estava una altre no gens mítica de Alphaville; el “Big In Japan” ( que no cap al reproductor), que es repartia la fama de número 1 d’aquell temps amb el “Self Control”. Aquest és un tema àmpliament debatut entre els meus amics de tota la vida coneixedors profunds d’ambdues cançons. El debat encara avui és vigent quant activo aquesta proposta i les discussions es poden allargar 4 ó 5 Guinnes.

Recordo fins i tot un programa de radio que proposava als seus oients trucar, votar per un dels dos temes i dir el perquè de tal elecció. Les disputes, la votació i les raons eren totalment viscerals, com si de la vida de cada un d’ells es tractés, l’escrutini sempre estava molt igual i jo al·lucinava de lo tarada que estava la gent, quant les dues eren sensacionals i que com “Caribean Queen” no hi havia res, doncs era la banda sonora d’un dels meus primers sonats amors, i renoi.....com aquell petó de ben be dues hores....res.

Com a cançó, ara i madurament, em decanto per la de Raft, com a grup per Alphaville que al llarg dels temps s’ha anat vinculant a mi, amb la seva intimíssima “Forever Young”, el seu simpàtic “Sounds Like a Melody”, el frenètic “ Jet set” i un “Fallen Angel” amb una impressionant veu de falset pròpia del enorme Freddie Mercury, entre altres...i es que si continués parlant.......

PD. Dedicat al Taxista-amic-Disc Jockey, que segur va punxar més d’un cop això que parlo.

The Kentucky Headhunters

2009-01-30T15:01:00.002+01:00

I ara que estem posats en aquells anys mozos, on un anar i venir de sensacions de tot tipus abarrotaven el meu cop, cos i ànima; rodejat de música sempre particular que m’acompanyava, no he volgut moure’m d’aquí i m’he tornat a instal•lar en aquells meravellosos anys 90 (be, com casi totes les dècades) i seguin, igualment, tirant una mica d’aquest estil musical.

Tot i que The Kentucky Headhunters tenen un grapat de Cd’s, tot i que la seva és una sana barreja de Southern Rock, Country, Bluegrass, Honky Tonk certament inconcret però que tant m’agrada, és un tipus de música que m’alegra l’oïda cada cop que es deixa passar per el reproductor. Òbviament em transporta a mil llocs i moments que en el seu temps vaig gaudir com un animal.

Una colla d’amics golfos i trapelles, enormement aficionats al Country de Merle Haggard i Don Gibson ( recordeu que ja en vaig parlar d’aquest xavalot ?), al Bluegrass de Bill Monroe, al Southern Rock dels Lynyrd Skynyrd es reuneixen, molt probablement en un bar de carretera, i decideixen muntar una banda, així de fàcil.

Aixó va ser al 1989 i aquell mateix any ja treuen el entusiasta i divertit treball “Pickin’ on Nashville”, considerat el millor àlbum per la crítica dels Estats Units, curiós quant han tret un Cd cada dos anys fins el 2005 que jo recordi.
Sons de l’Amèrica profunda amb reconeixements als mestres amb una interpretació del “Walk Softly On this heart of mine” de Bill Monroe més actual i modernitzat que el clàssic i un trepidant “Oh, Lonesome me” del gran Don Gibson que fa despentinar-se tot escoltant-lo.

No son simples intèrprets de música ja facturada, doncs son varis els membres de la banda que composen, Ricky Lee Phelps, Richard i Fred Young, Greg Martin, per exemple, que els hi dona un plus afegit de mèrit.

La presa i la feina m’envaeix, així que us deixo amb un “Dumas Walker” signat per tota la banda com a compositors, el “Rag Top” de Phelps i el clàssic de Don Gibson “Oh, Lonesome me” perquè el compareu amb el clàssic si el flato us ho permet, i es que sempre us imagino davant l’ordinador saltant i ballant com petits dimoniets...bons amics !

The Mavericks

2009-01-24T12:17:00.002+01:00

M’ha vingut en gana avui xerrar sobre aquest grup, més modern que els habituals, donat que durant la meva tornada de Madrid, on vaig anar per negocis, en el tren de musica de fons , al bar i durant una estoneta mentre gaudia d’una Mahou ben fresca, sonava el “All you ever do is bring me down”, cançó amena, divertida i sensacional per deixar volar els peus al seu ritme, amb un acompanyament de luxe com és el de Flaco Jiménez al acordió, que la fa encara més especial. El tema en qüestió és de Al Anderson i Raul Malo, el cantant i alma mater de The Mavericks....coses.

The Mavericks son d’aquells grups que sempre marcaran una etapa de la meva vida, un xic fosca, però en qualsevol cas meva. Jo vaig tenir el plaer, entre Bourbon i Bourbon, de veure’ls en directe sobre l’any 95 a una sala de Travessera de Gracia que no recordo...al igual que les paraules que en el backstage li vaig fer arribar a Raul Malo i l’acompanyant femenina a les veus...més coses...

Fora de comparacions irreals i fictícies amb una recent pel•lícula de llavors del mateix nom ( una revisió actualitzada, bàsicament ), els Mavericks em van captivar des de el primer moment doncs en ells se sent el so de les arrels del Rock and Roll, influenciats directament pels clàssics més clàssics d’aquest estil, en la seva música hi predomina un cert aire de nostàlgia i melangia amagat entre acords suaus, ballables i propers. El fet de que el cantant i compositor de la banda, Raul Malo, es declares un fan incondicional del gran Roy Orbison estic segur hi te molt a veure.

La música de The Mavericks és de la que he escoltat un cop darrera l’altre, sovint com a complement d’un estat anímic i en molts casos per passar pàgina, Bourbon en ma, d’episodis d’aquests foscos que tots tenim.

“Here Comes the rain” és potser la cançó més comercial i, en el seu moment, més emesa per ràdios i emissores varies, però com és costum en mi, va ser el seu “Missing You” al que més em va captivar.
Sons senzills i casi austers per una balada íntima i propera, que no amaga, en tot cas, un “Temazo” com la copa d’un pi.

Grans !.

Bobby Vinton

2009-01-16T12:45:00.004+01:00

Contràriament al tanoca de Pat Boone, el nostre Bobby Vinton, tot i seguir molt aproximadament les mateixes directrius musicals, cinematogràfiques i escèniques que el pàmfil anterior; l’ essència, el mètode i el resultat son totalment diferents.

En Bobby és d’aquella onada de cantants que aprofitant el servei militar del Rei, va donar llum a principis dels seixanta als Estats Units. La seva era una trajectòria clarament marcada per les balades ben harmonitzades, una veu dolça i sensual i un posat en escena senzill, modest, casi rudimentari que arrastrava amb ell els crits de les noies totalment encantades amb la seva bellesa adolescent, el seu posat de bon alumne, i un cinematogràfic somriure que feia les delícies de qualsevol adolescent. Encantador.
El fet d’interpretar i tenir al seu costat compositors de gran talla com Barry Mann, el gran Burt Bacharach, Larry Kolber, els clàssics Carole King i Gerry Goffin, i de nou el imprevisible Phil Spector, evidentment hi te molt a dir, però cal matisar que aquesta era una relació mútua, doncs Bobby gaudia d’un gran prestigi com a solista ( llaurat poc a poc i amb modèstia), que feia que els compositors s’acostessin a ell.

La música , com la veu, del amic Bobby era (és ?) melosa, sensual i amable a l’oïda. De nou ens trobem davant l’home de les melodies famoses amb títols famosos.
Un mestre de la filmografia actual, el gran David Lynch afegeix a la seva gran “Blue Velvet” (1986) la cançó del mateix nom del gran també Bobby Vinton.....aaaaaah, qui no recorda aquella melodia ?, eh LuLa ?. Sensacional. Val a dir que és “In dreams” del meu admirat Roy Orbison la cançó que a mi em va deixar més alelat juntament amb la mencionada.
“Roses Are Red (My love)” és d’aquelles cançons similars, amb tempo pausat que no altera els sentiments de l’anterior, doncs segueix amb la dinàmica de lo sensual; al igual que el màgic “Blue Moon” mítica peça dels anys seixanta que més d’una mare i pare han gaudit ballant en èpoques adolescents.

Bobby Vinton també va flirtejar amb el cinema de la mà de John Wayne, petits papers a “The Big Jack” i "The Train Robbers” en son una petita mostra.
El tarannà simpàtic i noble del bo d’en Bobby contraresta , i molt, amb el tosco d’en Pat Boone.

Coses

The Righteous Brothers

2009-01-09T18:03:00.003+01:00

Tampoc deixa de ser curiosa, com a mínim, l’historia d’aquest dos falsos germans i les cançons que interpretaven. Bill Medley i Bobby Hatfield eren dos cantants que per allà els primers anys seixanta varen pul•lular per l’escena musical dels Estats Units, no eren precisament el tipus de persones donades al voayerisme o a la sobre actuació, tampoc eren assidus a festes i grans festivals, però amb un públic potencial tan gran és obvi que hi ha producte per vendre.

Els Righteous Brothers no son tampoc molt sant de la meva devoció, intèrprets de cançons escrites per grans compositors com Berry Gordy, Gerry Goffin, Barry Mann, Carole King, el mateix Alex North i inclòs l’ anteriorment postejat Neil Sedaka !, que més aviat diria (sense certesa de cap mena ) que eren el resultat de temes descartats prèviament per les grans veus del moment,passen ...casi...totalment desapercebuts pel meu panorama musical particular, malgrat dir, de nou sense cap certesa científica, també per la resta o el global del públic.
És curiós que, per exemple, un dels seus hits més grans mai assolit, fora amb un tema del meu particular enemic de la meva concepció musical com en Phil Spector, que juntament amb Cynthia Weil i Barry Mann foren els compositors de “You’ve lost my that lovin’ feeling”, cançó, sota el meu particular gust, més que sosa, lenta i sense sang de cap tipus.
La seva interpretació del “Turn on your love light” i “In the midnight hour” son lo que més es pot destacar per semblar i sonar a banda sonora de Blues Brothers, fora de altre tipus de consideracions com la de interpretar el “A Change is gonna come” de Sam Cooke, els falsos germans ( com els Blues ) no m’aporten gaire cosa, be, us enganyo un xic, he de dir que el “Mine all Mine” em porta a recordar certs ritmes doo-wop més propis de The Coasters o dels primers Drifters que no pas a ells. Pot semblar injust quan un s’adona que estem parlant d’uns personatges amb infinitat de títols més, però és que a mi el que sembli, la veritat....pse.

De nou, però, ens trobem amb aquell petit detall, que pot semblar insignificant que fa, entre moltes altres coses, que aquest senyors siguin recordats in seacula seaculorum:Amen. No se com ni perquè, però allà pel 1965 va caure a les seves mans una partitura anomenada “Unchained Melody” que, amb la seva interpretació, varen alçar a l’olimp, una interpretació que no s’oblida i queda gravada a l’ànima, que tota ella és sublim i que et fa respirar fons i mirar endavant amb una altre cara. Ja veieu que fútil, però essencial, en el temps, pot ser una melodia.
Tots, absolutament tots, heu escoltat aquesta peça; sigui en una boda o recordant aquella pel•lícula “Ghost” i aquella imatge fanganossament sexy del Patrick Swayze i la Demi Moore que fa pujar els colors.....aaaaaiiix !.

Elvis en persona es va enamorar d’aquesta cançó i la va interpretar més d’un cop amb una passió desbordant i angoixant, doncs era l’última etapa del rei i casi es diria que pateix al cantar-la, alguna cosa tindria doncs....eh?

Neil Sedaka

2008-12-31T12:30:00.003+01:00

De nou em trobo amb la decisió de narrar fil parranda las virtuts i currículum d’aquest monstre de la composició (sobretot) i de la cançó; passaré molt pel damunt de tremenda figura del que es va anomenar Brill Building Pop, o sigui, música feta des de l’edifici i discogràfica que portava aquest nom i que amb el temps va esdevenir estil musical, per les seves melodies suaus, dolces i pop en general.

En Neil va ser un dels creadors i precursors, son incomptables els artistes que han tocat peces composades per ell (Elvis inclòs), ingents les col•laboracions amb artistes de renom (Elton John, Abba, The Carpenters, com no Carole King, The Monkeeys, Tom Jones, Pattsy Cline, i un llarguíssim etc) i també el reguitzell d’actuacions d’en Neil per escenaris d’arreu durant els últims cinquanta i els primers anys seixanta, sobretot.

És de nou la seva música la que em transporta, una música d’aquella que s’associa a records, a moments, a etapes de la vida; i òbviament no podia deixar de banda el comentar quelcom d’aquest petit geni.

Neil Sedaka és, amés a més, un d’aquells compositors plens d’èxits reconeguts i utilitzats a discoteques, versionat fins la sacietat i vehicle de banda sonora tan d’anuncis publicitaris com de pel•lícules on la seva música sona de fons. Temes com el “Breaking up is hard to you”, el “Oh Carol” -potser no cal dir que està dedicat a Carole King, però no estarà de més recordar que els farsants del Duo Dinàmico hi tenen una versió (versió????) que és exactament igual ( ni tan sols es van preocupar de treure o canviar alguna nota !!!! )-, “Stupid Cupid” o el molt repetit“One Way Ticket”, totes elles cançons fàcils, meloses i agradables que també et fan moure el peuet.
En Neil era, també, dels que quant es posa a fer una balada no deixa indiferent, un “I must be dreaming” suau com la carona d’un nou nat, que em fa respirar fons, és clar exemple.

Amb la ona anomenada Beatles (als que Neil Sedaka admirava profundíssimament), que va començar a assolar les costes americanes sobre mitjans i finals dels seixanta, Neil, no va desaparèixer del mapa sonor, però va tenir que readaptar el seu format i la seva música, ho va fer amb encert i gracia dons la llista d’èxits a partir de llavors no va minvar, tot i que és la seva primera música la que a mi em va captivar.

Coses que passen després de festes.....eh?

Transvision Vamp

2008-12-12T10:05:00.004+01:00

Dimecres per la nit, atansat a un bar del barri de gràcia, en un bar pirata d’entranyables records, xerrava amb un bon amic en funcions de barman ell i de consumidor jo, sobre la música que a l’escola, ja fa uns anyets, vàrem compartir. Les cerveses anaven caient tot enaltint a Alan Parson Project, Supertramp, Dire Straits, Otis Reeding, la Spaghetti Disco, Phil Phearon and the Galaxy, Kool & the Gang, Aretha Franklin i mooolts d’altres.
Recordàvem trapelleries mútues de la nostra època i enyoràvem musicalment aquells anys, coincidíem al afirmar que en la música ja està tot inventat, que la creativitat s’ha venut al marketing i del que sona avui dia. L’amic pirata i jo ja fa casi 40 anys que ens coneixem ( be, 37 concretament) i sempre es més que agradable xerrar amb ell, tot recordant aquells temps....

No m’esplaiaré gaire amb aquesta enorme banda de Rock , doncs de nou abordaríem temes i record sentimentals que vull deixar a l’adob de la bella taberna. Que serveixi per anotar que no tan sols de la música dels 50 es nodreix la meva discografia, malgrat molts ja ho suposaven i altres ja ho saben...

Transvision Vamp em porta suor, energia, tendresa i recull, recull a un bar nocturn del carrer tallers anomenat Urbe, al Magic o les Enfants, on la seva música sonava per allà els 80. Ni que dir que em sentia molt atret per aquesta noia, la Wendy James, que en aquella època em tenia més que el cor robat, una dona explosiva liderant una banda de Rock a ritma d’aquest tremend “The Only One”, del trepidant “Trash city” o una enganyosament melosa “Sister Moon” amb aquells monòlegs casi parlats que deixar anar com el qui no vol la cosa.....aix!
La estimada Wendy i els seus Transvision es varen muntar al carro del dolar durant un parell d’anys , i be que van fer,que és el que va durar la posada en escena dels seus tres àlbums, uns sublims “Pop Art” i “Velveteen” i un tercer “Little Magnets Verses The Bubble Of Babble” que va pasar bastant més desapercebut comparat amb els altres, tot i ser una petita joia...per a mi.
Val a dir que la dolça Wendy no tant sols era la cantant i cara més visible, òbviament,del grup, era, a més a més, la compositora oficial de la banda; aquí on la veieu, era una mestra de la partitura, formava parella amb el bateria de la banda, que, com podeu imaginar em queia bastant malament, immadur que era un....era ?.

Trencant la dinàmica del blog, on penjava les cançons més aviat no comercials del que comentava, avui us vull deixar amb aquest petit i molt personal recull. Dos temes plens de simbolisme per a mi.

També aprofito per dir-vos que fins el 2 de gener, no tornaré a postejar, em prenc uns dies de luxuriosa dedicació als amics, familiars i a la nit, la meva aliada...

Bones Festes a tots

Don Gibson

2008-12-06T11:12:00.002+01:00

Un esporàdic però fidel lector, Tom Verlaine i el seu recomanable blog, garajeland, ha tingut el bell detall de recordar-me la data d’avui, on trenta anys enrere va desaparèixer el bo d’en Roy Orbison, malgrat caure en el petit parany de poder delatar la meva edat, he de dir que recordo perfectament aquell dia, doncs ja gaudia silenciosament de la seva música i fins i tot recordo aquell memorable concert en directe,“Black & White Night”, que Tele 5 en les seves primeres emissions va tenir el detall (estranyament) d’oferir-lo per la petita pantalla a hores intempestives. No es una data que tothom coneix i valoro en gran mesura el detall de l’amic Verlaine, doncs es rar de trobar.
Això, que seria un fabulós prefaci per escriure d’en Roy, no ho serà, doncs no trencaré la meva màxima que em diu no parlar mai dels grans monstres de la música directament, doncs no em considero digne per a fer-ho, ells es mereixen molt més, molt.

No obstant, serveixi igualment de memoralia i record aquest post per el gran Orbison, que de ben segur si aixequés el cap somriuria de galta a galta al contemplar com es parla, també, del seu amic i idolatrat Don Gibson.
Buscant per qualsevol cercador, que de música generalista volta per la red, és ben segur que al teclejar la paraula Country, ens sortirà una filera interminable de noms, però de nou, per trobar en Don Gibson (que s’ha de trobar), el veurem allà, lluny dels primers noms, dels més famosos....coses.

Dels cents de peces que en Roy va cantar i interpretar, en trobarem un grapat important de collita pròpia, cert, però igualment ho es el fet que en Roy ( com molts altres) varen interpretar sense canvi de cap mena, cançons d’aquest noi.
El Country de Don Gibson era fresc, alegre i amè, servit dels clàssics i adaptat al seu temperament, això és bàsicament el que hi trobem escoltant-lo però també peces tendres, meloses i tristes com un “I Can’t Stop Loving You” que una part del meu cor em diu que no pengi doncs m’apropa dolçament a tendres i inoblidables records amb el Roy de per mig...

Si us deixaré amb un sensacional“Lonesome Number One” que tant ell com en Roy borden magistralment i un especial “Oh Lonesome Me”, que més tard i entre molts, uns desconeguts però entranyables per a mi Kentucky Headhunters, executen en el seu Picking’ on Nashville del 1989, a més d’un “Blue Blue Day” que de nou en Roy, en merescut homenatge, canta sensacionalment...com no.

No soc un assidu oient de material Country, més aviat son temes d’aquí i d’allà els que em regalo de tant en quan i en Don sempre cau.

Que serveixi aquest post per homenatge a un dels mestres de la meva vida i de pas per donar-vos a conèixer a Don Gibson.

Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich

2008-11-29T10:05:00.003+01:00

En la meva missió de rescatar del oblit musics i grups d’aquells que per una raó o altre, de vegades encertadament, mai han assolit el lloc que la historia musical els hi deu, he aprofitat un viatge , que per raons laborals , m’ha portat a la Castilla més profunda , a terres de Zamora en cotxe, per fer un recull de compact disc que m’acompanyin a tan llarg, fred i monòton viatge; dels molts escollits, també ho varen ser aquests estrafolaris Dave Dee, Dozy, Beakly, Mick & Tich de nom tan llarg com oblidadís ( a veure qui me’l recita sense error demà o dema passat sense “xuleta”).

Mai el nom de banda ha estat més encertat, doncs apart de que musicalment ho son, escoltant la seva música tal apel•latiu agafa una forma casi gansteril, la bateria és més aviat “aporrejada" constantment més que no pas tocada amb consciencia, doncs casi m’atreviria a dir que és exactament el mateix ritme a totes les peces; a la guitarra elèctrica no s’aprecia signe de tècnica ni que l’escoltis amb senyals evidents d’etilisme greu i les veus, més pròpies d’amics de taberna, no denoten estudis de sensibilitat, registre o dolçor ni que ens hi esforcem...

Val a dir, però, que com molts, son uns d’aquells grups que t’acompanyen en el viatge dels sentiments i varen estar les seves cançons les que m’han fet recordar una època trista (d’aquelles que tots tenim) i m’han fet reflexionar madurament sobre els anar i venir de les coses, de les persones, dels sentiments.
És, sense cap mena de dubte, la cançó “Zabadak” (versionada i interpretada també per Boney M) la que aglutina aquests records, cançó eminentment vocal amb un joc de veus , increïblement, encertadíssim.

Aquest grup musical (ja em perdonareu que no repeteixi el nom) òbviament no va passar de les illes britàniques on tenien un públic fidel, a l’altre banda del oceà, les mediocritats no passen desapercebudes i, ens agradi o no, ells ho eren. Seguidors i admiradors dels Monkeys, Animals, Turtles i naturalment del Beatles, no van dubtar ni un moment en trencar la dinàmica dels noms curts relacionats amb el pop britànic per a batejar-se com ho van fer.
Dee, el cantant, va estar present en l’accident mortal que va tenir Eddie Cochran i Gene Vicent , doncs ell era un dels policies que va arribar en primera instancia al lloc de l’accident, va agafar la guitarra d’en Eddie, els hi va tornar a la seva família (que en realitat no podia fer-ho) i és va donar de baixa del cos de policia (segurament amb deshonors...) per dedicar-se plenament a la seva carrera....musical?, evidentment em cau de puta mare !!!!.

Entre la seva curta existència (del 1964 al 1969 bàsicament) hi ha poques cançons memorables, un grapat d’aquelles que s’han ballat a moltes bodes, tipus “Bend it”, “Okay” o el "Hold Tight” i moltes de totalment prescindibles, com un homenatge a la pel•lícula “Xanadú” amb format cançó “The Legend of Xanadú” totalment oblidable o una altre versió de la mítica “Mathew & Son” del enorme Cat Stevens digne de condemna a treballs forçats per el resta de les seves vides. Tot i així, creieu-me, em resulten del tot simpàtics, i me’ls imagino consumint grans dosis de cervesa a qualsevol bar rient i enfoten-se de tot bitxo vivent, com fa qualsevol colla d’amics...i lo maco que és !!!.

The Proclaimers

2008-11-20T15:42:00.006+01:00

Barcelona, 1989, un noi inquiet per naturalesa, tafaneja al carrer Tallers novetats discogràfiques de noms desconeguts, i cau entre les seves tremoloses mans, uns The Proclaimers totalment desconeguts. Barcelona 1990, altes hores de la matinada, Drugstore de Passeig de Gracia (ara desaparegut), refugi de sers noctàmbuls, parapetats al segon pis , on hi havia les nombroses taules de billar, aquest inquiet noi carregat de copes i de nit barcelonina es topa amb dos germans bessons, cervesa en ma, jugant al billar......”OH, The Proclaimers” exclama efusivament el noi resacós, ells es miren i ens miren contrariats, somriuen i comparteixen xerrada, partida i anecdotari divers, havien tocat al extingit Zeleste i no hi havia gaire gent....

Els hi tinc molt de afecte a aquests entranyables sers, però va ser la seva música la que em va captivar, el seu segon Lp, “Sunshine on Leight” no te cap imperfecció, és senzillament sublim.
Dolces melodies que se’t enganxen inefablement al cervell, ritmes contagiosos i amens, unes veus perfectament acoblades i resolutives, una expressió musical i verbal màgica.

Obviament he seguit la seva carrera, mig abandonada després d’aquest immens èxit, durant uns anys, de cap a peus; malgrat els seus darrers treballs son del tot desestimables, o sigui, no semblen els mateixos ni de llarg d’aquella magistral i desprès famosíssima “I’m Gonna Be (500 miles)” additiva com ninguna, relat d’una bella declaració d’amor, d’intencions i digne poesia d’un enamorat cap a la seva estimada; d’aquella sensual “My old friend the blues”( homenatge a Steve Earle) o una tendre i dolça “Sunshine on Leight” , d’aquell sensacional joc vocal a “Teardrops” i “What do you do?” que fa respirar fons; d’una enigmàtica i fresca “Come on Nature” ( amb la col•laboració de luxe de Paul Heaton, cantant de Housemartin’s). Un “I’m on my way” mostra de creativitat i flexibilitat que pot arribar a ser un tema al més estil Country de tota la vida.

Un repàs amb tota regla als diversos estils i personatges que els varen influenciar, ple d’alegria i serenor, doncs es descobreix en les seves lletres, implicacions polítiques, criteris socials, i tracte humà.

Sempre els tindré en aquell petit altar de les obres que mereixen un respecte i consideració malgrat reconèixer, com he mencionat abans, que els seus altres treballs, molt especialment el “Hit the Hightway” del 1994 no te res a veure amb l’anterior, com si haguessin perdut aquell punt d’originalitat que els va llançar a la gloria, o a la meva gloria personal.

No son Sean Connery, tampoc Marc Knofler ni Graeme Souness tres personatges que tinc en molt alta estima per diversos motius, son The Proclaimers escocesos i, òbviament, simpàtics i plens de creativitat, com ho demostra aquest completíssim treball.

Que no tot ha de venir dels USA o de la Gran Bretanya.....eh?

Bobby Day

2008-11-14T17:18:00.003+01:00

I tornant a agafar el tema de les velles glories, aquells desconeguts que casi ni els wikipedia i altres reconeixen tant sols en quatre Líneas,aquells autors i intèrprets d’unes tonades i cançons molt més que famoses però que en el seu moment varen passar més que desapercebudes, aquells que ni tan sols en el seu propi país son reconeguts, aquells que deambulen per les botigues de discos del carrer tallers a preus desorbitats i que resten any darrera any als estants de les fires de discos fins que va un, i mira per on, el trova...
Ja se que tots ho haureu endevinat si, estic parlant d’en Bobby Day , ser entranyable i injustament arraconat per raons que no vull descobrir, més producte de marketings que no de qualitat, però de nou entraríem a discussions no musicals que no porten en lloc.
En Bobby va habitar sobretot per Califòrnia tot i ser Texà de tota la vida, era el 1957 quant va començar a ressaltar amb temes reviscuts de clàssics, fa prova i tantejar varius noms com a artista individual Bobby Day & The Satellites, com a duo Bob & Earl ( si, si, de Earl Nelson), i com a banda amb The Hollywood Flames com a bandes amb músiques que tots , tots coneixereu....seguuuuuur. En el camí però, ens deixem uns encara menys famosos The Laurels, dels que també fa formar part breument al 1955, o breus col•laboracions amb The Four Flames o Jackie Lee amb las que entre el 1957 i 1962 s’anava movent.

Vull tornar a repetir que és molt important citar aquests anys, doncs va coincidir amb l’estada del Rei a Alemanya fent “la mili”, i la por de les grans discogràfiques i productores a que les seves butxaques es ressentissin, dedicant-se a promocionar a tort i a dret musics de tots els estils i formacions tot cercant en primer lloc, ingressos extra (Elvis no publicava res nou ), i en segon lloc noves perles que explotar comercialment a part de Elvis Presley. Aixó va ser molt important per descobrir tota aquesta pandilla de desconeguts (no exempts de qualitat), que setmana darrera setmana us presento: Gracies Elvis !.

Al 1972 un grup de germans liderat per un tal Michael Jackson, molt nen ell, varen tenir un èxit més que sonat cantant un “Rockin’ Robin” que apart de no ser seu, tampoc van ser els primers sinó aquest anònim personatge, en Bobby, que el 1958 li donava forma.

Més endavant, tots crescudets que érem, cap els magnífics anys 80, sorgeix a escena un grup anomenat Rocky Sharpe & The Replayers que, a més d’un i de dos, ens feien ballar amb aquelles cançons tant “Chulis” i marxoses que tant be sonaven però que cap era seva, entre la innumerable llista de temes dels experts en plagi, hi havia el “Buzz-Buzz-Buzz” que ja a 1957 Bobby Day ( i els seus Hollywood Flames ) es va encarregar de situar a l’onzena posició de les llistes...mira tu quines cosetes que te la vida....oi?.

Ups !!, no acaba aquí la cosa, segur que les primeres estrofes (jo casi m’atreviria a dir que tota la cançó) de ”Little Bitty Pretty One”, aquest cop amb els Satellites, us sonen de mil cops, d’aquell anunci o aquella pel•lícula, i com a mínim us pot arrancar un petit somriure i un “Ostreeees” que el bo d’en Bobby no podrà gaudir, però segur que ho agraeix.
Ho veieu com si que el coneixíeu !!!!

O'Brother

2008-11-07T14:27:00.003+01:00

Si, certament em centro casi única i exclusivament en una certa època musical de l’extensa i dilatadíssima producció mundial, i malgrat que seguiré fen-t’ho, sempre és bo escoltar i analitzar les opinions dels estimats contertulians (molt especial i carinyosament la del nom de xarop dolç abreviat, amb icona de joc futbolístic, a qui dedico molt especialment aquest post d’avui), així que, fent cas d’aquesta recomanació, em disposo a canviar diametralment d’època i comentar aquesta immensa pel•lícula en versió musical.
Ens dirigim a l’Amèrica profunda (profundíssima) de principis de segle XX de ma dels germans Cohen (Joel i Ethan) a la que aquesta cinta ens transporta, entre altres, també musicalment..
O’Brother és, juntament amb American Graffitti (del amic George Lucas), una d’aquelles pel•lícules en la que la música hi juga un paper molt important acompanyant la narració i ens situa d’una manera exacte, també, en el context d’una Amèrica classista, extremadament religiosa i racista, on tan sols importa la terra, Deu i la Pàtria.

El recorregut musical és excels en tots els sentits, és bàsicament de Country del que parlem, però d’aquell Country arrelat a les costums i a les tradicions, amb lletres que ens relaten mil histories vinculades a aquests 3 fets.
Però no es queda aquí, la cinta fa un repàs musical a les arrels més profundes amb guinyo al Blues més ancestral en forma de lament, de llàstima i condol que ens ofereix casi al final de la cinta amb un sermó cantat a la futura tomba dels personatges amb una “Lonesome Valley” cantada a trio que casi fa plorar, i al principi amb l’escena dels presoners picant la terra a al son de “Po Lazarus”, Blues bàsic, senzill i llastimós, essència dels orígens del Blues, així va néixer, mai tant ben explicat.

Les tradicions i la família estan representades per els concerts que en el poble es desenvolupen amb unes dolces nenes cantant una “In the Highways” excel•lentment executada, de igual forma que una “I am Weary, Let me rest” o una “Keep on the sunny side”, típiques cançons de família en el típic festival Country de l’època en qüestió.
Temptació del mal seria la paraula per a definir “Didn’t Leave Nobody but the baby” cantada amb mestria per una Allison Krauss , Gillian Welch i companyia que fa posar els pels de gallina i que repeteixen altre cop més tard amb “I’ll fly Away”i una brutal, brutal, brutal “Down to the river to pray”....Amen!!!.

No oblidem, però, que és de Country en general del que està esquitxat tot el film, Country del bo, del que ja no és fa, sense trampa ni electrònica de cap tipus “Angel Band” amb la típica veu nasal al igual que una sensacional (cantada i representada) “In the Jailhouse Now” una sensacional i irònica historia d’un pres amb el Yodel del cantant com a tonada (Tècnica vocal heretada dels cantants Tirolesos gracies a l’inmigració...ves per on!). És en aquest apartat on s’ha d’incloure la famosa i enorme “Man of constant sorrow” que salva la vida dels protagonistes i,segons el meu punt de vista, es converteix en el primer cas de rebuig al racisme d’una societat purament blanca, per el fet de poder escoltar en directa als Soggy Bottoms Boys !!!...sensacional.

Deixo a la vostra saviesa el visionar la pel•lícula i gaudir de la seva música, no em pregunteu si us la recomano, jo me las conec ambdues de memòria......un que és així !.

The Cookies

2008-10-31T11:18:00.003+01:00

De nou embarcat en el meu propòsit de no abandonar a la seva sort els també innumerables grups femenins de l’època, he volgut rescatar d’aquest semi oblit a les estimades i dolces The Cookies.
De igual forma que en altres grups penjats per un servidor en aquest blog, no les busqueu a les llistes de més escoltades als Top Ten dels més venuts i ni tan sols a les posicions més altes d’èxits del moment, d’aquell moment, es clar.
Margie Hendrix, Pat Lyles i Ethel “Earl-Jean” McCrea varen crear definitivament las primeres The Cookies ( abans varen passar per un parell de noms diferents i després per unes “noves” Cookies amb membres i temari nous) als primers anys 50 i va ser sobre el 1954 quan editen el seu primer treball com a tals. Dons fins llavors eren nombroses les seves actuacions formant part dels cors de cantants i bandes més famoses com el gran Ray Charles o el peculiar Neil Sedaka.

Els seguidors més acèrrims del blog potser recorden que fa un temps ja vaig deixar anar aquest nom i aquesta formació tot parlant de la entranyable Little Eva, doncs va ser una d’elles (Ethel, concretament) la que va suggerir a la petita Eva com a minyona per la casa dels Carole King and Gerry Goffin i, desenvolupant la seva feina, anava cantant alegrement la que desprès va ser, en la seva pròpia veu, la famosa “Locomotion”, l’amistat que unia a aquestes dos cantants, va produir d’igual forma que fossin The Cookies, les veus de fons que s’escolten a les gravacions de Little Eva, coses !.

La música de The Cookies és melosa i simpàtica, com elles mateixes. Previstes d’una tècnica superba (per altre part denominador comú del molts artistes de llavors) i unes textures més pròpies en alguns casos de veus masculines, guaiteu sinó la tessitura a “Don’t Say Nothin’ (Bad about my Baby)” una de les cançons que va arribar més alt a les maleïdes llistes d’èxits. Ni interpretant obres de compositors consagrats com Goffin, King, Leiber i Stoller varen assolir, inexplicablement, l’èxit que mereixien.

Seleccionar les cançons a penjar per a l’ocasió ha estat tremendament complexa doncs la seva audició és pur vici. Per no deixar descansar els vostres peus, no sigui que s’acomodin, adjunto a la present “The Old Crow” amena on les hi hagi, un “Softly In the night” que us farà esbrinar un petit somriure i una “Foolish Little Girl” que us sonarà molt, molt i molt doncs han estat moltes cantants i bandes que l’han interpretat.

Música per gaudir, que invita al somriure i, com no, al ball. Com és que si les discoteques estan per ballar, mai sona música d’aquesta ?...temps era temps...

The Five Keys

2008-10-23T17:25:00.005+02:00

Narrar detalladament el moviment musical del Doo-Wop seria etern i complicat, extens segur.
Estil heretat directament de l’evolució del Gospel més clàssic, el Blues i el Rhythm & Blues es va fornir i consolidar afegint a unes treballades veus més ritme, més energia i mes variacions vocals. Tot i la majoria de grups sempre retien homenatge als avantpassats musicals incorporant balades i midi-tempos, vocalment excelsos però sovintment soporífers.
Melòdicament ressalten les veus per sobre dels instruments, amb una veu principal i uns cors d’acompanyament fent que el pes principal de la peça es recolzi en les veus. Eps!!!, vaja rollo....eh?, val ja callo !!!.

Dels milers (si, milers !!) de grups que varen poblar els EUA pel voltants dels 50, es més que probable que surtin a la llum innumerables grups i bandes més famosos que aquest sensacionals The Five Keys; no discutiré la justícia de que uns ho fossin més que altres, en tot cas remarcar que èxit sovint no va lligat inexorablement a qualitat, a pena i desgracia dels propis interessats i de la meva pròpia.
Els germans Ingram i West ( els primers en crear la formació), malgrat el seu gran anonimat en les llistes més generalistes d’aquell país, encara em fan moure els peus tot escoltant-los, ara mateix amb “My Pigeon’s Gone”, i no em puc (o no vull) voler imaginar la raó del seu semi-anonimat..
Dins la comunitat de color que poblava els Estats Units d’Amèrica hi havia grandíssims compositors i, òbviament, va ser en el circuït de color on es varen començar a “guanyar la vida”, sense que de nou, els seus noms, passessin a llistes d’èxits.... Això ve com a prefaci per aclarir que els Five Keys no eren compositors sinó intèrprets i que cantaven peces de altres compositors... negres , per suposat.
Al igual que un dels referents dels Five Keys, els Ink Spots ( Un dels grups preferits d’Elvis...per cert), tampoc tenien una gran capacitat compositiva i al igual que ells, tampoc els hi era necessari, com a intèrprets ho bordaven. Escolteu sinó el clàssic i popular “Old McDonald” (algú no ha cantat aquesta cançó o no l’ha sentit cantar als fills a l’escola ?) que com a clar exemple de técnica vocal, falset, ritme i adaptació, executen.
Degusteu “Now Don’t that Prove I Love You ?” o la animada “It’s a Groove” si els vostres peus vos deixen, amb un xic d’imaginació observareu certs riffs o els “Du du duaa” dels cors que més tard es repetirien en mans (veus) dels més famosos. Sense voler-ho, ja anaven plantant la llavor del que seria el Rock & Roll...
Els Five Keys va ser un grup amb força desavinences internes que freqüentment canviaven de formació i components, cosa que tampoc afavorir una possible escalada a les llistes d’èxits, al igual que la “Normativa moral” que feia que aquests tipus de grups no podessin actuar a sales de blancs amb música de negres. Aquest trist, inexplicable i ridícul fet, feia que existissin circuits i llistes de música negre exclusius, produint-se divertides paradoxes en quant circuits, emissores i sales “blanques” mostraven predisposició per programar a algun d’aquest grups , com va ser el cas de The Orioles – amb el grandíssim Sonny Til al capdavant ( els originals que canten el famós “Crying in the Chapel” que Elvis va popularitzar) que es negaren a actuar en públic per audiència “blanca”.....coses de la vida.

Chan Romero

2008-10-17T13:08:00.004+02:00

És curiós observar com la mixtura entre cultures a nivell musical tampoc està exempta de reciprocitat, es a dir, de com les cultures s’alimenten mútuament de les influències de cada una, en aquest cas de la Mexicana i la Nord-Americana. Així varem tenir, sobre els anys 50, a un Ritchie Valens que amb la seva famosa “La Bamba” es va alimentar de la música i cultura Americana per a introduir-hi connotacions mexicanes, el primer cas de mestissatge musical envers les dues cultures, per l’altre banda tenim al memorable i ja comentat Flaco Jiménez, que acordió en ma, va introduir i barrejar música texana (o sigui Americana) a la seva extensa discografia musical, creant el denominat Tex-Mex i essent un dels principals precursors.

De nou l’historia ens enganya, o més aviat ens “ninguneixa”, exhibint els noms i els treballs dels més famosos, populars o amb el ranking d’audiències i popularitat més alts; a altres que també varen estar allà, en aquella línea fent i dibuixant una història en la que mai ha estat nombrats i de la TAMBÈ van participar.
Chan Romero és d’aquets, humilment i segurament sense els recursos econòmics, de marketing, i de seguidors que si tenia per exemple el gran Ritchie Valens, va poblar durant la dècada dels 50 de música Rock & Roll les orelles de molts Americans.

Al repassar la discografia de Chan, s’endevina ràpidament que no te la sortida, el ritme inclòs la creativitat d’un Valens, un Nelson , o succedanis.....esta clar !. To i així sobre el 1957 va aconseguir situar al Top Ten al seu “Hippy, Hippy, Shake” entre els grans Holly, Presley, Orbison i , evidentment, Valens.

Altres temes més que mediocres com el “Baby Doll” o un soporífer “ I Don’t Care You” donen fe del perquè uns estan allà dalt de les llistes i altres no. Aquest fet, però, no treu que a Chan se li degui aquest reconeixement, el de , a la seva manera, precursor també del Tex-Mex i seguidor d’una cultura musical menyspreada en molts moments.
Que aquest paràgraf, ara, no confongui als lectors, certament en general no estava a l’alçada dels grans, temes com “I Want Some More” molt “BuddyHollydià”, o el midi- tempo “My Little Ruby” en son mostra i botó.

Chan Romero sentia devoció pel gran Ritchie Valens i era rar que en els seus concerts no interpretés la seva versió de “La Bamba” ( També n’hi va haver-hi molts que varen interpretar la seva “Hippy, Hippy, Shake”, però com va dir el grandíssim Paul MaCartney: “Res a veure amb l’original”); era un enorme admirador de Buddy Holly (escoltant-lo ho endevinareu), però segons va reconèixer ell mateix: “Res em va marcar tant a la meva vida en general com escoltar Elvis”, la clàssica “Houng Dog” el tornava boig.

I és que alguna cosa ha de tenir Elvis per provocar això......eh?

PAINT YOUR WAGON: Les Cançons

2008-10-10T12:38:00.002+02:00

He estat temptat aquí, de narrar, explicar, detallar i escenificar totes les cançons que figuren en el film, si totes !, però no ho faré. Com que no soc persona de passar fàcilment del blanc al negre, d’un pol al seu oposat sense gaudir de les meravelloses tonalitats de grisos en aquesta comparació, si que en vull comentar algunes, no per ser especials en si, doncs ja podeu suposar a aquestes alçades que absolutament totes son més que sensacionals per, entre moltes altres raons, els records de tot tipus i bons que em porten, sinó més aviat per haver vist en elles algun que altre missatge amb segones soterrat en tant perfectes veus i melodies, o be la simpatia que desprèn quant s’assaboreix amb les imatges simultàniament.
Com “There’s a Coach comin in”, l’avís de que la caravana de dones desviades del seu destí a la força per un Ben Rumson amb uniforme i petaca en ma, arriba a No Name City, que fan, amb la frenètica construcció de la ciutat a ritme, un rècord del mon en construcció de ciutats. El “Whoop-Ti-Ay”, simpàtica cançó plena de sarcàstics i irònics comentaris per part dels miners, retocant les lletres de les cançons més populars dels USA, per riure-se’n cínicament d’en Ben mentre aquest dirigeix ( completament begut...) a la seva cabana després de la cerimònia nupcial amb una encara desconcertada Elisabeth, que no sap ben be on s’ha fotut....
“I Talk to the Trees” cantada excepcionalment per un Pardner ja fetillat per Elisabeth, al igual que “Still see Elisa” (ambdues cantades per el mateix Clint Eastwood cal remarcar-ho, que no va voler ser doblat , al contrari que les cantades per Elisabeth (Jean Seberg), que en realitat les canta una tal Rita Gordon o com la nena de la inauguració de les últimes Olimpíades...No) .
La etílica “Hand me down that Can o’Beans” amb un Ben Rumson perdent el pas (petaca en ma , de nou) i acompanyat per una dissimulada però real Nitty Gritty Dirt Band a damunt d’aquell improvisat escenari, aquell ball, aquella festa, aquella actitud, aquella anarquia si que em porten grandíssims records....
“The Best Things”...(in live are dirty)....quina gran veritat, una frase rodona que no penso analitzar fil parranda, però de les que fan pensar; en aquest cas ells estan parlant de l’or, certament, s’estan posant perduts de fang, brutícia i suor però la recompensa es això, “The Best Thing”...el diàleg inicial d’aquesta cançó entre Ben i Pardner és memorable....totes elles cançons mítiques del meu cor, que les meves orelles han escoltat milions de cops sense cansar-se un xic, però entre totes me’n quedo amb dues,
El “Wand’rin’ Star” on la carajillera veu de Ben Rumson fa posar els pels de punta per la personalitat que li treu, per la trista situació que detalla, per el resultat final de les seves accions i per allò de: “Snow can burn your eyes but only people make you cry”....filosofia pura, senyores i senyors....expressar i detallar aquí els records i imatges que aquesta melodia em porta seria èpicament tediós per la majoria de vostès i inici d’una prometedora tertúlia etílico-cultural per dos o tres que jo em se...em callo millor.
El “The call the wind Maria” cantada per en “Rotten Luck” Willie ( Harve Presney, un cantant coral d’òpera de segona fila en realitat, repescat per a tal escomesa ), que també em fa posar els pels de punta, i es que quant Maria esbufega i Tess cau, no hi ha res a fer, la soledat es converteix en cremades de tercer grau...poesia pura, senyores i senyors...., poesia pura!.
Aaaaah, com m’agraden les trilogies....!!!.Apa Doncs, descansat m'he quedat !

PAINT YOUR WAGON: La música

2008-10-03T12:33:00.005+02:00

“Paint Your Wagon” és un musical i ve d’un musical que allà per els 50, a Broadway ja va passar sense pena ni gloria per els escenaris teatrals del moment. Del mateix autor, un desconegut Frederick Loewe a la partitura i Alan Jay Lerner a les lletres, aquest fet és el que molts crítics de l’època varen utilitzar a priori per a criticar l’elecció dels autors d’un fracàs comercial per a dirigir un musical portat al cinema com aquest, que pretenia ser un número u i el glamour personificat, òbviament aquestes pre-crítiques, és varen expandir i engrandir desprès de l’estrena, pocs van ser els diaris experts en cinema i musicals del moment que , ni tan sols, van donar una petita llum d’esperança futura a la composició en si, de fet jo només d’un en tinc constància: el “Women’s Wear Daily” amb un comentari tipus “Malgrat l’excés de producció és una pel•lícula que és prou interessant, sobretot a partir de la segona part”, no m’estendré ara aquí a citar les demoníaques, negatives, cíniques i denigrants crítiques que els actors també varen rebre TOTES injustes sota el meu parer. Paint Your Wagon, malgrat la nominació al Óscar d'Alan Jay Lerner per la seva adaptació, va ser enfonsada per decret.
Certament Frederick Loewe (i Andrè Previn que casi mai surt però sempre hi ha estat en totes les composicions de Loewe...), no tenia darrera seu grans obres ( tot i que això és més que discutible), com per que la crítica musical prengués d’exemple treballs anteriors, i si ho varen fer, no va ser per be. Els treballs d’unes primeres “Brigadoon” de Gene Kelly o una “Gigi” de Maurice Chevalier sobre finals dels 60 o de unes “My Fair Lady” amb Rex Harrison i Audrey Hepburn , i un “Camelot” (del mateix director que Paint Your Wagon, Joshua Logan) de Richard Harrris i Vanessa Redgrave més recents i anteriors a Paint Your Wagon, resulten, i ho vull dir humilment, casi tediosos com a Banda Sonora, però més que aptes com a musical, no entendré mai els interessos que porten a enfonsar una obra sense intentar abans entendre-la, i els musicals portats a la pantalla (malgrat sempre hi ha excepcions), son de difícil enteniment per uns crítics musicals més acostumats a Bandes Sonores que no pas a musicals de dalt a baix. Per altre part, la lògica em diu que fora més que possible que els múltiples i diversos interessos, màfies i pressions varies hi tinguessin molt a veure, conceptes aquest que se’m escapen de les mans, estic segur que varen existir ( com tot el que mou aquella parafernàlia anomenada Hollywood) però de ben segur que no va sortir a la llum, de nou, com tot...
Com deia el bo d’en Morpheus a Neo a la primera “Matrix” “LI -BE- RA TU MEN-TE”, doncs això senyors crítics musicals, que hi ha teràpies molt bones per aconseguir-ho...eh?; a mi...i ja em perdonaran, em “xiflen” casi tots els musicals, però és que aquest, supera amb molta diferència a qualsevol altre per modern, actual, recent o clàssic que sigui, és, senzillament, rodó. No negaré que hi influeixen factors emocionals o repeticions casi mensuals ( o constants, com voleu) de la seva audició, però no cal ser un expert per gaudir, tot combinant-la amb les imatges ( o no) , d’una música, un musical i una interpretació portentosa. Les sobiranes actuacions de Pardner i Ben Rumson (sobretot) mentre interpreten les respectives cançons supera amb escreix la del més actual “Chicago” (portentós musical, això si) per citar un exemple; la credibilitat del que s’està cantant, la identificació artística del que sona, la posada en escena d’aquest fragments per part dels respectius actors, repeteixo, no te comparació: sublim.

PAINT YOUR WAGON: Anecdotari variat.(i comença la Trilogia...)

2008-09-26T14:18:00.004+02:00

Molt s’ha parlat sobre l’anecdotari divers d’aquesta pel•lícula, molt s’ha dit i poc s’ha escrit....poc però no res...
Un dia de Sant Jordi gloriós va caure d’unes més que preuades mans femenines un regal en senyal d’amor anomenat “!Este rodaje es la guerra!, Lo que el viento se llevó y otras batallas campales.”. Juan Tejero, T&cB Editores. Una sisena edició de 515 pàgines amb relats de rodatges i curiosíssimes fotografies dels “Moby Dick”, “Apocalyse Now”, “Espartaco”, "La Reina de África”, “Gigante”, “Juana de Arco”, “El planeta de los simios”, “Con faldas y a lo loco”,”César y Cleopatra”, “55 días en Pekín”, òbviament “Lo que el viento se llevó” i, per suposat “PAINT YOUR WAGON”. S’expliquen les mil i unes condicions, anècdotes, problemes de contractació, d’alcoholisme, de drogues, de gravació, simpaties i antipaties, baralles, seduccions, edició, muntatge, etc... de les pel•lícules abans esmentades (i unes quantes més), de directors, actors, bandes sonores, secundaris, attrezzo, tot....sens cap mena de dubte un llibre sensacional que casi em fa plorar d’alegria al rebre’l i mentre l’anava llegint.

Clint Eastwood comenta, per exemple, que va ser la desorganització i els problemes de rodatge d’aquesta pel•lícula el fet que el va fer decidir a muntar la seva pròpia productora (ara Malpaso Productions), també comenta la por que va passar quant el marit de Jean Seberg (Elisabeth), el novel•lista francès Romain Gary, va amenaçar de presentar-se al rodatge i matar-lo si no deixava en pau a la seva xicota, quant en realitat no era ell el problema sinó ella....

Pel paper de Ben Rumson es va pensar amb Mickey Rooney i James Cagney abans que amb Lee Marvin, però el fet de que aparegués a la llista de les deu estrelles més taquilleres dels últims tres anys, els va fer canviar d’opinió (malgrat no tenia cap experiència com a cantant). El rodatge íntegre del film es va fer a East Eagle Creek en el Parc Nacional de Wallowa-Whitman de Oregon i la ciutat és va construir des de cero, això va provocar que als pocs dies d’iniciat el rodatge apareguessin uns 150 Hippies que vivien molt a prop, reclamant un pagament per permetre el rodatge amb el propòsit de boicotejar-lo si no es complia la demanda, Joshua Logan, el director, va quedar tant fascinat amb les seves barbes i indumentària que els va contractar com a extres ( la majoria surten ballant a l’escena de la festa , la que sona el “Hand me down That can o’beans”, i contínuament com a habitants anònims de No Name City), els xavals van quedar contentíssims, es clar, paga, drogues i quelcom semblant a feina....

Un orgullós Lee Marvin s’enfrontava contínuament amb el director Joshua Logan ( ell hagués preferit al seu director i amic Richard Brooks per dirigir-lo), amb detalls com deixant-lo plantat en mig d’una escena amb un “Així és impossible rodar, me’n vaig a beure o a pescar”, abandonant el rodatge per a dirigir-se a Baker (el poble més proper) a consumir grandíssimes quantitats d’alcohol , despotricar i insultar públicament al director. Això feia, naturalment, que l’endemà es presentés amb una ressaca immensa (sinó begut) al rodatge i en més d’una ocasió li vomités als peus al mateix director.
Joshua Logan, un cop acabat el film, va comentar sobre ell: “Des de que Atila va assolar Europa deixant 500 anys de terror i foscor, no hi ha hagut un home com Lee”.... geni i figura.

Jean Seberg, mentrestant, és va anar apropant (i de quina manera...) a la filosofia Hippie i a tots als seus components, física i al•lucinógenament, li agradaven els homes i va començar a flirtejar amb les drogues que, òbviament, poblaven el “campament”; trist, doncs Jean es suïcidava l’any 1979 després de passar per uns quants psiquiàtrics, mil amants i moltes drogues. El seu marit Romain, sentint-se culpable per haver-li deixat fer aquell “maleït film”, es pegava un tiro l’any següent.

Tal era la problemàtica del rodatge i les interminables pauses que Clint Eastwood es va comprar una caseta prop de Baker, on entre tall i tall de film, es passava hores cuinant carn a la brasa amb el seu amic Lee Marvin i petant la xerradeta...

A taquilla “Paint Your Wagon” va ser un fracàs i mai va recuperar tot el que es va invertir ni de lluny, paradoxalment les cançons cantades per Lee Marvin amb aquella hilarant i sovint desafinada veu, el van portar a una popularitat inaudita i “Wand’ring Star” va arribar a les llistes d’èxits més escoltats del moment. Joshua Logan No va tornar a dirigir una pel•lícula mai més. Del jovenet i llavors novell Clint Eastwood poc a dir que no es sàpiga ja....o no?.

The Vogues

2008-09-19T12:38:00.003+02:00

La setmana passada el meu estimat blogaire Fidelon ens exposava en el seu més que didàctic blog tot un seguit de cançons més que entranyables per a mi dels Rocky Sharpe & The Replayers, doncs malgrat ser un grup que feia exclusivament versions d’altres afegint-t’hi uns retocs molt seus , els Rocky Sharpe m’han fet ballar i recordar el que no està en els escrits i és quelcom més que simple devoció que els hi tinc a aquelles melodies, que una cosa no està renyida amb l’altre....eh?.

Casualitats de la vida ara amb el anomenat blog i abans, amb una malaltissa mania que tenia jo de arreplegar, comprar, escoltar, investigar, cercar i llegir tot el que amb el bo d’en Roy Orbison estigués relacionat han fet que vingués a la meva ment aquest preuat grup (molt desconegut de nom...) que va pul•lular pels USA allà pels 1965. The Vogues era (és) un grup eminentment vocal, un molt bon grup vocal amb unes qualitats per el bel canto que varen saber guiar cap el pop-rock més suau; els senyors Burkette, Miller, Blasco i Geyer és varen aprofitar magníficament de la tirada que els grups més pops britànics ( Monkees, Turtles –grans aquests , per cert-, Searchers, Zombies, etc...) estaven aconseguint amb aquelles melodies pop, pop, pop on les hi hagui. Aquest fet és molt important doncs quant escoltem per primer cop el “Five O’clock World” ràpidament es vincula a un d’aquests grups britànics pel seu so o a qualsevol de les nombroses pel•lícules en las que surt com a música induïda, i difícilment a The Vogues. No vull parlar ara de lo perfectament executada, de lo màgica que és, d’aquesta perfecta veu tenora i d’una composició que Allen Reynolds va fer expressament per ells simplement.... perfecte.
“You’re The One” una cançó de Petula Clark que potser a l’amic Fidelon i molts d’altres (a mi mateix fins que ho vaig descobrir....naturalment!!!) li sonarà més a Rocky Sharpe que a The Vogues, va arribar a número u al 1965 amb una facilitat tremenda.

No va ser cap d’aquestes casualitats, però, la que va fer que em gastés una important quantitat de “dinerets” en el seu moment, ja en fa uns anyets, per a aconseguir aquest sensacional Lp (que no deixa de ser un simple “Greatests Hits”, però els que ho venen això no ho entenen...) sinó més aviat el consell que a través d’una entrevista a Roy Orbison (que també va caure a les meves mans en format sonor a les primeres edicions de la Fira de Col•leccionistes, las bones, las del Born...), en la que el bo d’en Roy comentava lo molt que li agradava aquest grup i l’amistat que hi tenia.
Escoltant totes les cançons no tant sols s’endevina la classe que Roy tenia per a la música, sinó que es certifica la tremenda qualitat del total de les cançons, qualitat coral, qualitat rítmica, qualitat pop, perquè avui m’he desmarcat i he parlat de pop.... coses !!.

A més de les mencionades us penjo un “That's The Tune” a veure a que o qui us sonen els tres primers compassos....aaaaiiiiiiixxxxx !!!!!

Johnny Preston

2008-09-12T11:08:00.003+02:00

Sovint, donant-li voltes a com poder escenificar i sonoritzar el que es el Rock & Roll, quines son les pautes bàsiques per a entendre tot escoltant una cançó, quina es i era la diferencia amb altres estils musicals de l’època, em canso de posar-me exemples de tal o qual artista, canviant contínuament d’artista o de cançó pel fet que sempre entenc ha d’anar acompanyat d’una explicació narrada més o menys gràfica i oral del que s’està escoltant, situar-la en un context, i mil coses més.
Tonto de mi, doncs es escoltant a Johnny Preston quan un s’adona de lo senzill de l’explicació, simplement no cal. Aquest Texà s’ha convertit (per a mi) amb l’eina bàsica per a explicar i definir el Rock & Roll (la meva nebodeta petita JA ho té claríssim !!!), aquell de mitjans dels 50 que va assolar, qual tifó, els EUd’A llavors. És fàcil deduir que dels milers de musics que pul•lulaven per aquelles dates aquell país, n’hi havia de tots colors, formes i categories, uns de més coneguts , uns de menys, i així anar fent....
El “Feel So Fine” i el “Charming Billy” son dos exemples, que tan sols d’escoltar-los serveixen per fer-se idea del que es Rock & Roll, a la vegada serveix també per adonar-nos del que es pot arribar a fer amb una veu, una guitarra, una percussió senzilleta, (Puntualment acompanyament de vent; saxo, en aquest cas ....) quatre compassos ben marcats, un tempo definit i apa, a corre !!!, no cal que us hi esmereu gaire a l’hora de intentar traduir el que diu, sempre he pensat que la veu és un instrument musical més (sinó el més difícil de fer anar amb precisió...), amb tot, si ho feu, no hi trobareu missatges profunds ni proclames ideològiques, més aviat histories juvenils d’aficions, arts i oficis d’un tal Billy Boy, per exemple....res de l’altre mon; divertiment senzillament. Afegiu a més, aquest to irònic i jocós que denota la modulació de la seva veu, utilitzant un recent inaugurat estil ; el Novelty, que és bàsicament la teatralització de la cançó, un “rap” de l’època.....
Al mateix temps, els que tingueu a ma ( o a cervell, en aquest cas ) les melodies més famoses del moment, us adonareu que entre els diversos musics que varen poblar d’univers R & R les diferències en alguns casos podien arribar a ser abissals, tot i estar dins del mateix circuit musical, en quant a les traduccions de les lletres,... bajh !!!, tampoc us hi preocupeu gaire, la veritat...
En Johnny tampoc era (és) d’aquells personatges que destaqués per el seu caràcter histriònic, agosarat o polèmic , de nou ens trobem davant un ser de lo més senzillet, probablement ( es que no tinc el plaer....encara....) de lo més humil i popular, una vida sense gaires estridències ( al menys públiques i que jo sàpiga), una gran amistat que el va unir al enorme J.P. Richardson; “Big Booper” i que va fer que cantés un tema seu post-mortem, el “Running Bear” que va arribar a número u.
Estar, també, més que clar que en Johnny te moltes altres cançons fora d’aquestes, com la curiosa “Chief Heartbreak”, producte de la seva dilatada carrera, però no us la presentaré i ni tan sols en parlaré, no fos que escoltant-les us adonéssiu de la seva mediocritat......simpàtic si, però mediocre, i que consti que m’agrada força, però normalet...vamos !!!, no us poseu a comparar si vos plau....

Bobby Helms

2008-09-05T11:19:00.004+02:00

Aquest senyor, grandíssim desconegut, malgrat tenir un cognom de terrorífica pel•lícula o d’abisme maleït pels milers d’Orcs que poblaren la Terra Mitjana....allà per la tercera edat..., es un dels sers que es fan més entranyables (sobretot als EU) quant arriben les festes més desitjades i esperades per tothom, el Nadal.
A mi, però, també se’m fa entranyable, doncs recordo LA seva melodia perfectament i amb molt carinyo, melodia d’infància, melodia de Nadal, cançó de Nadal.

D’en Bobby ( Robert Lee Helms), ara tocaria comentar les seves excel•lències, les seves virtuts, la tirallonga d’èxits, de títols, o la seva afamada i dilatada vida musical, no; el bon jan d’en Bobby no es pas d’aquests. La seva vida és del més corrent que us podeu trobar, no cal ressaltar-hi res, més aviat estàndard i està absenta de grans i sonats èxits, de fet, sota el meu modest criteri...això si, d’èxit tan sols en te un; el “Jingle Bell Rock”, aquesta mítica cançó que algú de vosaltres vincularà a algun llunyà Nadal i algú a la primera cinta de la saga “Letal Weapon”, doncs surt com a cançó de fons en els crèdits inicials, va ser el èxit més sonat i (bàsicament) l’únic allà pel 1957.
Es clar que en va escriure més i en va cantar més , però del tast que hi ha, el que us penjo bàsicament, tan sols heu de comparar el ritmes, la cadència, la melodia, per endevinar que, malgrat “Fräulien” i “My Special Angel” també varen ser números u, un encara no s’acaba d’explicar com un mateix cantant pot fer coses tant diferents, i és que el mon de la música també està ple de misteris sense resoldre.
Personalment aquest tipus d’èxits tant mediocres però tan massius i eterns el vinculo sempre a l’absència dels grans del moment ( diria més aviat EL gran del moment), a la carència de creativitat del moment i a l’oportunitat de saber aprofitar aquest moment.
Val a dir que “Jingle Bells Rock” és una cançó que enganxa, que es fa ràpidament familiar i simpàtica i que comparada amb els altres dos “hits” d’en Bobby, aconsegueix la catalogació de sublim, tot i que com he comentat abans no te o no es res de l’altre mon.

La peculiaritat del públic de cada país, una mica com aquí també, fa que en Bobby, després de passar a la posteritat ja sobre el 1963 (Elvis ja havia tornat de la “mili”) assolís un èxit sense precedents any rere any, no tan sols perquè “Jingle Bell Rock” era i és una de les melodies més escoltades per aquestes dates a molts magatzems dels USA com a música de fons...per exemple; sinó que en Bobby, amb la seva caravana anava de ciutat en ciutat interpretant les cançons d’èxit del moment i la seva, així es va guanyar la vida en els anys posteriors i casi fins la seva mort al 1997, de poble en poble que públic no en falta.... Aquesta tonteria (que ho pot semblar) fa que en Bobby mai passés gana i que en un extens país amb un extens circuit de velles glories, en Bobby fos el rei.
Prescindint, o no, de que estiguem en festes nadalenques, jo canto sovint aquesta cançó, que tinc més que memoritzada, no detallaré les qualitats anímiques que te en mi (del tot positives, això si) però estic segur que pot aixecar l’ànim en moments foscos, tipus Mordor....

Feia molt que volia parlar d’en Bobby Helms, un tipus normal i corrent que sempre m’ha caigut molt be, tinc clar, a més a més que seguiré parlant de tipus normals i corrents que, per norma general, son els que em cauen més be....un que és així...!!

Coses Meves...

2008-07-19T16:17:00.002+02:00

Malgrat pugui semblar un tòpic, el tòpic de tots els tòpics, no és pas el que sembla....

No marxo de viatge, ni a la platja paradisíaca somiada tants cops, no és ni molt menys un comiat i si un parèntesi, casi diria necessari i no pas per aprofitar un dels mesos més tediosos de l’any com és el mes d‘agost per a relaxar-me i no fer res...no...no...

Un projecte laboral que vaig engegar fa uns mesos ha agafat una forma considerable i jo, com capricorn que soc, m’hi he abocat com un afamat a un plat de llenties.
És al setembre quant aquest projecte engegarà amb la força d’un tsunami enrabiat que vol assolar la costa, i m’ha d’agafar, com a mínim, amb el banyador posat.
Encara he d’omplir formularis per triplicat, donar forma per escrit del projecte de “pe a pa”, visitar administracions, omplir i complir requisits establerts, presentar projectes, redactar innumerables propostes, assistir i organitzar a no menys reunions, coordinar la logística, fer realitat una idea, en definitiva. I ho vull fer JA !!!, doncs el terrible tsunami laboral s’acosta, el veig, l’oloro, i m’agrada.....aquí l’espero...

L’ús i abús del ordinador en totes les seves formes per tal comentada tasca (i lo que m’espera...), ha fet que vulgui “descansar” de postejar durant aquest insuportable mes.

Rondaré per aquí, més que probablement us visitaré, bons amics, a tots i òbviament entre informe i formulari refrescaré les futures entrades del meu blog, que tornarà la primera setmana de setembre....amb el tsunami....

Gracies a tots, tots, tots per les vostres visites i comentaris, tenir-vos darrera de la pantalla reconforta la meva ànima i alegra el meu esperit, formeu una mica part de mi i això sempre us ho agrairé de tot cor.

Gaudiu les vacances els que DE VERITAT les tingueu i no oblideu mai de posar-hi melodia al vostre dia a dia.

Com si d’una visita al cinema es tractès, us deixo en format sonor, amb un avançament de temporada:

A PARTIR DE SETEMBRE A LES SEVES PANTALLES....

Mary Wells

2008-07-12T13:35:00.003+02:00

Ara, escoltant las veus femenines que tant de moda ens estan posant per boca de unes JA il·lustres, Amy Winehouse i Duffy (principalment), em fa goig de contemplar, escoltar i llegir cròniques al respecte de veus tan ben treballades, perfectament modulades, sonores, potents i agònicament trencades amb les que, aquestes dos dives ens delecten , certament encertades i merescudes, sens dubte.
Jo,com “puretilla”(musical) que soc, recordo el primer cop que vaig sentir a la gran Amy, doncs va ser ràpid la vinculació i relació que vaig fer de la seva música amb els clàssics del Soul i el R & B, escoltant aquelles cançons em vaig transportar immediatament a les tonades dels Sam Cooke, Otis Redding, Marvin Gaye ( però que gran en Marvin !) i s’endevinava casi “ipso-facto” les arrels de les que Amy havia begut, enormes arrels...

De veus femenines en aquella època (sublims veus i sublim època ) també n’hi havia i, malgrat de ben segur no reberen mai el reconeixement i les critiques favorables d’aquestes dos, de qualitat, textura, potencia, sensualitat i tècnica vocal no els hi faltava ni un xic.
Mary Wells, per a mi, es una d’aquelles ( desconeguda, es clar ) que escoltant-la em transporta, em donen ganes d’abraçar-la intensament i amb tot el meu cor, doncs és sensualitat el que sona.
Berry Gordi, amo i senyor llavors de la Motown, va ser el primer en creure en ella, era el 1960 i el seu primer tema “Bye, Bye, Baby” ja va ser top ten i rebentar les llistes d’èxits, escoltant aquest tema o d’altres de la gran fàbrica Motown, es mostren clarament els sons i melodies que les grans figures del moment ( Smockey Robinson, Jackie Wilson, The Miracles, Temptations, Supremes etcc) entonaven i per on girava tota la factoria, èxit.
Mary, com el bon vi, va anar madurant i sota els savis consells dels seus mentors ( Smockey Robinson i el gran Marvin Gaye sobretot ) ens deixa anar temes hipnòtics i de “gallina de piel” com el “Hellow Stranger” ( brutal on els hi hagi )o les sublims “The One Who Really Loves You” o “My Guy”.
Personalment sempre he fet un curiós paral·lelisme amb Elvis, doncs ambdós eren intèrprets , ambdós amb una tècnica vocal exquisida i per a ambdós els millors compositors del moment es “barallaven” literalment per a que fos unes de les seves obres les que cantessin. Jo ho entenc perfectament.

Quatre senyor de Liverpool, allà pels voltants dels 64, varen proclamar a tort i a dret que Mary Wells era sense cap mena de dubte , una de les millor veus del moment. Mary(enamorada dels quatre xavals) va acceptar, encantadíssima, la invitació que li varen fer per a compartir gira sobre el 1965. Ja mig desvinculada de la Motown, va aconseguir molts i sonors triomfs a les llistes britàniques, de les que a partir del 1970 va anar desapareixent, de entre moltes altres raons, per una salut fràgil que arrossegar durant tota la seva vida i que la va a portar a morir de càncer el 1992. Una diva, la diva del meu cor....

Cat Stevens

2008-07-06T13:18:00.003+02:00

Recordo el primer cop que vaig escoltar atentament en Cat Stevens, tot i que ja sabia qui era, no li havia donat gaire espai dintre de la meva discografia, doncs en quant em parlaven de folk americà no hi havia qui li fes ombra al gran Bob Dylan , que era el referent sens dubte. Amb el temps i escoltant aquella cinta cassette amb vaig quedar, sense confessar-ho públicament, bocabadat. La tendresa i melangia que desprenien aquelles melodies em va fer veure que inclòs el gran Bob Dylan tenia cançons soporíferes ( que las te ) comparat amb un “nou” Cat Stevens que no em cansava de escoltar.
També recordo perfecta i amargament contemplar horroritzat per la televisió com tot un seguit de “bons patriotes” americans llançaven els seus discs al carrer mentre una màquina piconadora esclafava els discs per un cantó o be la crema que en format Sant Joan executaven aquells ofesos americans de la discografia d’en Cat; aquelles colpidores imatges, emulant la mítica pel•lícula “Fahrenheit 451” del mestre François Truffait , em varen produir una tristor inclassificable. Igual que l’amor, la ignorància tampoc te fronteres...

La “crema” en qüestió venia donada per la confessió d’en Cat Stevens ( llavors Yusuf Islam ) de donar suport a la condemna que les autoritats religioses havien proclamat al autor dels “Versos Satànics” Salman Rushdie. Tot i que des de mitjans dels 70 Cat Stevens ja havia flirtejat amb el islamisme (el 1981, anuncia públicament la seva conversió), és el 1989 quant els governs de varis països li neguen els visats o quant és expulsat de Jerusalem per aquesta raó...coses.
En Cat, però, durant tota la seva existència, sempre va fer gala de ser un bala perduda en quant a criteris de tot tipus , i fora de la seva clara condició de Hippie i antimilitarista declarat,la resta de conviccions ballaren al son de la moda més que de les profundes conviccions al respecte. Ara és confessa islamista, ara renega d’aquesta condició.

Comentaria llargament el fet de la tremenda injustícia que amb la seva música es va fer, però la lluitar contra la ignorància és una quimera que jo no estic disposat a revitalitzar des de aquí, no se perquè em dona la sensació que la ignorància sempre guanya, i deixo en mans de cada un, si ho creieu just, etiquetar a la música com a satànica, demoníaca o simplement condemnable; per a mi és la tonteria més gran, la música és música, senzillíssim !!!.

Ara vindrien els típics comentaris de les seves cançons , tremendament feixuga aquesta missió, de nou vos recomanaria deixar-vos portar per les melodies, que de ben segur tots heu escoltat més d’un cop o simplement resultaran de lo més familiar a les vostres oïdes, cançons amb missatge com la gran “Father and son” una tremendíssima cançó de consells familiar que Cat executa canviant el to de la veu depenent de qui canta, si pare o fill, “Wild World” o la més que familiar “Morning has Broken” que Demis Roussos, únicament, va popularitzar. Una tendre “Tea for The Tillerman”, una màgica “Wind”, i un llarg etcètera....
Ara, en “plena” maduresa musical, si que puc dir sense ruboritzar-me que d’en Cat Stevens (com d’en Bob Dylan i uns quants més que jo em se ) no em canso mai d’escoltar, qualsevol, qualsevol, qualsevol cançó que soni, una i mil cops....tant fa...

Sleepy LaBeef

2008-06-29T11:21:00.003+02:00

Certament son incomptables els cops que per aquell octubre del 97 vaig repetir visita a la sala La Boite de Barcelona, el gran Sleepy LaBeef (tremendament desconegut entre nosaltres) ens visitava durant tot el mes. Les limitacions de la sala ( unes 300 persones com a molt), el caràcter de Sleepy ( casolà i simpàtic com pocs), la companyia amb la que anava a veure’l (un casi germanet catalano nord-americà ) van fer que fins hi tot el gran Sleepy, quant marxava cap a l’hotel em comentés amb aquesta profunda i “socarrona” veu : “Tomorrow’ll be here again ?”, doncs era cada dia que en acabar el concert, suat i cansat de tant ballar, l’abordava per petar la xerradeta...

El Rockabilly és un gènera prou desconegut per aquestes contrades, ideal per rebaixar la cansalada aquí i allà, és una fusió del country i el Hillbilly (ritme camperol i popular als USA), que a principis dels 50 va agafar forma als Estats Units. Tots els grans de l’època varen començar amb el Rockabilly, la diferència és que mentre la immensa majoria va anar adaptant aquest ritme als nous temps, altres com Sleepy o el ja comentat Johnny Burnette, es varen “professionalitzar” en aquest estil on bàsicament és el contrabaix el que porta el ritme, doncs la percussió és (era) puntual o ocasional.
Això fa, evidentment, que les peces accelerades imposin un ritme casi frenètic, però seria un error greu obviar que en aquest ritme també hi ha balades i midi-tempos que avui no us penjaré....

La història del gran Sleepy és llarga i profunda, sempre arrelada a aquest ritme, i exempta de secrets, desgracies personals o intrigues que tenen per norma general la resta de clàssics, perquè que no passí per alt que aquest senyor és un clàssic que va conèixer en persona als Perkins, Orbison, Berry, Cochran, Cash, Richard, Holly, i òbviament Elvis Presley, del que va ser teloner al 1954. Una Llegenda viva, doncs si ja és difícil que encara existeixi algú amb aquestes característiques, més ho es el fet de que es passi (passés) per Barcelona de tant en quant i que puguis escoltar histories i comentaris dels grans en boca d’aquest senyor.

Els concerts d’en Sleepy a La Boite eren tremendíssims, contemplar com aquella “mole” ( 2 metros d’alçada i d’amplada ben be) de persona, guitarra en cinta feia ballar al personal sense perdre en cap moment la postura era brutal, normalment alternava balades amb els rockabillys més frenètics ( com els que us penjo), l’últim dia, però, ens va delectar amb una hora i mitja de ritmes frenètics sense descansar o pausar entre cançó i cançó, i això està a l’abast de molt pocs.
Us explicaria mil anècdotes de totes i cada una de les cançons que us poso, inclòs la versió que de el “Ring of Fire” de Johnny Cash que te, però ho passaré per alt per no avorrir-vos. Em quedo amb la tranquil•litat de saber que li he dedicat a aquest home un merescut post i que algú de vosaltres el descobrireu, de nou, merescudament.

Great Balls Of Fire

2008-06-22T13:39:00.003+02:00

“De desagraïts el mon n’és ple”...aquesta lapidaria frase, tant certa com hi ha cel, que durant tota la meva infantessa ha rondat per casa meva per boca de la meva avia i desprès de la meva mare, definiria perfectament la bibliografia i tota la vida d’aquest personatge,Jerry Lee Lewis, per altre banda històric....això si.

De igual forma que Elvis va reconèixer fins l’extenuació que la seva música venia dels ghettos negres, que la seva veu estava directament treballada a base d’escoltar els grans i desconeguts cantants de Gospel que anys enrere a la seva eclosió minaven els baretos del sud dels Estats Units; De igual forma que tots els cantants de Rock & Roll posteriors a Elvis han reconegut que sense el Rei, res hagués estat igual, o de igual manera que els grandíssims Beatles van reconèixer oberta i literalment que sense Elvis ells no haguessin esta res; aquest senyor mai a obert boca al respecte. Humilitat no surt al seu diccionari.
És aquesta actitud prepotent el que més m’ha molestat d’aquest senyor, quant a dia d’avui ( i que jo sàpiga) encara no ha reconegut públicament que varen ser les mateixes influencies que Elvis i el mateix Elvis, el que el va portar a fer el que va fer.

Aquesta pel•lícula, entretinguda i divertida, contràriament el que es pensa no està basada en una bibliografia seva, sinó de la que va ser la seva dona i cosina Myra (Wynona Ryder a la cinta), Jerry que hi va participar activament, va refusar o acceptar les diferents accions que se li atribuïen segons el convenia. Així, segons ell, és cert que en un escenari en plena actuació va encendre un piano ( mítica seqüència a la pel•lícula) provocant la histèria col•lectiva, però totalment fals que de ben petit freqüentés els garitos negres per escoltar els genis que allí hi tocaven...Mentider !!

És aquesta personalitat canviant ( gravíssimament agreujada amb la malaltissa obsessió que tenia per destronar a Elvis del seu tro....il•lús !!!!!) el denominador comú de la seva vida i el que ha provocat en mi més rebuig que no pas admiració. El fet d’estar contínuament enganxat a TOT tipus de drogues i al alcohol durant la seva trajectòria musical ha fet que la seva vida estès plena d’episodis tràgics, la majoria ja coneguts ( el matrimoni amb la seva cosina menor d’edat, contínues expulsions de l’església,l’exili musical que va patir i lo malament que ho va portar) producte d’aquesta addicció, altres com el haver disparat amb una magnum al pit del seu bateria en ple assaig i comentar després que no sabia pas que estava carregada i que tot era una broma, o el fet que els seus companys de gravació en el ja comentat “Class of ‘55” per veu de Carl Perkins expliquessin la molèstia de gravar amb una persona que només feia que interrompre les cançons amb comentaris fora de to o que enmig de una cançó al intentar fer una voltereta en l’estudi li caiguessin de les butxaques milers de pastilles de tots colors ( tipus Smiley...) provocant que els seus companys no es poguessin ni moure per perill real a relliscar i matar-se, tot contemplant a l’hora com el malat d’en Jerry les anava recollint una a una i posant a les diferents butxaques de la americana segons el color...potser no son tan conegudes..
Per altre part no reconèixer l’encert de les seves cançons o que la musculatura de les meves cames està desenvolupada gracies a seguir frenèticament els sons d’aquesta Banda Sonora, seria un error, imperdonable per part meva

Chuck Willis

2008-06-14T21:40:00.004+02:00

Imagino que sovint els meus posts deuen resultar soporífers, espessos, pesats; de que ens parla ara aquest ? o be un, Qui punyetes és aquest ?, son preguntes que de ben segur més d’un es deu fer al llegir el enunciat de torn i, malgrat saber, ( per els vostres agraïts comments ) que a més d’un el pot arribar a sorprendre, en general, es cert que no parlo de famosos ( és que no vull, bàsicament...), de topics ( intento fugir-ne) o dels clàssics de sempre ( que vull evitar, de moment).

El prefaci be a que em resisteixo a canviar i malgrat poder semblar pretensiós tant sols pretenc escriure del que m’agrada ( lo de un llibre ho deixo pels valents ), a la meva manera i per una raó més aviat psicològica que és ( o deu ser ) la que ens motiva a tots els bloggaires a escriure del que sigui. Fàcil.

Avui, tornant a repassar els meus estants, he redescobert a un senyor d’aquest, desconeguts però bàsics, antic però creador, compositor i mestre ( sense saber-ho i probablement voler-ho ) de una infinitat de grups i del Rock & Roll més clàssic i es clar, de nou m’ha vingut al cap el comentat anteriorment, i com que ma mare em deia que no canviés mai, us toca aguantar de nou a un d’aquest grandíssims desconeguts.

A Chuck Willis no és que el versionès aquest o aquell altre, és que han estat més de 300 les versions que de la popular “C.C.Rider” s’han fet, la seva, és la que va crear escola, la que va canviar el rumb i va donar el pas de popular a mítica, dista molt de les innumerables versions que d’aquesta cançó ( Jo diria més aviat de la versió d'en Chuck...) s’han fet; i ara, em ve al cap, la de un Elvis Presley Brutal i un Ray Charles ( Puc tornar a dir Brutal...oi? ), la resta de grups de totes les èpoques i estils que em deixo, us les deixo a vosaltres, jo no em veig amb esma....
També he dit creador, sense voler-ho, perquè escoltant un “Hang Up my Rock and Roll Shoes” ( un sensacional Rhythm & blues malgrat la paraula màgica del títol), un rítmic “Sugar, Sugar” o “Kansas city Woman” quant estava a uns primers anys 50, qualsevol descobrirà en la seva audició unes bases ( composades i creades per ell) que altres aprofitaren més tard. Com també així, i per sort, el temps si li ha reconegut.

Que el Rei Elvis agafés les millors versions dels clàssics i les readaptés per a la seva major gloria no es cap secret ; en un exercici de franquesa i mig abaixant el cap, no tant sols afegiré que ni el gran Buddy Holly es va poder resistir a la temptació d’ agafar un tema d’en Chuck, sinó que ni tant sols és va prendre la molèstia de maquillar-lo o dissimular-lo. El famosíssim “It’s Over” de Buddy Holly és clavat al de del gran Chuck .
Buddy amic, saps que t’aprecio, però les coses com son !

Bobby Vee

2008-06-08T13:29:00.002+02:00

El 4 de febrer de 1959 va ser un dia dur però especial per l’amic Bobby Vee ( Robert Velline en realitat ), el dia abans havia mort en accident de avioneta el seu estimat i idolatrat Boddy Holly del que havia tret ell i els seus joves The Shadows , la inspiració de la seva música, que en aquell poblet i rodalies feien sonar. Ell va ser l’escollit per a substituir-lo en el concert que al seu poble (Fargo), Buddy Holly i els seus devien donar, a partir de llavors les coses canviaren i els èxits es varen amuntonar a les seves mans.

En Bobby fa formar part del que es va anomenar el Hight School o els Tenn Idols que la factoria Brill Building ( entre altres )es va encarregar de engegar, promocionar i llençar a l’èxit. Corrent musical inspirada per les grans discogràfiques al veure que els grans artistes de Rock & Roll morien, abandonaven, canviaven repertori o feien la mili; desesperadament, i per omplir la caixa, es varen dedicar a buscar “joves promeses” en el mon de la música i va ser en els instituts d’arreu del país on varen treure la major part dels artistes que ompliren les llistes dels deu anys següents, seguint i observant les bandes que tocaven en aquelles festes de institut per celebrar el final de curs, d’aquí sorgirien noms com el de Bobby Vinton, Neil Sedaka, Paul Evans, Bobby Rydell, Bryan Hyland i d’altres, artistes que a l’hora varen ser font d’inspiració dels patètics “Duo Dinámico” que copiaven literalment la música i la traslladaven a aquella Espanya que tots coneixem, obtenint de la mateixa manera aquell èxit que varen tenir, farsants !.
Malgrat la Historia de Bobby Vee, ja he comentat, no va seguir exactament aquest camí, si que se’l va incloure en aquesta denominació musical. El nostre Bobby, a part de posar-hi una veu dolça i melodiosa, es va saber acompanyar de grans compositors de l’època com Snuff Garret, Gerry Goffin, Carole King, Sunny Curtis, Jerry Allison o el mateix Burt Bacharach,. Les seves cançons anaven destinades al jovent, al jovent de segona generació, els que sortien llavors dels instituts, música agradable, tendre i senzilleta que evocava als feliços dies de institut, convidava al ball i a enamorar-se perdudament de la parelleta de torn....Oh Amor !!.

Certament no és precisament l’estil de música que més m’agrada, però de nou reivindico la seva existència a l’hora que els meus moments tendres i romàntics, melodies simpàtiques com el “Rubber Ball” o el “The Night has a Thousand Eyes”, mítiques com el famosíssim i mil cops versionat “Devil or Angel” ( per a mi aquesta és la millor versió) o un “More than I Can Say” que més tard va fer famós Leo Sayer ( jo de nou em quedo amb aquesta ) son cançons , en general, que no cansen gaire i que van molt be per acompanyar qualsevol tarda amb la millor companyia possible. Seva també és la veu que interpreta , la de nou, mil cops escoltada i interpretada “Take Good Care Of My Baby”, tema que va arribar a ser nº 1 i nº 3 a les llistes americanes i angleses el 1961.
Tot això, de nou i per enèsima vegada, va començar a minvar quant aquell torrent d’energia i ritme va creuar el mar des de Anglaterra amb una bandera que posava : Beatles.

El "Rock Català": Denominació d'Origen ?

2008-05-27T16:45:00.009+02:00

Comentar i detallar en quatre línees el que és, significa i contempla aquesta mal donada i classista denominació no és gens fàcil; molt més ho és el explicar què és el que a mi, personalment, m’inspira a nivell musical i personal. A nivell musical no m’inspira res, fàcil. No vull culpar aquí directament a tots els que s’han aprofitat de tal denominació i més els “creadors” de la mateixa, polítics, quant per una part la música catalana ja en tenia una ( La Nova Cançó ) que definia exactament les mateixes i idèntiques pautes ( La música cantada en Català ) i per una altre part, la més racional, que indica que el “Rock” ja està inventat i creat fa anys. La raó de aquest nou bateig de la nostra música penso que respon més a decisions polítiques amb afanys electoralistes i populars, que no a una tasca purament cultural. El fet de etiquetar-la com a rock, exclou a les bandes i cantants folk o pop ?. Com es reparteixen i qui, les famoses subvencions al respecta ?. La historia i l’experiència ens diu que malament. Es pot dir que gracies a aquesta catalogació grups com Sopa de Cabra, Pets, Sangtraït, Umpah-pah o Gossos s’han donat a conèixer ?, llavors, com es que el gran Pau Riba, Lluís Llach, Marina Rossell,Els inigualables Esquirols, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Raimon, i un bàsic La Trinca ho varen fer sense "subvencions"?. Qualitat o interès ?, novetat o imitació ?. Discussions polítiques que de ben segur no portarien a cap lloc, seguiré pensant el mateix, que em sento una mica “embaucat”-tampoc he vist cap dimissió- per un estat que em diu que aquests si ( que si que promocionem o si que son Rock....o que ? ) i altres com Feliu Ventura, Roger Mas, Xavier Baró, Miquel Pujadó , Miquel Gil i d’altres no, es clar, no son Rock !!, o si?, o què?, subvencionem ?, si, no, no se....per això, i com deia algú, “que me quede como estoy” , o tots o ningú, fàcil.
Que en fem llavors de uns el Pont d’Arcalís que des de terres de Lleida s’entesten a reviure les antigues rondalles i cançons del Pirineu Lleidatà ?, i de Patric, Eric Fraj, Gai Saber, Nadau o tants altres autors Occitans de primer ordre ?, decapitem la energia dels Burman Flash per el seu original i trepidant Ska ?Sembla de tal manera que vulguin que fem dos sacs, quant en el fons tot és un ; música en Català.

Primer venen els gustos de cada un, tots respectables ( inclòs el meu ) i, en aquest cas, més encara, doncs estem parlant, agradi o no, de la nostra música i la nostra llengua. I és aquí, mira per on, que jo si que hi tinc (com a mínim ) 2 sacs. En un hi poso sopes, noms d’animals, sons escatològics, begudes alcohòliques i semblants, doncs escoltar-los no m’aporta res (fora de la llengua) que no faci Eagles, Bob Dylan, els primers Manhattan Transfer, Chic, Elvis Costello o el Elton John més dels 70; no dic que no tingui mèrit (que el te) aprofitar-se de les milers de cançons i cares “B” de discos dels grans, per a fer , en alguns casos EXACTAMENT , el mateix que feien els altres, però en català. Totalment lícit però a mi no m’aporta res, res nou i em torno a sentir “embaucat”. Em quedo amb l’original.

Desprès en venen altres que , com a mínim, innoven, hi aporten part de la seva essència, de la seva creativitat com uns Antònia Font o uns Txerramequis Tiquis Miquis, que malgrat sonar i recordar molt a Kraftwerk i Einstürzende Neubauten respectivament, si que hi trobes aquell punt de creativitat, frescor, evolució i certa originalitat que en el primer sac ( eps !! és la meva opinió ) no hi ha o no li trobo. No vull oblidar-me del que, a part dels ja esmentats clàssics, jo considero innovació( tot i que per innovació aquella ! ) i creativitat en majúscules i, ara per ara, em ve a la ment el grandíssim Albert Pla i el seu “Ho sento Molt” del 1989, grandiós exponent de creativitat, aposta, innovació i originalitat, probablement el fet de estar fora dels circuits standard català i de la nova onada de “Rock Català” va fer que passés sense pena ni gloria , amb més crítiques que no lloances i, òbviament, sense subvenció de cap tipus, quant musicalment, per a mi de nou, no te desperdici. Genial !

Ja vaig comentar aquí, fa uns quants blocs, la manca de referència musical catalana en les noves formacions musicals, posant com exemple que qualsevol persona aliena a la nostra cultura no endevinaria mai que, sentint el que es sent ( o el més famós) aquí, a la nostre terra, hi ha un ball i una música pròpia anomenada Sardana, amb els seus propis instruments, compositors, partitures i ball, naturalment i malgrat que penso que tot te el seu públic, fora de les Cobles, cap grup nou s’aboca a un desafiament econòmic i cultural de tal magnitud, centrant-se tant sols en la nostra estimada Sardana.....cap ?. La Companyia Elèctrica Dharma ja fa anys que amb gran encert ( per a mi, de nou ) desenvolupa aquesta tasca i adaptant-se als nous temps ha sabut fer un disc, el seu últim “L’àngel de la Danpa”i un espectacle "El misteri d'en Miles Serra i les músiques mutants" fusionant el seu so característic amb clàssics del jazz americà, resultat: Brutal. També hi tenim un grupet molt ( i injustament ) desconegut, Titani, que barrejant la gralla, la tenora, el flabiol, o el tible amb la guitarra elèctrica, la bateria o el baix emprenen aquest nou camí de la fusió, gaudir-los en directa et fa venir flato. Sensacionals.

Durant la “cursa de sacs” m’he deixat a altres noms com Oscar Briz, Lidia Pujol, un divertit Estanislau Verdet, el grandíssim Toti Soler, Eduard Iniesta, Joan Bibiloni, Xavi Ribalta, uns curiosos i acertats Tarannà ( “Senyals de Vida” 2006) i molts d’altres que escolto sovint de entre tant Rock & Roll... del original, que estan molt per damunt de la mitja...del primer sac, per exemple.
Els grups catalans son com els bolets, tant sols has de buscar-los, perquè haver-n’hi, senyores i senyors, ni ha un fotimer, no son tant coneguts com els del primer sac, però de nou per a mi, infinitament millors en aposta, atreviment, creativitat, qualitat, originalitat i es clar, en Català.

Dur camí aquest, el de ser músic i cantar en català, a més de poder guanyar-se la vida, no per la qualitat sinó per una “llista” d’èxits monopolitzada i manipulada injustament per uns politics, que aquesta terra no es mereix. Dit i fet !

Pat Boone

2008-05-25T07:10:00.004+02:00

Si algun conegut em preguntés sobre els meus preferits de l’època dels 50 – 60, Pat Boone, mai hi seria ni per casualitat; personatge rar, misteriós i postís com pocs. Però com que és el meu un blogg per a reivindicar belles glories del passat, aquells que hom escolta desapercebudament i poden caure en l’oblit, que per be o no, varen formar part d’un passat musical, ara, ja extingit; si que és el meu propòsit rescatar-lo i donar-hi a les seves cançons, un cert reconeixement.

Sota el meu punt de vista, Pat Boone va ser un oportunista mal guiat pel mon del Rock & Roll, quant els grans estaven arrasant amb aquest diabòlic ritme, el “llordo” d’en Pat, seguia amb les seves balades pastoses ( les seves, SI ), que malgrat tot i com sempre, tenien el seu fidel públic. Lluny de adaptar la musica que interpretava ( que no seva, ni molt menys !! ) a la nova onada musical que llavors esdevenia , en Pat, va lluitar contra ella, diria patèticament.... En primer lloc alineant-se a la corrent de criticar aquest nou moviment i acostant-se més al discurs de la pèrdua de valors, que no a la revitalització dels mateixos ( Visca Elvis !!! ), el fet de casar-se amb la filla d’un maníac del Country i Bluegrass més pur (Red Foley) defensor alhora de la puresa i cristiandat més pura dels EE.UU que els malèvols Presley, Richard, Perkins, Cochran, Holly, etc. volien finiquitar...òbviament, hi va tenir a veure-hi. I en segon lloc, manipulant l’essència de les lletres rebels del R & R amb odes al cristianisme, adoptant els tics de l’estil satànic ( eps ! amb pulcritud...eh? ) amb missatges catòlic epistolars de difícil païment, com a la estranya “A Wonderful Time Up There” ( Gloria, Alelluhia ???....Rock & Roll ?? ), rara on las hi hagi....
La seva cara bonica (diuen) i la seva més que suposadament falta de personalitat, va fer que el cinema de llavors li obrís les portes, “April Love”, “Viaje al centro de la tierra” (1959) i “Bernadine” en son l’exemple.

Paradoxalment, a aquest personatge, li arribar l’èxit versionant ( i enverinant) literalment obres de reconeguts Rockers del moment; un “Speedy Gonzalez” que ja havia portat a l’èxit Ritchie Valens, el “Ain’t a Shame” de Fats Domino ( i que el va portar a Nº 1..!!!!! ) o el famosíssim “Tutti Frutti” del grandíssim Little Richard ( oblideu-vos de drets d’autor i tal i qual...), del que diuen les males llengües ( jo m’ho crec ! ) va repetir fins l’extenuació intentant emular aquella sana i diabòlica velocitat .
La empallegosa “Love letters in the Sand” o la mateixa “April Love” son mostra d’unes balades injustament (potser..) tractades per un servidor, i que en senyal de humilitat, també us penjo.

Deu Nostre Senyor, sempre aquí i en nosaltres, evidenciant la seva magnànima i equilibrada justícia ( apart de un més que celestial gust musical), va fer que en aquest fals ser, li arribés el purgatori des de Anglaterra, Liverpool concretament, doncs a partir del 1963 , les seves soses i incondicionals fans de faldilles prisades es convertiren en addictes i frenètiques admiradores d’un quartet de Liverpool anomenat The Beatles. El destí. la sort, Deu i els Beatles varen fer que en “pocapena” d’en Pat, passés a circuits secundaris de velles glories i a ser Nº 1 de les llistes dels geriàtrics de tot EE.UU. Amen.

Toy Dolls

2008-05-18T10:52:00.002+02:00

El costat fosc de cada un és quelcom que malgrat no portar a flor de pell, de tan en quant va be de rescatar. Entenen com a costat fosc, aquella part de nosaltres radical, cràpula, piltrafilla, gamberra i irònica de la vida, he volgut avui rescatar a aquests personatges boixos, malalts, elèctrics, hiperactius i de música histèrica i accelerada, que jo utilitzava via Walkman ( dels de Cassette ) abans de entrar a treballar a una alcohòlica feina, allà pels principis dels 90...

Els Toy Dolls, probablement, no guanyaran mai cap Grammy, difícilment se’ls inclourà en cap banda sonora de cap pel•lícula i rarament seran “carnassa” de Discoteca. No per això deixen de ser tremendament entranyables per a mi. Com a grup estrafolari on els hi hagi, les seves cançons no podien ser-ho menys, catalogats històricament com a grup Punk ( molt allunyats dels Pistols, això si...) s’han mostrat “semper fidelis” a aquesta esbojarrada forma d’actuar i tocar, amb uns inicis difícils ( s’editaven i es produïen els seus discos, amb tiratges de 300 a 500, no hi havia “peles” per res més) els hi va arribar la fama amb una cançó infantil especialment “remastaritzada” per ells; “Nellie, The Elefant” va arrasar ( sobretot al Japó, on estan considerats uns deus ! ), òbviament això no era nou per ells, doncs a cada disc hi afegien alguna cançó “famosa” utilitzant la seva particular versió musical, mofes irreverents, guinyos , al•literacions consonàntiques i jocs de paraules impronunciables en la seva discografia; temes com “ Turtle Crazy” ( se’n foten de les tortugues Ninja amb cors escolars inclosos ), “Yul Brynmer was a Skinhead”, “Blues Suede Shoes” ( endevineu ? ) o be els “Peter Practice’s Practice Place” i el “The Ashbroke Launderette, You’ll Stink, Yours Cloths Srhink, Your Whites’ll be as black as ink”.
Certament, com ja he dit , les seves cançons no son cap joia, ni dignes (potser) de cap recopilatori personal que un creï per a la seva audició, us ha d’agradar molt aquest so per a escoltar-lo tot de cop ( evidentment jo ho he fet...), però igualment injust seria desterrar-lo vilment com si de un bitxo és tractés. Malgrat poder pensar que tota aquesta acceleració és aliena de tècnica, o efectuada amb “efectes especials” , s’ha de dir que Michael "Olga" Algar , el cantant i guitarrista és autodidacta, mai va estudiar guitarra i creieu-me quant vos dic que se’n surt més que be. Del Japó, on ja us he dit que en son ídols, hi he trobat aquests fragments de concerts en directe, en ells hi veieu en boig de Michael fent una performance amb el mític “Dueling Banjos” o en aquesta altre amb la “Tocatta”, i es clar, autodidàcticament....
Els Toy Dolls tenen més de quinze discos al mercat, alguns dels quals estan considerats peces de col•leccionista, Boixos però no tontos....eh?.

No us centreu en la seva audició, -els que voleu escoltar els temes que us penjo-, atentament; aprofiteu per fer alguna coseta mentre sonen, es probable que si ho feu al seu ritme, acabeu abans !!!!.

Neil Diamond

2008-05-11T12:56:00.004+02:00

Generalment, en aquest mon, quant es parla de monstres, hom sol referir-se a quelcom tipus “Gozzilla” o “Juràsic Park” o en una altre vessant a tipus “Menguele” i similars. Però jo utilitzo molt aquest mot per referir-me a amics de l’ànima ( com el Raül i la Roser, la Serp, Johnny la pancarta, el Poeta i la Psicòloga el Johnson i la Gona, la Cinteta, Magnum, Babaneta, Porky’s Family, wake up Little Susie o Jori-meeen ), personatges socials de la vida ( Fofó, Eastwood, Tuco Benedito Juan Maria Ramírez, Ben Rumson, Cascarino o Souness... ) i òbviament a Neil Diamond.

De nou evitaré radiografies de la seva vida que es poden trobar arreu; un dels 25 artistes millors pagats del mon, compositor, cantant, músic com la copa d’un pi, infinites col•laboracions i bla, bla, bla...
Per a mi és un ser entranyable i la seva música, per A ó per B, ha format i forma part de la meva Banda Sonora personal. Detallar ara la meva vida i el perquè d’aquest comentari ho obviaré perfectíssimament, que no es tracte d’això.
La qualitat musical de la casi totalitat de la seva obra és, per a mi, indiscutible, una veu càlida d’aquelles que et fan sentir be, acompanya totes les seves melodies; si això hi sumem que ell compon el 99% per cent del que ha cantat ell i altres ( Monkeys, Barbara Streisand, Paul Anka, Kenny Rogers, Frank Sinatra, Elvis Presley, etc...) i que orquestra i musica totes les seves cançons ( també les edita i produeix ) fa que sigui això, un monstre.

Una sensual, mítica i màgica “Song Sung Blues” (1972) juntament amb el ja clàssic “Sweet Caroline” (1969) son de les primeres peces que les meves encara petites orelletes, allà pels 70, varen sentir. El temps no ha minvat aquelles tendres melodies ni la concepció que en tinc d’elles, ans al contrari, “Opera prima” que se’n diu...
Naturalment seria molt egoista o poc professional centrar la seva enorme obra i brutal discografia en aquest dos temes, i malgrat reconèixer que he estat a punt, doncs s’ho mereixen per tot, “casi” no ho faré....

Ahir, amb la meva estimada nebodeta i nebodet, contemplàvem per enèsim cop “Shrek” i de nou per enèsim cop, compartíem la festa final de la cinta amb tots aquells personatges, ballant i fent el nen com sempre amb aquella meravellosa cançó “ I’m a Believer” que no recordo qui executa, però que ara ja sabeu de qui és...oi?.
Per les damisel•les que s’atreveixin a concedir-me un ball d’aquells romàntics i tendres, profunds, de contacte i en silenci, gaudint-lo intensament, disfrutaríem del “Play me” o “You bring me Flowers” ( amb Barbara Streisand ), amb els xavalotes compartiria una guitarrera “Cherry, Cherry” que anima al més posat o la cinematogràfica “Girl, You’ll be a woman” entre cervesa i cervesa ( Guinnes ?), totes, simplement, Brutals.
Escoltar qualsevol Lp d’aquest monstre és obviar la realitat per moments i veure-ho tot dolç, tendre, senzill...màgic.
Però que gran és Neil Diamond !!!!, que gran !!!!.

The Ames Brothers

2008-05-04T11:06:00.004+02:00

Si el novembre del 2007 ja parlava del posat de les escenes musicals i socials de la època pre-Rock & Roll ( una etiqueta que m’acabo de inventar ) en format femení ( The Chordettes ); els germans Vic, Gene, Ed i Joe Urik son un xic el mateix però en masculí.

Aquests fills de immigrants ucrainians varen començar la seva trajectòria musical, com a bons cristians, desprès d’acabar els estudis no pas abans. És el 1948 quant editen el seu primer treball “A Tree in a Meadow” junt a Mònica Lewis, però no serà fins el 1950 amb un sensacional single “Sentimental Me” i “Ragg Mopp” que els hi arriba el èxit, llavors s’inicia la ja famosa parafernàlia d’actuacions a Tv, concerts i gires constants, a part de la gravació de uns quants àlbums. Això els hi va durar fins aproximadament el 1957 quant el “Diable” i “Satanàs” comença a instal•lar-se en aquell país en format Rock & Roll, al 1959 ja estan considerats unes autèntiques relíquies i a partir del 1961 cada germà va a la seva amb diferent sort.

Les seves veus perfectes, treballades i sublims ens transporten al mon més romàntic i al blanc i negre. Fidels seguidors de les harmonies mes dolces, dels ritmes més melòdics. Tècnicament excel•lents en la execució i pulcritud de les seves veus ( tenor, contratenor, Baríton i Baix )els quatre germans, desprès de versions més o menys encertades de Hits cinematogràfics del moment “My Bonnie Lassie” (1955), gravacions per a mítiques series, també, del moment “Daniel Boone” i alguna que altre esplèndida peça amb orquestres de l’època “Undecided” (1951)...cauen en el oblit....Cauen en el oblit ?.

Hi havia tal vegada, en una ciutat anglesa anomenada Liverpool, 4 nois joves i malaltons de música i melodies que contínuament practicaven i tocaven tot el que escoltaven i havien arreplegat d’una petita botiga de discos, ( la NEMS, North End Road Music Stores ) que regentava un noi jovenet que es deia Brian...., Brian Epsien . Buscaven, potser ja tenien, un so que els identifiqués i cercaven desesperadament com conjuntar i cantar com aquells grups vocals dels 50. De fet ells, varen ser una de les primeres bandes en las que tots ( els 4 ) cantaven i tocaven a l’hora. Ringo, el més MELÒMAN I MANIÀTIC de tots, devia deixar anar un “Eps, que us sembla això que he trobat a Can Brian?”, tot punxant una “Good King Wenceslao” ( una cançó tradicional , perfectament cantada per uns tal Ames Brothers ). Ves a saber quants temes dels Ames devien sonar als primers concerts del The Cavern cantades per uns tal The Beatles. De vegades sembla increïble com un petit gra de sorra pot formar part del desert més gran del mon.... Ves qui ho hagués dit !!!!.
Òbviament, a mi, em xiflen els malalts i els Ames Brothers....

La Televisió: "Made in U.S.A"

2008-04-27T14:35:00.005+02:00

La trilogia dels records de infància no podia acabar sense aquelles series també mítiques que venien dels Estats Units, com a importació, i que malgrat alguns doblatges amb aquell castellà mexicà, i amb alguna que altre excepció, mantenia la música original de presentació.
Com en moltes altres coses, els americans, estan pel damunt o mes avantatjats en el tema de series i, òbviament, en el tema musical. Si ajuntem aquestes dues premisses ens trobem amb peces musicals de certa categoria...

Malgrat pel meu gust i inexorablement, sempre hi ha mediocritats arreu, també els americans aquí tenen capacitat per ser els millors. Series com "Orzowei" o "Sandokan" que no son exemples de obres mestres del gènere precisament, si que hi havia una “La casa de la Pradera” ( els primers passos de Michael Landon ? ), “S.W.A.T.”, la mítica “Hawai Fire -0”, una bastant soporífera “Con Ocho Basta” que sobrepassaven amb nota la mitjana musical. D’aquesta etapa primera hi vull destacar dos obres mestres del gènera ( Musical, que consti ) una “Greatest American Hero” que amb música de Joe Scarbury pasa per ser una més que entranyable B.S.O i una “Love Boat” (Vacaciones en el Mar) que musicalment, per a mi, restaven un xic per sobre del normal, no és que melodies com “Fame” o “Cheers” fossin dolentes o mediocres ( Deu me’n Guardi !!! ) es, simplement, per afinitat i simpatia que las destaco tan sols.

El denominador comú de les series que ens arribaven a casa nostra d’aquell gran país eren les series de detectius privats o policíaques, fora de la estimada “Bewitched” –Embrujada- ( jo estava més que enamorat de la bellíssima Elisabeth Montgomery) o un molt entranyable i semi-desconegut “Doctor Who” (Mítica B.S.O. ara magníficament actualitzada, gracies J !!!!), en el tema policíac, senyores i senyors, el ventall es fa prodigiosament enorme.

Recordo els “Banachek”(George Peppard), “McMillan y esposa” (Rock Hudson), “Colombo”(Peter Falk), “McCloud” (Dennis Weaver) que sota la mateixa melodia i aleatòriament ens passaven els diumenges a la tarda. No vull passar per alt un “Kojak”( Telly Savalas) “Cannon” “Las Calles de San Francisco”, “Mike Hammer”, “La mujer Policia” (brutal Angie Dickinson) o “Baretta” que no em despertaven musicalment massa curiositat, a més dels ja mítics “Starky & Hutch”, “Miami Vice” o “Chalie’s Angels”. Aquelles series estaven protagonitzades per actors de primer ordre i dubto que la seva música no fos més que meticulosament estudiada. Es segur, com sempre, que cauen de la llista altres que ara per ara no recordo...segur, tampoc pretenc ser exacte i si, més aviat, apropar els meus records ( músico-Televisius, en aquest cas ) als vostres, imagino, amb sort dispar...

No oblidaré MAI la melodia i sèrie d’una ja més propera “Magnum P.I” (Tom Selleck) que encara recordo, així com una música magistral de “Hill Streets Blues”, una més que simpàtica (la música) de “McGiver”, la tendre i dolça melodia de “St. Elsewhere” (A Cor Obert),una carinyosament mítica “A-Team” (El equipo A, George Peppard de nou ! ), una estrafolària però rítmica i curiosa “Fresh Prince” (cantada pel mateix Will Smith i amb un èxit espatarrant als U.S.A ) i una molt desconeguda “WKRP In Cincinnati” que a mi em tenia el cor robat, tant o més que un estrambòtic “Sheriff Lobo” i les seves genials i boixes “Desaventuras”....
Ja en tenia ganes de fer una trilogia, mira tu per on.
No serà la última, es clar....

La Televisió: "Made in Spain"

2008-04-19T21:32:00.003+02:00

...Òbviament no podia deixar el tema així, sense completar-ho amb una altre tanda de “records” d’aquells de quant era petit. La producció espanyola d’aquella època, per a mi, és molt més intensa –com a mínim- que ara, el fet de no mirar cap de les series espanyoles d’aquests últims 10 anys ( ben be !! ), hi deu tenir molt a veure...

Els dissabtes als matins, recordo de entre altres, a la mítica “Bola de Cristal", amb una encara joveneta Alaska cantant aquella melodia, però abans, molt abans, hi recordo perfectament a uns “Chiripitifláuticos” ( es la sonrisa de Papá, Mamá.... y Don José ) memorables i que encara m’emocionen, eren “Los Hermanos Mala Sombra” ( de verdad ) i “El Capitán Tan” ( el que viaja por el Polo con mucho Protocolo ) els que ens amenitzaven els matins entre altres ( però com volíeu que m’oblidés ¿ ). Altres melodies que vinculo a la meva infància son el “Sube al Desván”, els Sargents Peppers spanish “Sabadabadabadá”, La “Cometa Blanca”, el “003 y medio” ( si no us diu res aquest nom: que tal el de Torrebruno ? ) i la de un “Planeta Imaginario” que melòdicament em feia por...

Ara, recordant unes seriés més que altres, paraules com “Cutre”, “Dolenta” o “Un pal..” son ben comuns, però qui no s’hagi mirat mai ( i escoltat ) la melodia de el grandíssim “Curro Jiménez”, una més que tràgica “Cañas y Barro” o la més propera i estúpida “Verano Azul” ( jo és que no els suportava a aquella colla...!!), he de dir que no és sincer....

Després venien altre tipus de programes amb més o menys sort i de diferents estils, i com que bàsicament és de música del que parlo ( encara que no ho sembli ) vull fer menció, per exemple, de una de les primeres sintonies del mític “Informe Semanal” que imitant el so disco de l’època et clavava a la tele, la melodia inicial de un “Telediario” que em recorda una barreja entre “Blade Runner” i “Oficial y Caballero” o una molt sobrevalorada ( la sèrie ) “El Hombre y La Tierra” ( que quiets i bocabadats ens quedàvem....eh? ). La “Primera Sesión” o sigui, la pel•lícula de la tarda o la de “Sábado Cine” la de la nit...
De tots aquest programes, que segur que me’n deixo, no em vull oblidar d’un parell impactants , la música i presentació de un programa anomenat “La Segunda Oportunidad” que em deixava lelo, la de “Historias para no Dormir” i “La Clave” acollonit; i la de la repugnant Ruperta ( ho sento no podia amb ella )i el seu “1, 2, 3 Responda otra vez” que al final es feia realment soporífer.

El revival no acaba aquí, i abans de donar pas als autèntics mestres de la vida, vull recordar ( bàsicament perquè si ! ) la melodia de un “Crónicas de Un Pueblo” ( que també m’emociona ), la de un “Aplauso” , joder !!, el Ballet de Giorgio Aresu !!!! ( una - dos )i “Hola Rafaella” que em servia per conèixer les últimes novetats musicals.
Sense cap mena de dubte, el berenar, sempre era en companyia dels mestres, els grandíssims Gaby, Fofo, Miliki i Fofito , simplement LA OSTIA , no tinc paraules, dubto molt que hi hagi gent de la meva època ( i no ) que no es sàpiga de memòria TOTES les cançons ( Jo, òbviament hi tinc uns quants vinils, casetes i VHS que en format “aventura” llustren els meus estants ), es pot oblidar??!!, i Chinarro !! i el “na-nia-ro-na-nia-ra”, sense paraules novament. Com sol passar sovint, al Youtube hi ha molt, però no tot.

...I que ens queda per tocar fons en aquest retorn a la infància ?.
Doncs quelcom com això, això o això altre....

La Televisió: Dibuixos Animats

2008-04-12T20:23:00.004+02:00

Seria imperdonable per part meva, en aquest blog, no parlar de la televisió i la música com a barreja que, sense cap dubte, també m’ha influenciat des de ben petit. Jo soc dels que abans vaig sentir la tele que no pas un disc, i per la meva edat, dels que recordo amb nostàlgia uns dibuixos animats més que altres, i malgrat no hi entenia ( encara ) gaire de música i melodies, si que en puc i vull recordar ( i ara refrescar ) unes més que altres...
Així, encara hi tinc al cap La tonada de “Un globo, Dos globos, Tres globos” ( també els vareu intentar contar ?) amb una postissa Maria Luisa Seco ( però seco, seco...eh? ), a “La Familia Telerin” donant-me la bona nit i inclòs un més proper “Casimiro” fent el mateix, imposicions de uns dibuixos animats que ajudaven als pares a fer anar a dormir a la entremaliada canalla....o no...
Abans que tot això passés, els dissabtes a la tarda la TVE (jo es que soc dels de TVE i UHF en blanc i negre... Tv3 i altres no existien encara, bàsicament...), durant uns quants anys emetien aquelles series que ens tenien literalment enganxats a la taula, els “Heidi”, “Marco”, “La Abeja Maya” i sobretot “Mazinger Z” eren unes melodies que al sentir-les ens feien corre cap el menjador ( de nou una preuada ajuda als pares per a fer seure als seus fills a taula sense casi ni examinar el plat...). La qualitat més que dubtable i molt lacrimògena en alguns casos d’aquests programes, llavors ( i ara ) ens eren igual, entretenien i, en el meu i potser altre cas, més que la trama de torn que també..., ens quedàvem amb la melodia d’aquelles i unes posteriors “Banner y Flappy”, una marxosa “Belfi y Lilibit” o la (aquesta si) lacrimògena “Jacky Y Nuca” ( Vagabundo ??..un osito ??). Seria injust que ara, amb el pas del temps, no els hi fes un merescut homenatge.
Els dissabtes, també, a mitja tarda sovint ens delectàvem amb altres capítols de no menys mítiques melodies ( i series, es clar ) com “Ulises 31” amb un pròleg intensíssim que el meu germà i jo encara ens sabem de memòria, “Dragones y Mazmorras” i “Comando G” amb aquelles cançons dels odiats Parchís; i de nou i sobretot un “Erasé una vez el Hombre” amb una estudiada i simpàtica melodia o un “David, el Gnomo” que jo encara canto de tant en quant. Altres que ja no arribo a situar, però que musicalment em varen marcar, eren “La Vuelta al Mundo de Willy Fog” de nou una melodia treballada ( la de la presentació i el final ), casi innovadora amb onomatopeies i canvis d’accent, una “Don Quijote de la Mancha” que malgrat reconèixer no em mirava molt sovint, si que em tenia captivada la seva música coral, tot i dir que la veu del nen amb recordava a un també odiat ( i molt ) Joselito; “D’Artagnan y los Tres Mosqueperros” –Sempre m’ha fet riure aquest títol- era una altre d’aquelles que, juntament amb la gosseta Julieta, em tenien captivat. També hi havia títols que, malgrat no m’atreien gens, hi recordo les seves melodies, un tal “Lagarto Juancho” que paradoxalment crec que era la música més elaborada de totes i els inefables “Los Picapiedra”, una sensacional música i que malgrat ser sosos si que me’ls mirava.
Òbviament tota aquesta parafernàlia de dibuixos animats s’enfonsava en el més profund dels oblits quant per la antiga tele de casa, sentia la melodia de la Warner Bross: El Pato Lucas, El més que entranyable Gat Silvester, el Gallo Claudio, Bugs Bunny, em tenien completament enganxat, allò si que eren dibuixos animats !!!. Els Cartoons i la Universal Pictures eren els altres que per sota d’aquells també em tenien més que enganxat; aquelles tonades de “El Pájaro Loco” i “Super-Raton” , i es que aquell missatge final de:...Y no olviden Supervitaminarse y mineralizarse..!! jo era dels que m’ho creia, hi havia que alimentar-se senyors !!!. Sento dir que per a mi aquests dibuixos sobrepassen per estima i records, a totes les “novetats” posteriors que van anar sorgint amb el permís del Club Super 3 i en Tomàtic, tot i remarcar que “Bola de Drag Z” ( les dues versions ), “Els Bobobops” i una esplèndida i màgica "Musculman" eren unes melodies de lo més notable...

No voldria acabar aquest primer repàs televisiu sense fer dos apunts: De “Barrio Sésamo” un híbrid, em va quedar i molt el “Maná, Maná”, simplement insuperable i la més que mítica i molt estimada ( melodia i dibuixos ) “El Show de La Pantera Rosa”, que se’ns presentava amb dos cançons i formats diferents; el primer, el que jo més recordo i el típic amb el tema que Henry Mancini va fer més famós.

That’s All Folks ?....”Aún hay más”....!!!

Eddie Cochran

2008-04-06T11:58:00.005+02:00

Eddie Cochran, gran entre els grans, era un d’aquells músics del que no volia parlar, expressar sentiments en paraules està a l’abast de ben pocs i jo no m’hi considero entre els escollits. Dic això perquè la seva música és per a mi quelcom especial, d’aquelles que no em canso de sentir-la mai, de les que van més enllà de catalogacions musicals per a passar a terrenys en que tant sols els sentiments poden parlar, i ja hi som....

La biografia y vida (curta ) d’en Eddie és prou peculiar i particular com per fer-hi quatre línees: “Una vida marcada pel destí” en seria un bon títol.

És el seu admirat Elvis, al que escolta a Dallas en un concert, el que empeny a Eddie Cochran a tocar Rock & Roll.
Al 1957 grava el seu primer single “Skinnie Jim” això produeix el primer contracte amb les discogràfiques que l’apresten perquè publiqui quelcom més, el dia que s’acaba el contracte es presenten a la discogràfica sense res, tant sols amb un riff de guitarra que Eddie toca contínuament sense solta ni volta, d’allò surt el famosíssim “Summertine Blues”, la resta ja us la imagineu, gires, concerts i pel•lícules...
En una d’aquestes gires al 1957, coneix a en Ritchie Valens i en Buddy Holly dels que és fa íntim amic. En una de les poques pel•lícules en las que surt “The Girl Can’t help it” (1956), coneix a Gene Vincent, del que també és fa íntim amic.
Al 1959 és invitat per els seus amics Buddy i Ritchie a la gira Winter Dance Party que juntament amb altres artistes recorreria mig país, s’hi nega, doncs coincideix amb la aparició de la seva tercera pel•lícula “Go Johnny Go”. En el famós accident d’avioneta moren en Buddy i en Ritchie. Eddie entra en una profunda tristor i grava en el seu homenatge el tema “Three Stars” i dona TOTS els beneficis a ajudar a les famílies dels seus amics, en aquest tema, durant la gravació, Eddie trenca a plorar varius cops...
Se’n va de gira a les illes britàniques on, juntament amb el seu amic Gene, és més ídol que als Estats Units, després de la actuació al hipòdrom de Bristol tenen deu dies de descans, Eddie ( que per aquells dies estava inquiet pensant si ell també acabaria com els seus amics...)i la seva novia Sharon Sheeley ( Reputada compositora musical )decideixen agafar un taxi, camí cap l'aeroport, per anar als USA i casar-se juntament amb Gene Vincent, el padrí.
El taxi pateix una punxada (per excés de velocitat ) i te un greu accident, Gene Vincent pateix fortíssims traumatismes a la cama que li produirà coixesa de per vida, Sharon un fort cop, Eddie mora als 21 anys...
Aquest breu resum de la vida d’en Eddie, juntament amb la seva audició, sempre m’ha commogut.
Musicalment era un experimentador, dels primers en gravar en dues pistes, Overdubbing ( que al 1959 tenia molt mèrit) i un notabilíssim expert en guitarra, amb una veu semi ronca i mig afònica que sap explotar a la perfecció per omplir de sentiments les seves cançons.
Ara, potser, quant sentiu les seves famosíssimes “C’mon Everybody” o “Summertimes Blues” ( tot i que la seva discografia està plena de detalls i temes d’aquells que “em sona però no se de qui es” ) ja podreu dir sense cap mena de dubte; és Eddie Cochran, un tio gran...

Traditional or Popular Music....Doesn't Matter !!

2008-03-29T14:33:00.003+01:00

Si ja és curiosa la imatge que a cada un de nosaltres ens ve al cap quant parlem de Rock & Roll, més curiosa és quant parlem de Musica Tradicional o popular. Això, vinculat a la nostra terra, vindria a ser quelcom com parlar de la meva estimada Sardana, però seria injust no pensar que tota terra te el seu so, les seves arrels musicals...
Així doncs; de on ve aquesta meravellosa fusió musical anomenada Rock & Roll ?, o millor dit: Que sonava abans ?, doncs, com a totes les terres, música territorial, música popular, música d’arrels. També, igualment, derivada de la fusió de altres músiques d’arreu el mon que varen exportar la multitud d’immigrants al llarg de la història, i així, anar tirant del mateix...

De igual forma és trist veure com mentre la evolució musical dels Estats Units sempre ha estat influenciada per la SEVA música popular, amb matisos, alteracions, modificacions o arranjaments, sempre ha evolucionat a partir d’una música pròpia; a la nostra terra és difícil identificar qualsevol de la multitud de grups ( famosos o no ) nous, o de la última dècada ( o la antepenúltima ) amb resquícies o arrels de Sardana ( exceptuaré aquí a uns “Titani” més que recomanables...), i a un forà, si no se li explica fil parranda, difícilment sabrà que aquí hi tenim un ball i una música, la sardana, que ens identifica com a poble. Més trist encara veure com les subvencions del nostre “estimat” govern ( Català !!! ) no van per aquest camí, i així, senyores i senyors també es finiquita i desapareix una cultura, per cert, mil•lenària.

Escolteu amb detall les cançons que us penjo; podreu veure i denotar clars vincles amb el Country més pur. El Bluegrass de Joe Maphis ja va ser tota una referència per a artistes Country , el seu domini del banjo, el ritme i la festa a “Old Black Mountain Saturday Night” us farà moure els peus. La dolçor, cadència i melodia de Jim & Jesse a una popular “ Colorado Calling me” o una perfecte i rítmica harmonia vocal dels The Bluegrass Cardinals i el seu “Sailing for Glory” us deixarà clar que hi ha vida abans del Rock & Roll i, si més no, descobrireu quant ric i ple està de matisos i arrels vinculades a la música popular americana.
El Cajun, També música popular americana, vinculada a la zona de Louisiana entre altres i provinent de terres europees, té la seva pròpia cultura, llengua ( semblant al Francès ) i gastronomia ( us recorda a alguna altre terra ? ), de grups Cajuns ni ha un fotimer ( com de la nostra Occitània ), jo els que tinc més a ma son Beausoleil i Bruce Daigrepoint, però son aquest primers i la seva cançó “La Danse de la Vie” ( que també dona nom a un dels seus àlbums ) la que us vull penjar i es clar, prepareu els vostres peus, és vida el que sona....

No volia acabar sense anomenar el Jazz....el jazz ?, si, el que aquí diem música dixie o dixieland és el jazz d’allà. El Jazz ( o Dixie, com voleu ) és encara més antic, pur, arrelat i popular que tots els altres, o si ho preferiu, no hi te res d’envejar dels altres; i de nou us poden venir al cap multitud de referències d’aquest estil ( Duke Ellington potser ? ) , certament el Dixie va “néixer” a les terres de New Orleans, dels esclaus del cotó d’aquelles èpoques esclavistes que sortien a pelis i series com “Kunta Kinte”, doncs d’allà. Però tal és i era la seva vinculació que es va anant propagant per tot el territori i molts estats i terres distants de New Orleans la adoptaren ( Com si a la “Feria de abril” de Sevilla...o de Cornellà.. hi sentíssim Sardanes a tort i a dret, perquè us feu una idea...us ho imagineu ?...) i de totes les bones bandes especialistes en Dixie, vull destacar a Eddie Condon ( de Chicago, no de New Orleans !!!! )i el seu BRUTAL, BRUTAL, BRUTAL “Jazz me Blues” que us deixo en format Youtube perquè gaudiu de la classe, estil, posat, tècnica, “divertimento”, algaravia, diàlegs i discussions de saxo, trompeta, bateria i demés que aquesta colla de “joves” amics eren capaços de fer. Us sonarà, als més antics, a aquella melodia que sonava a les retransmissions de futbol en blanc i negre per Tv1 els dissabtes a la tarda. Als més joves, gaudiu-vos-ho, es una joia de document visual i sonor. música d’arrels: Aprendrem algun dia ?...

"Flaco" Jiménez

2008-03-24T18:34:00.004+01:00

De musics erudits en instruments com la guitarra, la bateria, el baix o de grans veus el panorama musical n’està ple i n’hi ha de tots els gustos i colors. Parlar d’aquest personatge en realitat és ben fàcil, una brutal i extensíssima discografia avalen a “Flaco” Jiménez ( Leonardo Jiménez ) com un dels grans i casi únic erudit en ....el acordió !!!.

De pare també acordionista ( Santiago Jiménez )ja de ben petit, als nou anys, havia adoptat les maneres i l’art d’aquest estrany instrument. “Flaco” és, sobretot, un fusionador d’estils; el tex-mex ( abreviatura de Texas i Mèxic ) és una barreja de la música tradicional mexicana, ranxeres, però també polkas, huapangos, corridos, charreadas, jarochos, havaneres, boleros i vals; doncs la música mexicana també ha begut de Gardel, Sosa i similars. El fet de tocar física i musicalment amb les corrents americanes i un profund coneixement de la musica tradicional i familiar, va fer que en “Flaco” fusionés aquest dos ritmes convertint-se amb el “Rei” del Tex-Mex.

Vull anotar, però, que sota el meu criteri ( i el seu ) va ser un jove i agosarat Ricardo Valenzuela ( Ritchie Valens )i la seva guitarra en aquest cas ,el primer en barrejar aquest dos ritmes i temes més que sonats com el “La Bamba” o “Come on let’s go” en donen fe. Una mort tràgica i prematura varen finiquitar definitivament aquest camí.

“Flaco” Jiménez ha format i integrat durant la seva ( encara ) llarga carrera innumerables grups, potser el de “Texas Tornados” és el més famós, però també “Los Caminantes” o “Los Super Seven”. Però és en solitari on la seva personalitat i la seva música es desenvolupen millor, això igualment no treu que el seu acordió hagi estat sol•licitat per una filera d’artistes interminable, des de Sabina fins els mateixos Rolling Stones ( al 1994 per el seu Voodoo Lounge ), passant per Ry Cooder ( que el va incitar a cantar, doncs al principi tant sols era música instrumental la seva), Carlos Santana, Emmylou Harris, Bryant Ferry, Javier Vargas, Dwight Yoakam, Los Lobos , i molts més.

A la nostra ciutat hi ha tocat diverses vegades, tot i tenir-hi un públic fidel i assidu dels seus concerts ( Recentment ha presentat el seu últim treball “Sleepytown” ), els anuncis o promocions del les seves actuacions passen molt desapercebuts, màrqueting....suposo.

El que realment es fa difícil és escollir els temes que us poso per escoltar, he volgut obviar temes utilitzats per a publicitat ( “ Maria Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente...”) o per a musicar una deplorable sèrie televisiva protagonitzada per un ser anomenat Chuck Norris ( Walker Texas Rangers ) “Contigo no más”.

He volgut centrar-me en temes que , com casi sempre , em toquen la la màquina de bombejar sensacions...“La Tumba será el final” un bolero magnífic, “Lucerito” una ranxera, “Eres un Encanto” o “El Puente Roto” ( aquesta a duo amb Linda Ronstadt) i “Borracho #1”, casi totes en estat escollides perquè les seves lletres son simples veritats i obvietats com a temples, que sovint per aquest condicionant passen fugaçment per els nostres pensaments, i acompanyades d’unes rítmiques melodies al acordió (entre altres ) les elevem sovint a cotes de saviesa popular. Lletres i música etílica, de desamors i ruptures, cantades amb gracia i ironia.

“Flaco” Jiménez és un grandíssim desconegut que ha guanyat 5 Grammys...coses !.

Clint Eastwood

2008-03-16T11:03:00.005+01:00

Sorpresos eh ?, doncs no és cap broma, no. Em consta que de tothom és coneguda la cara cinèfila com a actor i director d’aquest autèntic, peculiar, curiós i grandíssim geni ( per a mi, en tots els sentits ) i, de igual forma se de molts que en desconeixien la seva vessant musical, relativament curta però tremendament exquisida.

Les B.S.O és un tema que en general em fascina, soc un malalt !, ho se !. De la mateixa manera és un tema amplíssim, ple de detalls, matisos, textures i sons. A l’hora de parlar de preferències personals, també em resulta difícil, està clar que jo situo a Ennio Morricone ja no pel damunt de la mitja sinó per damunt de tot, simplement sublim i únic, resultaria injust etiquetar-lo en uns quants temes més que coneguts i exhorto a visitar la seva web perquè el mon s’adoni de la seva extensíssima obra, de la que no m’atreveixo a dir quina és millor, totes ho son !! ( les que estan a l’abast i les que no, es clar ), des de un “Occhio alla Penna” fins a un “Musashi” que recentment he tingut el plaer de assaborir....La pena, i no em cansaré de repetir-ho, es que trobar aquí música de pel•lícules ( fora de les més comunes i comercials ) no és que hagis de tenir sort, és que has de ser mag !!!.
Difícil, doncs em deixaria pel camí a “Conan The Barbarian”(Basil Poledouris ), "The Magnifician Seven” (Elmer Bernstein), “Lawrence of Arabian” (Maurice Jarrè), “Il padrino” (Nino Rota), “Bullit” ( Lalo Schifrin), el meu estimat “Paint your Wagon "(Frederick Loewe & Andrè Previn ) , una sensacional “Van Helsing” ( Alan Silvestri ) i tantíssimes altres...i compte amb “El rey Pasmado” ( José Nieto ) o “Diarios de Motocicleta” ( Gustavo Santaolalla )..i paro, que m’embalo..!!..

Parlar llavors de Clint Eastwood com a compositor també em pot fer caure en un parany, doncs malgrat és més que coneguda la seva estreta relació amb Lennie Niehaus des de que va composar la grandíssima “Pale Rider” –Predicadooooooor- ( tot i que anteriorment, amb Clint com a actor, ja havien col•laborat a “Tightrope” i “City Heat” ), des de llavors el nom de Eastwood surt com a compositor musical, apart de altres consideracions. Creació i composició de Niehaus o de Eastwood ?. Personalment d’en Clint Eastwood m’ho crec tot...
Tampoc us faré un anàlisis profund de la seva discografia, ja he dit exquisida...oi?. Comentar això si, que potser musicalment és “Flags of ours Fathers” i “ The bridges of Madison County” les que jo crec més fluixetes ( que no dolentes ) i afegir que, si amb “Unforgiven” amb va caure el maxil•lar inferior al terra per la seva tendre, enorme i finíssima qualitat, desprès de múltiples operacions facials i escoltant un “Million Dollar Baby”, sensual, senzilla però màgica, impactant i càlida, d’una incansable audició; Però sobretot un “Mystic River”, simplement dir que el maxil•lar en qüestió s’ha desencaixat i destartalat de per vida.

I és que lo de “Mystic River” no te nom. Si a “Million Dollar...” combinava amb senzillesa i sublimment orquestra i guitarra amb gran encert. A “Mystic..” hi afegeix uns cors esplèndidament potentíssims “The Morgue”, s’atreveix a tensar una litúrgia amb “Communion/Katie’s Absent” , uns solos de piano (“Main Tittle” i la serie de “Meditation”,) que emocionen per si sols i semblen fàcils. En general el fet d’escoltar aquesta B.S.O, més que no pas l’altre, em pot arribar a fer dubtar que en Clint tingui aquests més que sobrats coneixements musicals, una utilització de l’orquestra de autèntic professional que denota uns nivells brutals !!, de veritat !!. Però he de dir que veient la seva trajectòria sempre “in Crescendo” com a director, no posaria les mans al foc ni m’hi jugaria res de res per a comprovar la certesa de l’autoria d’aquesta i altres que signa amb el seu nom. És terrible tenir la imatge de “El Manco” o “El Bueno” al teu cap i tenir que associar-ho inexorablement a aquesta música, probablement injust però certament terrible...música tranquil•la, pausada, jazzística, per acompanyar i gaudir....Com a bon pare, a més a més, hi afegeix dos temes “Cosmo” i “Black Emerald Blues” del seu fill Kyle Eastwood.
En qualsevol cas, unes B.S.O altament recomanables per algun “malalt” de Clint Eastwood i de la bona música ( estranyament desapareguda...”!Que Barbaridad¡”) que jo em conec, i a qui dedico aquest post amb tot el meu cor .

LLoyd Price

2008-03-09T13:01:00.005+01:00

La veritat és que avui quant m’he llevat, al seguir el protocol habitual de contemplar la meva discografia, i preguntar-me: “De que parlar avui ?” (això abans no anava així, però ara si ! ), no he pogut més que asombrar-me al comprovar quant deixat de la ma de Deu tenia jo a en Lloyd Price, després de criticar i enfadar-me amb mi mateix per aquest lleig tant gran i tornar-me a fer la sempre falsa promesa de preparar els post abans, amb un lleu somriure enclastat a la cara m’he dirigit al ordinador, i... ups !!, aquí em teniu.

El problema és que parlar d’aquest home no és gaire fàcil, fugint de descripcions Standard que es poden trobar arreu, i perquè us feu una petita idea, en Lloyd va ser dels primers en fusionar aquell diabòlic ritme anomenat Rock ‘n’ Roll amb un trist i ancestral Blues allà per els primers 50. Naturalment mai se li va reconèixer, i tant sols els autors contemporanis dels nostres dies ho tenen clar. La vida, en general d’en Lloyd va ser més aviat gris i rara...musicalment, creador d’un estil o millor dit d’unes bases rítmiques d’un estil, el Rhythm & Blues que volia créixer de entre la voràgine del pecador i sacríleg Rock ‘n’ Roll. He dit creador, doncs va ser la seva inquietud musical la que li va fer fundar un segell el Doble L-lables per a explorar aquelles noves estrelles amb un possible futur musical,com un tal Wilson Pickett ( Algú reconeix al tio de la guitarra..? ) o Little Richard. Creador al incloure en les seves cançons instruments i solistes propis del jazz ( gent totalment novell i desconeguda com Dave Bartholomew o un tal Antonie Domino al piano...) fent-los tocar ritmes rars i estranys per la època. Com a cantant , en els circuits negres i algun que altre blanc ( que trist parlar de colors de pell...!!!, però és que anava així !!! ) era molt ben considerat i, paradoxes de la vida, va ser Monument al 1964 la primera discogràfica blanca que el va fitxar, és més que possible que per la fe de un dels seus màxims mandataris ( un tal Roy Orbison ), tenia en ell.

A Lloyd ( és que el tutejo perquè em cau molt be i se que m’ho permetria !! ) la vida musical li va esgarrar la guerra de Corea ( on hi va servir ), un Elvis que ja en el 1957 era musicalment intocable i insuperable i les males companyies. Tornat de la guerra va intentar reprendre la seva carrera musical, però la ombra d’Elvis era molt allargada, el públic ja l’havia oblidat. Intentant redundar i reimposar la seva idea discogràfica és va ajuntar amb sers més propis de “Il Padrino” que no pas del mon musical, a principis dels 70 un dels seus “Socis” va ser assassinat en estranyes circumstancies i del bo d’en Lloyd ja no se’n va saber res més fins a mitjans dels 80 que casualment se’l va situar a Sud-àfrica com a organitzador d’un concert-homenatge per a antigues estrelles negres de espectacles ( esportius, musicals, etc...)....o sigui , com a les pel•lícules, vamos !!!.
Tot plegat és molt injust, doncs temes seus com “Rock and Roll Dance” , “Country Boy Rock” (1956), un famós “Stagger Lee” (1958), un desconegudíssim “Lawdy Miss Clawdy” ( 1952) que malgrat estar més de set setmanes al Nº1 de les llistes negres i un acompanyament de piano com el de Fats Domino, a les blanques ni hi va figurar, fins que un tal Elvis Presley, al 1959 la portés a dalt de tot de TOTES les llistes... “I’m Gonna Get Married”, “(You’ve Got) Personality” ( si vos plau, qui no hagi escoltat aquesta cançó multitud de vegades, que aixequi la ma !!!...ben alt que no ho veig !!! ) del 1959, son temes que per a mi no es mereixen passar a l’oblit de cap de les maneres. Un més que mediocre per a mi “Where Were you (on your wedding day)” doncs es de lo més senzillet, va vendre més de 2 milions de singles al 1959, que és diu ràpid. El destí ha fet que aquesta cançó fos, casualment, una de les primeres que , del gran Lloyd, vaig escoltar....coses !!!.

Jackie Wilson

2008-03-02T13:18:00.005+01:00

Colossal és el primer adjectiu que m’ha vingut al cap en el moment de posar-me a escriure per a catalogar aquest senyor. Versatilitat és el segon que m’ha passat pel cap a l’hora de definir la seva tessitura i expressivitat vocal. Jack Leroy (Jackie ) Wilson va ser un d’aquells cantants que, de nou, va influenciar a molts d’altres; em ve al cap el “Jackie Wilson said” de Van Morrison o el “ Otis, Jackie Wilson i Sam Cooke” de uns ja extingits Brighton 64 que sobre el 1986 deixaven anar aquest frase com a tonada en el tema “El mejor Cocktail”, tot i que de nou per el camí me’n deixo uns quants més, segur...

L’èxit de Jackie Wilson es deu, sobretot, a la seva mare; autèntica visionaria del espectacle de llavors, que va saber convèncer al bo d’en Jackie que deixés la boxa que tants èxits li havia donat ( fins i tot va ser campió dels Pesos Welter) i es passés a la música. Jackie, ben aconsellat per la seva mare i recolzat per varis dels seus millors amics ( uns tals Berry Gordy, Sam Cooke , Otis Redding, Billy Davis..), prova fortuna amb un tema de Billy Davis ( També el seu cosí ) anomenat “Reet Petite”, era 1957 i escoltant-lo podeu endevinar ( si els vostres peus us deixen ) que la fama li va venir “Ipso-Facto”. Sempre, en aquests casos s’han de tenir en compte que per una part Elvis iniciava una mili que permetia a figures secundaries ( que no dolentes ) anar més enllà, i que la llavor sembrada per Elvis ( aquell ritme diabòlic i maligne ) s’havia començat a escampar per a tots sentits, com si d’una pandèmia es tractés; lenta però inexorablement...

Cançons com aquesta i “Right Now” ( compte amb els vostres peus ! ),balades i midi-tempos del tipus de “Doggin’ Arround” i “I’m Commin’ On Back To You” serveixen per començar a fer-se una idea de la seva expressivitat vocal o un “Am I the man” on ja queda clara. De la mateixa manera es perceben les influències que la malaltia del Rock ‘n’ Roll estava produint, reviseu el inici de “You Better Know it” a veure si us sona a alguna que altre cançó i riff vocal que aquesta pandèmia ja havia creat.... Altres com el “That’s Why (I Love You So)” però sobretot un “I Know I’ll always be in Love with you” ens presenta com a...copia?, plagi ?, admiració ? o amistat ? del gran Sam Cooke.
Al febrer del 61, tot això va canviar, més que per la bala d’una fan que li va travessar l’estomac, va ser per la por que al seu manager, Nat Tarnopol, li va agafar al veure que el seu xicot, ja no era un cantant secundari. A partir de llavors el registre se les seves melodies es varen tornar més pop, mes lights, temes menors amb acompanyaments mes suaus, en el que el més remarcable seguia sent la seva poderosa veu. Això no treu resultats més que admirables en duets amb cantants com Count Bassie o La Vern Baker . Aquella època ens va deixar petites joies com “Whispers” (1966), “I get the Sweetest Feeling” (1968) però sobretot, sobretot, un tema “Higher and Higher” (1967) que tots tenim més que escoltat en multitud d’artistes, anuncis, pel•lícules i demés...
Al setembre de 1975, mentre estava interpretant el “Lonely Teardrops” en directa a un casino de New Jersey, Jackie va patir un atac de cor fulminant, la falta de reg sanguini al cervell no el va arribar a matar, però va ser suficient per deixar-lo en estat vegetatiu fins el gener de 1984 quant va morir. Entre els molts que van plorar i sentir la seva pèrdua hi havia un Elvis Presley que sentia devoció per ell. Jackie Wilson també em fa bategar el meu cor, respirar fons i moure els peus...màgic. Gaudiu-lo.

Dion & The Belmonts

2008-02-24T13:34:00.004+01:00

Si hagués de fer una llista dels grups musicals més utilitzats ( i ben utilitzats )dintre del cinema, Dion & the Belmonts estaria a dalt de tot, doncs els seus temes més sonats han estat sovint utilitzats per pel•lícules relacionades amb màfia, carrer i Nova York.
“A Bronx Tale “ una més que admirable cinta del més que admirable Robert de Niro i no menys gran Chazz Palminteri, no tant sols surt un tema dels Dion & the Belmonts, sinó que durant un moment del film, en una escena en un segon pla del diàleg principal, en que un grupet de nois ( negres ) entonen melodies rítmiques vocals en un carreró, es pot escoltar un comentari de un dels xicots ( Blancs ) que sortint d’un local es troben amb aquesta imatge comentant : “ aquest negres sempre estant tararejant coses al carrer...”. Certament

La historia del Doo-Wop és i ve d’aquí, del carrer, del Bronx ( principalment ) i, com no podia ser d’un altre manera, dels nois negres. Quant passes pel damunt dels conceptes i tècniques del Doo-Wop, sempre hi trobem les mateixes referències, las bandes musicals més cèlebres varen ser les dels blancs, les melodies mes rítmiques i sensacionals, dels negres. Era molt comú que els èxits de bandes de color se’ls apropiessin altres bandes, i triomfessin amb elles.
1954, una banda canadenca, The Crew Cuts va triomfar amb un tema “Sh-boom” de una altre banda The Chords ; i al 1955 amb un altre tema de The Penguins “Earth Angel” ( be, també els The Drifters, varen copiar el seu "Hey Señorita"...eh?). The Diamonds varen arribar a l’èxit amb un famós tema “Little Darlin’ “ que no era seu sinó de The Gladiolas. També els grups femenins adoptaren aquesta insana “Moda” d’apropiar-se ( sovint descaradament) de temes de bandes negres sense possibilitats reals , en aquella època, de triomfar; el febrer del 1955 un grup vocal femení The Fontaine Sisters aconsegueix un primer lloc amb un tema “Hearts of Stone” que no era seu, sinó de The Charms, o unes The Mcguire Sisters que triomfen amb un “Sincerily” dels The Moonglows. I així, suma i sigue...

El perquè, crec és de tots ja ben sabut, diferencies racials. Musicalment les bandes blanques basaven els seus temes en sons pop i melòdics , barrejats amb unes veus i cors més o menys encertats i una senzilla base rítmica. Les bandes negres, a part d’un molt més elevat sentit del ritme, havien ja començat a incloure en les seves obres un ritme nou anomenat Rock & Roll, que començava a despuntar, vocalment superiors en quant a registre i tècnica, barrejaven amb gran encert unes veus i cors encertadíssims amb una sòlida base rítmica ( sovint els xasclet dels dits, les mans...).
Dion DiMucci , alma mater dels Dion and The Belmonts va saber adaptar el Doo-Wop dels negres a les veus ( veu ) blanques, envoltant-se dels compositors del moment ( Leiber & Stoller ) de genis i estudiosos dels ritmes com Doc Pomus i, sobretot, escoltant i participant de les bandes dels carrers del Bronx de Nova York .
Així temes més que coneguts com “The Wanderer”, “Runaround Sue”, "Donna, Prima Donna” una encisadora i mil cops escoltada arreu “A Teenager in Love” o la més que cinematogràfica “I Wonder Why” son mostra d’aquesta encertada barreja, molt ben executades per una veu i un cantant ( i compositor ) Dion DiMucci que , simplement, va crear escola ( entre els blancs.....es clar ! ).

No em canso mai de escoltar els seus temes, algú pot restar totalment immòbil escoltant aquestes melodies o... tant rar soc ?.

John Lee Hooker

2008-02-17T14:19:00.003+01:00

Quant sovint participo de discussions tècniques i etíliques de qui o quina és o deixar de ser, la millor o unes de les millors bandes, guitarristes, eminències o caràcters que la música ha donat, es tendeix a passar per totes les etapes i extrems musicals possibles , el reguitzell de noms i gots que es deixen darrera les hores de tal extensa temàtica, sol ser de record...Guinnes.

John Lee Hooker per a mi, ho te tot. Una historia personal, musical i social digne de documental, anàlisi i Oscar. Ja he comentat sovint que la música em te captivat pel seu poder ( entre altres ) de transportar-te en tots els sentits. Aquesta cadència guitarrística, densa i màgicament semi-repetitiva. Aquesta veu queixosa, gastada, profunda i enèrgica. Aquest ritme constant, additiu, contagiós i hipnòtic fa que el tingui en molt alta estima, i que l’audició de qualsevol cançó d’aquest mestre ( també de la vida ) no tant sols em faci moure els meus nerviosos peus sinó que em provoca espasmes respiratoris de primer ordre.

Eric Clapton, Rolling Stones, Van Morrison, John Mayall, Bob Dylan, Carlos Santana, Bonnie Raitt o Bruce Springsteen son “alumnes” seus i mostres de devoció cap aquest personatge de la vida, que ha acceptat en nombrosos i variats cops, enaltir la seva obra tocant amb ells. El repàs per la obre d’aquest savi s’allargaria fins més enllà del infinit,el haver començat a tocar als 12 anyets ja ho te això; fora de les ja conegudes “Boom, Boom, Boom, Boom” o una mil versionada “ One Bourbon, One Scotch, One Beer”, hi tenim peces de museu com “Walkin’ The Boogie”, “Shake it Baby” per a meravellar-nos de com es pot arribar a dominar l’art de les 6 cordes. “Huckle up Baby” o “Leyton Dady Ride” per a moure els peuets amb un estil diferent o el mític “Hobo Blues”.
Aquesta eminència de la vida no es que ho passés be durant tota la seva llarguíssima vida ( va morir el juny del 2001, als 83 anys...dormint ),però sempre la va viure intensament i amb alegria. Fora de la seva condició social en una Amèrica profunda; a part de tocar per els garitos de Detroit va treballar d’escombriaire, acomodador de teatre, neteja-sabates i ajudant de mecànic entre altres. Sovint s’havia de canviar el nom , quant es desplaçava, per a que no el vinculessin a aquell “negre” de Detroit, on ja hi tenia un nom ( Delta John era el més comú ). Irònic i sarcàstic com pocs, no va permetre que cap de les dones amb les que va estar casat li canviés la vida. “ cert cop, no recordo qui, em vaig casar amb una dona que volia deixés de tocar: La vaig deixar immediatament ! ”. En una entrevista que sobre el 1986 ( aprox. ) va concedir a la revista “Rolling Stone” reconeix literalment no recordar res de la seva vida des de els 22 anys fins els 40 “ Sols tocàvem, bevíem vivíem” diu “ Crec que em vaig passar 20 anys constantment begut...”.
Desprès de restar semi amagat durant molts anys, va sortir a la llum al 1989 amb “The Healer” obra sublim, on amb participacions de renom com Carlos Santana Band ( amb un "The Healer” que posa la pell de gallina), Bonnie Raitt ( amb el clàssic “I’m in The Mood”), Robert Cray, George Thorogood ( molt Thorogood a “Sally Mae” ), Canned Heat ( “ Cuttin’ Out” ) o los Lobos, es tornava a posar allà dalt de tot a les llistes d’èxits; un nom i un estil que ho mereix estar sempre, el mateix Hooker, al•lucinat afegia un: “ Sempre he tocat el mateix !! i amb la de bandes que hi ha avui dia, no em deixa de fer gracia veure un vell com jo allà dalt !!! ”.

PD: Post dedicat a la meva germana, incondicional de la música d’aquest home, que aquesta setmana compleix anyets:

FELICITATS CEL !!!

Brenda Lee

2008-02-10T13:03:00.000+01:00

La presentació del present post es deu més a una debilitat meva, que no pas a un reconeixement musical de la extensa i enorme discografia que Brenda Lee ( Brenda Mae Tarpley, en realitat ) atresora a les seves esquenes.

En la brutal col•lecció de fotografies que de Elvis Presley hi ha pel mon, es de Brenda Lee de la que més cops ha sortit acompanyat, si més no, aquesta es la sensació que hi tinc quant de tant en tant repasso tant llibres propis al respecte, com alguna que altre web que circula per la red. De la mateixa manera rellegint els no pocs llibres que sobre el Rei disposo en els meus estants, sempre hi trobo, també, el nom de Brenda Lee com si de màgia es tractés. En la seva extensa i més que recomanable segona part de la biografia de Elvis Presley que Peter Guralnick ens va fer arribar en dos parts; la primera en format llibre, “Last Train to Memphis” (El Último tren a Memphis ) 1998 Celeste ediciones, on ens descobreix un Elvis des de els seus inicis fins a la “mili” ; i la segona, no editada en format llibre i la més extensa, que va des de el retorn del servei militar fins la seva mort. La senyoreta Brenda Lee hi surt en innumerables cops ( us podria dir les pàgines en que surt i tot, però no us vull avorrir !! ). Aquest fet no és d’estranyar en una dona que ja va començar a destacar als 10 anyets com a nena prodigi, que els 12 ja apareixia a programes de tele i que el 1956 ja arrasava a les llistes d’èxits amb temes com “Jambalaya” o “Dynamite”. Coneixent tanmateix com anaven les gires, fires, certàmens i concerts en aquella època, on en un mateix escenari hi podien arribar a tocar fins a deu artistes ( coneguts i desconeguts ), és fàcil imaginar que coincidiren algun cop, i Brenda sempre estava allà....al costat del Rei.

Igual que de altres cantants en podria presumir de tenir-ne un bon grapat de temes, d’aquesta no ho faré pas, tant sols 2 Cd’s en tinc ( Greatest Hits que en diuen ), no m’hi he capficat gaire en la seva discografia doncs no em resulta especialment interessant. Aquesta veu nasal que ressona en totes les seves cançons imitant als tics Country que tant havia escoltat de petita , no m’atreuen en absolut.
Saber que és la única dona que ha entrat al Rock’n'Roll, Rockabilly i Country Music Hall Of Fame ( ja ho havia comentat , que això , allà, i sent dona, és una cosa històricament inaudita i extremadament difícil....oi? ), que ella va ser la primera en cantar un desconegut llavors ( que no desprès de que la cantés Elvis )“Always on my Mind” ,o el fet de que, a dia de avui, és la dona que ha venut més discos en la història de la música, no em faran canviar d’opinió. Els capricorn ja ho tenim això....eh?

Molt m’imagino que els que haveu arribat llegint fins aquí, ara, de sobte, corpresos i embargats d’emoció us preguntareu: Doncs a què punyetes be aquest post ???.
Brenda Lee, per a mi, te una d’aquelles cançonetes que mai em canso d’escoltar per milers de raons que pertanyen al meu cor, i que com podeu imaginar em porten més records que raons. El seu “I’m Sorry” sempre serà en el meu top ten...

PD: Les meves aparicions i participacions en els diferents Bloggs es veuran seriosament restringides, com a bon esportista que soc, m’he trencat el Radi de la ma dreta, ni us imagineu el que em costa teclejar....ai !!!

Roy Orbison: The "Big O"

2008-02-03T18:02:00.000+01:00

Repassant els meus escrits publicats i els que no, m’he adonat que he faltat a la primera norma bàsica de educació, la més essencial i senzilla de totes las que hi ha. La presentació.

La veritat és que jo mai m’he considerat una persona mal educada, i dintre dels milions de defectes i tares que la meva personalitat te no hi és aquesta, així que ja em perdonaran la tardança però tinc la intenció de adreçar amb prestesa aquest error.
Tot i que sóc un personatge públic amb una més que notòria carrera musical a les meves esquenes, una amplia biografia i bibliografia, vull afrontar aquesta presentació d’una manera diferent.

De les dades de naixement , èxits sonats que tothom coneix, col•laboracions i vida conjugal tinc intenció de passar-hi de puntetes o ni tant sols això. De tots és sabut que la seva vida va estar plena de penúries i accidents tràgics de tota mena que va marcar tota la seva vida i obra musical
Roy Kelton Orbison va ser una persona tant egocèntrica com recelosa de la seva intimitat, això li va permetre que de la seva vida privada se’n conegués el just. El seu grau d’egocentrisme era tant gran que després de més de 15 anys amb la mateixa banda d’acompanyament ( The Teen Kings )i quant la carrera de “Big O” semblava agafar l’autopista del èxit, va proposar que ja que ell era el cantant, compositor i creador de tots els temes apart de la figura principal , la banda es passaria a dir “The Roy Kings” , la banda es va desmembrar i els acompanyaments de Roy es ressentirien per sempre més. Va ser teloner dels Beatles al 1962, cosa que el va indignar, doncs ell no havia canviat de continent per ser teloner d’una banda desconeguda ( es va quedar parat en veure el seu nom al cartell amb lletra petita, per sota d’uns The Beatles amb enormes lletres ) , la reunió pre-concert amb un tal John Lennon va durar mitja hora i l’ordre de la gira no es va canviar en cap moment, en Roy es va sentir ferit ( be, el seu ego ) però va durar poc ( a saber que li devia dir el gran Lennon...). També es curiós observar que mentre d’altres artistes de l’època es coneixen tots els vicis a en Roy no. Qui es pensi que no en tenia que passi pàgina; era un addicte al speed, els barbitúrics i la cocaïna des de mitjans dels 50, va ser operat 3 cops del cor per aquesta causa fins que va morir degut a ella, també era el que és podria anomenar com a addicte al sexe, o sigui; es triscava a totes les grouppies que es posaven a tir, que eren moltes. Seria bo comentar al públic femení que aquesta costum no era pròpia dels cantants de gènere masculí, Patsy Cline amiga i molts cops companya de gira d’en Roy també era una “màquina” al respecte....
Musicalment no calen gaires presentacions, matisar alguns aspectes que considero importants. La discografia de Roy Orbison es extensíssima i variadíssima, no cal dir que fora dels temes més famosos i sentits n’hi ha de tots tipus, millors i pitjors, molt pitjors.
La B.S.O de la única pel•lícula feta pel Roy ( The Fatest Guitar Alive, 1967 ) és totalment oblidable, així com molts altres peces dels setanta, on deambulava amb acompanyaments mediocres ( i estic sent molt generós) per escenaris i gales de centre Europa. Roy va ser un dels creadors del que s’anomena el midi-tempo, o sigui; ni balades ni rock and roll ( perquè m’ entengueu ). El seu midi-tempo més famós es sens dubte el “Only the lonely” però no tinc la intenció de penjar-lo, i si uns altres que son tant desconeguts com excel•lents ; un “The Actress” que em te el cor robat , el mític ( per a mi, es clar !! ) “Paper Boy”, un “I’m Working for the man” que va ser la primera cançó que vaig sentir del amic Roy i un “I can’t stop loving you” que encara em fa respirar fons...
De temes purament Rockers destaquen el “Ooby, Dooby” el “ Go, Go, Go” o un genial “Rockhouse” que tampoc us penso posar, certament en Roy no es va prodigar gaire en aquest estil però no per això deixa de tenir dos pètites joies com el “You’re my Baby” o un molt especial “Twinkle Toes” del 1966. Un clàssic “ Yes, I’m Hurting” ,exemple del country que destil•lava el mestre Orbison.
Com a mostra del meu lleig per aquesta tardana presentació us deixo amb un “Yo te amo Maria” tendre com una acaricia, un “Blue Angel” que porto molt endins i una dolça nana; “Pretty Paper” perquè tingueu feliços somnis.

Grease

2008-01-27T10:57:00.000+01:00

En el meu Top-Ten particular de pel•lícules musicals, a dalt de tot, lluitant per les places que et classifiquen directament a la “Champions Leage of the musicals films” i sense cap mena de dubte, hi situo a Grease. Aquesta meva classificació no te un líder destacat, mes aviat hi son un grupet de cintes entranyables i mítiques. Allà dalt, obvia i inexorablement hi trobem també una “Paint Your Wagon” ( La leyenda de la ciudad sin nombre ) que en el “ranking” de sessions auditives guanya per golejada doncs és més que carinyo el que li tinc a aquelles melodies, records de infància, joventut i pubertat s’apleguen en un sol. “The Sound of Music” ( Sonrisas y Lágrimas) és otra que tal , al igual que una “Singin’ in the Rain” ( Cantando bajo la lluvia) o una “Cabaret” que es distancien clarament de la resta...
Del guió i la trama de Grease, home, doncs poc a dir: Xulo líder d’una banda trapella i golfa de institut, Danny Zuko ( John Travolta ) s’enamora de la pija i mona Sandy Olsen ( Olivia Newton John). Dels constants esforços d’en Danny per dissimular davant els T-Birds aquest sentiment com si de una debilitat gravíssima es tractés, casi una malaltia, i de les classes magistrals de com prendre el pel a la pija de torn per part d’un grupet de noies liderades per una esplèndida i dominant Betty Rizzo ( entranyable Stockard Channing) poc a dir... La visió avui en dia d’aquest entranyable film, em produeix unes rialles que, ho asseguro, el primer cop em van fer reflexionar. Però això és un altre tema...oi?.
La música d’aquesta pel•lícula, composada per un conegut Barry Gibb malgrat a incorporar-hi temes arrengats per a la ocasió com el “Rock and Roll is Here to Stay” , “Tears on my Pillow” el “Blue Moon” o “Freddy my Love”, va ser per aquells dies tota una revolució. És difícil no destacar-les totes, algunes son les que citaré; “Look at me, I’m Sandra Dee” en la que Betty Rizzo se’n en fot de la pijeta, és molt especial per a mi, tanmateix un “Sandy” del xulo Zuko que demostra que hi ha a sota d’aquell posat que em porta .Cançons com “ Greased Lightnin’”, però sobretot el “You’re the One that I Want” varen revolucionar les discoteques, les festes de berbena i les que no eren de berbena...També aquella estètica (tant femenina com masculina ) va tenir alguns adeptes i tots, uns més que altres, ens varem quedar encisats d’aquella pija entranyable de cabells daurats, senzilleta però guapa que ens deixava anar amb aquella tristesa melancòlica un “Hopelessly Devoted to you” que a mi, encara em fa “trastabillar” la barbeta i eixamplar el cor alterant les cadències respiratòries dels meus pulmons, renoi !! dir impressionant és poc.

No se qui ni perquè va escollir aquella monada de dona, però està clar que la va encertar. Olivia Newton John era cantant més que actriu, extensíssima es la seva discografia i afegir-hi que va ser la primera dona que va guanyar un Grammy com a cantant de Country ( que es diu ràpid ), els més avesats haureu endevinat o ja sabreu que Olivia va participar en el festival de Eurovisión al 1974, aquell que va guanyar Abba amb el seu “Waterloo”, quedant en quarta posició i en el que un chusquero Peret ens “delectava” amb el inclassificable “Canta y Se Feliz”... amb aquelles voltes que li donava a la guitarra i que tant nerviós em posava....AArrgghh !!!!

PD: Del Títol original "Grease" (Is the Word)" i la seva peculiar traducció "Grease" (Brillantina)", obviament, no dirè res.....

Big Bopper: The Novelty Man

2008-01-20T13:49:00.000+01:00

Creieu-me quant us dic que aquest si que va ser un gran, grandíssim desconegut. El gran Big Bopper ( Jiles Perry Richardson pels amics ) malgrat ell i el seu “ Chantilly Lace” ( de la B.S.O de “American Graffiti” ) va ser un dels 3 temes més escoltats al 1958, casi es podria dir va passar sense pena ni gloria per la cartellera musical d’aquella època. Això és òbviament el que diuen els llibres i els arxius, es clar...
El bo d’en Jiles, des de la seva emissora de radio ( la KTRM de Beaumont, Texas ) des de on emetia, a més de aconseguir un record mundial de difusió continuada al 1957, radiant durant sis dies seguits sense parar i punxant mes de 1821 cançons, va crear ( per a mi )i casi sense voler, un estil musical desconegut dins del Rock & Roll; el Novelty, aquest es basa en afegir narracions intercalades amb la melodia, generalment de to irònic o sarcàstic, acompanyada sovint de instrumentació de vent o sons onomatopeics , el tema de “Chantilly Lace” és un clar exemple, però al llarg de la música Rock & Roll que va anar arribant posteriorment ens hi trobem uns quants d’aquests exemples.

Diuen les hemeroteques del sector que és un tal “Dr. Demento” el mestre i creador de tal art ( fer-ho be i amb gracia, no és fàcil ), certament un clar exponent, però rar i puntillós com soc, renego de asseverar amb exactitud l’encert de tant magnífiques fonts.
Òbviament el fet de ser locutor de radio ( el “Doctor” també ho era ) hi va fer molt i d’aquí, precisament, que fos casi casualment ( en Big Bopper era més xerraire que no pas cantant )com el Novelty va aparèixer.

Òbviament el novelty amb el pas del temps, compositors i creadors de la talla de Jerry Leiber i Mike Stoller , es va anar perfeccionant i mutant cap a sons més comercialment afins al gran públic de llavors.
Es podria dir que en Big Bopper hi va posar la llavor perquè aquesta madurès, i així fou...

Ja al 1959 un grup anomenat The Drifters , graven una sèrie de cançons amb una més que clara influencia del novelty, de totes elles les més encertades son unes desconegudíssimes i sensacionals “Baltimore” ( que forma part de la B.S.O de “As good as it gets” –Mejor Imposible- del gran Jack Nicholson, al 1997 ) i una “Hey, Señorita” , ambdues del 1959 i costosíssimes de trobar als múltiples recopilatoris de la banda.

The Coasters , una esplèndida banda dels 60 bàsicament, també hi trobem un tema de Leiber & Stoller “That is Rock and Roll”, que amb un prefaci parlat, se’ns presenta com a mostra de la “maduració” i diversificació del originari novelty.

Jiles Perry Richardson va morir en la mateixa avioneta en la que Buddy Holly i Ritchie Valens també van perdre la vida, el 3 de febrer de 1959 i mai ha estat acceptat al Rock & Roll Hall of Fame....que algú m’ho expliqui, si vos plau....

Patience & Prudence

2008-01-13T14:21:00.000+01:00

Durant aquests dies que he estat de vacances ( Merescudíssimes ) i que el meu ordinador ha aprofitat per demanar-me la baixa temporal per malaltia ( no va ser res greu ), he estat xerrant, comentant, escoltant i observant, anotacions dels més propers sobre el que i el perquè escric sobre el que ho faig. Perquè no parles mai de Pixies, Dire Straits, The Breeders, Beatles o Frank Black...per exemple ?, o altres propostes més etílicament catxondes com: Perquè no parles de Sabina, Kenny Rogers, Freddie Mercury, John Travolta o Demis Rusos ?.
No tinc intenció ( de moment ) de parlar d’aquests autèntics monstres musicals en alguns casos i de comparses de la vida en altres. Escric sobre el que m’agrada i perquè m’agrada. Jo, des de aquí intento recordar o fer saber que apart de tots els grups i bandes que tots coneixem i sabem ( i adorem en alguns casos), n’hi ha i sobretot, va haver-hi, d’altres que també es mereixen estar i ser reconeguts per curiosos, importants , influents o simplement perquè van aportar el seu granet de sorra a la historia de la música popular, de vegades tant sols un granet i prou, però com diu algú... “¿Toda piedra no hace pared ?”.
De tots em quedo amb el consell d’escoltar peces de uns Muse , Evanescense, Scissors Sisters o Amy Winehouse desconeguts ( de moment ) per a mi, que una gran amiga em va deixar anar entre pinta i pinta de Guinnes.

I a fil de tot això, precisament, us vull presentar a Patience & Prudence, unes germanetes ( de 14 i 11 anyets ) de lo més dolces, que durant els anys 50 van delectar les oïdes del americans ( pocs ) que van poder sentir-les.
El pare de les germanes en qüestió (Mark McIntyre ), no va permetre que assolissin més èxits que un petit recull de 20 cançons del seu únic disc existent: “ la educació de les meves filles no pot anar per aquest camí” devia argumentar. Ell ho sabia be, doncs era el pianista i líder d’una orquestra de l’època a l’hora que feia de pianista ocasional en algunes actuacions del primer Frank Sinatra.

Als Estats Units varen arribar a la fama amb “Tonight You Belong to me” ( 1956 ), peró ja al 1950 havien gravat el “A Smile and Ribbon” ( composat pel papa de les germanetes...!). Tema que la Tv Britànica va fer sonar l’any passat, acompanyant el anunci que sobre la loteria es fa a les Illes Britàniques ( aquí aquest any, el calb, ens ha delectat amb un fragment de la B.S.O “ Cinema Paradiso” del enorme Ennio Morricone ).
Escoltant aquest dos temes, i un “ Little Wheel” o un “You Tattletale” us fareu una idea de la música pre-Elvis ( o pre-Rock & Roll ) que sonava llavors. Encantadores i suaus melodies corals, cristianes i americanes.

I que hi ha més maco que començar el primer post del 2008 amb unes revelacions musicals, d’aquelles que de tant en tant descobrim i fan que ens replantegem molts “clixés” tot esbossant un simpàtic somriure...molt em suposo que uns quants de vosaltres vareu ballar ( i algú, punxar a la “Disco” ) o com a mínim coneixeu i de sobres, a una discotequera Viola Wills que allà per els 80 ens cantava un tema simpatiquíssim “ Gonna get along without ya now ”, doncs sentiu la versió ( versió ? ) de les estimades germanetes, a veure si us sona....

The Virus Song: A Portrait

2007-12-21T18:40:00.000+01:00

Estimats i ( sobretot ) estimades lectores, Aquests és el títol de una breu cançó que em va sortir de les entranyes més profundes de la meva ànima el passat dilluns, en format monosíl•lab, tosc i barruer, breu i fortament. Producte d’una aberrant visió que es mostrava letal i flagrantment davant els meus ulls.

“The virus Song” és per a mi la cançó d’aquestes festes. Sembla ser que el fet de tenir un bon antivíric ( be, això deien las estadístiques ) no va servir per impedir que aquests tema em fulminés ( literalment ) TOT el que tenia a l’ordinador.

La pantalla de color taronja ( es que m’agrada molt !!!) i RES més, va ser el resultat de fer cas d’un “ Infección asociada a su sistema, reinicie el ordenador para eliminar el virus “...que semblava sincer.... Ho vaig fer i ZAS !!!. Res, ni “El meu Pc”, ni “paperera de reciclatge” ni “inicio” , ni res de res.

La primera diagnosi del meu amic informàtic ( un expert...que jo tinc amics molt experts en moltes coses ), va ser o un “ camuflatge total “ o una “ Fulminació total”.
La visita al “Doctor” toca el gener, així que ja em veieu aquí, a un cibercafé....(Cafè?), envoltat de nens jugant amb el Messenger, i escoltant multitud de idiomes i llengües estrangeres que a ritme de les brutals imatges de uns jocs raríssims estic gaudint...

No podré penjar res, doncs no em veig repetint la experiència el diumenge. I restaré aliè uns dies de les vostres pantalles i Blocs.....us estranyaré molt...creieu-me !!!.

M’hagués agradat felicitar-vos el Nadal amb un reguitzell de cançons nadalenques impactants i especials ( Si, Lula...."Fairytale of New York" de The Pogues era una de les escollides ...com no !! ). No podrà ser.

Per sort no ( crec ) haver perdut les 133 ó 89 cançons que tenia al ordinador ( ben guardades a un disc dur extern que rapidíssimament vaig desendollar ), malgrat temo per la existència d’uns quants Lp flirflats en format Zip. i Rar d’aquells que m’agraden a mi i tant costen de trobar.....descansin en pau si així ha estat, jo, només per això, estic afectadíssim.....hauré d’oblidar.....

No cal que us digui que aquest dies gaudeixo d’unes merescudíssimes vacances que penso explotar etílicament fins l’últim sospir.
Si algun cop durant aquestes festes sentiu uns sons tipus "Clinc, clanc " sense saber de on venen , no en dubteu pas, que soc jo que brindo per tots vosaltres estimats lectors i, sobretot , lectores....

Als xavalots una abraçada ben forta , intensa i efusiva de tot cor per aquestes festes ( Un, que és així...!! ).

A les noies un petó, a escollir......també, de tot cor.

BONES FESTES

They Might Be Giants

2007-12-16T19:15:00.000+01:00

No se’m fa fàcil de nou, explicar ben be qui son aquest personatges. Malgrat era de rebut que tard o no sortissin a la llum. La meva obsessió a veure “ Gone with the wind” en versió original, escoltant aquell accent tancat del texà Rhett Butler . Dos germans nord-américo-catalans amics, d’aquells que sempre restaran perennes dins al cor i els They Might be Giants varen fer que sobre els 90 el meu accent anglès fos més americà que mai ( be, el Sr. Jacks Daniel's també hi va tenir molt a veure...).

TMBG son, abans de tot, inclassificables i sobretot innovadors. En plena efervescència del Grunge, a principis dels 90, aquests senyors es van atrevir a fer un pop americà, semblant al de The Housemartins però més catxondos i irònics. Això és el que es podria dir si un escolta qualsevol cançó del Lp de la foto “Flood”(1990) ( molt recomanable musicalment per alegrar al més enfonsat ! ); Temes com “Women & Men”, “Birdhouse in your Soul” o "We Want Rock You” ho podrien certificar. Això es trenca quant un escolta i visiona el tema del seu anterior LP “ They Might be Giants”(1986) que els va mig catapultar a la fama “ Don’t Let Star” flirteja amb un punk harmònic del més amè, fora de identificar a John Flansburgh i John Linnell (Grans musics, per cert...i compositors ) com uns sers entranyables, boixos i catxondos al més pur estil Madness. I es torna a trencar escoltant un rar però interessant ( i que porto molt endins) “ Particle Man” del “Flood” , un també estrany “ I Hope That I Get Old Before I Die” del 1986 o el “Man, It’s So Loud in Here” del penúltim “Mink Car” (2001).

Llavors ???, que fan aquests tipus ?; bàsicament passar-s’ho be, riures de tot. Òbviament aquí son bastant desconeguts , fora d’un Primavera Sound del 2005 no han trepitjat mai casa nostre, una pena, però ni falta que els hi fa....segueixen passant-s’ho be.
Jo vaig practicar molt la lectura i les cançons amb les seves lletres ( iròniques i divertidíssimes), deu i ajut, malgrat tenir-la davant, seguir la lletra i el ritme de “Letterbox”, per cert. D’aquí que tingués (tingui???) aquest accent el meu anglès...
Innovadors ?, doncs si, i no ho deia pas pel tipus de música que fan, sinó per la seva particular manera de fer-se veure entre tant Grunge trencador i famós. Els seus primers temes els varen donar a conèixer a través de un contestador automàtic de telèfon, o sigui, es trucava a un número de telèfon i per l’aparell es sentia un tema dels TMBG. Actualment el servei de Dial-A-Song ( Truqueu al 718 387 6962 amb el prefix dels Estats Units), segueix “radiant” temes seus els dies 1 i 15 de cada mes....Trencador i innovador, oi?.
Boixos i catxondos doncs a més de portar el mateix nom ( John) , per a fer “Mink Car” es varen buscar uns acompanyaments musicals on TOTS es diuen Dan ( Dan Miller, Dan Weinkauf, Dan Mickey i Dan Levine). Els títols i les lletres de les seves cançons son un compendi de ironia digne dels millors Monthy Phyton , un nom ( “Deuen ser gegants”) al•ludint irònicament a la novel•la d’en Cervantes i la intenció de fer un LP per a nens ( si, si, nens petits !! ) que titularan “NO”, fan que aquesta banda em tingui el cor robat.
La seva versió de “Istambul (not Constantinople)” va ser la que els va portar a la fama, curiós tractant-se d’uns profunds coneixedors de instruments clàssics com el trombó, la trompeta o els violins que no s’estan de incorporar a les seves cançons. Creadors de la Banda sonora de la sèrie televisiva “Malcom” (Americana) i teloners dels mateixos i IRREPETIBLES Pixies....benvinguts al circ de They Might be Giants !!

*Dedicat als meus estimats "Jori" Man i "Wake up" Little Sussie

Les Rita Mitsouko

2007-12-09T18:10:00.000+01:00

Em fa gracia imaginar com a aquestes alçades, els meus lectors habituals ja hauran més que suposat la meva desmesurada afició al rock & Roll més clàssic. Certament no me’n amago. Però és de rebut recordar el títol del blog per entendre que és la música en general la que m’enganxa i és tot el que escolto i, sobretot, he escoltat ( amb l’edat el filtre es fa més gran ) el que em motiva a escriure i recordar.

A finals dels 80 i principis dels 90 jo era un MELÒMAN ( sense filtre ), radical en plantejaments de tot tipus, noctàmbul i vividor, abusava de la nit i les seves virtuts i a tot això va, i em trobo amb la música de Les Rita Mitsouko:... Zas !!...”La primera en la frente “...que se’n diu...
Definir-la ho és tot menys fàcil, en tot cas no es Rock ‘n’ Roll dels 50, més aviat Punk dels 80, i no pas anglès, sinó francès i de París per ser més exactes. Re-escoltar aquestes cançons em transporta...de nou.

La parella formada per Catherine Ginger i Fred Chichin ( mort el passat novembre d’un càncer fulminant) varen formar durant el 1983 aproximadament Les Rita Mitsouko. Catherine actriu de pel·lícules porno i d’obres consagrades de Bertold Bretch (Curiós....oi? ) i Fred crític d’art i dissenyador treuen aquest estrany nom d’apel·latiu que Cathrerine utilitzava en les seves pel·lícules producte de la passió que li te a tot el que soni a japonès.
La seva música ( seva) i els seus videoclips van trencar amb els standars coneguts tant d’un com l’altre, una estètica kitsch, anàrquica i colorista en pantalla, i un sons de guitarres seques i ritmes barrejats de Chanson francesa amb l’energia pròpia del punk britànic en quant a sons es refereix.
El seu primer Lp, del 1984 titulat com el grup “Les Rita Mitsouko” ens deixa amb un tema i un vídeo clip “Marcia Baila” que, malgrat descobrir una encara patent influencia de la música disco ja ens fa una carta de presentació i intencions. El seu proper àlbum “The no Comprendo” (Virgin, 1986) ja és ( per a mi, com sempre )la seva “presentació en societat” .
Explicar ara i aquí el que en ve al cap escoltant temes com “Andy”, “Les Histoires d’amour” o sobretot un sublim “Someone to love” no cap en paraules, perquè son tot sentiments i dels bons, les parets de una discoteca golfa situada al raval barceloní i anomenada ( per aquells llavors, fins el 1992 segur !! ) “Les Enfants” en serien bons testimonis. Els balls frenètics, etílics i descompassats que al so d’aquestes i d’altres cançons un servidor i una estimada companyia varem exercir, quedaran vius per sempre en el meu cor, dolça nostàlgia...
Les Rita Mitsouko, amb el temps ha anat madurant, o, en aquest cas ( també per a mi) perdent aquella frescor punkie que regalimava malgrat fos en versió francesa i sota unes influencies molt particulars de ambos musics.
“Marcia Baila” és un títol i vídeo que com he dit ja marcava diferencies, però si hi ha un tema de Les Rita Mitsouko que em va captivar tant per la cançó com pel vídeo ( llarg però recomanable ), va ser sens dubte “C’est Comme ça”, brutalment revolucionari per les èpoques que estem parlant tant visual com musicalment.
El vinil d’aquest grup el tinc casi desmembrat degut a la multitud de cops que ha sonat, aconseguir-lo amb Cd ha estat una aventura digne de Spielberg en sentit cinèfil i econòmic , us ho asseguro.
Sentir aquestes cançons i recordar aquells temps en fa sortir un profund i feliç somriure, de veritat.
Per els que volien que canviés de dècada, doncs apa!!...tres tasses.

Elvis Presley: 8 coses que no saps de mi...

2007-12-02T22:02:00.000+01:00

Aprofitant aquesta famosa “meme” que circula per la comunitat bloggera i a la que molts hi dediquen cos i ànima, engrescat, motivat i encoratjat per una estimada col•lega... doncs mira tu !!, jo no he volgut ser menys !!!.
Consisteix a comentar alguna cosa que no sàpiguen d’un mateix ( que no vol dir que molts ja les coneguin), no cal que siguin intimitats ( o si !), poden ser curiositats o coses de la vida , en fi, allà vaig...

1- Elvis no va fumar un sol porro, canuto, petard, “cigarreta de la risa”, o com voleu dir-l’hi, de fet no va fumar mai. Considerava als fumadors de Marihuana uns drogoaddictes, a més de la lacra de la joventut nord-americana. Li encantava la música de Hendrix, però no el suportava per ser un drogoaddicte...!!!.
2- Del maig del 55 al juny del 56 va arribar a fer 255 concerts en directe, i això que el seu repertori del llavors eren les clàssiques cançons de Rock ‘n’ Roll que tots hem sentit milions de cops. Us imagineu els últims 4 anys de la seva vida ?.
3- La roba que es posava estava directament influenciada per l’estil afroamericà de llavors, estava encantat dels colors llampants que utilitzaven, ell mateix la suggeria i el seu sastre ( Bernard Lansky )li realitzava. No era gens racista i mai, mai va amagar les seves influencies i cito textualment d'una entrevista a la tardor del 54: "Los amigos negros llevan cantando esto desde antes que yo pueda recordar, ya tocaban en sus chabolas y en sus garitos, y nadie apostaba por ellos. Yo he copiado de ellos ". El seu ídol de còmics era el Capità Marvel, d’aquí també els seus conjunts dels 70 i l'anagrama dels components de la T.C.B Band.
4- El seu altruisme no tenia límits !!!, regalava cadillacs a famílies dels ghettos més pobres, es gastava molts diners amb gent que ni tant sols coneixia. Això posava negre al cràpula del Colonel, el seu manager de tota la vida.
5- Era un gran coneixedor del mon operístic, li encantava Enrico Caruso, de fet, la seva “It’s now or never” és una versió del “O sole mio”. És per això que , també, admirava profundament la veu de Roy Orbison ( d’això n’estic especialment orgullós ! ). A en Roy li va rebutjar el “Only The Lonely” perquè va dir-li que era una cançó que només podia cantar ell. El temps li va donar la raó.
6- Elvis NO es considerava un drogoaddicte; Tom Jones li va insinuar un cop i li va retirar l’amistat; Joe Esposito ( un dels seus “col•laboradors” des de els inicis ) al insinuar-li que potser es passava un xic, va rebre un “ Tu no en tens ni idea de res” com a resposta.
7- La seva dieta era, bàsicament hamburgueses , patates fregides i coca-cola. Tenia el record de menjar hamburgueses ( de les americanes...eh? ) en 1 hora: 18. Paradoxalment es preocupava , i molt, de la seva figura. Mai va fer cap mena d’exercici físic.
8- Elvis va morir d’una arítmia cardíaca. Jerry T. Francisco, forense del estat de Tennessee va detectar en l’autòpsia codeïna, etinamato, butabarbitol, morfina, quaalude, demerol, meperidine, valium, valmid, cocaïna i placidyl entre altres, algunes en grans quantitats ( qui s’entretingui a buscar informació, que no s’espanti ). El perquè va arribar a aquest extrem el deixo per un altre post...

CODA. Això no resta en absolut el qualificatiu d’autèntic geni i únic en la seva espècie, la de cantant. De fet, per a mi, no hi haurà mai ningú com ell...ningú. Sense dubte: El Rei

The Chordettes

2007-11-25T21:25:00.000+01:00

Imagineu-vos per moments una escena familiar americana dins una sobretaula qualsevol sobre el 1940 i principis dels 50. Aquella Amèrica profundament conservadora i creient, racista i classista; amb les seves copetes de Bourbon amb els seus puros ( els mascles ) i les seves faldilles prisades llargues, amb un somriure fals enganxat a la cara davant la tediosa conversa de sagrades costums , amor a la pàtria, de Deu i la fe....De sobte, sona per la radio de la sala on es fa acte de tal insigne tertúlia, un “Hound Dog” de Elvis, un “Great Balls of Fire” de Jerry Lee Lewis o, encara pitjor, un “Tutti Frutti” de un negre, irreverent i demoníac Little Richard...per Deu !!!. Acte seguit el “pater-familis”, enutjat per tal sacrilegi musical, fent escarafalls de tota classe, mentre aixeca la seva copa i puro, exclama indignadíssima i profundament indignat : “Voleu fer el favor de canviar aquests sons del diable i posar música de veritat !!!” ( però en anglès ). La filla ( que segur ja havia començat a moure el peuet tímidament ) es dirigeix al gramòfon i posa The Chordettes, el pare esbossa un ampli somriure i la mare, aplaudeix a ritme amb la tonada mentre mou el cap d’esquerra a dreta, també a ritme i amb un somriure profund....està sonant, per exemple, el “Never on Sunday” o el “Baby Come A-Back-A” d’aquestes xicotes ben pentinades, creients, americanes i educades.

Janet Ertel, Jinny Osborn, Carol Bushman i Dorothy Schwartz varen formar The Chordettes sobre el 1940, un grup vocal molt americà amb unes melodies, tot s’ha de dir, superbes i enganxoses i que juntament amb les Andrew Sisters dominaren la escena musical d’aquells temps fins la irrupció ( tosca i demoníaca per aquella societat ) del Rock ‘n’ Roll. A diferencia de les altres, The Chordettes si que es van saber adaptar a aquell ritme nou, això si, sense perdre las maneres i la dignitat...es clar !!
Combinaven amb gran encert, temes melòdicament perfectes com els anomenats abans o “Hummingbird” i “Lonely Lips”, amb altres més enfocats al jovent i adaptats ( a la seva manera ) al nou estil emergent com “Tall Paul” o “A Girl’s Work is Never Done”.
No us penseu ara que aquestes noies varen sucumbir al R ‘n’ R, de fet va ser un dels grups femenins més prolífics, adaptant a la seva particular harmonia vocal temes dels The Coasters ( “Charlie Brown” ), Paul Anka (“Lonely Boy”) o Dodie Stevens (“Pink Shoelaces”). Públic no els hi va faltar mai.

Elles son las que canten aquella famosíssima cançó que tots, tots, heu sentit molt més d’un cop arreu, i que òbviament va ser Nº 1 al 1954 durant set setmanes ( que es diu ràpid ! ) el “Mr. Sandman”. També ho son d’un altre Hit de la època (1958) que també us sonarà molt, molt, molt; el “Lollipop” ( Format Karaoke, pels aficionats ). Composicions, ambdues, magistralment executades per aquest quartet coral. Música en blanc i negre, compte que enganxa !!!.

American Graffiti

2007-11-16T18:09:00.000+01:00

He llegit milers de crítiques cinèfiles d’aquesta, per mi, memorable pel•lícula de George Lucas ( si, si GEORGE LUCAS, el de LucasFilms de tota la vida !! ). Que si no és una gran pel•lícula, que si una comèdia del “montón”, que si desapercebuda si no fos pel director ( i el productor i coproductor ???. No hi diuen res un tal Francis Ford Coppola i Gary Kurtz ??? –fa falta una fitxa tècnica de “Star Wars ” per aquest últim ?-...Home !! ), que si entretinguda només per la llista d’actors que hi apareixen, que si fluixeta, que si mediocre.....bla, bla, bla....
Està clar que poca gent hi ha vist la lectura que, de ben segur, tant sols el visionari d’en George i jo, hem deduït. Fora de interpretacions estàndards del film i de la perfecte caracterització de les inquietuds de la joventut Americana de llavors, a saber i bàsicament: cotxes, sexe, dones, alcohol i música. American Graffiti és principalment una lectura de evolució i canvi social de la època que, entre altres coses, la música estava provocant. Aquest FET està esplèndidament narrat, representat i interpretat durant tota la pel•lícula per un xulo Bob Falfa (Harrison Ford) i un altre no menys xulo John Milner (Paul Le Mat ), i us ho explicaré tot plegat:
Està clar, contemplant la pel•lícula, que el aire xulesc d’en Falfa ( i el nom ) ve de províncies, seria el “quiero y no puedo”, ell, amb la seva xicota al costat, a la que casi ni li dirigeix la paraula en tot el metratge però ha de ser-hi: que hi dirien a ciutat d’un noi com ell sense xicota ?!; amb una furgoneta (això si, amb “Tunning” inclòs ) clàssica i de camperol, cercant constantment a l’altre xulo , el més conegut de la city, al que tant èxit te entre les dones, al que va de “sobrat” a en Milner.
Un, en Falfa, representa el Country, ja en clara decadència donada la tremenda explosió d’aquest nou i boig ritme anomenat Rock ‘n’ Roll, però que encara te, vol, o pensa que ha de dir alguna cosa....
L’altre, en Milner, representa el Rock ‘n’ Roll en estat pur, la sensació de risc, el cercat per elles, la novetat. Ambdós fan una superba interpretació d’aquests rols. Falfa mastegant xiclet contínuament, camisa de quadres amb mànegues arremangades i un "trasto" com a cotxe, tosco en paraules, camperes, barret de cowboy i la clàssica actitud masclista. Milner engominat, texans nous amb samarreta blanca, fumant constantment, es deixar estimar per totes, seductor però pillo, sociable però el just tant sols i amb un cotxàs que treu el singlot. El duel en forma de cursa final deixar clar que és el R ‘n’ R el que s’imposa...
Menció especial en aquesta pel•lícula a la figura del Disc-jockey de la radio “Hombre Lobo” ( Jack Wolfman !! ), una radio pirata i perseguida per la llei per ser irreverent i radiar autèntica música diabòlica, però que paradoxalment és la de més èxit entre el jovent. Mai millor detallat...

Home, està clar que musicalment per a mi tampoc te desperdici, a més, el gran George utilitza tant sols originals; es a dir, que no sona un “Barbara Ann” dels Beach Boys sinó la dels The Regents, el “Love Potion NO.9” de The Clovers , que no el de The Coasters i el “Crying in the Chapel” original de Sonny Till and The Orioles i no pas el que va fer famós Elvis Presley. Joies com “Book of Love” ( The Monotones ), “Peppermint Twist "( Joey Dee & The Starlighters ), “Ya Ya” ( Lee Dorsey ) o el “Chantilly Lace” del gran Big Bopper , tant sols es troben en aquesta , per a mi, sensacional banda sonora.
I pensar que encara me’n deixo uns quants....

Novetats Discogràfiques (II)

2007-11-11T20:59:00.000+01:00

No em puc estar, avui que acaba la Fira del Disc ( lo de “col•leccionista”, ho estalvio...) de mencionar-vos les adquisicions que he fet i que, malgrat les gaudiré com un nen una piruleta o el mític Kojac ( Chupa Chups o LLepa LLups ? ), significaran un sotrac en el meu estat d’ànim ( no poder comprar tot el que t’agradaria ja ho te això...) a més d’una reducció de despeses durant el present mes, o sigui a menjar arròs i llenties, perquè les Guinnes no les penso reduir. Aquest mes , més que mai, accepto invitacions a dinar...
Tot i cada any en la citada fira s’hi poden trobar tots els estils musicals possibles, aquest fet any darrera any cada cop és menys real, degut sense dubte a les meves preferències musicals.

Les Novetats adquirides, son les següents...

The Champs , “The Early Singles” . Banda de Rock ‘n’ Roll instrumental de la mateixa quinta que els anteriorment citats Johnny and the Hurricanes , i que tots coneixereu per la seva famosa “Tequila” (1958).
The Treniers ,“Rockin’”. Del mateix estil que l’anterior, sense cap tema que sobresurti especialment i amb la diferencia que eren negres, més rítmics i menys famosos...es clar !!.
The Cadillacs , “Speedoo”. Mítica i sublim formació de Doo-Wop del Harlem de New York i que des de el 1953 al 1962 varen escampar els seus ritmes i melodies, la cançó que dona títol al àlbum, es un excel•lent referent del que és el Doo-Wop. Gran troballa !!.
The Original Surfaris , “Bombora”. Una autèntica joia representativa del Surf-Music que poc o gens te a veure amb lo que feien els “Beach Boys”.Brutals, jo em vaig emocionar , la meva butxaca no gaire...
The Four Seasons , “The very Best”. Doo-wop blanc ( si, també hi havia blanc i negre...(?) ). Que voleu que us digui, per a mi sentir la veu d’en Frankie Valli és un privilegi, us deixo dos exemples que us serviran per veure variacions d’un mateix estil, el "Big Girls Don't Cry" i el "Sherry"( a mi, això del blanc o negre....doncs, home...com que me la sua una mica, que se’n diu...). Tremends !!.
Creedence Clearwater Revival , “Chronicle Volume II”. John Fogerty i els seus germans sempre son ben rebuts a casa, uns tios grans, vamos !. Sòlids com pocs !!. No us deixo cap cançó, és que soc així...!!.

Peggy Lee, “Trav’lin’ light”. És una petita debilitat, potser escoltant el tema que dona títol al LP o la mítica "Fever", entendreu perquè se’m posa la gallina de piel. Sensualitat per donar i vendre.
Neil Young & Crazy Horse ,“Greendale”. No crec que superi al “Zuma” o el “Harvest Moon”, també del gran Neil, però, que importa ?, m’han parlat massa be per deixar-lo escapar. Però és que aquest home ha fet alguna cosa dolenta a la seva vida ?.
Frankie Lymon & The Teenagers , “Greatest Hits”. The “Boy soprano” que li deien, més doo-wop del Harlem, Seu és el famós “Why Do Fools Fall In Love” , però us deixo amb “I’m Not a Juvenal Delinquent” perquè us feu una idea dels títols que tenien que cantar per que no se’ls etiquetés...és lo que fa la ignorància.

De The Cadets i The Elegants , dos autèntiques relíquies del doo wop de New York a finals dels 50, prefereixo no dir res, que em sembla que començo a cansar.
Com a regal de tant soporífera lectura us deixo un tema del 1956 de les germanes Patience & Prudence , el " Gonna Get..." que amb 11 i 14 anyets ja ho feien així de be. Com no, és una versió original que a totes i tots, us sonarà...

Little Eva

2007-11-02T21:44:00.000+01:00

És trist reconèixer que quant es parla de Rock ‘n’ Roll a tothom, tothom, el primer que ens ve al cap és la figura de un home, es digui com es digui. Mai, i no sabria dir perquè, és relaciona aquest estil amb el sexe femení; Per a mi tremendament injust, però a l’hora tremendament cert. No cal dir que quant surt a conversa aquest cas fragant de masclisme musical, he de dir que si tot baixant el cap.
El comentari d’un col•lega Bloggero-musical entranyable em va fer reflexionar, doncs la presència de grups i veus femenines al univers musical dels 50 i 60 no passa desapercebuda. Qui imagini la meva discografia no dubti està ( també) plena de figures femenines, qui la conegui (pocs) ho sap.
Tot i que Marlene Dietrich,Marilyn Monroe o Doris Day no es poden relacionar directament al Rock and Roll, les tinc a les meva discografia musical, juntament amb unes Supremes, unes Chiffons, Shirelles o Chantells més famoses o unes Bonnie Lou, Peggy Lee, Brenda Lee o Wanda Jackson ( si, si, me’n deixo unes quantes, però ho faig expressament ! !! ) no tant famoses, i és aquí , precisament, on hi ha també aquesta encantadora xicota que de nou tothom, tothom coneix. Com passa sovint, ens sona la cançó però no el nom....oi?.

Eva Narcissus Boyd ( Little Eva ), havia de ser una noia de lo més entranyable, simpàtica i divertida com poques. Del com va arribar a l’èxit aquesta noia n’hi ha varies versions, però no puc deixar de resistir-me a explicar la que per a mi és la que més es deu aproximar i més coherent em sembla. La petita Eva va entrar de minyona ( recomanada per Earl-Jane McCrae, amiga i cantant de The Cookies ) a la casa d’en Gerry Goffin i la Carole King ( mítics compositors de innumerables èxits de l’època)i mentre feia la seva feina a tan preuada casa, taral•lejava el “Loco-Motion” que en Gerry i la Carole havien composat però no n’estaven gaire convençuts, va ser veure-la i portar-la als estudis perquè cantés exactament el tema tal i com ho feia a casa....
El saxo de Art Kaplan , el piano de Carole King i els cors de The Cookies amb la enèrgica presència de Eva van deixar bocabadats als directius de Dimension que la van contractar ipso facto. Little Eva va passar de cobrar 35$ setmanals a 30000 anuals en concepte de drets d’autor .“The Loco-Motion” va ser Nº 1 a les llistes el 1962 i dels 10 primers a les llistes negres de Rhythm & Blues. De versions de “The Loco-Motion” n’hi ha un fotimer, la versió de Kylie Minogue la va llançar a la fama, sense anar més lluny...

“Swingin’ on Star” a duo amb Big Dee Irwin, és un altre tema d’aquells que us sonaran molt ( i que a mi m’encanta !!!...per cert ) i que va ser Nº 1 a les Illes Britàniques al 1963 i al 1964. Little Eva ja no es va prodigar gaire més , per no dir gens, al 1964 trenca amb la seva discogràfica i es dedica simplement a treballar esporàdicament com a veu d’acompanyament a varies firmes, que curta és la fama de vegades...eh?. No vull penjar gaires cançons més d’aquesta xicota, fora de “Let’s Turkey Trot” que em resulta molt simpàtica , un “The Christmas Song” també amb Big Dee perquè al final,em felicita el Nadal i un “Heigh-Ho” de nou amb Big Dee, perquè imagino als set nans marxosos & “The Súper Little Eva”...bàsicament.
Tinc un carinyo molt especial a aquest Cd, no és res de l’altre mon, però em fa molta gracia de escoltar-lo de tant en tant.

Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio

2007-10-29T13:37:00.000+01:00

Tot i la curta vida musical de Johnny Burnette i el seu Rock & Roll Trio ( de 1953 a 1957 ), d’aquest senyor n’hi hauria per escriure-hi més d’un blog. De fet jo mateix no se que ben be posar d’aquest bon home sense caure en tòpics que, sense cap dubte, no es mereix.
En Johnny va ser un compositor i cantant peculiar entre els peculiars, amb un fort caràcter que va fer que mai es rendís per a res, ni quant el rebuig d’en Sam Phillips i la seva poderosa fàbrica d’èxits , la Sun Records, li va negar audició i ni tant sols va escoltar les seves maquetes per estar molt enfeinat; ni per els circuits secundaris que durant tota la seva trajectòria musical va tenir que acceptar per a guanyar-se la vida, ni per la ferotge competència del llavors ( Elvis, Perkins, Richard, etc...); ni per la direcció d’un manager (Henry Jerome )que apart de lladregot, cràpula i estafador no va saber portar-los on realment és mereixien. Johnny Burnette va seguir endavant amb un sentit de l’adaptació a l’entorn musical que molts ja voldrien....

Al Dave Wills Community Center, un “cole” com qualsevol altre, Dorsey y Johnny Burnette coneixen a Paul Burlison, guitarrista expert i tècnicament excel•lent, adonant-se tots tres que a part de la boxa, també estan boixos per la música. Combinant les seves feines de electricistes( Paul i Dorsey) i venedor de planxes ( Johnny), es repassen tot Memphis tocant a garitos de tots colors, però cultivant una sòlida reputació com a banda de Rockabilly, salvatge, ferotge i amb uns directes brutals...però sempre amb poc èxit econòmic.
Es desplacen a New York, on la salvatge guitarra de Burlison el superb contrabaix de Dorsey i la peculiar veu de Burnette enamora als directius de la discogràfica Coral, era el “Tear it up” el que sonava, i es clar, trencava amb tot el que s’escoltava al 1956 ( fora del qui tots ja suposeu ).

Estava clar, però, que aquest tipus de música, no anava a tenir molt èxit en un mon futur on Elvis regnava, Burnette , gran MELOMAN era un enamorat de les Big Bands de Arti Shaw i semblants, la seva música poc a poc s’aniria adaptant i complementant a aquests sons, però sense deixar de ser el Johnny de tota la vida.
És graciós que una de les primeres gravacions al respecta “Shattered Dreams” (1956) amb la Dick Jacobs Orchestra al complert, fos considerada com a no comercial, quant és per a mi una cançó de la que em costa desenganxar-me, simplement perfecte.
El “Rockabilly Boogie” és una de les primeres cançons que recordo haver sentit per una estrafolària radio que hi teníem a la cuina.
Temes com “Dreamin’”, bàsica per a futures creacions dels Teen Idols i les seves balades enganxoses tipus “Oh Carol”, “Diana” o “Little Darling” ( Nei sedaka, Bobby Darin i The Diamonds, respectivament); o el mil cops versionat ( fins i tot per Roy Orbison !!! ) “ Your’re sixteen” han estat referència obligada per bandes de tots els estils i colors des de els inefables Stray Cats o The Yardbirds fins a The Beatles ( grans admiradors del Trio): “Lonesome Tears in My Eyes” i “Honey Hush” son mostra i botó. No em vull deixar uns temes tant sublims ( per mi, es clar ) com “Midnight Train”, “Please don’t Leave me” on Johnny remuga literalment ( es que era un innovador de la hòstia ! ) i el “Blues Stay Away From Me” que el galtetes d’en Mark Knofler i el repulsiu de Chet Atkins ( ho sento,em cau molt malament aquest Chet....sóc un MANIÀTIC...ho sé !) també toquen al seu àlbum conjunt “Neck and Neck” i, que segur a més d’un que jo em se, li deu sonar...

Com si d’un dels grans és tractés la fama a Johnny Burnette and The Rock & Roll Trio els hi va arribar desprès de desapareguts. No cal dir que per a mi SI que és i serà sempre un dels grans, grans, grans.

The Housemartins

2007-10-22T20:29:00.000+02:00

El fet de cascar-se un sopar de copa, pijama i barret, en un molt bon restaurant de cuina italiana ( que no vol dir Italià...eh? ) amb un vi de les terres del Vesubi, uns Gin Tònics cibernètics i rematar-ho amb unes quantes pintes Guinnes com el qui no vol la cosa, fa que qualsevol tertúlia musical posterior arribi al Top Ten de les tertúlies. Si els contertulians i companys de taula i barra, son amics dels de quant encara no m’afaitava, la nit es pot qualificar de rodona. La “Psicòloga” i el “Poeta” son una parelleta de sers entranyables alhora que amics profunds, font de informació per a la meva inspiració Bloggero-musical. Mentre ella s’acosta més cap els meus gustos musicals, ell hi dista un petit abisme, amb tot, els tres escoltem i descobrim la sensibilitat en una melodia, vinculem la música i els records com si fos una, coincidim a percebre la música ( la vida ) com una emoció, com una sensació que hi ha que assaborir, prescindint de si el que sona és això o allò altre: és música.

La audició de qualsevol cançó de The Housemartins em (ens) transporta a èpoques determinades de cada un de nosaltres, ens podem passar hores ( entre pinta i pinta ) recordant vells i bells temps gracies a la música que sona...que no és maco això ?.
Paul Heaton ( veus i guitarra ), Norman Cook ( guitarra ) –el guitarrista original Ted Key abandonar la banda el 1985-, Stan Cullimore ( baix ) i Hugh Whitaker ( bateria ) van formar al 1984 aquesta banda de pop fresc, ballable, amè, divertit i compromès. Aquest últim fet va ser, juntament amb les corrents musicals a seguir que varen mantenir Cook i Heaton, oposadament diferents, el que va propiciar que sobre el 1988 es dissol-les la banda. Les lletres de les seves cançons eren políticament incorrectes en una Anglaterra tant conservadora i, òbviament això, els va impedir de triomfar als Estats Units on casi ni hi van “desembarcar”. Visioneu el vídeo i desengraneu “Build” (entre d’altres...), denúncia de l’especulació urbanística en tota regla, per entendre-ho.... Tot això no va impedir que els joves britànics els tinguessin com a ídols pop dels 80 i com a grup de culte per damunt d’uns senzillets ( per a mi )The Smiths o uns mediocres ( també per a mi ) Aztec Camera.

Escoltant els cors i la harmonia de les seves veus en casi qualsevol de les seves cançons, es pot endevinar una clara influencia dels de Liverpool, dels Beach Boys i si m’apureu dels mateixos Everly Brothers. cançons com “Sheep”, “Get up off Our Knees” “ Five Get Over Exited “ i sobretot una sensacional “Caravan of Love” donen bona mostra d’un treball coral meticulós i excel•lent.“Happy Hours”, “Freedom”, “The Mighty Ship” del seu LP “London 0, Hull 4” -1986- ( Històric resultat de la Coupe Anglesa de futbol entre un Premier Leage i l’ equip del seu poble ); o “Bow Down”, “You Better Me Doubtful” o la mítica “me And the Farmer “ del l’altre LP “The People Who Grinned Themselves to Death” -1987-. Son peces que tots em ballat o escoltat alguna vegada , i son temes que em porten i transporten a festes privades, mirades furtives, desitjos carnals, alcohol i flat de tant fer l’animal..., dolços records en tot cas.
The Housemartins van desaparèixer de l’escena musical al 1988 com a grup, fora de col•laboracions puntuals, com la de Paul Heaton posant la veu a la cançó “Come On Nature” del Lp “Sunshine on Leith” dels germans bessons Reid i els seus The Proclaimers ( Bons, bons de veritat...també !! ) ara, ves a saber on paren...!

Johnny & The Hurricanes

2007-10-15T21:03:00.000+02:00

Abans de que molts es pensin que si he tornat a drogar-me, si abuso de l’alcohol de forma compulsiva, prenc cocktails de pastilles de colorins o em fumo tot lo verd que em trobo per la vida; vull aclarir que la foto en qüestió és perquè mentalment, alguns de vosaltres, comenceu a relacionar-hi una cosa amb l’altre. Lluny de promocionar productes o marques comercials de qualsevol tipus, el post d’avui també va dedicat a la música, com no podria ser d’una altre manera .
És graciós comprovar com resulta que, no tant sols els polítics que ens envolten pensen que el poble és tonto, sinó que també s’ho deuen pensar els creatius de publicitat, o més exactament la persona encarregada de posar la banda sonora a un anunci i en concret a aquest. Qui tingui unes més que mínimes nocions musicals o cap noció musical però una certa oïda i un xic de memòria, recordarà perfectament la musiqueta d’aquest anunci i el seu, ja casi fastigós, “Repetimos”.

Johnny & The Hurricanes va ser una banda instrumental de Rock and Roll dels anys 1954 al 1961 quant van desaparèixer per ( literalment) cansaments d’anar amunt i avall ( gires, promocions, concerts, entrevistes, gravacions...etc), La gràcia i l’èxit d’aquesta formació es basava simplement a canviar el so predominant de llavors en la majoria de peces que sonaven, que per norma general eren la guitarra o la veu per damunt de la resta. El contrast dels tons aguts de l’orgue i els tons baixos del saxo, es varen convertir en la base de la seva música, la resta eren simples acompanyants i malgrat signaven com a compositors del que tocaven ( o ho feien així, o no signaven el que tocaven) , no eren més que uns excel•lents intèrprets de música popular ( d’aquella que ningú recorda qui ha escrit), amb el seu toc personal.

Així, John “Paris” Pocisk ( Saxo), Paul Tesluk ( Orgue), Dave Yorko ( Guitarra), Lionel “Butch” Mattice ( Baix) i Bo Savich ( Bateria ) van... “composar”, entre altres un tema anomenat “Ja Da” del que, i no en tinc cap dubte, en va saber treure la melodia el senyor “natilla danone”.
De igual forma és graciós comprovar com la popular cançó de funerals i alguna que altre homilia religiosa “ La vall del riu vermell”(... Trobarem a faltar el teu somriure, diu el riu que te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí... ), du la mateixa música que el “Red River Rock”. Així doncs, en aquest últim cas: Què va ser primer, l’ou o la gallina ?.
He de reconèixer que escoltar tot seguit 24 cançons d’aquesta banda és tremendament cansí, la originalitat del seu so és converteix en repetitiva a la que ja en portes escoltades unes quantes, amb tot, a la seva època varen tenir un èxit espatarrant, van ser una novetat dintre un Rock 'n' Roll que, en absència de Elvis, anava minvant en qualitat i quantitat.
I el tema “Beatnick Fly”, no us sona també d’alguna cosa...tipus Lacasitos...?

iPod Suffle

2007-10-08T19:55:00.001+02:00

He de dir, abans de tot, que jo no era pas dels que anava amb el aparatet a l’orella com un “agent especial Smith” qualsevol. Més aviat al contrari, no entenia com es podia estar tant absent de la realitat, tant aliè del carrer, tant poc atent a les coses i sons mundans que ens envolten...be, doncs ara ja fa un temps que no hi ha manera de treure’m el “pinganillo” de la orella. Tampoc es que el porti sempre, però la veritat és que cada cop hi estic més enganxat....Estaré modernitzant-me ?

Producte de la falta d’inspiració, de la facilitat de fer aquest post i de lo atrafegat de la setmana anterior ( i aquesta !!!), us relataré amb exactitud matemàtica que és el que sona al engegar la meva iPod Suffle (hi tinc 273 cançons exactament) i posar el famós “Random”:

“I Wonder Why” ( Dion and The Belmonts ) m’és ben igual qui l’hagi interpretat mil cops, la mestria vocal de Dion DiMucci i els seus nois l’eleven a l’olimp del Rock ‘n’ Roll, un dels meus grups preferits. Si heu vist la pel•lícula “A Bronx Tale” –Una Historia del Bronx- 1993- l’heu sentit segur, gran pel•lícula i millor cançó....per cert !.

“Remember Then” ( The Earls -1963- ) Únic i sensacional èxit d’aquesta formació de Doo-Wop, de fet va tenir tal ressò que ells mateixos varen fer una altre cançó “Cry, Cry, Cry” que sona exactament igual i tant sols varia la lletra, això llavors, anava així...

“Tainted Love” ( Gloria Jones -1965-). Original de la versió que Soft Cell va fer el 1982 idèntica a aquesta...idèntica ?, no, no, no. La gloria és per la Gloria.

“Who Put The Bop ( In The Bop, Bop, Bop... )” (Frankie Lymon and The Teenagers ). Caram no se ben be de quant data ni si la versió és la seva ( també la va cantar Jan & Dean, els primers Drifters i el boig de Sheeb Voley, per exemple ), en qualsevol cas Doo-Wop del bo, predominança de les veus i els cors, amb ritme i simpàtica.

"Navras” ( Juno Reactor ), de la B.S.O. de “Matrix Revolutions” (2003). Buf , aquest tipus de música mel poso per a desconnectar i per despertar el instint salvatge que tots portem a dins...sublim peça electrònica amb cors i inspiracions magrebins, mediterrània. No apte per a bibliotecaris o amants de la música melòdica. Això és un “pepino” cibernètic impressionant !!.

“Reet Petite “ ( Jackie Wilson -1969 ). Aquest noi és un incunable per a mi. “Black Rock ‘n’ Roll” ( que en deien ) per a fer ballar els peus i alguna cosa més. Enèrgic i enganxós.

“Devil or Angel” ( Bobby Vee -1960-). Tot i que la versió original és de The Clovers ( 1955 ), en Bobby la va “suavitzar” , transformar als sons més fins que començaven a sortir de les High Schools gracies al servei militar que el Rei estava fent a Alemanya. Em porta molts records.

“Dance Me To The End of Love “ ( Leonard Cohen -1985- ). Hi tinc debilitat per aquesta cançó, em podeu dir romàntic si ho voleu.

“Fairytale Of New York” ( The Pogues -1988- ) el LP “If I Should Fall From Grace With God” d’aquesta banda etílica el considero magistral, un altre incunable. El contrast vocal de Kirsty MacColl i Shane MacGowan d’aquesta cançó es senzillament dolça i brutal al mateix temps. És això possible ?: SI

“Hey Bartender !” ( Koko Taylor -1978-). La autèntica màquina del Rhythm and Blues. No imagino estar en un pub de Chicago i trobar-me-la ( amb la seva banda). Compartirien un bon Bourbon amb mi ?...sòlida i brutal com poques.

“I, John” ( Elvis Presley -1972- ). AAaaaiixx....No sabia que en tenia res del Rei per aquí, em costa escoltar qualsevol altre tema després d’un de l’Elvis ( minimitza el valor real de la futura audició, sigui quina sigui....digueu-me MANIÀTIC, si ho voleu...), però la profunda i greu veu de J.D.Sumner ( el Baix , per excel•lència) and The Stamps em fa volar...

“Bye, Bye Love” ( Roy Orbison -1975- ). Noooo, tu no Roy !!!, però que hi fas per aquí després del Rei ?....joder !, com ets !!..he de tancar el Suffle i reorganitzar-lo de nou , estar clar que he comés un error gravíssim i ara, en Roy ho està pagant, la mala sort sembla que el persegueixi de veritat, per fortuna tant sols és una dolça versió del clàssic de Boudleaux and Felice Bryant cantada per aquest entranyable ser. Ho sento Roy, creu-me !

Crec que trigaré força temps a fer un altre “Random” d’aquests...he quedat tocat...!

Roy Orbison: Class Of '55

2007-09-30T12:22:00.000+02:00

Ara, que s’ha reeditat el famós “Travelling Willburys” de la macro banda formada per a l’ocasió (Roy Orbison, Bob Dylan, Tom Petty, George Harrison , Jeff Lyne...bàsicament), en format cd. Ara, que és sovint escoltar i discutir en tertúlies etílic musicals, sobre les lloances de tant magnífica obra mestre, (no en tinc cap mena de dubte .Incunable d’obligada i repetida audició) dels tempos, les peces, la execució artística, les veus, la veu.... Ara, que sembla que en Roy Orbison, per aquí, és més famós que abans o inclòs m’atreviria a dir que és etiquetat (per fi) com un dels clàssics. Ara, que comprovo que quant comentes o deixes anar que t’agrada Roy Orbison la gent ja no et respon amb un: “Qui ?”, “el què has dit ? ”,”Roy...què ?” o, el més comú, un indiferent: “Ah..ja..si...val!”. Ara, precisament ara, vull parlar del “Class of ‘55” (1986) .
Treball destacadíssim i tant o més superb que el anteriorment citat, sota el meu punt de vista millor, més emocionant i amb sentiment, més coherent i per a mi, rellevant, o si ho voleu no tant “comercial” o postís (m’atreviria a dir), en el bon sentit de la paraula, -repeteixo que em sembla una magnífica obra musica de primer ordre-; però qui conegui les obres i una miqueta la evolució dels participants de la família Willburys, s’estranyarà de trobar-hi un sempre elèctric Jeff Lyne ( que repetiria al premiat i pòstum àlbum del mestre “Mystery Girl” (1989)), o un Bob Dylan, que mai durant els anteriors anys havien demostrat cap mena de guinyo públic ( compte !...tampoc menyspreu ! )cap a Roy Orbison. Qui conegui a més a més la discografia i treballs del parell esmentat ( sobretot d’en Jeff i la seva E.L.O –Electric Light Orchestra-) i un xic la d’en Roy no apreciaran semblança alguna ni musical ni temporal, es clar. En definitiva, una barreja estranya i peculiar. Que hi pinten doncs amb el mestre Roy ? Amb tot, remarcar de nou que em sembla sensacional tal reunió musical ( de fet, que en fotin el que vulguin...eh? ), però mai he pogut deixar de veure-hi certa operació de màrqueting que no hi veig tant a la primera, batejada com a “Class of ‘55”; més una trobada de ex-alumnes o companys de trajecte, que no pas una treta comercial i/o publicitària per a benefici...de?. No és que em deixi en aquesta suau crítica a Tom Petty o George Harrison , ambdós ( sobretot en George) fervents, acèrrims i reconeguts seguidors de la obra d’en Roy, o sigui més apte, per a mi, la seva presència. Apart, que si realitzem la mateixa comparació hi trobarem tot el contrari; referències i influencies clares , notables i sempre reconegudes ( Els quatre de Liverpool els primers) . Per lo tant, cap objecció...i si, sóc un radical !!!.

La relació i la coherència musical d’aquests quatre MONSTRES està clara i per damunt de “Travelling Willburys”, i no faré comparacions individuals...sobren. Comentar que la reunió , en qüestió, ret un homenatge al Rei, perquè també era un de la quinta (musical) ’55, doncs va ser ell i la seva existència la que va motivar la cita i per el tema “We Remember The King” que en veu de Johnny Cash i cors de la resta sens presenta com a tribut al disc. Juntament amb la melòdica “Coming Home” cantada pel mestre , el clàssic “Sixteen Candles” cantada i tocada al piano per Jerry Lee Lewis ( que no Jeff Lyne...!!) i la cançó que dona títol a l’àlbum (un “temazo” dels de “gallina de piel”) anomenat tal qual: “Class of ‘55” amb un tendre Carl Perkins , forma la part baladística i melòdica del àlbum.
“Birth of Rock and Roll” ( Carl Perkins) és la presentació en societat, el títol de la cançó i la seva audició hauria de ésser fragment enciclopèdic de la historia de la música i del R ‘n’ R en especial. La resta, son inclassificables perquè vull, que importa !!. “Keep my Motor Running” (Jerry Lee ), “I Will Rock and Roll With You”...i jo !!..(Johnny Cash....quina veu senyores i senyors !! ), el sublim “Waymore’s Blues”, la brutal “Big Train ( From Memphis)” amb el gran John Fogerty, June Carter, Dave Edmunds, Sam Phillips, Rick Nelson, Jack Clement...als cors !!! , el “Rock and Roll ( Fais to Do)” ( Tots; de solistes, al uníson, en els cors, per separat, un darrera l’altre, això és una festa, home...!!! !) fan de les classificacions meres paraules buides i, en aquest cas, sense sentit.

Per cert: SI, li tinc especial mania a Jeff Lyne... i SI: ( abans de que més d’un se’m tiri al coll qual vampir assedegat), hi tinc tota la discografia de la E.L.O.

Els MELÒMANS i els MANIÀTICS, ja ho tenim això.....un que és així..!.

Chubby Checker

2007-09-24T02:04:00.000+02:00

Octubre de 1958, Elvis Presley comença el servei militar a Alemanya fins el març del 1960. El boig de Little Richard reordena la seva “vida” el 1957, cap el sagrament de l’església de Alabama per estudiar teologia i ordenar-se ministre (?). De 1959 a 1963, Chuck Berry és detingut i engarjolat per presumptes abusos a una menor, tràfic sexual i incitació a la prostitució, amb l’afegit que la noia en qüestió era una immigrant il•legal –Embolica que fa fort-. El 3 de febrer de 1959, i després d’una actuació a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly, Big Bopper i Ritchie Valens s’enlairen a una avioneta per a poder arribar abans al proper concert i descansar un xic més, no hi arribarien mai, l’accident acaba amb la vida de les tres figures emergents del Rock ‘n’ Roll. el 21 de març de 1956 Carl Perkins pateix un brutal accident de cotxe que a punt estar de costar-li les cames i la vida, entre la convalescència i la rehabilitació Carl va perdre el “tren” del Rock and Roll.

-Per cert, corre el rumor de que la cançó “Blue Suede Shoes” (1956) va ser apropiada per Elvis aprofitant l’accident....FALS !. Elvis, no tant sols el visita assíduament a l’hospital, sinó que li proposa a Perkins cantar la seva cançó, Carl ( emocionat ) hi cedeix. Cal dir, a més a més , que Elvis paga la rehabilitació i llarga estada del seu amic al hospital a part de preocupar-se de la precària situació econòmica de la família d’en Carl Perkins.....home !!.-

El 3 de abril de 1960 el gran Eddie Cochran es mata en un accident de cotxe a Chippenham a prop de Londres, Eddie va entrar en una profunda depressió per la mort del seu amic íntim Buddy Holly, perdre un amic mai és fàcil de pair.
Roy Orbison havia variat les composicions del seu repertori cap a tonades i midi-tempos més melòdics, apropiats a la seva veu ( quina tonteria ! ), producte de la impossibilitat de aconseguir èxits sonats amb temes de Rock ‘n’ Roll ( una altre tonteria ! ). Elvis s’ho “menjava” tot, (això ja no és tanta tonteria...).
Amb aquest panorama que assolava la industria discogràfica de llavors, els magnats de les companyies veien perillar els seus espectaculars ingressos. La moda ja havia fet que gent com Bill Halley i les Big Bands de Tommy Dorsey, Artie Shaw, Glenn Miller o Benny Goodman passessin a circuits secundaris ....que fer ?. Rescatar i promocionar noves promeses, amb un moviment que és va anomenar Teen Idols o Hight School tret de les bandes escolars dels instituts, bàsicament.
A dins d’aquesta parafernàlia, es fa aparèixer un xaval anomenat Ernest Evans que interpretant un clàssic desconegut (llavors), de Hank Ballard and The Midnighters (1958) “The Twist”, va fer saltar i ballar a la joventut americana, (Home !, qui no hagi escoltat aquesta cançó casi sense voler, és preocupant...!, no ?). Com podeu imaginar l’èxit va ser brutal, el bo d’en Ernest, a més, acompanyava les seves actuacions amb el ball de rigor, que òbviament és va -tornar- a posar de moda. Per explotar més el doble filó que això produïa varen començar a composar i coreografiar per ell un seguit de peces i balls; “The Fly” ( amb imitació inclosa del vol d’una mosca...!!! ) , “Pony Time”, "The Hucklebuck” (1961), “The Slow twisting”, “Limbo Rock”, “Popeye The Hitchhiker” (1962) o el “Twist it Up” (1963), i com no el famosíssim “Let’s Twist Again”. Chubby Checker va ser el nom artístic que la dona d’en Dirk Clark, ( presentador del famosíssim programa de televisió de llavors: American Bandstand ) va pensar per ell, i sorgit de la admiració que aquesta tenia per a Fats Domino ( la “imaginació” que li va posar...):

Fat = gord, Domino = joc de taula /Chubby = rabassut , Checker = escacs

No he vist mai cap foto d’en Chubby Checker que no surti rient, personalment crec que era un catxondo. A més, una persona que es casa (1964) amb una Miss mon ( Catharina Lodders ) que coneix a la Oktoberfest al mateix octubre del 1964 i que se’n va a casa seva a demanar-l’hi la ma a la seva família, te pinta de ser un bon tio.

He volgut dedicar-li aquest post, perquè a pesar de que no és pas per a mi un dels grans, si és cert que va tenir molta importància i va influir a molts d’altres. No m’imagino com hagués estat el panorama musical si no hagués existit “The Twist”: que haguéssim ballat etílicament a les bodes ??. Hi ha alguna recopilació de R ‘n’ R que no hi surti ?. Ningú ha ballat mai un Twist....”again” ?
Jo, però, el tema que em te més captivat és “The Hucklebuck”...Algú de vosaltres ha sentit mai la paraula “SACROILÍAC” en una cançó ????.
...doncs això, un catxondo !!

Donna Summers

2007-09-16T13:08:00.000+02:00

Com tot en aquesta vida , la música és una cosa que cada un vincula moments determinats de la seva existència, prescindint de qualsevol catalogació musical popular, social o de Billboards del mon. Simplement, te la sua el fet de que sigui bona, dolenta, regular o regulin, et porta uns records probablement inoblidables, pel simple fet de que sonava, estava de moda o la estaves ballant, escoltant en aquell moment íntim , importantíssim, únic que per cada un de nosaltres va significar ( per milers de raons personals i individuals ) un succés puntual de qualsevol índole, que et va marcar i que es recorda sempre ( Una mirada profunda, el primer petó, la primera bufetada rebuda, la primera experiència, un ball especial, el primer estat etílic, la primera juerga, la segona, tercera o quarta...es igual !!, la recordes i punt. )...be, això és com ho veig jo, sempre amb una o altre música pel mig, des de la musica de Heidi, Marco, los Chiripitifláuticos, Dr: Who i los Payasos de la Tele fins a "La cançó Popular Nadalenca", el Cànon de Pachebel, el “Without Without You” de U2, el “Hands Up” i el “Kalimba de Luna” de Boney M, el “Wordy Rappinghood” de Tom Tom Club, el “Time Bomb” de Rancid, el desconegudíssim “ Rock and Roll Generalitat “ de en Pere Tàpies o el “ Y Nos Dieron las 10 “ de Sabina y Rocio Durcal ( Ups ! no us penseu ara que els meus records es limiten a aquests noms, us asseguro que la llista seria interminable !!! ). Cantants i peces de ,potser, dubtós gust musical però mai exempt de records inesborrables dins del meu cor, i com que he començat parlant de records, doncs ja està tot dit.
La música disco , que aquí generalment es vincula als anys 80 sobretot, però certament data de mitjans dels 70 aproximadament, es un tipus de música que jo vinculo a la meva adolescència primera ( ara vaig per la segona ). Llavors, en aquella època, tots ballàvem a la nostra manera a les discos d’abans: Up and Down, Don Chufo, Matchbox, Baccarra, René Bruner, Studio 54 i d’altres; temes del Spaghetti Disco principalment, però també del Mataroní Gary Low “Colegiala” i “ I Want You” (1983), els Village People, Modern Talking, Eurthmycs i el seu clàssic “Sweet Dreams”, Rick Astley (1985), Michael Jackson, el tunisenc F.R. David “Words ” (1983) i “ Pick Up the Phone” (1982), o... Objetivo Birmània...!!! .

Sense saber-ho, probablement, havíem ballat a Cerrone “Supernature”, Bohannon “Disco Stomp”, B-Movie “Nowhere Girl” o Colonel Abrams “Trapped” (1985). I segur a la meva, (també teva ? ) autèntica Diva del gènera: Donna Summer, que es aquí a on volia anar a parar. Ostres tu !!, es que realment ho te tot, escoltant-la descobrim una música que no cansa per repetitiva ( estrofa-tornada-estrofa-tornada-estrofa-tornada final ), son autèntiques narracions amb una veu multi disciplinar; Pot anar de dolça, eròtica i sensual “Love To Love To Baby” (1975) a melòdica i casi trista “On The Radio” (1979). Potent i enèrgica “This Time I Know It’s For Real” o tosca i lleugerament aspre a “ I’m So Exited” i “Hot Stuff” (1979), però sempre genial, crec de tot cor que estem davant “La veu” femenina per excel·lència, amb una qualitat (per a mi) inigualable, recordar tant sols el Grammy com a millor Veu femenina de Rhythm and Blues del 1978. La veritat es que donada la meva formació coral durant molts anys, no em puc imaginar haver-la contemplat al davant als assajos , com a contralt, no, no, no imaginem...

En quant a la banda, el so, els sublims cors, la composició en general, és sens dubte una música que et fa ballar sense voler, casi una orquestra amb inclusions magistrals de instruments de vent ( Estar al costat de Giorgio Moroder i Pete Bellotte , els compositors més prolífics de Disco Music, te molt a veure...). Tots els seus títols arribaren a Nº 1 de les llistes dels EE.UU, en especial “ McArthur Park Suite” (1979),un excepcional exemple de música disco i un monumental tema de 17:49 minuts que aquí no va arribar a cap llista si es que va sonar, però que era d’obligada audició per a qualsevol discoteca Nord Americana que volgués estar de entre les millors –allà la competència entre discos era , literalment, ferotge-. “Let’s dance” (1977), la impressionant i reversionada “ I Feel Love” (1978) o la meravellosa “Bad Girls” de Joe Exposito (1979), la més que coneguda “She Work’s Hard for The Money” (1983) son títols que sovint escolto, perquè aquesta dona em transporta a tota la època en qüestió i no pas a moments concrets, cosa que tant sols aconsegueix la seva música,... o hauria de dir ella ?

Ennio Morricone: Il Maestro

2007-09-11T12:13:00.000+02:00

No se ben be com començar a parlar d’aquest autèntic Geni sense que em tremolin els dits....
Destacar ?, que voleu que destaqui ?...tot !!.
Sempre he cregut que el fet que alguna persona es posi a composar una melodia, sigui quina sigui, l’honora i el dignifica sense cap mena de dubte. Pareix quelcom fruit de la seva pròpia inspiració, de la seva íntima creativitat. És , simplement, un creador.

Tots, absolutament tots, em sentit una melodia un cop o altre d’en Ennio Morricone ( absurd i ridícul em semblaria començar a anomenar títols ) i qui no sigui gens cinèfil las haurà sentit als anuncis, en alguna superfície comercial com a musica ambiental o pel carrer ( jo les xiulo sovint ! ).
Ennio, a més de ser creador cent per cent és, per mi, un innovador en la matèria de la composició musical i de la creació de Bandes Sonores en especial. Va ser un dels primers i sinó el més avançat a incorporar instruments de vent solistes,la flauta de pa i oboè (The Mission 1989),trompeta ( Tota la trilogia western de Sergio Leone, sobretot en el duel final de "Il Buono, il brutto, il cattivo” -1966 ), harmònica “Once Upon The Time in The West” i el famós xiulet humà ( Alessandro Alessandroni) en una banda sonora,
-no dubtareu ara que les nostres cordes vocals son un dels instruments de vent més difícils de “tocar”, oi ?-, per no parlar dels magistrals cors que decoren casi totes i cada una de les B.S.O d’aquest mestre.

Innovador, per la inclusió en una banda sonora de sons naturals; pels que no sou aficionats a les pel•lícules de western si us recomanaria els 10 primers minuts inicials ( coincidint amb els crèdits inicials ) de la sublim i magna, cinta i partitura,“Once Upon a time in the West” , Sergio Leone -1968-) o be escoltar detalladament la música que acompanya els crèdits inicials de la sèrie “Dexter” ( Rolfe Kent ) que amb molts anys de diferencia se’ns presenta com a superb exemple per entendre perfectament el que us vull dir; recomanar, de la mateixa manera (per molt malalts del tema, es clar ! ), la lectura de “Sergio Leone, Something To Do With Death “ de Christopher Frayling, T and B Editores, 2002. On es detalla i explica com sortia tant preuada inspiració a l’hora de composar aquesta i altres B.S.O.

I com que jo li tinc una MANIÀTICA devoció a la pel•lícula, al director i a la partitura , si que penso detallar un parell de cosetes d’aquesta magistral obra:

Mirant i sentint film i música a la vegada, s’encomana la tristor contemplant la solitud en que es troba Jill McBain ( excepcional Claudia Cardinale), davant la desoladora imatge del dolç futur imaginat...

La ràbia ,odi i tensió que porta Harmònica ( Charles Bronson – la seva millor i, per mi, única pel•lícula digne d’aquets...actor? ) és capaç de fer-te saltar de la butaca tot sol.

Els fragments desenfocats, combinats amb primers plans d’un dels fills de puta més gran que ha donat la historia cinèfila dels westerns, Frank ( magistral Henry Fonda ), i la música que els acompanyen “ As a Judgement”, fan que t’aixequis puny enlaire insultant i remugant tot reclamant justícia ..Ja !!...

Escoltant la música que acompanya a Manuel “Cheyenne” Gutierrez ( brutal Jason Robards ) et fa descobrir en ell un gamberro més que un assassí, un ser entranyable...vamos !!.

La peça i les imatges finals senzillament, son una. Trist camí queda per recorre però sempre hi queda l’esperança, que costa d’acceptar però hi és; reflexió, intensitat, comprensió, bondat, tot acompanyat d’una melodia dissimuladament in crescendo que et fa tremolar la barbeta i arrugar el front per aguantar aquelles 2 ó 3 llagrimetes que estan a punt de sortir....Els cors, de la coral de Alessandro Alessandroni i la angelical i mítica veu solista, una sensual soprano i deessa anomenada Edda Dell’Orso ( ambdós son utilitzats en, de nou, incomptables títols del mestre..) fa d’aquesta partitura, obligatòriament una obra d’art...

La B.S.O és en definitiva una gran lliçó de com combinar tant perfectament els sons d’instruments tant rars ( en una orquestra) com la harmònica, la bandúrria, veus, xiulets, dispars, ones de la mar...

No imagino ni conec una pel•lícula ni una banda sonora ( en conjunt i per separat), que m’hagi arribat tant a dins com aquesta.
Gracies Ennio, gracies...

Money, Money, Money

2007-09-03T19:42:00.000+02:00

L'altre dia vaig tenir una d’aquelles converses musicals força interessant, mentre sopava a casa d’un d’aquells amics que es tenen des de fa molts, molts i molts anys. La veritat es que sempre que em passo a sopar en aquella casa el debat musical surt a la llum. Ell és dels que defensen que el Rock ‘n’ Roll no és pas tant important i que, sobretot, ja no ven, que no s’hi guanyen diners....Òbviament entenc perfectament la seva postura, defensada amb una extensa discografia de grups i bandes “Poppies” tipus Oasis, Pulp, Suede, Blur, Cars, a més d’una impressionant col•lecció de infinitat de grups espanyols de noms raríssims tipus Las Escarlatinas, Los Soberanos, Blas y Las, Tachenko, La Costa Brava, Kiki d’Akí, Nosotrash, La Pequeña Suiza, Las Astrales, Niños Mutantes, Sr: Chinarro, La Habitación Roja, Mercromina i semblants, destacar algunes joies tipus Beatles, Love, Who, Pixies, T-Rex, The Troggs, Velvet Underground, Ramones i The Doors ( discs d’obligada audició per tot MELÒMAN que es preï...) que, tot sigui dit, em va estranyar de trobar entre tanta multitud de desconeguts en una casa on s’adora a Los Planetas i es rendeix deferència a Oasis. Sobte, de la mateixa manera , no trobar res de música clàssica, Bandes Sonores , Elvis Presley o Roy Orbison. A ell aquests, no li diuen res: Sacríleg !!!!..
Sopar a casa d’en “Sancho” m’aporta coneixements de bandes i estils que certament ignoro, o millor dit, no em diuen gaire cosa, a més, d’endur-me uns quants exemples a casa per escoltar-los mentre escric ( per exemple) malgrat, he de reconèixer que en alguns casos no puc acabar-me el Cd, no m’entra. Tot i haver-me empassat tota la discografia de Oasis, Blur, Pulp i semblants ( gracies precisament a ell ) no els tinc entre els meus escollits i tampoc entre la meva discografia, frontalment oposada a la seva.

La meva condició de solter i sense fills em permet d’escoltar molta més música que un casat amb bessonada guerrera, son prioritats diferents.
Comença la batalla... En “Sancho”, sovint em diu, i amb raó, que no puc criticar res sinó ho he escoltat abans – al•ludint a la tirallonga de títols anteriors- certament no ho faig doncs bàsicament es que no m’interessen en absolut ( Ho sento !...un que és així ! ), es qüestió de preferències. Prefereixo escoltar el “ Last Time Around” de Buffalo Springfield que no pas a Fresones Rebeldes per exemple, a l’hora que crec més musicalment bàsica una audició de Eddie Cochran o Elvis que no pas de El Niño Gusano o Pauline en la Playa, també per exemple. Les eleccions , en tot, sempre son personals i, sobretot, totes respectables.

És quant es toca el tema de vendre i dels diners, barrejat amb la “facilitat” de trobar tots els clàssics per el maleït Emule quant entro més en el meu terreny...el contraatac es fa evident i casi mortal al reptar-lo a trobar per la red el “Pantomime” o el “ You’ll Never Be Sixteen Again” de Roy Orbison amb un resultat nul i rematant-lo tot seguit amb la impossibilitat de trobar en el mercat discogràfic espanyol peces com el doble cd Amazing Grace de Elvis Presley ( Brutal obra mestre de gospel Preslerià ) , que va veure llum a les botigues al 1995 i està literalment descatalogat, la reedició en format cd del doble The All Greatest Hits ( El millor i més encertat recull de cançons del Rei, que s’ha fet mai ) que ha desaparegut de les botigues quant fa poc més de 2 anys que va sortir o el recull de concerts en directe de Roy Orbison (Birmingham, Alabama 1980 – Stockton, England 1980 – Hornchurch, England 1975 i Batley, England 1969 ), i no parlem de vinils...!!!.

Ara amb Internet és “relativament” fàcil trobar-los , però estar clar que quant surten al mercat productes com aquests, alguna cosa ha de passar perquè durin un parell de mesos als estants de totes les botigues de discos i salta a la vista, amb els preus a que surten, que hi ha algú que s’està omplint les butxaques, i molt !. Resulta obvi doncs que el Rock ‘n’ Roll SI ven: GAME OVER.

Lesley Gore

2007-08-28T15:23:00.000+02:00

Aaaahhh si..! M’ha vingut de gust comentar i etiquetar a aquesta noia com a gran desconeguda, i així ho he fet !. És la avantatge de poder fer el que et doni la gana i perquè si, però també ho es el fet de que en el mon de la música o , millor dit, en el mon en general, hi ha grandíssimes injustícies i que a pesar de tot ningú te la mínima intenció de variar tal qualificatiu, trist però cert..oi?.
Qui sàpiga amb exactitud vida i obres d’aquesta xicota primer que me les expliqui, que m’interessa i segon que es retiri, l’avorriré. A part ja he comentat que no soc cap expert, tant sols parlo del que conec amb més o menys encert, però mai amb exactitud matemàtica. A mi Lesley Gore em va arribar estant amb el peu enlaire producte d’una terrorífica entrada d’un jugador rival a un camp de futbol; l’ avorriment i una estimada amiga van fer que caigués a la meves mans un doble CD titulat “Lo mejor de los 60’s” –ja podeu comptar quin títol- ( sempre m’ha fet gracia com es pot resumir 10 anys de música en 30 cançons !!!), el fet es que jo el vaig escoltar detingudament , doncs a part de artistes tipus Billy J. Kramer, The Drifters, Jan & Dean, The Klingsmen i d’altres que ja en sabia la existència, em va sobtar una tal Lesley Gore que no coneixia, cantant un “It´s my Party” que si coneixia ( quants cops passa això, eh ? ). Cercant i llegint la preuada “All Music Guide to Rock” que en la seva estada als EEUU,el meu estimat germà em va regalar ( vaja regalàs !!), descobreixo altres hits no menys famosos com “She is a Fool” ( Nº 5 al Billboard l’any 1965) “Maybe I Know” (Nº 14 el 1964 ), “Judy’s Turn to Cry” (Nº 5 , 1963), “I’ll Cry if I Want you” ( Nº 24 , 1963 ), “Sunshine, Lollypops and Raindbows” ( 13 , 1965 ) o “My Town, My Guys and Me” ( Nº 32 , 1965 ). Home !!, doncs que voleu que us digui, alguna cosa tindria no ?, si a més li sumem la producció de Quincy Jones i la col•laboració de compositors de l’època com Ellie Greenwich o Jef Barry, col•laboracions puntuals, doncs ella també era compositora. L’apadrinament de Neil Sedaka i Carole King, fa que les portes del Brill Building [ autèntica Factoria musical del Nova York de llavors ] no tant sols se li obrin sinó que les tingui obertes de dalt a baix...!.
La Injustícia ve perquè quant se la va proposar per a entrar en el Rock and Roll Hall of Fame no obtingués els vots suficients , potser la seva condició sexual o el fet de que “ You Don’t Own Me” (Nº 2 al Billboard el 1964 ) fos una cançó catalogada popularment com a himne de la independència de la dona en una societat, una època i un país tant purista i peculiar com els EE UU va tenir-hi alguna cosa a veure....
Injust perquè una dona que surt el T.A.M.I Show el 1964 compartint cartell amb monstres com Rollings Stones, James Brown, Smokey Robinson, Beach Boys o Marvin Gaye, i que actua al Ed Sullivan Show tres cops ( 1963, 1965 i 1970 ), no es una qualsevol...
Injust, perquè malgrat haver composat cançons per a series tant dispars i conegudes com “Fama” (en el primer episodi, al 1984 “Hot Lunch Jam” i “Out Here On My Own” ) i C.S.I Miami “ Better Angels” a tots ens ha passat desapercebuda....
Injust també, perquè lluitar dignament amb la famosa invasió britànica produïda pels Beatles principalment a totes les llistes americanes amb tots aquests condicionants i mantenir-se, te molt més que mèrit....
Si trobeu algun Cd seu per les tendes discogràfiques per fi s’haurà fet justícia, però no us animeu gaire, que mentre hi hagi “Operaciones Triunfo” i similars per aquí, la pobre de la Lesley te les faves contades.
Per cert; “It’s My Party” va ser Nº 1 a totes les llistes, molt a pesar de Phil Spector que amb les seves The Crystals no es van poder avançar amb la mateixa cançó a la gran, gran, gran Lesley Gore.....a fotre’s Phil !!!. I ho sento The Crystals si es que em llegiu...

Que Dimonis és el Rock and Roll ?

2007-08-24T19:43:00.000+02:00

Qui es pensi que ara descriuré fill parranda que és el Rock and Roll va llest !!!. De nou deixo a cada un la seva pròpia definició i la seva pròpia sensació de tal estil musical...

A mi, molt personalment, em segueix semblant l’estil més important del segle XX, per tot el que va significar, per les posteriors formacions que van veure llum degut a la seva existència i per les anteriors formacions que van fer que la “fruita” madurés.
Xerrant, comentant i observant si que m’agradaria constatar les diferents corrents que he notat que fluctuen pel mon musical de cada un i del R ‘ R en particular...Penseu breument que és el R’R i repasseu que és el primer que us ha passat pel cap.

Es molt comú associar el R’R casi immediatament a la figura de Elvis Presley i el seu “Jailhouse Rock”, a la seva imatge movent-se frenèticament al ritme de la música. Altres ,menys, a la de el gran Chuck Berry i el seu “Roll Over Bethooven” , la del histriònic Little Richard amb el seu “Tutti Frutti” ( Auamba bulula balam bambú), Bill Halley and His Comets amb “Rock Arround the Clock” o Carl Perkins amb el clàssic “Blue Suede Shoes”.
Pocs, molt pocs, amb Fats Domino i la seva magistral “The Fat Man” (1949) peça supèrbia on las hi hagi, Eddie Cochran amb l’entranyable i mític “C’mon Everybody”, Roy Orbison i el seu “ You’re my Baby”(Per exemple...), Buddy Holly i “ Oh Boy” o Johnny and The Hurricanes amb el seu “Red River Rock”.
I cap, ningú, cero, amb Big Bopper i el seu famós “Chantilly Lace”, Ricky Nelson i el encara més famós “Hellow Mary Lou”, el “ Why Do Fools Fall in Love” de Frankie Lymon and The Teenagers, Bobby Day amb el seu televisiu i mil cops versionat “Rockin Robin” i molt menys amb el Tarantinià tema de Dick Dale and The Del Tones “Miserlou”. Caram !!, curiós oi ?. I que tenen aquests pobres desgraciats que mai ningú s’hi ha fixat ?, perquè la veritat sigui dita son tant R’R com els altres, o si cal més i tot doncs la fama dels més grans res te a veure amb aquests , que en molts cops han estat literalment utilitzats per promocions infinites de temes que eren seus i altres els han fet famosos ( llarg i extens tema aquest dels plagis, copies, versions i reedicions. Oi Duo Dinámico i Rocky Sharpe and The Replayers d’aquest mon ?). Comentar a manera de exemple un tema de Chris Montez del 1962 anomenat “Let’s Dance” o el clàssic “C.C.Rider” (1957) que és de Chuck Willis i no de cap altre, han estat mega i ultra utilitzats per no se quants artistes i bandes sense que nosaltres, els pobres oients, en sabéssim res; citaré també com a aperitiu del que pot arribar a venir en un futur, que els que es pensin que “Poesia en Movimiento” o “Ramala Ding Dong” son del Duo i de Rocky Sharpe, sàpiguen que eren de Johnny Tillotson (1960) i de The Edsels (1961) respectivament, a cada un lo seu, home !!!.
Mmm...això...Anava dient, que tots ells son Rock 'n' Roll i que per a mi son summament importants tots, seria bo doncs, que de igual manera que respectem els semàfors i les crítiques cinèfiles dels diaris, féssim el mateix per aquests senyors desconeguts que, sovint sentim a anuncis i pel•lícules passant-nos desapercebuts, però fent que, sense adonar-nos, anem movent el peu gracies a aquest ritme anomenat Rock 'n' Roll. I dic jo: Alguna cosa tindran no ?.
El més bo es quant un s’assabenta de que la que està considerada pels experts com a primera gravació de Rock ‘n' Roll, no és pas cap d’aquestes i si el “Guitar Boogie” de Arthur Smith and The Tennessee Ramblers del 1948...Toma ja !!!. Ups !, que qui es aquest ?, doncs si heu vist la dura pel.lícula “Deliverance”, heu sentit una cançó seva que es diu “Dueling Banjos”:... I pensar que m’ha sortit tot de cop..!!